1971. Exposició de Poesia Concreta.
'La Petite Galerie de l'Alliance Française', Lleida.
Enguany es commemora el cinquantè aniversari d'aquella exposició mítica a la capital lleidatana. En el pòster original, s'hi fan constar els autors: Joan Brossa, Guillem Viladot i Josep Iglésias del Marquet, que juntament amb el crític d'art Francesc Vicens signen en aquest cartell. A més de la 'Petite Galerie', sempre citada, el cartell en recull el patrocini de l'Esbart Màrius Torres del Sícoris Club.
1971. Exposició de Poesia Concreta.
'La Petite Galerie de l'Alliance Française', Lleida.
A la Fundació Brossa ho recorden amb aquest remake. Un detall que diu molt dels gestors de la fundació en aquella nostra capital del país, autista habitual amb les manifestacions de comarques. Això sí, gairebé a cada telenotícies tenim una crònica de Beirut de la Txell Feixas (gran professional, sigui dit de passada). No me la perdo mai.
1971. Exposició de Poesia Concreta.
'La Petite Galerie de l'Alliance Française', Lleida.
La foto 'oficial' dels protagonistes de l'exposició poètica, amb jerseis de llana i de coll alt, com calia al gener lleidatà. Al fons, el poeta d'Artesa de Lleida, Josep Iglésias, de cal Marquet. Al centre, en Viladot, l'agramuntí, i un jove Brossa de perfil. Tots tres amb les ulleres quadrades de pasta, icona de tota una època, com el Michael Caine a les pel·lis d'espies.
1971. Exposició de Poesia Concreta.
'La Petite Galerie de l'Alliance Française', Lleida.
Daniel Giralt-Miracle, «Destino», de 27 de febrer (ARCA).
La mostra poètica meresqué més de mitja plana del setmanari barceloní. Giralt-Miracle hi comença tot assenyalant el paper preponderant de la galeria de l'Aliança Francesa en la vida cultural lleidatana d'aquells temps. No feia gaire que havia començat a funcionar sota la direcció de Jaume Magre, dedicat de molts anys a l'ensenyament del francès des del seu retorn de l'exili.
Per què tres poetes exposaven en una galeria d'art? Doncs per la peculiaritat dels poemes: «realizaciones plásticas... dentro de esta especialidad tan poco usual e ignorada en nuestros ámbitos». Tan desconeguda, que —per una vegada— Lleida fou capdavantera al país a organitzar-ne la primera mostra. El crític esmenta la trajectòria sostinguda d'en Viladot en aquesta disciplina poètica: «Nou plast-poemes» (1965), «Pòsters Poemes» (1968), «Cartrons Concrets» (1968), «5+1 lais concrets d'homenatge a Antoni Tàpies» (1969).
La conferència que obrí l'exposició, 'La poesia concreta i l'art contemporani', anà a càrrec de Francesc Vicens, i es feu a la seu de la Cambra de Comerç lleidatana. La poesia concreta es formulava com una poesia que feia servir els mots com a objectes, tot trencant l'oralitat del poema i la tradició poètica, en la mateixa direcció que l'abstracció havia portat a l'art pictòric del segle XX. Convertides en objectes concrets, les paraules són empeses «a un nuevo campo de fuerzas, donde adquiere una especial importancia su aislamiento o continuidad con otros elementos, especula con valores que son simultánamente plásticos y literarios».
La concrete poetry era el terme internacionalment aleshores per a la poesia moderna, però fora la denominació de poesia visual la que acabaria quallant. Deixem de banda les disquisicions de detall sobre semblances i diferències entre una i altra que es fan en alguns tractats. Sovint, aquesta poesia feta objecte era més valorada en ambients artístics que no pas literaris. S'apartava massa dels cànons i als catedràtics de lletres els semblava un joc de carallots al costat de Riba o Carner.
1971. Exposició de Poesia Concreta.
'La Petite Galerie de l'Alliance Française', Lleida.
«Diario de Lérida», de 20 de gener (AML).
La denominació de Poesia Concreta s'havia formulat cap al 1955, gràcies al polifacètic autor boliviano-suís de llengua alemanya, Eugen Gomringer, que el creà a imitació del terme Art Concret que als anys 30 es posà en circulació per referir-se a l'art abstracte. També el poeta brasiler Décio Pignatari contribuí a la popularització d'aquesta denominació amb l'assaig Teoria de la poesia concreta (1965).
1971. Exposició de Poesia Concreta.
'La Petite Galerie de l'Alliance Française', Lleida.
«Diario de Lérida», de 22 de gener (AML).
Sembla que en aquell ambient del tardofranquisme local i espanyol a Lleida, l'exposició poètica acaparà l'atenció i l'interès del món cultural a la ciutat. Els mitjans de comunicació de la Lleida del moment se'n feren cert ressò. La bibliografia dels tres autors i del crític era airejada públicament. Em crida l'atenció la referència al Teatret Xinès de Sarrià, fundat per l'artesenc Iglésias del Marquet l'any 54, quan en tenia 22 i devia voltar com a estudiant per la Barcelona del moment. En aquest local o petita sala, s'hi «experimentaven improvisacions teatrals a l'estil del que avui es coneix amb el nom de 'happening'».
1971. Exposició de Poesia Concreta.
'La Petite Galerie de l'Alliance Française', Lleida.
«Diario de Lérida», de 23 de gener (AML).
La novetat de la poesia concreta era absoluta. A la redacció del diari van recórrer al volum VII del Diccionari Salvat, pàg. 320 per resumir-ne la idea per als lectors. En destaca com a elements definitoris: la conjunció visual i fonètica, l'ús de la tipografia (unitària o seriada), ús de símbols de codis comunicatius, valoració del signe semàntic, valor intrínsec de l'espai de disposició del poema, integració d'altres arts com la fotografia, el disseny, el gravat.
1971. Exposició de Poesia Concreta.
'La Petite Galerie de l'Alliance Française', Lleida.
«Diario de Lérida», de 24 de gener (AML).
La crònica de la conferència de Francesc Vicens és signada per la periodista Magda Ballester, regidora pel PSUC al final d'aquella dècada a la primera Paeria postfranquista. S'hi nota la seua particular visió, disfressada sota les paraules de la crònica: «los habitantes de esta ciudad agrícola y problemática tuvieron la oportunidad de iniciarse en este arte de vanguardia». O bé quan escriu «'La Petite Galerie' me recuerda la leyenda de la caja de Pandora. A pesar de esas pequeñas dimensiones contiene la fuerza de los cuatro famosos vientos».
També s'hi descobreix que «detrás de ambas entidades estaba la aportación de Omnium Cultural». I s'hi inclou una bona ressenya del discurs del crític. No sé si podríem trobar un fet així en els diaris d'avui.
1971. Exposició de Poesia Concreta.
'La Petite Galerie de l'Alliance Française', Lleida.
«Diario de Lérida», de 31 de gener (AML).
En la crítica de l'exposició, s'hi rebaixa la categoria poètica de la poesia concreta a la de «grafismos parapoéticos», que és titllada de moda passatgera, arrelada en els cal·ligrames d'Apollinaire, «con los nuevos aditamientos de otros símbolos, como la combinación de póster-poema». Se'n destaca la força impactant de les composicions, «si bien es previsible que a la larga serán abandonadas por sus propios practicantes». El subtil menyspreu amb què l'anònim Ciudadano Equis obsequia els autors li fa pontificar que «Viladot es un magnífico escritor que no precisa de esta clase de propaganda para ser conocido».
1971. Exposició de Poesia Concreta.
'La Petite Galerie de l'Alliance Française', Lleida.
«La Vanguardia», de 6 de febrer (AML).
L'ona expansiva de l'exposició arribà també a Barcelona i, finalment, al diari barceloní de referència se n'hi publicà un breu. S'hi fa recordatori de les exposicions de la Petite Galerie lleidatana des del 1968, i del fet que a la seu de l'Esbart Màrius Torres del Sícoris s'hi acabava de pronunciar un cicle de conferències sobre la literatura universal del segle XX, amb primeres plomes com Joan Triadú, Joaquim Moles, Francesc Vallverdú, s'hi presentà el Mim dels Joglars d'Anton Font, s'hi havia atorgat el I Premi Màrius Torres de poesia a Zoraida Burgos, i era a punt de començar un altre cicle de conferències amb motiu del centenari del naixement de Prat de la Riba. La Lleida intel·lectual bullia.
1971. Exposició de Poesia Concreta.
'La Petite Galerie de l'Alliance Française', Lleida.
«Diario de Lérida», de 12 de febrer (AML).
Acabada l'exposició, a l'article sense signar hom s'hi congratula de la capitalitat cultural lleidatana ni que fos per un parell de setmanes, i la bona reacció de la ciutat. S'hi reconeix el paper de la imatge en la societat que arribava: «El llenguatge ha perdut capacitat per comunicar massivament les persones entre si. La imatge ha vingut a suplir aquesta mancança, encara que ben bé no sigui en profit d'una millor comunicació entre individus d'una comunitat, com de crear un estat d'opinió favorable a unes determinades formes de consum». Sembla endevinar-s'hi la ploma de la Magda Ballester.
Sobre cadascun dels autors, breument, fa notar la mestria de Brossa per la capacitat d'estilització poètica de les composicions, remarca la humanitat de les poegrafies d'Iglesias del Marquet, i la qualitat comunicativa dels poemes concrets viladotians.
Poegrafia, Iglésias del Marquet.
Poema de la incomunicació, Guillem Viladot.
Poema de l'alliberament, Joan Brossa.
