20180713

[1859] Rellegint Guillem Viladot: «La cendra» o l'alienació interior

1980. «La Cendra», Guillem Viladot,
Col·lecció Nova Terra, Ed. Hogar del Libro, 2a edició.

Rependre un escriptor polifacètic, experimental i sorprenent com fou aquest agramuntí il·lustre (1922-1999), no és tasca fàcil. Hom pot sentir-se aclaparat per la nombrosa, variada i heterogènia producció literària d'aquest homenot de Ponent del segle XX.

Escriu Josep Miquel Garcia: «Viladot va deixar publicada una producció literària realment extensa, amb vint-i-cinc llibres de narrativa, amb obres de capçalera com Temps d’Estrena (1959), La Cendra (1972), Ricard (1977), Memorial de Na Nona (1983), Joana (1991), Carles (1994) o Ruth (2000)..., set contes infantils, dos llibres d’assaig, i, a més, les edicions de llibres de Poesia Visual, i la seva tasca d’articulista a Destino, la seva secció de la Finestra Induïda a El Correo Catalan, i els milers d’articles diaris a La Mañana, que va iniciar l’any 1988 i va mantenir fins uns dies abans del seu traspàs».


Com  ho farem, doncs? Doncs res millor que començar pel començament, per allà a on vaig trobar-lo per primer cop, amb poc més de vint anyets complerts. Per això poso en primer lloc la portada de la segona edició, la que reconec entre els plecs de la memòria, la que em descobrí el món clos i mortificat d'una postguerra que, més enllà d'oïdes del que en deien els pares i els oncles, no només havia estat de passar gana, sinó que també havia sigut anorreadora d'esperit, ànima i voluntat.

Així ho resumeix Josep Miquel Garcia: «
La Cendra és una novel·la que, ultra les seves qualitats literàries, té la d’agafar-nos per sorpresa. Amb la veu d’una noieta que no acaba d’entendre ben bé allò que conta, l’autor ens fa seguir les peripècies de la més gran tragèdia que ha viscut el nostre poble. Però no es tracta simplement d’acostar-nos a la guerra civil per fer-ne de cronista, l’autor ha anat més enllà. Ha traçat, amargament i, a vegades, amb uns elements que semblen pintorescos, la tragèdia de la frustració, de la repressió sexual, de l’autopunició que ha conformat els homes i sobretot les dones, educats sota el signe del penediment. Dins La Cendra el novel·lista s’ha atrevit a molt. S’ha atrevit a posar el dit a la plaga de la mesquina moral imposada per la por, a la terrible plaga de l’adaptació al medi ambient. Mai en la nostra literatura no s’havia parlat amb tanta tendresa, amb tanta lucidesa de la terrible renúncia a la felicitat, característica dels nostres temps». 

Avui que tothom esgrimeix el dret a ser feliç, que quan es pregunta al jovent què volen ser de grans, responen que sobretot feliços, que fins i tot el sistema educatiu preveu fer nens feliços més que no pas savis o crítics... saber que hi va haver una generació que va haver-hi de renunciar ens transporta als límits d'allò imaginable actualment, però que, tanmateix, fou cert i veritable. I res del que ha passat resta exempt de tornar a passar.

 Ho hem notat des del passat 1-O en una part de la gent de la nostra societat: tendència a l'autocensura, ressorgiment del sentiment de por per les opinions, contenció en la manifestació de gestos comprometedors... Inicis i indicis de l'alienació interior que, com als temps retratats de La Cendra, deixa la persona reduïda a això: cendra i no res més. 
Potser les causes són diverses. Ara no és la religió (nacionalcatolicista), la que en comptes de servir l'home el vol destruir (Viladot dixit, i darrera ensenyança de la novel·la), però sí encara el mateix Estat (espanyol). De la mateixa manera que ens vàrem alliberar d'aquella ara toca acabar de desempallegar-nos-en del tot, del seu Estat. 

1972. «La Cendra», Guillem Viladot,
Ed. Nova Terra, 1a edició.
1980. «La Cendra, una reedició important», Isidor Cònsul, AVUI, 21-11-1980.
«La Cendra... testimoni viu d'una història tràgica en un temps esperpèntic, o bé a l'inrevés». A qualsevol altre país, ja en tindríem la pel·li o la sèrie. Aquí, el nostre sector audiovisual és, amb honorables excepcions, un analfabet de la pròpia literatura i història.
1980. «La Cendra, una reedició important», Isidor Cònsul, AVUI, 21-11-80.
La reivindicació del crític bellputxenc de l'obra i de l'autor agramuntí. La Cendra fou la primera novel·la de gruix, més enllà de les narracions curtes publicades anteriorment, i a on va aconseguir una obra «ben portada, arrodonida i construïda amb ofici».

S'hi van desgranant les vivències d'una adolescent ingènua, la Filo, des del 1936 fins poc després del 39. Vivències enormes com la revolució, la guerra i la primeríssima postguerra davant la senzillesa d'un esperit que no ho acaba d'entendre ben bé tot, «i per això mateix amb una dimensió tràgica més profunda».

La segona edició recupera els passatges retocats pel censor (espanyol) de torn, com ara en diversos punts dels sermons del capellà integrista, mossèn Raül, o en altres aspectes que deixaven l'Església (espanyola) de manera prou galdosa.

O bé especialment el darrer paràgraf, en què l'excelsa metàfora final havia quedat prou grisa, com encendrada. «El joc amb el mot 'victòria', tan freqüent en la terminologia franquista, és la clau d'una magnífica al·legoria»:

Tota una victòria riquíssima m'amara el cos i l'ànima. Lliure! Jo, que ho era de naixença, jo que ho havia deixat de ser per raó d'una victòria, ara m'acabava d'alliberar en Candi. Mentre ell resta damunt meu amorosament derrotat... sóc una dona lliure! No tornaré mai més a ser cendra!
1973. «La Cendra, último libro de Viladot», E.P.,  Diario de Lérida, 27-11-73.
Entrevista amb l'autor, poc després de l'aparició de la primera edició de la novel·la. Se'n fa un resum bibliogràfic de la producció, i s'hi escriu, com aquell qui no vol la cosa, que «además, y por razones completamente ajenas al escritor, cabría citar otras dos novelas largas aun inéditas». És interessant de veure com l'autor es considera un estilista de la llengua, en el sentit que «los libros han de atraer desde el primer folio, pero hacerlo, y perdone la inmodestia, con calidad». Afegeix: «Eso, que quedó tan claro en 'Temps d'estrena' y los libros que le siguieron, no fue reconocido por la sapientísima crítica». Viladot sense embulls.

L'objectiu de La Cendra segons l'autor: denunciar una forma d'alienació religiosa. «Declarar que la religión no puede ser una contradicción humana. Sentar con claridad que la religión está para servir al hombre, no para destruirlo». Tal com fou destruïda la Filo, «una chica profundamente humana que una acción religiosa equivocada deforma hacia vertientes hoy inauditas, pero que tuvieron por desgracia mucha vigencia en la postguerra».
1973. «La Cendra, de Guillem Viladot», La Vanguardia, 25-01-73.
Elogi de l'autor com a gran novel·lista («novelista de fuste, gran psicólogo... alta cualidad de observador»), i de l'obra com a «narración... de una elocuencia tan trista com ejemplar, para que no se incida en la repetición de lo que es la base del argumento».

En destaca la construcció del personatge de Mossèn Raül, sens dubte una autèntica icona d'aquells temps de gana i estraperlo franquistes.
1973. «La Cendra, de Guillem Viladot», La Vanguardia, 15-02-73.
Les cròniques del temps, encara al tardofranquisme, miren de ser prou cautes en l'expressió sense amagar el sentit del que es vol dir.

L'autor ha aconseguit de «poner el dedo en la llagade la moral mezquina que el miedo impone en una sociedad viciada... hipócrita concepción de un mundo tarado». Els personatges són extrets de la mateixa realitat del temps de la guerra i postguerra, «y no pueden sustraerse al medio ambiente en el que se desenvolvían».

En aquest sentit, La Cendra és una autèntica mostra de novel·la naturalista en ple segle XX: «La figura de mossèn Raül es el compendio de una època y de una mentalidad». Només hi afegirem: espanyoles de (gairebé) sempre, salvant les distàncies que imposa el temps a cada moment.   
1987. «La Cendra», Guillem Viladot,
Col·lecció Club de butxaca, 54, 3a edició.
1992. Guillem Viladot, l'escriptor del mes d'octubre.