[1477] La llegendària Bretxa de Roland

2016. La Bretxa de Roland, Góriz (Ordesa, Sobrarb).  
Tres dies fabulosos tombant amunt del Canó d'Ordesa, fins als peus del Mont Perdut, al refugi de Góriz, a gairebé 2.200 m. per tal d'assolir la Bretxa de Rotllà (2.804 m.) al dia següent. La famosa escupidera del Mont Perdut enguany encara té bastanta neu, i, per tant, la deixarem per una altra ocasió. Tot i que anem ben fornits de grampons i piolets, tanta neu no està feta per a nosaltres.

La vall d'Ordesa està preciosa de cap a cap, però en arribar a la Cua de Cavall, la vessant de solana és plena de coixinets de monja florits, aquesta mena d'argelagues d'un groc intensíssim en contrast amb el verd relluent dels prats. La pujada del primer dia fins a Góriz la fem per les ziga-zagues del Pas de les Mules, per evitar les Clavilles de Soaso carregats amb la motxilla. Una ruta espectacular, amb vistes magnànimes per avall a Ordesa i cap amunt al Mont Perdut.

Al refugi de Góriz ja li toca renovar-se, cosa que no impedeix que estigui ple de gom a gom, i revoltat d'un campament de tendes. El menjar, molt correcte: molt millor el sopar que l'esmorzar, més justet. Les lliteres, prou còmodes... i caloroses en aquestes nits. Allò més plaent: fer-te una cerveseta (3€) a la terrassa, prenent el solet, amb vistes privilegiades.

L'endemà, direcció Bretxa de Rotllà. Un espectacular tall a la serra de 40 m. d'amplària per 100 d'alçada, que separa l'Aragó de la Gavarnia occitana, i que llegendàriament s'atribueix al nebot i paladí de l'emperador Carlemany. En ésser nomenat cavaller va rebre l'espasa dita Durandal, que l'acompanyaria en totes ses gestes. Després de lluitar contra els sarraïns de Saragossa, l'exèrcit franc tornava per Roncesvalls cap a França i fou objecte d'una emboscada per part dels bascons (altres cançons diuen que de part dels sarraïns a qui s'havia venut el traïdor cavaller cristià Ganeló). Abans de morir, Rotllà va voler fer perdre la seua espasa virtuosa perquè ningú no se la pogués quedar. Per això va donar un gran cop contra la roca de la muntanya, tan gran que va obrir-hi la Bretxa, però no es va pas trencar, sinó que fou recollida per l'arcàngel Miquel, el cavaller celestial. 

La ruta passa pels peus de tots els cims del Marboré al llarg dels sis quilòmetres fins a la Bretxa. El paisatge és gegantí, la mesura humana diminuta. Trobem a l'obac del Casc encara molta neu, gelada de bon matí, i decidim abandonar el Pas dels Sarrios, i pujar per entremig del rocam de l'antiga morrena del circ, més amunt convertit en una immensa tartera amb una pala final de neu, més assequible. La Bretxa és molt freqüentada pels muntanyencs que pugen de Serradets cap al Taillon, ruta que en una altra ocasió ens plaurà de fer. La tornada cap al refugi no és menys espectacular: ara la llum de tarda il·lumina tot el Món Perdut, la tremenda Escupidera, les altres Serols i tots els altres colossos d'aquesta pètria megalòpoli al cim del Pirimeu, avui combinada amb un nítid i celestial blau cel. 

2016. La Bretxa de Roland, Góriz (Ordesa, Sobrarb).  

 [1458] Molières verd, blanc, blau

[1476] Ferrocarril de la Pallaresa de Sort a Salau

1885. Sort (el Pallars Sobirà).
«Guia geográfica, histórica, monumental y estadística de las comarcas que ha de atravessar el ferrocarril del Noguera Pallaresa», Josep Pleyan i de Porta, Impremta de Francesc Carruez, Lleida.

Vista de la façana fluvial de la població al costat de la Noguera Pallaresa. La descripció de la ciutat que en fa el cronista oficial de la ciutat de Lleida diu que ja al segle XVII el palau-castell dels comtes era abandonat, mentre que en destaca «una elegante iglesia parroquial con esbelto campanario», que sobresurt entre les teulades. 

El tren de la Pobla havia d'ésser un eix ferroviari que unís la plana urgellenca i Lleida amb el sud de França i tot Europa. La gran visió del projecte restà, però, escurçada fins a les portes de Collegats. Un altre dels preus del tracte colonial que hem pagat com a país des del 1707, i de no poder gestionar els nostres propis recursos com un modern Estat. 

1885. Sort (el Pallars Sobirà).
«Guia geográfica, histórica, monumental y estadística de las comarcas que ha de atravessar el ferrocarril del Noguera Pallaresa», Josep Pleyan i de Porta, Impremta de Francesc Carruez, Lleida.

Poc més de mil habitants tenia Sort al darrer quart del segle XIX, «y sus pocas calles estrechas y mal empedradas presentan un aspecto pintoresco. En la mayor de sus dos plazas se celebran los mercados que son semanales». 

1885. Sort (el Pallars Sobirà).
«Guia geográfica, histórica, monumental y estadística de las comarcas que ha de atravessar el ferrocarril del Noguera Pallaresa», Josep Pleyan i de Porta, Impremta de Francesc Carruez, Lleida.

Provatura d'etimologia popular, a partir de la nova fundació del desaparegut nucli de Vilamflor, que no es correspon amb l'arrel bascoide del topònim, que assenyala la 'vila del pont'. Escriu Coromines, «quan aquest pont era destruït per una crescuda del terrible riu pirinenc, com s'esdevingué per darrera vegada l'any 1842... hi havia una sensació de catàstrofe, i es cuitava a substituir la vetusta estructura de pedra, encara supervivent en els seus amples pilars... per un pont de fusta». 

1885. Sort (el Pallars Sobirà).
«Guia geográfica, histórica, monumental y estadística de las comarcas que ha de atravessar el ferrocarril del Noguera Pallaresa», Josep Pleyan i de Porta, Impremta de Francesc Carruez, Lleida.

Detalls de la població, amb el pont de fusta construït després de la riuada de 1842. 

1885. Sort (el Pallars Sobirà).
«Guia geográfica, histórica, monumental y estadística de las comarcas que ha de atravessar el ferrocarril del Noguera Pallaresa», Josep Pleyan i de Porta, Impremta de Francesc Carruez, Lleida.

Ràpid repàs històric de la vila. L'arribada del tren permetria l'afermament del comerç ramader. La via travessaria la Pallaresa i pujaria fins a Rialp per la  marge dreta, on trobem «los últimos olivares de la provincia». O sigui, la porta del Pirineu. 

1885. Llavorsí (el Pallars Sobirà).
«Guia geográfica, histórica, monumental y estadística de las comarcas que ha de atravessar el ferrocarril del Noguera Pallaresa», Josep Pleyan i de Porta, Impremta de Francesc Carruez, Lleida.

Ressenya dels petits pobles pallaresos amunt de Sort fins a Llavorsí, que també rondava el miler d'habitants. «Se encuentra a 810 m. de altitud rodeada de elevadísimas montañas lo cual hace que su clima sea muy frío. Tiene dos puentes que franquean los espresados ríos [la Noguera Pallaresa i la de Cardós]» amb els quals se'n regava la petita horta. «La fábrica de hierro de este pueblo elaborado con de Ainet de Vallferreraha sido renombrada por la escelencia de sus hierros conducidos a todas partes de Cataluña». Allà una estació del ferrocarril els donaria sortida.

Anuncis que ajudaven a pagar l'edició, en què es publiciten la sabateria, la licoreria, la botiga de comestibles i el guarnicioner, ofici desaparegut, que fabricava el conjunt de corretges, el bast o sella i altres arreus que calien per cavalcar un cavall, mula o ruc, o bé per adaptar-los per al transport. Un ofici imprescindible durant segles. 

1885. Esterri d'Àneu (el Pallars Sobirà).
«Guia geográfica, histórica, monumental y estadística de las comarcas que ha de atravessar el ferrocarril del Noguera Pallaresa», Josep Pleyan i de Porta, Impremta de Francesc Carruez, Lleida.La via fèrria hauria hagut d'enfilar per la vall principal d'Àneu, als peus d'Espot «a poca distancia del río y de la vía», on «hay un camino que conduce al Santuario y Baños de Boí y en los montes elevados que le cercan donde se cría toda clase de ganados y caza, se encuentra el oso y las cabras monteses». Comentari de l'etimologia bascoide del topònim.

Arribant la via a Esterri assoliria els 980 m. d'altitud sobre el nivell del mar. Descripció de la vila, «cuyas casas están cubiertas de pizarra, se encuentra dividida por el Noguera, teniendo un puente para comunicarse».

1885. València d'Àneu (el Pallars Sobirà).
«Guia geográfica, histórica, monumental y estadística de las comarcas que ha de atravessar el ferrocarril del Noguera Pallaresa», Josep Pleyan i de Porta, Impremta de Francesc Carruez, Lleida.
Referència a València d'Àneu, últim reducte de la defensa dels furs pallaresos d'Hug Roger III a final del segle XV, i a la destrucció provocada pels carlistes durant el setge del maig de 1836, en què el governador reialista, Pascual Madoz, fou ferit «y dado por muerto entre los suyos a causa de haber desaparecido ente la corriente del río».

Segons l'autor, l'etimologia de Pallars es basaria en una suposada antiga ciutat «Palea Arx... mencionada en documentos y la que debió dar el nombre al valle, al río Pallaresa y al Condado. Palea Arx debe traducirse por fortificación antigua, y ninguna duda cabe de que Valencia de Aneo ha de remontarse, atendiendo a su posición geográfica y estratégica a la mayor antigüedad».

1885. Vall d'Isil (el Pallars Sobirà).
«Guia geográfica, histórica, monumental y estadística de las comarcas que ha de atravessar el ferrocarril del Noguera Pallaresa», Josep Pleyan i de Porta, Impremta de Francesc Carruez, Lleida.

El ferrocarril continuaria cap a Sorpe, «tocando a la vía en proyecto, pueblecillo de escaso vecindario» i pujaria per la Vall d'Isil, «pueblos y lugares todos dedicados a la cría de ganado con pastos abundantes, cuyas lanas extraen hacia Francia, maderas de construcción y aguas minerales riquísimas, pero olvidadas que han de ser en lo porvenir su riqueza».

La Noguera parteix Isil en dos, «y sus habitantes, a causa de las elevadas montañas que la rodean, en inverno solo disfrutan dos horas de los rayos del sol, padeciéndose como enfermedad del país paperas, o galls,como llamamos en catalán». En destaca l'església romànica de Sant Joan, de l'orde hospitaler, «la cual sin duda tuvo aquí en sus buenos tiempos un hospital o refugio de peregrinos para recoger los que por el Puerto de Salau iban o venían de Francia».

La via fèrria hauria arribat fins a Alós d'Isil, «cumbre de los Pirineos y a 174 km. de Lérida. El puesto de carabineros que aquí se encuentra indica que hemos llegado al último pueblo... pues solo faltan 8 km. para entrar en Francia por el collado o Puerto de Salau». Referència a l'església romànica de Sant Llisser.

1885. Era Val d'Aran.
«Guia geográfica, histórica, monumental y estadística de las comarcas que ha de atravessar el ferrocarril del Noguera Pallaresa», Josep Pleyan i de Porta, Impremta de Francesc Carruez, Lleida.

«A poca distancia de Alós tuerce el río hacia el Valle de Arán dando un gran rodeo hasta llegar casi a las fuentes del Garona, el cual circunvalando el Valle por el sur y occidente y pasando por sus principales poblaciones, marca el itinerario que ha de recorrer la vía accesoria o ramal que ha de unir nuestra pequeña Suiza con la Provincia... hoy separada a menudo por las nieves que cubren sus privilegiadas montañas».

La força il·lusòria en el progrés que havia d'arribar tot entrant en el nou segle XX era tan gran que tapava la capacitat racional de creure que aquest projecte podia arribar a bon port. I fins i tot creien que es faria el ramal aranès. O encara més: el ramal del Segre fins a Puigcerdà. I més: el ramal Tremp-Montañana. I més i més: «es de esperar que antes tenga Balaguer construído el que desde esta ciudad ha de ir a empalmar a Valls»!

No comptaven que les limitacions polítiques i econòmiques del país, sotmès al règim metropolità espanyol, esdevindrien a la fi més decisives que aquella confiança cega en els projectes de futur. Si fa no fa, igualment que ocorre avui amb el Corredor mediterrani ferroviari. Com a país integrat si us plau per força en el nostre estimat Estat veí, sovint no som lo que fem, sinó el que ens permeten. Fins que no en tornem a agafer la clau, aquella que ens arrabassaren ja fa 300 anys.

1885. Bossòst (era Val d'Aran).
«Guia geográfica, histórica, monumental y estadística de las comarcas que ha de atravessar el ferrocarril del Noguera Pallaresa», Josep Pleyan i de Porta, Impremta de Francesc Carruez, Lleida.

L'església romànica de Bossòst.

1885. Sort (el Pallars Sobirà).
«Guia geográfica, histórica, monumental y estadística de las comarcas que ha de atravessar el ferrocarril del Noguera Pallaresa», Josep Pleyan i de Porta, Impremta de Francesc Carruez, Lleida.

Anuncis de comerços de Sort. En el segon cas, una curiosa barreja de xocolateria amb cereria, és a dir, venda de ciris i candeles. 

1885. Lleida.
«Guia geográfica, histórica, monumental y estadística de las comarcas que ha de atravessar el ferrocarril del Noguera Pallaresa», Josep Pleyan i de Porta, Impremta de Francesc Carruez, Lleida.

Propaganda del magatzem de ciment de Francesc Guardiola, a la plaça de Sant Antoni, i de la sabateria Molins, que fins i tot en prenia mides a domicili.

1885. Lleida.
«Guia geográfica, histórica, monumental y estadística de las comarcas que ha de atravessar el ferrocarril del Noguera Pallaresa», Josep Pleyan i de Porta, Impremta de Francesc Carruez, Lleida.

La portada de la publicació. 

[1475] El ferrocarril de la Pallaresa fins als Collegats