QUINA LA FEM?

20201216

[2225] Samfaina poemària (vi)

1982. Maria Mercè Marçal, «Cançó de fer camí».
1982. Maria Mercè Marçal, «Cançó de fer camí».

1923. Josep M. de Sagarra, «Vinyes verdes vora mar».

1923. Joan Salvat-Papasseit, «Nocturn per a acordió».

1957. Josep M. de Sagarra, «Blau i Grana».

Segle XVI. Pierre de Ronsard, «Amiga, abraça'm».

1937. Pere Quart, «La vaca suïssa».

1963. Pere Quart, «Contrasonet del Camp Nou».

1932. Mary E. Frye, «Do not stand at my grave and weep».

1857. Charles Baudelaire, «Spleen».

1967. Hair, «The Age of Aquarius».

1997. W. Szymborska, «La ceba».

1922. Magí Morera, «L'aula del llorer».

1978. Ovidi Montllor, «La revolució».

1958. J.V. Foix, «Si jo fos marxant a Prades».

1982. Maria Mercè Marçal,
«Veus, ara sí que soc mercè marçal».

Segle XV. Ausiàs March, «Colguen les gents amb alegria festes».

2008. Manel, «Al mar»

Segle XIII, Ramon Llull, «Llibre d'Amic e Amat».

1967. Lluís Llach, «El bandoler».

1971. John Lennon, «Imagine».

1923. Khalil Gibran, «On Children».

1973. J.V. Foix, «Tots hi serem al port amb la desconeguda».

1965. Salvador Espriu, «Inici de càntic en el temple».

19991. Enric Casasses, «Dels 14 anys».

1962. Jacques Brel, «El clar país, el meu».

[2206] Samfaina poemària (v)

20201214

[2224] La boira ageletiana

1928. Carrer de la Palma, Lleida.

«Vida lleidatana», núm.44, de 15 de febrer (ARCA).

Vista castissa del carrer la Palma tal com era ara en fa gairebé cent anys. Així el descrivia Jaume Agelet i Garriga:

Pujada de Sant Llorenç
sadolla de boires fresques
que s'estarrufen de nit
i es despleguen com senyeres!
Carreró que es torç humil
amb cases totes corpreses
i que fervorós estén
la carn bruna de ses pedres.
Cada llum és un cor fresc
que batega:
cada finestral tancat,
un caliu cobert de cendra.
Oh camí de Sant Llorenç
quan fa boira i quan vespreja!
Quina olor de pa moresc
i de palla de pessebre!
Al bell fons dels casals bruns
deu haver-hi llars enceses
i son flairosa d'infants
damunt les sines maternes.
Al davant de Sant Llorenç
sostén la Creu tota oberta
bategant
repenjada en la tenebra.
Carrer amunt
la boira és com una bresca.

1928. Jaume Agelet i Garriga, Lleida.

«Vida lleidatana», núm.44, de 15 de febrer (ARCA).

Entrevista al poeta Jaume Agelet i Garriga, «poeta lleidataníssim, puix que la seva inspiració és l'horta i els corriols, les places, els carrers i carrerons, la pluja, el sol, la boira, el ventijol, el cel asserenat, l'aigua llisquent que s'esmuny pels braçals, els edificis i el bategar ciutadà de la nostra urbs». Llavors el poeta, per mor de la seua carrera consular, s'estava poc a la ciutat. Més que torbar-lo a ell per la Lleida, «és el record i l'ambient de Lleida ço que alena en la poesia del caríssim poeta».

Aquell 1928, Agelet feia just 40 anys. Era destinat a Windsor, després d'haver estat primer a Viena (1920), després Mèxic (1921), encabat a Washington (1922) i França. Durant aquell febrer se li reté un homenatge de part d'«un nucli nombrós i escollit de gent representativa». El poeta rep l'entrevistador al despatx de casa seua, ple de llibres fins dalt. El llibre de poemes «La tarda oberta» havia sigut editat a Anglaterra: la seua poesia noucentista i carneriana l'hi devia fluir bé allà.

Feia tres anys escassos havia tret «Domassos al sol» (1924), el seu primer poemari. La prosa no era pas del seu gust, però. Confessa que tenia una novel·la començada, «però no crec que l'acabi mai perquè no la sento jo la novel·la. Francament, no tinc gaire afecció per la prosa».

Es refereix a la ciutat com «el nostre poble», i és que Lleida ha sigut un poble gran fins fa quatre dies, fins a la bufada urbanística dels anys 60-70 si més no. Després una ciutat petita i nou-rica, amb força amnèsia del passat i gran admiració per Cambrils i Baqueira.

1928. Jaume Agelet i Garriga, Lleida.

«Vida lleidatana», núm.44, de 15 de febrer (ARCA).

Sobre la tècnica poètica, confessa que els poemes són fruit «de moltes impressions superposades i copsades en diferents moments», però que «en sentir el desig d'escriure ho tinc de fer amb una tal rapidesa que si no aprofito el moment, m'exposo a perdre la composició». Molt poques composicions «he fet al moment de copsar l'efecte».

1928. Jaume Agelet i Garriga, Lleida.

«Vida lleidatana», núm.44, de 15 de febrer (ARCA).

Els seus poemes no porten mai títol perquè «és una cosa absent del moment de l'emoció de produir i per consegüent tinc certa temença que s'hi veuria com cosa afegida». Reconeix que «el goig, per a mi, és el moment de produir», i un cop passat aquest moment, la tensió resta rebaixada a mínims. «No llegeixo a penes els meus llibres, puix una vegada impresos ja em semblen una cosa morta». Després del treball de les capes de record, la producció poètica té un cert regust de paraula viva maragalliana. En aquest cas, fora millor dir-ne paraula del record. I entre les lectures que l'acompanyen pel món, sí, hi ha en Maragall.

Record dels dies de la infantesa, de la Lleida que havia conegut. En destaca, específicament, «una cosa que vostè no ha conegut: una boira espessa i plana». Això també ho diem nosaltres després de cent anys: la boira del record fa que la boira de quan érem petit fos més densa i inescrutable, amb permís del canvi climàtic. La boira, per a ell, «és essencialment animadora... si travesseu els carrers i els camps en boira veureu que tot vibra».

Fa un interessant exercici del que m'agrada/desagrada, entremig de les línies del qual entreveiem l'home de classe, ancorat més en el passat que en el present. Sobre Lleida, afirma preferències pels passejos per l'horta al peu de Gardeny i pel camí del Secà de Sant Pere, també pel camí de Picos, «on s'hi respira una dolça intimitat». Tots, evidentment, desapareguts avui sota l'asfalt i el soroll de la modernor, ja no són pas per passejar-hi.

1924. Jaume Agelet i Garriga, «La boira plana».

Poema en versos curts, de ressons populars, que li transfereixen una gran emotivitat i sensació de vida i moviment: la boira, la bòria lleidatana, és font de vitalitat. Un oxímoron entre la realitat, freda i glaçada, entelada, d'horitzó clos, i l'esperit obert i vivaç del poeta.

1928. Jaume Agelet i Garriga, Lleida.

«Vida lleidatana», núm.44, de 15 de febrer (ARCA).

«Cap al tard dono voltes per la ciutat vella; els districtes baixos no són els meus preferits. La manca de riu em dona una pregona tristesa». En canvi, «a mesura que pugeu costa amunt, sigui on sigui, comença l'enlluernament; aquells carrerons que surten dels Porxos de Dalt. El carrer Cavallers i els barris de Sant Llorenç i Canyeret són admirables».

1955. «Obra poètica», Jaume Agelet i Garriga.

Editorial Selecta, núm.167.

El recull dels poemaris principals a la Selecta de postguerra.

1928. Jaume Agelet i Garriga, Lleida.

«Vida lleidatana», núm.44, de 15 de febrer (ARCA).

La baixada del Canyeret per la Llengua de Serp, un racó de la Lleida castissa en el record del poeta.

[2162] L'auca de l'«Auca del Senyor Esteve» rossinyolenca

20201212

[2223] Les «Edicions d'Aportació Catalana»

1962. Edicions d'Aportació Catalana, Joan Ballester i Canals.

Joan Fuster, «Qüestió de noms», núm.1.

Durant sis anys, entre 1962 i 1968, l'ínclit patriota i llibreter va publicar aquesta col·lecció d'estudis divulgatius i d'assaigs sobre temes nacionals i europeus. La seu de l'editorial era a la mateixa llibreria Públia de Consell de Cent 281 de Barcelona. El primer número anà a càrrec de l'amic i col·laborador editorial Joan Fuster. S'hi tractaren temes de conscienciació nacional, de civisme, europeus, d'economia i socials... En van sortir 43 títols. Alguns d'aquests llibrets esdevingueren punts de referència per a la reflexió política i sociològica a les universitats del país del 78 ençà, però a poc a poc anaren difuminant-se sota la renovació funcionarial dels nostres intel·lectuals del tombant de segle i fins avui. Tant de bo algun dia es puguin adaptar aquests títols (i molts altres d'aquells anys, plens de bullici d'ideals i de futur) a la realitat nacional actual per fer de rellançament d'un país republicà lliurement repensat. I que aquesta vegada sí que encertem de posar-ho en pràctica: l'aportació catalana al (des)concert de les nacions.

En el proemi d'aquest número inicial hi trobem la declaració d'intenció de les Edicions d'Aportació Catalana:

«Si cal que l'edifici s'aguanti, els materials que han de fornir l'Europa Nova, no poden ser els tòpics rebrecs d'uns Estats de frontera superada ni les abstraccions d'un improvisat internacionalisme, sinó l'aportació de les comunitats i cultures que són -d'Europa- la seva essència.

«Els qui no encerten la manera de treure el gra de la palla, mai no saben com és la llavor que dóna noves collites. Creiem, però, que ningú no cerca ja noves collites en un esbojarrat plantar la palla. Europa, doncs, cal sembrar-la amb la seva grana.

«L'evidència d'aquest fet històric fa néixer entre nosaltres un visible estat d'opinió que es pregunta i es planteja com pot fer-se viable l'aportació dels Països Catalans -la llavor d'un caracteritzat poble europeu- vers la nova federació que ja va dibuixant-se.

«Edicions d'Aportació Catalana volen contribuir a la canalització d'aquesta opinió col·lectiva, bo i plantejant qüestions que puguin orientar la gent dels Països Catalans pel camí de la "collita europea", amb l'esperança que no hi han de mancar els nostres blats i les nostres roselles.

«I, Països Catalans endins, el primer objectiu de les Edicions d'Aportació Catalana el defineix els següents conceptes de Joan Fuster, nervis de l'assaig que teniu, lectora les mans:
"Contra la rutina creada en els temps de la nostra disgregació com a poble, hem de forjar la nostra voluntat de reintegració".

"És el fet de ser i de sentir-nos 'un sol poble' que es planteja com un pressupòsit i com un projecte de cara al futur".

"El que importa és que hi hagi 'mallorquins', 'catalans' i 'valencians' que assumeixin aquesta il·lusió i aquesta responsabilitat".

"De la voluntat de tots els 'catalans' dependrà que aquest començ de reconstrucció autèntica, potser el més ambiciós que registra la nostra història com a poble, i també el més desarmat pels mitjans que compta, arribi a desplegar-se en totes les generoses possibilitats que conté"».
(antiquariamalda)

1962. Edicions d'Aportació Catalana, Joan Ballester i Canals.

Jordi Ventura, «Les llengües europees», núm.2.

1963. Edicions d'Aportació Catalana, Joan Ballester i Canals.

Manuel Cruells, «Per la continuïtat de la Renaixença», núm.3.

1963. Edicions d'Aportació Catalana, Joan Ballester i Canals.

Pilar Urbano, «Ús de les llengües vernacles en l'ensenyament», núm.4.

1963. Edicions d'Aportació Catalana, Joan Ballester i Canals.

Francesc Maspons, «L'Home, la Nació i l'Estat», núm.5.