.jpg)
Del groc o del color del safrà.
La planta del Crocus flavus, originària de Grècia i los Balcans, que acabaria donant nom al color en la nostra llengua, groc, en algun dialecte occità, croc, i en sard, crocu. El nom d'aquest gènere botànic deriva del grec krokos (κρόκος). Al seu torn és probable que sigui un préstec lingüístic de les llengües semites, relacionat amb l'hebreu כרכום karkōm, arameu ܟܟܘܪܟܟܡܡܐ kurkama, persa i àrab كركم kurkum, el qual significa safrà o safrà groc. Al nostre país, lo safrà (en planta) que tenim sol ser de color alilat i pètals fortament acarabassats.
Del groc o del color del safrà (mapologies).
L'arrel més escampada per les llengües d'Europa per anomenar lo color groc és protoindoeuropea (*ghel-, brillar), present en les llengües germàniques (ang. yellow, al. gelb), les eslaves i bona part de les romàniques (fr. jaune, it. giallo, rom. galben). Lo grec antic, kitron, llimó, va donar l'arrel per als grocs de la llimona. Mentre que del llatí: GALBINUS>galba, que a mi em transporta a Martí Joan de Galba, a qui hem d'agrair l'edició de la vida i miracles de l'estrenu cavaller Tirant lo Blanc.
L'altra gran excepció en aquest mapa europeu són la resta de llengües ibèriques: el basc, per una banda, i per l'altra aragonès, castellà, asturlleonès i gallegoportuguès. El port. amarelo i el cast. amarillo deriven del llatí AMARUS, amarg, trist, color derivat del to de pell dels malalts hepàtics i tísics, que patien d'icterícia. L'excés de bilirubina n'esgrogueïa la pell, lo blanc dels ulls, l'orina...
Encara un altre apunt històric: als orígens indoeuropeus, sembla que groc i verd eren confosos o no hi hagué necessitat de distingir-los. L'arrel *ghel-, brillar la trobem també en el mot verd de les llengües eslaves. O també hi ha el cas peculiar de l'albanès, que ho demostra tot bescanviant les arrels llatines: el mot derivat de GALBINUS>gjielbër hi vol dir verd, i el derivat de VIRIDIS>verdhë significa groc (mapologies).
Del groc o del color del safrà.
O del color dels llimons.
Groc, Joan Coromines (DECLC).
En llengua catalana, lo mot és patrimonial, testimoniat des dels orígens. És, a més, un universal català, o sia, mot conegut i usat a totes latituds, de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó. A l'Alt Isàvena, «segons llur fonètica peculiar, és conservant la -o final», grogo... i cal arribar al llogaret més occidental de les Viles del Turbó per sentir parlar d'una flor amarilla...»
AL DCVB, s'hi dona fraseologia medieval dels nostres clàssics: fer del blanc groc, o del negre groc: fer veure una cosa per l'altra, enganyar. Ja dona al món no em farà del blanc groc, Jordi de St. Jordi, xii. Concordassen ab la última rahó per no mostrar voler fer del negre groc, Tirant, c. 195.
.jpg)
Del groc o del color del safrà.
O del color dels canaris.
«El canari (Serinus canaria) és un petit ocell cantador o moixó [lleidatà mixó], de cant similar al de la cadernera, membre de la família Fringillidae, a la qual pertany també el pinsà. És originari de les Illes Canàries, d'on prové el seu nom, de Madeira i de les Açores... Els canaris es van començar a criar en captivitat al segle xvii, a partir d'exemplars que els mariners espanyols van introduir a Europa. Els monjos van començar a criar-los, però, atès que només en venien els mascles, que són els que refilen, els canaris escassejaven i el seu preu va començar a augmentar. Finalment, els italians van aconseguir femelles i van començar a criar els ocells pel seu compte, fent-los molt populars i provocant-ne l'aparició de moltes varietats i la seva cria generalitzada per tota Europa. Avui dia, moltes llars tenen un o més canaris engabiats per tal de fruir del seu refilet» (viquipèdia).
Groc, Joan Coromines (DECLC).
La relació entre el safrà i lo color groc remunta a temps ben antics, i és documentat a les tragèdies d'Èsquil. Molts altres clàssics llatins usaren CROCUS per a aquesta tonalitat.
.jpg)
Del groc o del color del safrà.
Joan Miró, L'or de l'atzur (1967).
.jpg)
Del groc o del color del safrà.
O del daurat, de l'or.
.jpg)
Del groc o del color del safrà.
O del color solar.
.jpg)
Del groc o del color del safrà.
O dels gira-sols d'en Van Gogh.
.jpg)
Del groc o del color del safrà.
O dels braçalets jueus a l'Alemanya nazi.
.jpg)
Del groc o del color del safrà.
Al llarg dels segles d'art occidental, lo color groc (la color, en femení, com la majoria dels mots acabats en -or en la llengua medieval), ha representat sovint característiques més que positives: la llum solar, la riquesa, les joies... S'associa a la creativitat, a la calidesa, a la vitalitat pel seu gran poder d'energia i explosió de llum. Juntament amb lo magenta i lo cian, és un dels colors primaris, o sia, que quan se volen crear altres tints, colorants, pigments, només cal barrejar aquests tres per obtindre'ls, sense oblidar-se del negre per a cercar tonalitats més clares o més fosques.
La gran visibilitat fou l'origen de l'ús discriminatori de capes grogues per als acusats d'heretgia de part de la Inquisició espanyola. Així mateix, los braçalets grocs marcaren los jueus a l'Alemanya nazi del segle XX.
Al segle XXI, però, ha esdevingut lo color de la llibertat, sia des de la revolució dels paraigües a Hong Kong, sia des de la revolució per la República Catalana.
Per acabar, no oblidem la dita popular que assegura:
de color groc, que l'amor hi és foc.
