Submergir-se a l'infern dantesc als voltants de Sant Joan, amb la calor del solstici estiuenc i amb els petards més o menys continuats, sobretot a partir dels vespres, és una experiència que ens transporta, si ens deixem seduir, a l'ambient d'aquell descens als inferns en companyia del Dant i de Virgili.
Andreu Febrer fou un cas d'ascens social a la Catalunya de la primera meitat del segle XV. D'origen menestral, aconseguí d'arribar a escrivent i, després, cambrer, agutzil i cavallerís reial (o sia, servent personal com a ambaixador i conseller, càrrecs de costum ofert a petits nobles) de Martí l'Humà, gràcies a la formació diguem-ne acadèmica: llegir i escriure llatí i català com només sabien fer aquells funcionaris de la Cancelleria Reial, al servei de la qual hi entrà ja en temps de Joan I. Serví a quatre reis, visqué a la cort el difícil moment del Compromís de Casp, viatjà de diplomàtic per França i Itàlia, feu uns anys de soldat a la campanya de Sardenya de 1420 (com Jordi de Sant Jordi i Ausiàs March). En resum, que de fill de menestral passà a tractar-se amb tots els grans personatges que deambulaven per la cort catalana i per altres moltes d'Europa.
De jove, i seguint el costum tradicional dels poetes catalans, sempre lligats als ambients cortesans, escrigué poemes amorosos a l'estil trobadoresc, llavors ja molt artificiosos, però que comportaven una bona preparació lingüística i poètica. Sembla que voltant per les corts europees feu contactes amb la poesia europea del moment, que s'estava transformant per influència de la poesia petrarquista, i conegué la gran obra de Dant, el gran compendi del món medieval amb aquelles espurnes d'humanitat i voluntat de compendre, no tan sols de creure, de gran fama ja per arreu. I en restà captivat, fins al punt que s'atreví a versar-lo, a posar-lo en versos catalans.
D'una banda, això referma sa gran preparació lingüística i literària. No en va, aquesta era l'eina que li havia valgut l'ascens social, fins a ser nomenat castellà del castell d'Ursino a la Catània siciliana per Alfons IV al 1918. De l'altra, que l'abandó de la tradició poètica trobadoresca en provençal, igual que aquells anys faria també el nostre Ausiàs, i fer el salt a una llengua poètica pròpia, tingué lloc aquella dècada tercera dècada del Quatre-cents, pels contactes amb els nous vents culturals italians que s'imposaven com un huracà als cenacles literaris europeus. A més, gosà d'adaptar els tercets encadenats del Dant, transformant-hi els hendecasíl·labs italians en decasíl·labs catalans. La primera traducció en vers de la Comèdia a tot Europa, i que tingué un ampli ressò al seu temps en els cercles literaris cortesans peninsulars.
Certament, el vers trastoca l'ordre sintàctic i en complica la comprensió. Però, no és pas difícil d'entrar en la llengua medieval. Amb una mica d'entrenament i persistència, hom pot assaborir encara de manera directa aquella preciosa traducció, aviat en farà 600 anys! Igual que la traducció del mateix any del Decameró, anònima, qui sap si del mateix Febrer. Quin gran any per a la nostra literatura, oi?
 |
1429. La Commedia del Dant, traducció d'Andreu Febrer.
ENLLAÇ ALS CANTS DE L'INFERN (ús escolar).
Al Cant V, al segon cercle infernal, de la luxúria (no gaire avall, doncs, en contrast amb la ingent persecució moral que en feia l'Església), després de creuar-se amb les reconegudes Cleòpatra i Helena, i convulsos enamorats com Paris, Aquil·les o Tristany, els dos escriptors a l'Hades descendits, s'hi topen una parella, a qui d'entrada Dante no reconeix, v.73 i ss:
«-Poeta [a Virgili]: voldria parlar amb aquells dos que passen tan de pressa com el vent.
-Espera que siguin més a prop, llavors demana'ls-ho sisplau». Un cop advertida, la parella s'acosta entre els aires malignes de l'infern als narradors amb la dolçor de les colomes quan se'n tornen al niu i amb dolorosos planys ella s'ofereix a explicar-li la dissort amorosa que arrossega (vv.88-108).
Dante resta tocat pel sentiment que les paraules de la dona traspuen, i a la demanda de Virgili (v. 111): «-Què penses?», el Dant respon no pas com un inquisidor sinó comprensivament a la pena d'aquells enamorats, i reconeix davant la mateixa Francesca (v.116) que els seus dolços sospirs el fan plorar!
Comença ella amb els seus records, amb aquell magistral tercet (vv.121-123) de la història de la literatura que diu que no hi ha major dolor que recordar-se dels temps de benanança entre els mesquins, «e sap-ho el teu doctor». El cas fou que llegint les històries de Lançolot (Lancelot) caigueren en la imitació de la ficció (vv.133-136) i es besaren. No cita els detalls de la història, ben coneguda del públic medieval: llegia en companyia de Paolo, son cunyat. I l'amor secret de Ginebra i son cavaller, despertà també el desig de la parella lectora. Un reconeixement de com la ficció literària (o cinematogràfica, o teatral, o rere les pantalles) esdevé tan real com la mateixa vida, i com ja en aquells temps, la literatura amorosa artúrica esbarriava aquella concepció apassionada de l'amor a tort i a dret, encara ben viva i present als nostres temps actuals.
«Galeot fo el llibre i qui l'escrís!» (v. 136). Llibre condemnat! Maleït autor!, s'exclama la noia.«E aquell jorn ja no en llegim plus avant» (v.137): el desig amorós acabà amb la lectura. Mentre ella parla, en Paolo plora com un beneit. I com s'ho pren el Dant? No jutja, no condemna, no proscriu. No, tan sols (vv. 141-142): «jo m'esmortí, així com si morís,/ i caiguí mort, com si fos traspassat». Se'n commou tant que s'esvaeix! Un 'tan sols' que marca el canvi d'una època: una autèntica resposta humana a una situació de la vida, una vera catarsi com la de les tragèdies antigues, sense filtres transcendents ni admonicions devotes. |
 |
«Cuople damné (Paolo e Francesca)», d'August Rodin (1886).
|
