[146] Wijngaerde a Cervera, 1563

1563. Wijngaerde a Cervera.

Vista de Cervera des de ponent, arribant des de Barcelona, pràcticament el mateix «sky line» que encara mostra la capital segarrenca avui.

Anton Van der Wyngaerde ens deixà nombroses finestres obertes a les ciutats catalanes del segle XVI. Per encàrrec reial de Felip II, es passejà per la geografia d'aquell cinc-cents per retratar les places fortes i viles principals dels regnes hispànics. Gairebé 500 anys després, obrir aquestes finestres és un plaer inigualable, que podríem qualificar, com la xocolata, de succedani de. A vosaltres, què us en pareix?

1563. Wijngaerde a Cervera.

La vila antiga dins la muralla. El dibuix del paisatgista flamenc sembla un esbós, una mena d'apunt al natural, molt llunt dels acabats que mostren altres imatges seues de viles i ciutats, ja que segurament aquests esbossos eren després acabats al taller per alguns ajudants del mestre.

1563. Wijngaerde a Cervera.

Detall de l'angle inferior dret, amb un viatjant que arriba a les envistes de Cervera damunt d'una mula, com el mateix autor degué fer. Tinc llegit que de Cervera en restaren dos dibuixos. De moment, no he pogut localitzar l'altre i veure'n els acabats.

1563. Wijngaerde a Cervera.

El castell esborrat de l'angle superior esquerre suggereix que l'esbós va fer-se sobre paper aprofitat. Allò sí que era reciclatge! L'església de Santa Maria presidint la ciutat des de l'Edat Mitjana, amb el detall precís del recinte emmurallat del segle XIV, i el vell castell a tocar de l'esbalç.

1563. Wijngaerde a Cervera.

La part oriental de la vila, amb la silueta del campanar de Sant Antoni. A mig terme, on avui hi ha la creu del calvari, potser llavors hi havia la forca de les execucions.

1563. Wijngaerde a Cervera.

La vida pagesa extramurs, al barri de Sant Francesc a baix a la vall, amb el detall del llaurador.

1563. Wijngaerde a Cervera.

Els masovers retornant (o matinant) per l'antic raval de Sant Francesc. Segurament també algun hostal. Cervera era una ciutat de les més importants de Catalunya i al bell mig del camí reial.

[19] Un tomb per la Lleida del XVI

[145] Salou, fort al port

1660. Salou. Gravat del Cavaller de Beaulieu.
  Una esplèndida fortificació per dominar un dels ports naturals més importants del país (MDC), i un espectacular gravat, molt animat de vaixells. Imagineu-vos la claredat amb què l'autor es recompongué mentalment aquesta perspectiva elevada des de mar endins. 

1660. Salou. Gravat del Cavaller de Beaulieu.
  Detall oriental del port, entre la ciutadella i el petit llogarret extramurs. La destrucció i despoblament després de la Guerra dels Segadors féu que el lloc acabés sota jurisdicció de Vila-seca, situació que perdurà fins a la «reconquesta» de la independència municipal l'any 1989.

1660. Salou. Gravat del Cavaller de Beaulieu.
Detall occidental del port. Al fons, la silueta retallada sobre l'horitzó del castell monestir d'Escornalbou, dominant tot el Baix Camp, poblat d'escassos arbres.

1660. Salou. Gravat del Cavaller de Beaulieu.
Plànol del fort de Salou i dels ports. S'hi veu com els vaixells s'hi trobaven molt ben arrecerats dels temporals. 

1660. Salou. Gravat del Cavaller de Beaulieu.
Detall del port oriental, pujant cap al Cap, amb els camins de Tarragona i Constantí.

1660. Salou. Gravat del Cavaller de Beaulieu.
Detall del port occidental, i de la porta d'accés a la ciutadella, l'única construcció que devia romandre dempeus després que cap al 1649 fos feta enderrocar per ordre del general felipista Juan de Garay, conqueridor del lloc des del 1641, durant el setge de Tarragona.

2009. Salou. Vista aèria amb el Google Maps.
S'hi observa bé la punxa sobre la qual hi havia emplaçada la ciutadella.

[121] Castelldàsens 

[144] Sobrevolant la Seu Vella

1929. La Seu Vella de Lleida a vista d'aeroplà, de Josep Gaspar i Serra (ICC).
  Vista del conjunt monumental lleidatà, amb la Seu Vella i el castell de la Suda. El personal del lloc són els soldats borbònics (i franquistes) que ocuparen l'antiga catedral des del 1707 i fins al 1947.

1929. La Seu Vella de Lleida a vista d'aeroplà, de Josep Gaspar i Serra (ICC).
  Detall de les portes d'accés amb les instal·lacions esportives i d'esbarjo per a la soldadesca.

1929. La Seu Vella de Lleida a vista d'aeroplà, de Josep Gaspar i Serra (ICC).
 Detall del peu del campanar, amb els soldats observant el vol de l'aeroplà.

1929. La Seu Vella de Lleida a vista d'aeroplà, de Josep Gaspar i Serra (ICC).
  Detall de la Porta dels Apòstols, amb un carro aparcat.

1929. La Seu Vella de Lleida a vista d'aeroplà, de Josep Gaspar i Serra (ICC).
  Detall del castell de la Suda, sobre l'horitzó de l'horta lleidatana.

1929. La Seu Vella de Lleida a vista d'aeroplà, de Josep Gaspar i Serra (ICC).
  Detall de la nova estació de Lleida recentment edificada, i del molí amb la xemeneia que s'hi observa darrere, al camí de Corbins, crec que d'alguna fàbrica d'aiguardents i licors.

1929. La Seu Vella de Lleida a vista d'aeroplà, de Josep Gaspar i Serra (ICC).
  Detall del Campanar retallat sobre la Plana de Lleida.

1929. La Seu Vella de Lleida a vista d'aeroplà, de Josep Gaspar i Serra (ICC).
  Detall del gran meandre del Segre a la Mitjana enmig d'una horta encara verge als peus del campanar: «Quan guaita cap avall, l'aigua veïna / del riu li dóna espill i l'horta encants...». Així mateix ho va veure alguns anys abans el poeta Magí Morera.

[137] Per damunt de la Seu Vella 

[142] De quan a Gerri feien sal

Anys 1920-30. Àlbum fotogràfic de Gerri de la Sal.
 Fotografies de Manuel Solé, de Bossost, un dels primers i destacats «retratistes» de postals de fora Lleida ciutat a principi del segle XX.

Anys 1920-30. Gerri de la Sal. 
Imatge de la recol·lecta tradicional de la sal, amb les graneres i covins de vímet, i molt, molt treball de lloms: la faixa era element imprescindible per suportar-ho.

Anys 1920-30. Gerri de la Sal. 
Vista del poble, aigües avall de la Noguera Pallaresa. Al fons, el vell pont medieval, que encara subsisteix. A la dreta, a l'altre costat de la vila closa de Gerri, el monestir romànic.

Anys 1920-30. Gerri de la Sal. 
Detall del Monestir de Santa Maria. La foto lateral dóna fe de la immensitat de la construcció romànica dels segles IX-X. La imatge no fa honor a l'espectacular i majestuosa espadanya de tres pisos de la façana principal.

Anys 1920-30. Gerri de la Sal. 
Vista del Raval del Roser, amb la característica carretera que durant tot el segle XX ha travessat la vila. Ara, hi ha la variant en construcció, no sé si mig aturada per les retallades. Esperem que no s'hi destrossi el paratge més del que calgui.

Anys 1920-30. Gerri de la Sal. 
Vista de la vila aigües amunt, amb les salines i els magatzems de sal a la dreta de la Noguera. Segons Coromines, el topònim és d'origen basc «agirre», significant «obert, exposat».

Anys 1920-30. Ermita d'Arboló. 
L'ermita de la Mare de Déu d'Arboló, estratègicament situada sobre aquest petit estret de la Noguera, al poble de Comte de Pallars. A la dreta, la vella carretera.

2012. Ermita d'Arboló. 
Túnel actual al pas del Congost d'Arboló, al costat de la vella carretera. Si quan hi passem aixequem la mirada entre els ulls de formigó, dret i vigilant, s'hi alça la vella espadanya romànica de l'ermita.

Anys 1920-30. Gerri de la Sal. 
Barranc d'Enseu, canalitzat per la «Hidrologico Forestal» a l'esquerra del riu just a tocar del poble. Topònim d'origen basc, segons Coromines, que voldria dir «lloc abundós d'ovelles». L'arrel bascoide de Gerri vindria a dir «espai ample, vall oberta».

Anys 1920-30. Gerri de la Sal. 
Cor de l'església de l'antic monestir benedictí.  Encara es conserva? Totes les fotos de l'àlbum tenen algun racó desenfocat, perquè l'òptica, l'instrumental o la tècnica del fotògraf no rajaven més.

Anys 1920-30. Gerri de la Sal. 
Sepulcre al Monestir, el més gran i ric de l'enorme i poderós bisbat d'Urgell. Els comtes de Pallars només pogueren sostindre el bisbat de Pallars durant cinquanta anys, a cavall dels segles IX-X.

Anys 1920-30. Gerri de la Sal. 
Altar de l'Església del Monestir, dedicat a Santa Maria.

Anys 1920-30. Gerri de la Sal. 
Congost de Collegats, quilòmetre 92 de Balaguer a la frontera francesa. Espectacular imatge elevada del fotògraf, que va haver de trescar amunt de la paret del congost per captar-la. No acabo d'entendre per què les tanques actuals són millors que aquests pedrissos que, ara sí ara no, ens acompanyaven tot el trajecte.

Anys 1920-30. Barranc de l'Infern. 
Aigua avall de la població, passada l'Argenteria, just al començament dels Collegats (quan pugem) hi ha a l'esquerra de la Noguera aquest feréstec afluent, de gran prèdica senderista.

Anys 1920-30. Baro, aigües amunt de Gerri. 
Sense accent: segons Coromines, d'arrel basca «ar», amb el significat de «vall».

Anys 1920-30. Baro. 
Fixeu-vos en el preciós i espectacular pont penjat de fusta.

Anys 1920-30. Gerri de la Sal. 
Aigües avall de Baro, però abans d'arribar a Gerri, poc després de l'estret d'Arboló (tot baixant). La quintaessència del Pallars abans d'un segle XX ple de transformacions, imprescindibles en determinats aspectes, innecessàries en alguns altres (crec). 

[133] Terradets, cent anys de carretera

[141] Guia de Montserrat del XVII

1657. Montserrat, de Jan Janssonius.

  Esplèndid gravat setcentista de la muntanya sagrada, de Johannes Janssonius, el qual fou un editor de l'època d'or neerlandesa. És probable que es tracti d'una edició posterior reacolorida, de la qual m'agradaria reprendre'n el rastre.
Com es fa una «foto» com aquesta al segle XVII? Com es representa la tridimensionalitat plana? Fixem-nos com la muntanya està dibuixada en esquema, amb les diferents ermites, com si d'un mapa de línies de metro es tractés. Calia fer una bona abstracció i uns bons apunts del natural, perquè el dibuix final era fet a l'obrador, a vegades per assistents que no havien estat mai al lloc referit. THEATRUM In quo visuntur ILLUSTRIORES HISPANIAE URBES, Aliaeque Ad Orientem & Austrum Civitates celebriores, diversos autors, 1657 (BDH).

1657. Montserrat, de Jan Janssonius.

  Recinte emmurallat del monestir. Notem: la imatge de verge i nen és blanca. És estrany que als apunts presos per a la redacció del «plànol» no s'hi fes constar la negror de Verge i Nen.

1657. Montserrat, de Jan Janssonius.

  Una campana dels pelegrins al final de llur camí, i Monistrol al fons.

1657. Montserrat, de Jan Janssonius.

  Les ermites superiors ben localitzades, amb els noms corresponents, com si d'un mapa d'estacions de metro es tractés. Les armes parlants: un serra que serra el mont.

1657. Montserrat, de Jan Janssonius.

  Detall de les ermites de mitja muntanya.

1657. Montserrat, de Jan Janssonius.

  Detall del complex monacal, que segons els traços que han perdurat es mostra prou fidel.

1657. Montserrat, de Jan Janssonius.

  El camí del viacrucis, amb processó inclosa, resseguint les glorietes de les estacions, i sembla que amb acompanyament militar i tot.

1657. Montserrat, de Jan Janssonius.

  El monestir femení de Santa Cecília a mig camí de Montserrat, amb els masovers traginant i la mestressa traient aigua del pou.

[117] Primeres fotos de Montserrat

[140] Lleida: carrers i places de 1910

1910. «Plano de Lérida, revisado per el Ayuntamiento», A. Martín.

  Detall de la ciutat des de la Paeria i el Pont Vell fins a l'estació de ferrocarril vuitcentista, ja que la nova (l'actual) no s'inaugurà fins cap al final dels anys 1920. L'espai de l'antiga muralla ha estat ocupat per passejos o rambles: la Rambla de «Fernando» (nom tan popular que ja ningú no recorda a quin Ferran fou dedicat, i de fet no cal recordar-ho) i el Carrer de Noguerola (ara Anselm Clavé). El riu Noguerola i els seus braços encara campaven per l'areny fins al Segre, que encara estava per canalitzar.

1910. «Plano de Lérida, revisado per el Ayuntamiento», A. Martín.

  Detall del cor de la ciutat. L'Arc del Pont era la plaça de Gonzàlez Quesada (nom del ministre que aprovà de refer el pont després de la riuada), i l'estret Carrer de Cabrinety (general mallorquí al servei dels Borbons i perseguidor de carlins), avui Rambla de Francesc Macià, amb un primitiu mur de protecció, marcava que el Segre llepava les cases emmurallades. Ja s'hi veu el nou emplaçament de l'Església de Sant Joan i les mides de la nova plaça, llavors de la «Constitución», amb els carrers de la Pilota i Estereria (aquest desaparegut) que donaven a la plaça de la Sal. S'aprecien els edificis de Correus i de Telègrafs a l'una i l'altra banda del començament de la Rambla de Ferran.

1910. «Plano de Lérida, revisado per el Ayuntamiento», A. Martín.

  Detall del desembocament del Noguerola, que durant segles havia fet les funcions de fossat en aquesta part nord-est de la muralla. L'Audiència (edifici de la justícia espanyola) i la Diputació als mateixos emplaçaments que avui. Ja s'apuntaven els carrers Lamolla, General Brito Marquès de Vila Antònia i Ramon Castejón, també encara al mateix lloc, tot i que més llargs i edificats. Algun benvolgut xic-a lector sap a què pot referir-se l'«estufa de desinfección»?

1910. «Plano de Lérida, revisado per el Ayuntamiento», A. Martín.

  Detall de «Fernando» tocant a l'estació de tren. El carrer Comerç avui desplaçat a l'aleshores Carre de Daunois (avui desplaçat a l'extraradi, crec). El carrer de Balmes continuava el de Remolins, amb el camí de Corbins (llavors no era encara camí «vell») a l'altre cantó de la via. L'Església del Carme, amb l'entrada pel carrer del seu nom a diferència d'ara (entrada per Rambla de Ferran), no gaire lluny de l'antiga església gòtica de la Magdalena, aprox. entre els carrers Carme, Democràcia i Travessera.

1910. «Plano de Lérida, revisado per el Ayuntamiento», A. Martín.

  Detall de la Plaça Mossèn Cinto, pràcticament al límit de la ciutat, on finia el carrer Pi i Margall, que avui continua més enllà d'aquesta plaça. També sense edificar, el camí de Sant Ruf, igual que el carrer del mateix nom actual, i l'actual Carrer Salmeron, que era el naixement de l'antiga carretera de Torrefarrera.

1910. «Plano de Lérida, revisado per el Ayuntamiento», A. Martín.

  Detall del vell Canyeret, des del Carrer de Fraga, darrere la plaça Sant Joan fins al Carrer de la Redola, el Carrer de Borràs o el vell cementiri de l'antiga església de Sant Andreu. En època medieval, el peu d'aquesta parròquia fou el barri on s'emplaçaren tant el call jueu com l'assoc musulmà i el barri de les dones públiques.

[135] Els carrers de Lleida, 1910