1784. La font de les sirenes, Plaça de Sant Joan, Lleida.
Recreació de la plaça de Sant Joan abans del 1841, amb la font de les Sirenes, segons Josep Subirats Samora, dins «L’antiga església de Sant Joan de Lleida i la seva decoració escultòrica d’època romànica», Albert Velasco, a «Romànic tardà a les terres de Lleida. Estudis sobre Vilagrassa. Actes de la Jornada de Treball XLII», Grup de Recerques de les Terres de Ponent, pp. 397-436, 2013.
Recreació en aquarel·la feta al segle passat, molt similar a la d'Enric Garsaball. El magne Neptú, lo rei de les aigües, va passar prou desapercebut, pobret, i això que hi cantava més que l'estàtua d'un caragol (de terra, pas de mar) en un passeig marítim. Tota l'atenció fou per a les mitològiques xiques de cua de peix i pits brolladors. A l'època degué causar un trauma sociològic similar al que deixaria l'Afrodita, la companya de guerres d'en Mazinger Z, als xiquets del baby boom.
Segle XVIII-XIX. La font de les sirenes, Plaça de Sant Joan, Lleida.
Vidal Vidal, «Lleida, la ciutat de l'oblit», 1998.
Paradoxalment, la font fou sufragada per les rendes episcopals mentre no hi hagué bisbe, les rendes dites, per això, de la vacant del Bisbe. Es va repetint ací i allà, encara que sense documentació fefaent, la participació de l'escultor neoclàssic Damià Campeny (mal transcrit en el text de Vidal) en l'obra de la font.
Sembla que només n'ha pervingut un cap de sirena, recollit per Ricard Calvet en uns fonaments d'una casa a l'Av. Catalunya, potser cap als anys 60, «únic vestigi que s'ha conservat de la incitadora corpenta d'aquelles senyoretes amfíbies que van fer somiar els lleidatans del segle passat», A més, «el cos petri de les mamelludes sirenes que havia exaltat la imaginació febrosa d'uns ciutadans probes, va ser trossejat de forma despietada i emprat en la cimentació d'alguns immobles», recull la ploma esmolada de l'escriptor arbequí.
.jpg)
.jpg)
Segles XVIII-XIX. La font de les sirenes, Plaça de Sant Joan, Lleida.
«Fuentes de la plaza San Juan», dins «Suministro de agua potable a la ciudad de Lérida», de Josep Rabasa Fontseré i Francesc Rabasa Reimat,
Revista «Ilerda», núm. XLIV, 1983 (FPIEI).
L'article s'enceta amb una breu ressenya de la història de la plaça més important de la ciutat fins al segle XX. Dita també del mercat, o de Sant Joan del Bovar, per estar plena de mates de jonc fins a l'areny.
La deu començà a brollar aigua per a la població al juny de 1790, però llavors la font, entesa com a conjunt escultòric, encara no era alçada, segons anotacions del cronista Josep Cornador.
.jpg)
Segles XVIII-XIX. La font de les sirenes, Plaça de Sant Joan, Lleida.
«Fuentes de la plaza San Juan», dins «Suministro de agua potable a la ciudad de Lérida», de Josep Rabasa Fontseré i Francesc Rabasa Reimat,
Revista «Ilerda», núm. XLIV, 1983 (FPIEI).
La font s'aixecà en els anys següents, i el projecte en rebé modificacions, que se suposa que foren obra de Campeny sobre la primera proposta de l'arquitecte lleidatà Josep Tarragó. Potser fins i tot, la provisional era al lateral de dalt de la plaça, mentre se'n feia l'obra al centre. Així pot deduir-se de l'anotació que hi havia tot de brutícia i clasques de caragols «donde estuvo un poco de tiempo construida la fuente de la Plaza de San Juan», cosa que testimonia de pas l'afecció secular dels lleidatans als gasteròpodes clascuts.
.jpg)
.jpg)
Segles XVIII-XIX. La font de les sirenes, Plaça de Sant Joan, Lleida.
«Fuentes de la plaza San Juan», dins «Suministro de agua potable a la ciudad de Lérida», de Josep Rabasa Fontseré i Francesc Rabasa Reimat,
Revista «Ilerda», núm. XLIV, 1983 (FPIEI).
Els veïns del barri de Sant Joan disposaren d'aigua, doncs, des de final del segle XVIII. Però com que tot es complica, calgué ampliar el peu de la nova font, perquè l'aigua sovint vessava per culpa de tanta gent que hi anava a proveir o de la canalla que jugaven amb la canella (perdoneu el joc de mots), amb les canelles, sumats als escatxics que devien provocar els fils d'aigua que abocaven tritons i mamelles sireníssimes, provocaven un fangar descomunal al seu voltant: «que además que las gentes no puedan arrimarse sin ponerse de lodo hasta media pierna, resulta una putrefacción perniciosa a la salud».
La nova font de la plaça Sant Joan es col·locà al lateral, i consistia en una columna que sostenia una cornisa amb el nom de la plaça (llavors de la «Constitución», espanyola, òbviament), rematada per tres estàtues, més púdiques i decents als ulls de la catolicada de la ciutat.
D'aquesta font que substituí la d'«el bell estol de popam ubèrrim» (que descriu en Vidal), se'n diu que n'hi ha una fotografia a l'arxiu municipal, que servidor no ha vist.
Segle XVIII-XIX. La font de les sirenes, Plaça de Sant Joan, Lleida.
Enric Garsaball, Diari «La Mañana», 1973.
La font s'estigué gairebé mig segle al bell mig de la plaça, des de la construcció al 1794 fins al seu trasllat a tocar de la porta de Sant Antoni al 1841, després de dècades de polèmica: «Al 1789, mentre França es revolucionava, Lleida estrena aquesta font», la nostra local revolució (Anna Sàez, «El bisbe i les sirenes», «Suplement Lectura, Diari Segre», Lleida. 22-06-2008). Encara que ballin una mica les dates (inici del brollador, de les obres o de la inauguració), la comparació és prou ben trobada.
