[1523] Vistes del Monestir de Poblet exclaustrat

1873. Monestir de Poblet (la Conca de Barberà).
«La Ilustración Española y Americana», núm. 37, 1 d'octubre (BDH).
El pati del claustre del monestir pobletà, gairebé quaranta anys després de l'exclaustració. L'herbassar s'havia apoderat del jardí i la decrepitud de les pedres era manifesta.

1873. Monestir de Poblet (la Conca de Barberà).
«La Ilustración Española y Americana», núm. 37, 1 d'octubre.
El monestir fou saquejat pels llogarrencs necessitats de fusta, ferro o pedra. Finestres, portes, lloses, carreus, balustrades... tot allò que pogués ésser arrancat va ésser espoliat. 

1873. Monestir de Poblet (la Conca de Barberà).
«La Ilustración Española y Americana», núm. 37, 1 d'octubre.
Detalls de la galeria superior del claustre

1873. Monestir de Poblet (la Conca de Barberà).
«La Ilustración Española y Americana», núm. 37, 1 d'octubre.
Detalls del claustre gòtic del segle XIV amb les heures conquerint les pedres.

1873. Monestir de Poblet (la Conca de Barberà).
«La Ilustración Española y Americana», núm. 37, 1 d'octubre.
Els figurants que intenten donar vida al conjunt abandonat, al costat del templet de la font del claustre, on antigament els monjos s'hi rentaven en tornant de les tasques pageses i abans d'entrar al refetor a dinar o sopar.

1873. Monestir de Poblet (la Conca de Barberà).
«La Ilustración Española y Americana», núm. 28, 24 de juliol (BDH).
El majestuós claustre del monestir benedictí durant l'època d'abandó forçada per la desamortització dels béns eclesiàstics de 1835. 

1873. Monestir de Poblet (la Conca de Barberà).
«La Ilustración Española y Americana», núm. 28, 24 de juliol.
Detall d'un dels arcs gòtics, mig trencat, que deixa entreveure carreus caiguts i l'herbassar que s'havia apoderat del jardí.

1873. Monestir de Poblet (la Conca de Barberà).
«La Ilustración Española y Americana», núm. 28, 24 de juliol.
L'autor posa un parell de figurants, un mossèn passejant i un pagès assgut, sota les altes voltes gòtiques de la galeria per humanitzar-ne la vista.

1873. Monestir de Poblet (la Conca de Barberà).
«La Ilustración Española y Americana», núm. 28, 24 de juliol.
Detall del pati del claustre sota l'imperi de l'herba.

1873. Monestir de Poblet (la Conca de Barberà).
«La Ilustración Española y Americana», núm. 28, 24 de juliol.
Detall de les voltes de la galeria del claustre.

[854] Poblet, de Baldomer Gili, 1900

[1522] La taula parada de la Pia Almoina lleidatana

1330-45. Anònim, pintures murals de la Pia Almoina de la Seu Vella de Lleida.

El primer edifici de la Pia Almoina es construí adossat a l'ala nord del claustre al peu del turonet de la Suda, i allà hi hagué la sala del refectori, que cap a mitjan segle XIV vingué decorada amb sis taules murals que reproduïen els peregrins i altres persones necessitades al costat d'una taula parada de menges. Els necessitats comensals són representats de mig cos per amunt, i no en veiem les cames per sota de les estovalles parades, ja que més aviat semblen menjar dempeus que no pas asseguts. La unitat del conjunt ve trencada per les columnes de separació de les escenes, que divideixen els personatges en grups de tres o quatre o bé d'un de sol, amb l'única diferència entre tots ells del color del terra, que va alternant el fosc amb el roig. 

1330-45. Anònim, pintures murals de la Pia Almoina de la Seu Vella de Lleida.

A taula s'hi reuneixen una gran varietat de personatges, entre els quals pobres, esguerrats, peregrins, malalts i clergues. Aquestes pintures, d'autor anònim, foren descobertes l'any 1947, quan s'iniciaren les obres de restauració de la Seu Vella un cop feta fora la militarada (espanyola) que l'ocupava com a caserna des de la dominació borbònica del 1707. Durant molts anys foren dipositades al MNAC (que sota el franquisme -espanyol- no podia tindre la N) fins que al 1975 retornaren a Lleida, on es poden contemplar al Museu Diocesà i Comarcal en l'actualitat. Les pintures són d'un estil gòtic primerenc, atesa la linealitat de la composició encara sense cap intent de perspectiva visual. 

1330-45. Anònim, pintures murals de la Pia Almoina de la Seu Vella de Lleida.

Al escrits de la part superior s'hi troben els noms dels canonges que procuraven la beneficència de la Pia Almoina. Aquesta institució fou durant segles, del XII en què es fundà fins al XIX en que es dissolgué, la principal entitat que procurà la caritat cristiana a la ciutat, i només per donar menjar als pobres, sinó també i segons l'època per sufragar altres organismes locals com l'Hospital d'expòsits de l'Esperit Sant. Dels deu personatges a taula en aquest fragment, el més ben conservat, només dos són dones. En altres panells, s'hi observen dones amb criatures a la falda, probablement mares solteres a les quals l'Església donava gran atenció, com sentencià Vicent Ferrer en sos sermons quan recomanava que calia fer caritat «singularment a òrfanes e fadrines pobres a maridar, e  hospitals [d'orfes] a mantenir». 

1330-45. Anònim, pintures murals de la Pia Almoina de la Seu Vella de Lleida.

«Un document procedent de l’arxiu d’aquesta institució, datat l’any 1338, permet saber què menjaren aquell any: diàriament se’ls repartí una ració de pa de 750 grams i mig litre de vi. El pa i el vi foren acompanyats de verdures i llegums, com ara les cols, les faves seques i les faves tendres, els fesols, els alls o les cebes. La carn també hi fou present, però en una quantitat molt més petita. La més consumida fou la de corder, mentre que la menys consumida, la de porc, només un dia de tot aquell any. Cap dels dies menjaren carn d’au, reservada als malalts o als paladars més fins, ni tampoc fruita. Cal recordar que el costum de menjar les postres no existia a l’època medieval. En total, unes 2.300 calories, suficients per passar tota una jornada, però amb una manca evident de vitamines i minerals» (http://www.turoseuvella.cat).

1330-45. Anònim, pintures murals de la Pia Almoina de la Seu Vella de Lleida.

Les pintures fan un recull dels tipus medievals característics. Els peregrins de Sant Jaume de Galícia, amb el singular barret amb la petxina, no havien pas d'ésser per força persones de baixa extracció, ans sovint era ben al revés, però rebien igualment la caritat dels canonges menors que se n'encarregaven, i compartien taula amb dones necessitades de tota condició (monges velles, mares solteres...), pobres vergonyants en estat molt degradat per la indigència, malalts incurables apartats, esguerrats de tota mena en una època en què els serveis mèdics eren primitius o inexistents.

1330-45. Anònim, pintures murals de la Pia Almoina de la Seu Vella de Lleida.

Un pelegrí de Sant Jaume amb un pa redó i un bol de sopes, en què s'hi sucaven aquestes barretes estretes i llarguirudes de pa. Barret amb petxines i bordó o bastó llarguirut per ajudar-se en la caminada són atributs comuns als pelegrins. La presència dels pelegrins en les pintures fa suposar que Lleida en rebia un gran nombre, car probablement hi confluïen tots els dels diversos camins catalans.

1330-45. Anònim, pintures murals de la Pia Almoina de la Seu Vella de Lleida.

Els esguerrats, amb les crosses al costat, i els orats o dements, un altre dels col·lectius socials més assidus a la caritat cristiana medieval. La bena al voltant del cap, l'estrafolària manera de menjar i un rònec mantell amb què es cobreix el tors nu suggereixen la malaltia del figurant (imatges de El Bolg del Senyor i).

2003. Lleida. 
Exposició sobre les pintures de la Pia Almoina al Museu de Lleida, Diocesà i Comarcal.

1330-45. Anònim, pintures murals de la Pia Almoina de la Seu Vella de Lleida.

2003. Lleida. L'exposició sobre les pintures de la Pia Almoina al Museu de Lleida, Diocesà i Comarcal.

Detall d'un dels tipus convidats a la taula d'almoina; per l'extravagant cabell i la mirada perduda podria tractar-se d'un malalt o foll. Sembla que mengi pa amb alguna altra cosa, potser, per la forma, una sardina.

1330-45. Anònim, pintures murals de la Pia Almoina de la Seu Vella de Lleida.

2003. Lleida. L'exposició sobre les pintures de la Pia Almoina al Museu de Lleida, Diocesà i Comarcal.

La taula parada amb pans, bols de sopes i una gerra de vi, amb el gos expectant de sa ració sota les estovalles dóna un gran toc de realisme a tota l'escena.

1330-45. Anònim, pintures murals de la Pia Almoina de la Seu Vella de Lleida.

2003. Lleida. L'exposició sobre les pintures de la Pia Almoina al Museu de Lleida, Diocesà i Comarcal.

«Les pintures de la Pia Almoina ... ens atansen a la pobresa, que era present a tots els carrers de la ciutat. També ens mostren imatges de pelegrins que passaven per Lleida anant cap a Sant Jaume de Compostel·la. Així mateix hi tenen un lloc important les imatges de dones pobres o les que tenen cura de nens abandonats».

Mapa de Jordi Bolós amb les parròquies de la Lleida medieval.

1330-45. Anònim, pintures murals de la Pia Almoina de la Seu Vella de Lleida.

2003. Lleida. L'exposició sobre les pintures de la Pia Almoina al Museu de Lleida, Diocesà i Comarcal.

«Lleida, a la Baixa Edat Mitjana, era una de les ciutats més importants de Catalunya, i l'any 1300 va esdevenir l'única ciutat amb un Estudi General o Universitat. La crisi dels darrers segles medievals,... la reducció de l'activitat productiva... va causar un augment de la pobresa».

1330-45. Anònim, pintures murals de la Pia Almoina de la Seu Vella de Lleida.

2003. Lleida. L'exposició sobre les pintures de la Pia Almoina al Museu de Lleida, Diocesà i Comarcal.

«Era pobre, per tant, el malalt, el pelegrí, el vell, la vídua, o l'orfe o també aquell qui patia els efectes de la crisi econòmica». Se solia diferenciar entre els pobres de solemnitat (o de tota la vida) dels pobres vergonyants, els qui per mala administració, mala fortuna, accident o malaltia havien perdut la posició benestant de què gaudien i havien acabat com a miserables. 

1330-45. Anònim, pintures murals de la Pia Almoina de la Seu Vella de Lleida.

2003. Lleida. L'exposició sobre les pintures de la Pia Almoina al Museu de Lleida, Diocesà i Comarcal.

Un dels folls o orats representats a la taula caritativa. 

1330-45. Anònim, pintures murals de la Pia Almoina de la Seu Vella de Lleida.

2003. Lleida. L'exposició sobre les pintures de la Pia Almoina al Museu de Lleida, Diocesà i Comarcal.

Dones i nens foren durant l'Edat Mitjana un dels col·lectius més vulnerables de la societat, i la seua presència a les institucions de caritat fou massiva i constant.

Els pelegrins eren un altre dels col·lectius més habituals a la Pia Almoina lleidatana, provinents de la resta de Catalunya i de l'Occitània i fins dels països més orientals d'Europa.

1330-45. Anònim, pintures murals de la Pia Almoina de la Seu Vella de Lleida.

2003. Lleida. L'exposició sobre les pintures de la Pia Almoina al Museu de Lleida, Diocesà i Comarcal.

Una dona amb mantellina sobre els cabells, i un gran ganivet a la mà al menjador de la Pia Almoina de Lleida. La figura no fa pas aspecte deixat, i potser retratava només una mare soltera o una vídua jove que, en haver-se quedat sense marit a casa, deixaven de percebre ingressos i restaven desprotegides davant d'una societat misògina completament.

1330-45. Anònim, pintures murals de la Pia Almoina de la Seu Vella de Lleida.

2003. Lleida. L'exposició sobre les pintures de la Pia Almoina al Museu de Lleida, Diocesà i Comarcal.

Els puntals de l'alimentació medieval: el pa, el vi, l'aigua i el caldo.
«Cada pobre tenia dret a una ració de mig litre de vi en cada menjada. El vi, al llarg de l'Edat Mitjana, havia esdevingut la beguda principal, en bona part com a herència de la civilització romana i com un dels grans símbols cristians». 

1330-45. Anònim, pintures murals de la Pia Almoina de la Seu Vella de Lleida.

2003. Lleida. L'exposició sobre les pintures de la Pia Almoina al Museu de Lleida, Diocesà i Comarcal.

Un pelegrí amb el bastó o bordó de romeu bevent un bol de caldo. Després d'entrar a la ciutat pel Pont Vell i l'Arc del Pont, carrer Major avall trobaven la capella del Romeu. Pujant carrer Cavallers amunt feien cap a la Seu Vella, on al refectori de la Seu Vella tenien un lloc a taula per alimentar-se.

1947 ca. Lleida, pintures murals de la Pia Almoina de la Seu Vella.
La descoberta de les pintures a l'inici de les obres de restauració de la Seu Vella, després que la militarada ocupant (espanyola) canviés de turó a la ciutat. La Sala era partida en dos pisos, com tota la catedral (convertida en Castell), per tal d'aquarterar les noves tropes.

Més informació detallada (en espanyol) a l'estudi Imágenes de la caridad catedralicia. Orígenes y evolución funcional de las pinturas de la Pia Almoina de Lleida, Gloria Fernández (UAB), «De Arte», 2, 2003.

[1521] Coses velles de Lleida: la Pia Almoina lleidatana

[1521] Coses velles de Lleida: la Pia Almoina lleidatana

1893. «Cosas Viejas de Lérida», Agustí Prim i Tarragó, 
Tipografia de la Casa Provincial de Misericòrdia.
Portada del llibre de caràcter històric que publicà aquest autor de la Renaixença lleidatana, reeditat ja en llengua catalana al 1901 (edició que estic cercant sense èxit, de moment).

Agustí Prim i Tarragó (Lleida, 1839 — Lleida, 1904).
Poeta humorístic i autor de treballs d’història contemporània lleidatana. Entre els de caire humorístic i psicològic cal esmentar Lleida, fi de segle (1900), Coses de Lleida i Gente de Lérida (1901). De tema històric publicà Sellos municipales de la provincia de Lérida (1888), Noticias sobre la beneficencia pública en Lérida (1891), Cosas viejas de Lérida (1893) (enciclopèdia.cat).

1893. «Cosas Viejas de Lérida», Agustí Prim i Tarragó, 
Tipografia de la Casa Provincial de Misericòrdia.
L'origen de la Pia Almoina lleidatana al segle XII. La mentalitat ultrareligiosa dels segles medievals contribuí al reeiximent de la institució: fer caritat era una de les potes bàsiques de tot bon cristià, fonamental per al perdó dels pecats i l'assoliment de la vida eterna, cosa per la qual i sovint en el mateix llit de mort les donacions caritatives a institucions religioses de tota mena tingueren gran rellevància.

1893. «Cosas Viejas de Lérida», Agustí Prim i Tarragó, 
Tipografia de la Casa Provincial de Misericòrdia.L'autor dedueix que la tasca assistencial començà en temps que els canonges de la catedral feien vida comuna, i que «mandasen distribuir por sopa a los pobres, lo que sobraba en su refectorio...» Quan abandoren la vida en comunitat i cadascú visqué a sa casa (i Déu a la de tots...), haurien volgut continuar la distribució de menjar entre els necessitats, «para que no faltase a los pobres la costumbre ja adquirida del socorro».

1893. «Cosas Viejas de Lérida», Agustí Prim i Tarragó,
Tipografia de la Casa Provincial de Misericòrdia.Donacions i llegats a la Pia Almoina, per tal que als pobres «fossen cada dia acullits en la casa de l'Almoina que es en lo claustro de la Seu, i allí a dits pobres fos donat a menjar segons ere la pràctica».

2015. Lleida, Sala de la Canonja, Seu Vella.
La gran sala del Capítol catedralici lleidatà, adjunta a la banda nord del claustre, amb el qual comunica amb les magnífiques portes renaixentistes. Una part de la sala degué fer-se servir com a menjador de la Pia Almoina i fou decorat amb les magnífiques pintures gòtiques trobades als inicis de la restauració del conjunt monumental al 1947, un cop les tropes ocupants (espanyoles) abandonaren el Castell, nom popular amb què es conegué la Seu Vella des de l'ocupació militar del 1707.

1893. «Cosas Viejas de Lérida», Agustí Prim i Tarragó, 
Tipografia de la Casa Provincial de Misericòrdia.
Les racions claustrals o pobres acollits en el primer segle de funcionament de la Pia Almoina, i els padrins que les finançaven. 

1893. «Cosas Viejas de Lérida», Agustí Prim i Tarragó, 
Tipografia de la Casa Provincial de Misericòrdia.
Les grans rendes de la Pia Almoina al segle XIV provinents de censals i donacions, que s'invertien en la compra de terres per generar nous recursos.

1893. «Cosas Viejas de Lérida», Agustí Prim i Tarragó, 
Tipografia de la Casa Provincial de Misericòrdia.
Des de 1460 es deixà de repartir racions de menjar en espècie i s'assignà una paga per als «pobres ordinaris i pobres extraordinaris».  Als uns 3 diners i als altres, més eventuals, 1. L'assignació de tres diners jaquesos no era gens minsa per als temps que corrien: «i com la moneda en aquell temps ere molt alta i los comestibles se trobaven a gran conveniència, no dubto que amb los tres diners tenie bastant cada pobre per comprar pa, vi i carn per son sustento», segons que escrigué al llibre de racions l'arxiver Joan Herèdia aquell any. Tot aquest arxiu anà a raure a l'Arxiu Municipal de la Paeria, que conserva doncs una part del fons documental de l'antiga Pia Almoina, amb més de 450 documents, dels quals 90 són pergamins, amb un abast cronològic des del segle XIII fins al XX.

1893. «Cosas Viejas de Lérida», Agustí Prim i Tarragó, 
Tipografia de la Casa Provincial de Misericòrdia.
A la segona meitat del segle XV van acabar-se els llegats i herències que durant segles s'havien fet a la institució, per la qual cosa «disminuyeron las raciones del
 claustro en términos que solo se invertía en ellas de 150 a 200 libras al año». L'autor suposa que una mala administració féu decaure les donacions, fins que al 1501 «se pusieron con alguna claridad las cuentas de la Pia Almoina, especificándose los capítulos donde se percibían las rentas y modo de distribuirlas».

1893. «Cosas Viejas de Lérida», Agustí Prim i Tarragó, 
Tipografia de la Casa Provincial de Misericòrdia.
El quadre resumeix els comptes d'aquell any de 1501, quan també es canvià la manera de fer el pagament de la prestació social de part del Refetoner (el clergue dispenser que parava les taules i curava del servei): enlloc de 3 diners diaris, «se computaron a 90 sueldos por todo el año y se entregaban de una sola vez a cada pobre que era presentado a la tal ración». Com si actualment, es cobrés la prestació de l'atur de cop, vaja. El canvi portà a la picaresca fins que al 1514 calgué tornar a canviar els pagaments i retornar a l'antiga consuetud: «por las mañanas, a hora de tercia, se celebrase en la capilla de Sant Salvador la misma llamada del Presbiterat de l'Almoina, i terminada que fuese, se entregase tres dineros a cada pobre».

1893. «Cosas Viejas de Lérida», Agustí Prim i Tarragó, 
Tipografia de la Casa Provincial de Misericòrdia.

Les Racions de Nadal dels canonges de la catedral de Lleida, vigents des del 1505 fins al 1643, quan finiren per raons de la Guerra contra la monarquia hispànica. Durant altres períodes es tornarien a pagar «per la major assistència dels Senyors Canonges a la residència en la festivitat de Nadal». Des del segle XVI, les accions caritatives del Capítol catedralici lleidatà s'ampliaren a d'altres tasques, com ara «pagar sermons de Coresma [Quaresma], fer alguns presents a persones de qui esperava la Iglésia gran protecció, donar salari al mestre de Retòrica, assistir en 24 lliures als Batxillers que llegien les Catedrilles, contribuir en los reparos de la Peixera de la Ciutat, rescat de cautius, reparació de les fàbriques de convents i iglésies, fer ornaments sagrats, etc». Les catedrilles era el nom en diminutiu que rebien les càtedres de la universitat lleidatana servides per ajudants, és a dit, per batxillers [estudiants] a punt d'assolir la llicenciatura».

1893. «Cosas Viejas de Lérida», Agustí Prim i Tarragó, 
Tipografia de la Casa Provincial de Misericòrdia.

L'ampliació d'inversions comportava la 'distracció' dels fons per als més pobres, ja que eren diners invertits en altres àmbits, com la capella de música de la catedral al 1555 o la «caritat de cent dobles al Rey» al 1704. Al segle XVIII, també aportaren una important suma per a la construcció de la Catedral Nova, un cop caiguda la Seu Vella al 1707 en mans dels reis espanyols. 

1893. «Cosas Viejas de Lérida», Agustí Prim i Tarragó, 
Tipografia de la Casa Provincial de Misericòrdia.

La Pia Almoina lleidatana al segle XVIII, sota el mandat del Bisbe Galindo, que fou el bisbe que retornà a Lleida la residència episcopal al 1736, després que des de la Guerra de Successió s'hagués traslladat a Montsó al 1707 sota mandat del botifler Bisbe Solís, que tot i haver-se manifestat favorable al Borbó espanyol no pogué evitar ni la militarització de la Seu Vella ni la destrucció del Palau Episcopal adjacent a la Porta dels Fillols, que hi hagué des de l'Edat Mitjana.

1893. «Cosas Viejas de Lérida», Agustí Prim i Tarragó, 
Tipografia de la Casa Provincial de Misericòrdia.

Amb la desamortització, els béns de la Pia Almoina «fueron adjudicados... a los establecimientos de beneficencia e instrucción, y más tarde vendidos al Estado [espanyol] en virtut de las leyes desamortizadoras», mentre que una part (el cobrament de la tinença d'un deute de vora mig milió de pessetes de l'època al 4%) revertí a l'aleshores nova administració provincial, «dividido del modo siguiente: una quinta parte al Instituto provincial [d'ensenyament], y de las cuatro restantes, un tercio al Hospital de Santa Maria, otro a la Casa de Misericordia y otro a la Inclusa», que era la casa dels nens expòsits. 

[1522] La taula parada de la Pia Almoina lleidatana

[1411] «Desenganys per despertar als pecadors»

[1396] Esglésies i convents de la Lleida medieval