2023. Agost. Les roques roges de Vilanova d'Escornalbou (el Baix Camp).
Aquestes roques rogenques, segons que llegim, van formar-se al període geològic del Triàsic inferior i provenien de sedimentació marina amb presència d'òxids de ferro que li donen el característic color. De fet l'ermita de la Mare de Déu de la Roca ressalta tota emblanquida damunt la roca roja del terreny, de Mont-Roig, nom prou expressiu, oi?
D'aquest estatge geològic se n'ha dit Buntsandstein, i fou el geòleg alemany Friedrich August Von Alberti qui a l’any 1834 va definir-lo com a roca de sorra roja, en alemany, una fàscia formada de conglomerats i gresos. La resta, aquesta típica forma d'alvèols en què la podem apreciar, fou cosa de l'erosió, que deixa els camins i els camps plens de sorra o arena (per cert, l'adj. arenisc-a, només al DCVB, pas al DIEC2, només sorrenques) ben lluny de la costa... actual.
El cas és que molts creuen que en Gaudí, que vivia ben a propet de l'indret, les hauria visitat en alguna ocasió i que aquests abrics naturals, plens de peculiars forats o petites cavitats, sovint amb formes catenàries com els arcs que construí, li mostraren el camí de la inspiració.
Si non è vero, è ben trovato.
Podeu trobar i descarregar la ruta al Wikiloc (fantàstic web per als caminaires), amb totes les dades tècniques: Vilanova d'Escornalbou-Foradada de l'Areny-Mare de Déu de la Roca-Cova de Patou-Cim de l'Areny (enllaç). Si pot ser, no la feu a l'agost, que la xafogor gairebé ens tomba, uf! Sort del restaurant de l'ermita, que permet de refrigerar-s'hi com cal. La ruta fou feta pel centre excursionista local i té de tot en què poder recrear-nos-hi: lliseres, sogues, escaletes, trencants traïdors, passos aeris... i la meravella infinita de les roques: compteu sempre a invertir-hi més temps, en la ruta: que no podreu parar de badar i retratar.
Les roques roges arenisques de Vilanova d'Escornalbou,
La primera Cleòpatra parlant de la història del cinema, estrenada pel Nadal d'aquell any, pocs mesos encabat que l'estrena a Hollywood. El cinema esdevenia un art universal i els films sonors circulaven amb certa rapidesa... per als temps que corrien.
1934. L'estrena de 'Cleòpatra' al cinema Rambla, Lleida.
Un dels grans pèplums o cinema de gènere èpic d'aquells anys 30 del segle passat. Malauradament, el cinema sonor no va introduir-se a les nostres sales en la llengua del país i de la gent que hi acudia. Segles de diglòssia no eren fàcils de remuntar en alguns sectors, com ho hem pogut comprovar aquests darrers decennis, en què, pel·lícules de canalla a part, les majors, els distribuïdors i els propietaris de sales (amb les degudes, poques excepcions) no s'hi han posat pas de cara. Perquè no tot és sempre culpa dels de fora...
1934. L'estrena de 'Cleòpatra' al cinema Rambla, Lleida.
Cartells i programes de mà, amb la gran diva de Hollywood d'aleshores, la Claudette Colbert, que aquell any va guanyar un Oscar... per una comèdia, It Happened One Night (Va succeir una nit). Per a la moralitat oficial de l'època al nostre país, malgrat els temps republicans, arguments, mirades, escots, positures... resultaven cridaners per al públic i escandalosos per als guardians ensotanats.
Igualment que gairebé trenta anys després, en els temps dictatorials (espanyols) en què fou estrenada la Cleòpatra de l'enamorada parella Liz Taylor i Richard Burton, remake que fou la ruïna de la Paramount, per les dotzenes de vestits de l'actriu... i l'excés de costos final per tot plegat. Una bancarrota que condemnà el gènere durant més de trenta anys, fins al Gladiator d'en Russel Crowe.
1934. L'estrena de 'Cleòpatra' al cinema Rambla, Lleida.
Tràiler de l'estrena.
1934. L'estrena de 'Cleòpatra' al cinema Rambla, Lleida.
Una obra de 100' del gran director Cecil B. DeMille, de la Paramount, que s'havia iniciat en el cinema mut, expert en l'entreteniment de les masses.
1934. L'estrena de 'Cleòpatra' al cinema Rambla, Lleida.
«La Gralla», Granollers, de 23 de desembre (FPIEI).
Crítica periodística a l'estrena de l'exuberant film americà: «hi ha tantes coses en escena... que no caben a la pantalla». Elogis a les grans escenes de l'arribada de Cèsar al Senat, l'ambientació del palau de la reina egípcia, mentre s'hi troba demèrit en els plànols de l'arribada de la parella de Cèsar i Cleòpatra a Roma per haver-se pres en un carrer massa estret «per a tanta pompa i fastuositat». La pitjor opinió per a la desimboltura i excessiva naturalitat dels actors ianquis, «que no lliguen ni a les portes del Nil ni als llindars del Senat romà».
Anys 1940-50. El cinema Rambla lleidatà.
Inaugurat als inicis dels temps republicans, va rependre l'activitat al 1940 i perdurà fins a finals dels 60, escric de memòria. Com el nom ho indica, era situat a l'actual Rambla de Ferran.
1933. El cinema Rambla lleidatà.
«ART: revista de les arts», Lleida, Enric Crous, núm.2 (FPIEI).
El cinema Rambla aviat fou el centre de l'activitat lleidatana més contemporània, com en cine-club del Teatre Universitari, creats «mitjançant la triple col·laboració Crous-Bonet-Solé», de caràcter avantguardista...
...o també de les activitats de cinema sobre aviació promogudes per l'Aeri Club lleidatà, creat feia escassament tres anyets, que projectà un film sobre els actes que van fer-se al camp d'aviació dels Mangraners durant la Festa Major. Que esplèndid fora de recuperar aquesta gravació, oi?
1940. El cinema Rambla lleidatà.
Un fulletó de mà, que encara conservava certs tocs de tipografia racionalista de la preguerra republicana.
.jpg)
.jpg)
%20(1).jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)