[331] Multivistes lleidatanes de postal

Anys 1960-70. Lleida.
Postal amb multivistes. Enlloc de seques amb botifarra, un plat de cassola de tros amb caragolets hauria estat més encertat. L'estri per beure vi s'anomena «porró», quedi dit per a les generacions més joves.

Anys 1960-70. Lleida.

Anys 1960-70. Lleida.

Anys 1960-70. Lleida.

Anys 1960-70. Lleida.

Anys 1960-70. Lleida.

Anys 1960-70. Lleida.

Anys 1960-70. Lleida.
L'antiga plaça Ricard Vinyes.

Anys 1960-70. Lleida.
L'estany dels Camps Elisis, abans del Palau de Vidre.

Anys 1960-70. Lleida.
Els antics autobusos, quan encara no eren grocs.

Anys 1960-70. Lleida.
Les Basses d'Alpicat.

Anys 1970. Lleida.
La recuperació de les festes populars després de la dictadura franquista.

[201] Psicodèlia mediterrània

[330] Acadèmia de règim (franquista)

1963. Talarn. Visita del dictador espanyol del moment (NODO, arxiu rtve).
Cinquanta anys de la visita del sanguinari dictador espanyol al seus soldadets a Talarn, amb la serra profanada per a l'ocasió. Una foto per a la vergonya històrica.

1963. Talarn. Visita del dictador espanyol del moment (NODO, arxiu rtve).
Les famoses taules gimnàstiques de l'època, expressió d'una manera d'entendre el món: a qui es mou de la ratlla, garrotada! (o sigui, presó o afusellament).

1963. Talarn. Visita del dictador espanyol del moment (NODO, arxiu rtve).
Circuit d'entrenament. És lícit denominar «acadèmia» un centre militar? Ai, si Plató aixequés el cap...

1963. Talarn. Visita del dictador espanyol del moment (NODO, arxiu rtve).
La missa. Per no perdre el costum de les que feia «en campaña».

1963. Talarn. Visita del dictador espanyol del moment (NODO, arxiu rtve).
La parada militar. El blanc i negre no ens deixa apreciar l'acoloriment «rojigualda» de l'acte.

1963. Talarn. Visita del dictador espanyol del moment (NODO, arxiu rtve).
La caràtula final del «Noticiarios y Documentales». Esperem i desitgem, efectivament, de celebrar el tancament de l'acadèmia militar espanyola de Talarn aquest mateix any. O com a molt tard, el 2014, quan podrem tancar l'etapa històrica de submissió a l'estat borbònic, imposat a les terres de Lleida des del 1707.

[292] Balaguer franquista, 1963

[329] La malmetició de la secla de Fontanet

2013. Alcoletge, «secla» de Fontanet a les Gaberneres. 
Així ha quedat la nova secla de Fontanet després de la renovació feta «Astelladors» amunt. Diuen que això és progrés. Crec que ens cal urgentment revisar les accepcions d'aquest mot: no pot haver-hi progrés, per molt funcional que sigui el resultat, si no hi ha respecte a la tradició, a la història, a la geografia, a l'ecologia. Que en aquest cas totes eren mil·lenàries, des de l'època que els sarraïns dominaven la plana lleidatana, entre els segles VIII i XII. Tot això esborrat per màquines que treballen com a milhomes i per homes que pensen com a màquines.

2013. Alcoletge, «secla» de Fontanet a les Gaberneres. 
Abans i ara. Les fotos no poden reflectir la tristor de la nova secla, pelada i eixerreïda, allà on hi hagué durant mil anys una secla digna d'aquest nom, amb vegetació de ribera exuberant. Una malmetició sense gaire sentit. «Malmetició» és un mot en extinció del diccionari popular lleidatà.

2013. Alcoletge, «secla» de Fontanet a les Gaberneres. 
La Suda retallada a l'hortizó des dels «Astelladors», on naix la «secleta», que rega bona part de l'horta d'Alcoletge, construïda en època de bonança econòmica al segle XVIII.

2013. Alcoletge, «secla» de Fontanet a les Gaberneres. 
Dels «Astelladors» fins a Granyena encara la llera de l'antiga secla, tot i que sense vegetació. Fins quan podrà resistir? 

2013. Alcoletge, «secla» de Fontanet a les Gaberneres. 
Des del pas a nivell de la torre del Ventura, amb la Seu Vella sempre a l'horitzó, abans només visible des de dalt dels bancs de set o vuit escalons amb què calia collir les blanquilles.

2013. Alcoletge, «secla» de Fontanet a les Gaberneres. 
Alcoletge, darrere la primera línia de naus del polígon de la carretera de Balaguer sota la llum blavosa de la recent estrenada primavera. Les carreteres que antigament tenien frondosos arbres que feien ombra a animals i persones que hi transitaven, ara són plenes de naus industrials i ferralla. Això és progrés de debò?

2013. Alcoletge, «secla» de Fontanet a les Gaberneres. 
Les «sorts» (trossos llargs i estrets) de l'horta d'Alcoletge, des de la via de la línia de la Pobla fins al riu Segre, sota el domini secular de la Seu Vella.

[216] Mil anys de «Secla» de Fontanet

[328] Platges verges de Peníscola

1786. Peníscola. Gravat de Palomino dins «Atlante...», vol. VIII, de B. Espinalt.
Meravellosa làmina acolorida de l'original. La vila arremolinada al voltant el castell sobre la roca de l'istme. Una plaça estratègica, ja que l'alçada dels canons mantenia a distància els vaixells enemics. De manera que el mateix Jaume I hagué d'abandonar-ne el setge del 1225, la primera acció en la conquesta valenciana, i esperar fins al 1233, després de la conquesta mallorquina.

1786. Peníscola. Gravat de Palomino dins «Atlante...».
L'istme que amb el pas dels segles s'omplirà d'hotels i banyistes, llavors només tenia unes poques cases de pescadors (3), una font d'«agua dulce» (8) a tocar de la Porta Nova (6), per on s'accedia al passeig de la muralla (7) i fins arribar al conegut i sempre misteriós Bufador (10), «abujero por donde sale el agua quando sube la marea».

1786. Peníscola. Gravat de Palomino dins «Atlante...».
El particular toc del dibuixant Palomino, a l'estil del còmic modern. Els carrerons que van retombant fins arribar al castell, des de la muralla i passant per l'Església Major (1) i de la Mare de Déu de l'Ermitana, llavors recentment construïda en estil barroc a principi del XVIII, com a agraïment dels botiflers borbònics a la resistència al setge austriacista. 

1786. Peníscola. Gravat de Palomino dins «Atlante...».
Detall de la roca on s'assenta la vila: «situada... en una piedra que avanza hacia el mar, separada de la tierra firme por una legua de la tierra baja, de modo que parece isla» (Madoz).

1786. Peníscola. Gravat de Palomino dins «Atlante...».
El castell templer del segle XIII que acollí al començament del XV l'anomenat Papa Luna, Benet XIII, el papa aragonès de la família dels Luna, defensat i abandonat per Vicent Ferrer. Amb sa destitució i son empresonament a Peníscola, començava a resoldre's el Cisma d'Occident de l'Església Catòlica. Diuen que la seua tossuderia a aferrar-se al càrrec originà la dita castellana de «mantenir-se en sus trece».

1786. Peníscola. Gravat de Palomino dins «Atlante...».
Detall dels vaixells i de com els canons els mantenien a ratlla.

1786. Peníscola. Gravat de Palomino dins «Atlante...».
Detall de l'escut de Peníscola... i de l'aguilot franquista del nostre estimat país veí.

1849. Peníscola.   
«Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de Ultramar», de Pascual Madoz, tomo XII. 
Descripció de la situació de la vila, de l'església i dels castell, «plaza de armas de segundo orden, segun el arreglo vigente», però amb escola de nens i també de nenes.

1849. Peníscola. «Diccionario... », de P. Madoz, tomo XII. 
Descripció de passejos i fonts, amb una aigua excel·lentíssima, «proveyéndose mut a menudo de ellas los marineros para el abasto de los buques, con motivo de conservarse muchísimo tiempo incorruptas».

1849. Peníscola. «Diccionario... », de P. Madoz, tomo XII. 
Història antiga. Ben llarga: la medieval la passarem de pressa, de pressa, no fos cas...

1849. Peníscola. «Diccionario... », de P. Madoz, tomo XII. 
Defensa de la «ñ», sense ni esmentar la llengua del país, i ràpid resum d'història medieval i moderna, tan escassament aprofundida en comparació a l'antiga de la pàgina anterior. «Felipe V premiando los padecimientos y servicios prestados durante este sitio, hizo nobles a todos los que habían sido del ayuntamiento»: botiflers elevats de rang.

1849. Peníscola. «Diccionario... », de P. Madoz, tomo XII. 
La plaça de Peníscola, però, no resistí més que onze dies al setge del Mariscal Suchet, durant la Guerra del Francès.

[320] Fraga, segle XVIII

[327] Sant Jaume d'Alcoletge

Segle XV. Sant Jaume, del pintor Jaume Ferrer II, tremp sobre fusta. 
Provinent de l'Església parroquial d'Alcoletge, i conservat al Museu Diocesà de Lleida. De petit jo, als anys 60, ja no era al poble. Diu la descripció museística:
«Taula on es representa l'apòstol sant Jaume com a pelegrí, amb el bordó [bastó] a les mans i les petxines al barret. Va vestit amb una capa de color blau fosc que a l'interior és marró vermellós. L'artista representa el sant amb tots els elements identificatius d'aquells que pelegrinaven a la seva tomba. En aquest cas, se'l representa descalç i amb un llibre a la mà esquerra. El rostre barbat emet serenitat i sobrietat, caràcter seriós i convicció.
Es troba situat en un enrajolat i davant d'una arquitectura poligonal en forma de capella en la qual es veuen unes finestres geminades. A la part superior apareix una decoració vegetal daurada, gofrada i amb treball de burí. La representació de la perspectiva és plenament intuïtiva, amb diversos defectes visuals que limiten la visió de profunditat».

Segle XV. Sant Jaume, del pintor Jaume Ferrer II, tremp sobre fusta. 
El bastó amb una cantimplora de carabassa. Si la taula és gòtica, però l'església és neoclàssica, què ens cal deduir? Que anteriorment a l'actual església, una altra n'hi hagué on es conservà una peça d'aquesta categoria, ja que es tracta del pintor del Retaule de la Verge dels Paers? L'antiga església fou destruïda durant la Guerra dels Segadors, quan el poble fou arrasat per les tropes que hi campaven durant el setge de Lleida de 1646?

També podríem suposar una certa puixança local al segle XV que permetés al poble de pagar-se un encàrrec al notori i anomenat pintor lleidatà, o fins i tot uns orígens familiars dels Ferrer pintors al «carrer» d'Alcoletge. Com a poble de jurisdicció de Lleida, els allí nascuts eren lleidatans. D'ací deu vindre la consideració que ens tenien els pobles veïns, de gent presumida i que vol lluir, quan ens deien que «els d'Alcoletge porten barret».

Tot segurament fou més simple: amb l'ocupació militar espanyola de la Seu Vella l'any 1707, moltes de les peces foren reubicades en parròquies de la diòcesi, i la taula de Sant Jaume de la capella del sant de la Seu Vella, anà a parar a Alcoletge, mentre que la similar de Sant Julià anà a parar a Aspa, al palau episcopal. Primer, doncs, fou la taula, i després vingué l'església barroca, fos perquè l'anterior quedà mig desfeta o fos perquè no n'hi havia.

Anys 2000. Alcoletge, església de Sant Miquel 
(foto festacatalunya.cat).
La nova església fou construïda entre el 1765 i el 1773 en l'estil neoclàssic del moment, tot i que amb alguna reminiscència abarrocada. És un edifici sobri de tres naus, amb creuer amb cúpula. La reconstrucció de l'església marca un moment àlgid en la història del poble. Després que fos destruït i despoblat durant les anades i vingudes dels exèrcits de la Guerra dels Segadors, el segle XVIII marca la recuperació econòmica de la vila. A banda de l'edifici religiós, la construcció de la «Secleta», derivada de Fontanet, mostra l'afany dels alcoletgencs per prosperar en aquells decennis de «pax borbònica» del XVIII: tot i que espanyolitzant per totes bandes, la pau permeté la recuperació econòmica a tot Catalunya.

Anys 2000. Alcoletge, església de Sant Miquel.
Portalada de l'església, amb un cert treball ornamental, que malgrat ser simple té un punt abarrocat, gens menyspreable per a l'època. No fou dedicada a Sant Jaume, sinó al patró tradicional de la població.

Anys 2000. Alcoletge, església de Sant Miquel.
Detall del nou Sant Miquel que presideix la portalada, després que la vella imatge fos tombada durant la guerra del 36.

2013. Alcoletge, església de Sant Miquel.
Vista del campanar i l'església a l'entrada del poble, des de la placeta de la Creu.

[315] Alcoletge, cel alegre