QUINA LA FEM?: [479] Pels dominis pairals d'Arnau Mir de Tost

Arnau Mir de Tost és un dels personatges històrics més importants del període de traspàs de l’Alta Edat Mitjana a l'època feudal a Catalunya. Tot i que no hi ha imatges de la seva figura, el territori conserva vestigis de les seves gestes en els seus dominis ara fa 1000 anys.

Va nàixer poc després de l’any 1000, als dominis pairals de Tost, centrats en una vall força desconeguda actualment de l’Alt Urgell. La seva família, pertanyent a la poderosa jerarquia del comtat d’Urgell, li garantí formació i posició, que el jove noble aprofità excel·lentment. Orfe de pare, de ben jove aviat tingué un important paper a la cort comtal d’Ermengol II d'Urgell. L’any 1031 va prendre per muller Arsenda, també de llinatge noble. Després del matrimoni, la parella va marxar cap a la frontera amb la intenció d’establir-s’hi. Arnau Mir, jove i emprenedor, volia aprofitar la debilitat dels sarraïns, que després de cruentes guerres civils havien perdut el poder del califat, i havien deixat un panorama de regnes de taifa aïllats i debilitats.

Arnau Mir de Tost i la seva decidida esposa compraren al comte d’Urgell el llavors humil castell de frontera de Llordà. Allí establiren la base de l’empresa de conquesta, ja que aquest castell es transformà en la fortalesa més poderosa de la Catalunya comtal, i fou emprat com a eficient màquina de guerra per preparar les seves operacions contra Al-Andalus. En poc temps assolí el ple control de la Conca Dellà i arribà als contraforts del Montsec. Ben aviat comprengué que la clau de volta del sistema defensiu andalusí era la poderosa alcassaba d’Àger. Així doncs, amb resolució i perseverança, expugnà la vila d’Àger per dos cops, ja que davant la bel·licositat andalusina, que sabia de la importància d’Àger, hagué de reconquerir-la als sarraïns.

Un cop esvaït el perill musulmà, Arnau Mir, nomenat senyor d’Àger pel comte d’Urgell, es va lliurar a una febril tasca de repoblació i ordenació del territori conquerit. Va fortificar la vall i va atreure, mitjançant avantatjoses cartes de població, nous contingents de gent a la frontera. Fou el responsable de la repoblació i l’estructuració del Prepirineu lleidatà. El Montsec esdevingué l’eix vertebrador de les noves terres incorporades per Arnau Mir de Tost a la Catalunya comtal. Els seus dominis, bastits manu militari, s’estenien des dels castells de Vallferosa i Biosca al Solsonès, passant per l’alta Noguera, en llocs com Montmagastre i Artesa de Segre, resseguint a banda i banda del Montsec cap a Àger, fins a internar-sese en l’occidental Montsec d’Estall, arribant als castells de Purroi i Llaguarres. Més de trenta castells i nombroses possessions agràries conferiren a Arnau Mir de Tost la condició de vescomte, senyor d’un poderós Estat dins el comtat d’Urgell. No en va, Arnau Mir, senyor de la guerra, es convertí en la principal espasa de la Catalunya comtal.

A causa de la seva provada capacitat militar, i d’una fama que ja s’estenia fins a la Santa Seu, es va erigir en el general dels exèrcits confederats d’Urgell i Barcelona. Sota la bandera del comtat de Barcelona conquerí les estratègiques viles de Camarasa i Cubells. I fou llavors, en el cim de la seva fama, que veié la possibilitat de fer realitat un ambiciós projecte: conduir una expedició conjunta de les hosts cristianes per conquerir la poderosa ciutat andalusina de Barbastre. Després d’aconseguir el ple suport papal, l’any 1064 liderà els exèrcits d’Urgell en la que fou la primera croada de la història, molt abans que la primera croada a Jerusalem del 1099. Barbastre fou capturat, però la reacció andalusina la recuperà, fet que li costà la vida a Ermengol III, comte d’Urgell. Arnau Mir de Tost retornà el seu cos a la Seu d'Urgell i vetllà pel comtat d’Urgell fins a la majoria d’edat del comte Ermengol IV.

L’any 1072, després de pelegrinar a Sant Jaume de Galícia, redactà el seu important testament. Just abans d’emprendre el darrer viatge, el poderós cavaller urgellenc lamentà profundament que la vida no li hagués donat més dies per poder conquerir les somiades ciutats de Balaguer i Lleida, encara a les mans dels sarraïns. Temut pels seus enemics, respectat pels seus amics, Arnau Mir de Tost basteix els fonaments catalans de les terres de la plana lleidatana, que acabaran essent finalment conquerides a mitjan segle XII per Ramon Berenguer IV amb la col·laboració d'Ermengol VI d'Urgell (text adaptat de Jaume Fernàndez).

Tot i això, només se li dediquen deu ratlles a la GREC i una vintena a la Viquipèdia. Un personatge que tindria pel·lícules i novel·les a dojo en qualsevol altre país normal, vull dir amb Estat. Si és per això només, confiem (i perseverem) que arribin aviat!

2013. Vall de Tost (Alt Urgell).
Dalt d'un penya, Castellar de Tost, un preciós poblet de set o vuit cases i sengles granges de vacum, obre la nostra ruta circular per la vall pairal d'Arnau Mir de Tost.

2013. Vall de Tost (Alt Urgell).
Entre boscos de pins i prats, comencem a guanyar els poc més de 400 m. de desnivell fins al Colldarnat, que ens obre a la vista la Vall de Lavansa.

2013. Vall de Tost (Alt Urgell).
Ens acostem al despoblat, on esmorzem de cara al Montsec de Tost. Discutim amb els companys que caldria que es tornés a repoblar la Catalunya més profunda, al Pirineu i a la plana, per recobrar la força de les arrels, tant de les nacionals com de les de l'home i dona sapiens, perquè vivia en contacte amb la terra i les estacions de l'any. Però qui és el valent o la convençuda que s'hi decideix en aquest món de comoditats de l'homo videns?

2013. Vall de Tost (Alt Urgell).
L'antiga vall disposava de torres de guaita estratègicament distribuïdes. Tot i que el bosc se les ha engolit, les trobem indicades.

2013. Vall de Tost (Alt Urgell).
Baixem carenejant cap a Torà. Pel camí observem la disposició geogràfica de la vall. El riu de Tost és molt fondo i estret, però la vall s'obre cap dalt, en prats i espones de conreu, ara ocupades pel bosc, que devien donar una gran producció agrària a la família vescomtal. Amb Castellar a l'esquerra, i Tost dalt d'una gran penya davant per davant (a la dreta, al costat de l'església de Sant Martí, tal com es veu a la foto de dalt), l'entrada a la vall quedava segelleda entre aquests dos castells, ara desapareguts.

2013. Vall de Tost (Alt Urgell).
Arribem a Torà de Tost i passem per davant un idíl·lic cementiri. Els signes de despoblament hi són evidents, malgrat algunes cases darrerament arreglades.

2013. Vall de Tost (Alt Urgell).
Forrellats tancats, parets desmuntades... sota la vigilància de la serra del Montsec de Tost.

2013. Vall de Tost (Alt Urgell).
Baixem de Torà a la cerca del gual per travessar el riu de Tost, per un sender secular, es l'antic camí de ferradura cap a la Seu, molt ben marcat. És com retrocedir mil anys en el temps i viure unes hores en el passat. Descartem per qüestions de temps l'opció de continuar fins al cap de la vall, a Sauvanyà.

2013. Vall de Tost (Alt Urgell).
Finalment, després de travessar el rogenc riu de Tost cap a la banda de solana, i de deixar la direcció cap a la Seu, agafem la de Sant Genís i Sant Martí, per descendir la vall cap a l'oest, en sentit contrari de com l'hem pujat al matí.

2013. Vall de Tost (Alt Urgell).
Granges lleteres i sembrats per tots costats de la vall.

2013. Vall de Tost (Alt Urgell).
L'església de Sant Martí, la gran església de la vall, documentada almenys des de l'any 1030, en època d'Arnau Mir de Tost, d'estructura originàriament romànica després refeta de gòtic, on s'alternen les pedres blanques amb les rogenques amb clara intenció ornamental. Em comenta l'amiga Mercè Solanelles, natural de la vall, que fa uns anys van robar el batall de la campana, i que aquesta és ara a Montant, amb un so magnífic tot i que sense el batall original els grans diuen que «ha perdut molt» de so.

2013. Vall de Tost (Alt Urgell).
Tornem a baixar i baixar cap al fons del barranc del riu de Tost per trobar un gual que ens retorni a la banda de Castellar, mentre la lluna trau el cap per damunt la serra.