Anys 1970. Els Torms, les Garrigues (fototeca.cat).
El poble tenia als anys 70 la meitat dels habitants que un segle abans. La imatge fa visible els torms o rocam sobre el qual s'assentà el primitiu poblet i que li donaren nom.
1883. Els Torms, les Garrigues.«L'Esquella de la Torratxa», de 8 de desembre (ARCA).
Juntament amb «La Campana de Gràcia», els grans setmanaris satírics, anticlericals i republicans més importants d'ara fa un segle llarg. «L'Esquella» nasqué al 1872, i «La Campana» al 1870: perduraren gairebé seixanta anys! Decisius per a la incorporació de lectors per a la llengua escrita renaixent. Però no surten gaire —o no gens— a les històries de la literatura. Massa populars, en comparació p.ex. als Jocs Florals de l'alta societat local. Tampoc actualment no tenim iniciatives literàries populars similars. Potser el Polònia televisiu (o l'
Està Passant) és el que més s'hi assembla.
1883. Els Torms, les Garrigues.
«L'Esquella de la Torratxa», de 8 de desembre (ARCA).
Un dels esquellots que prometia cada setmana aquest «periòdic satíric, humorístic, il·lustrat i literari» va repicar als Torms garriguencs. No es tractava pas d'un banc de dinerons, no. Sinó d'un banc de missa, de l'església. L'afer ressenyat resultà prou pelut: el dret d'herència enfrontat a la voluntat del rector, Mn. Anton Torrelles. Cal, però, posar-se en context: el poder del mossèn sobre les ànimes era en aquells temps encara ben notori, per no dir absolut. La religió ho embolcallava tot: els pas dels dies, els costums, els pensaments i tot.
S'esqueia que als Torms hi havia un petit cor de cantaires a les funcions religioses. «Fa deu o dotze anys los cantadors del cor havien d'estar-se drets tota la missa, i com que anaven fent-se vells la broma resultava cada dia més pesada». Aquells quatre cantadors, doncs, van decidir costejar-se un banc per seure-hi. «Lo banc dels Torms funcionava amb tota regularitat. Tots los dies de festa i sempre que hi havia funeral sostenia les quatre anques venerables dels cantadors de la parròquia. Tal era son únic servei. Ni la més petita pertorbació, ni el més mínim incomodo alterava les funcions del banc dels Torms. Quants bancs de crèdit no podrien tenir-se per ditxosos de gaudir d'una vida tan tranquil·la i assossegada!»
Però heus ací com en Macià Pinyol, cantaire i un dels quatre propietaris del banc, fou cridat a l'altre món. En arribat el diumenge vinent, el fill cabaler es presentà a missa a ocupar el buit que li deixà l'herència paterna: «se li va ocórrer pujar al cor i pendre seient en lo banc dels cantadors». Oh, sorpresa, desconcert general! I la fúria desfermada del senyor rector, que va provocar la retirada del xic de cal Pinyol. Però per anar-ho a explicar tot a l'hereu d'en Macià, que va presentar-se, és clar, l'altre diumenge vinent a asseure's al banc del cor. Aquest cop, les invectives del mossèn no aconseguiren de moure l'hereu de sa possessió: el dret successori l'emparava. «Era la primera vegada que lo Banc dels Torms promovia disgustos».
El rector també tenia els contactes adients: se n'anà a veure l'alcalde. Cridat l'hereu Pinyol a l'ajuntament fou objecte de severa admonició verbal, a la qual cosa l'hereu s'hi torna tot demanant-la per escrit. I ja som al diumenge que ve, a l'hora de missa. Sense altre recurs efectiu que el sacrifici propi, el senyor rector va «girar-se, a mitja missa, de cara al públic declarant: que si l'hereu Pinyol continuava ocupant lo banc del cor, d'aquell dia en avant no diria missa». Amo i senyor, doncs, de la paraula de Déu!
Què li calia fer a l'hereu en tal situació? Preveient que les ovelles del ramat, atiades pel rabadà, podien ben bé tornar-se llops, va aixecar-se i abandonà la quarta part de la possessió del banc del cor. A l'espera de nova estratègia per reclamar allò que per herència del pare li corresponia.
1884. Els Torms, les Garrigues.
«L'Esquella de la Torratxa», de 5 de gener (ARCA).
Mn. Torrelles oficiava als Torms i també a Granyena de les Garrigues, i anteriorment havia estat capellà al Cogul. En aquest poble, tenia ullat al senyor mestre, que afirmava a la llum racional de son intel·lecte que «mentre hi haja burros, diuen certs capellans, anirem a cavall», amb la qual dita va guanyar-se l'enemistat permanent del geniüt capellà.
L'any 1877, «de bones a primeres, va ser acusat d'espiritista». Sembla que el rector demanà a moltes de les famílies del poble que signessin la denúncia. Només recollí, però, 13 firmes, «d'altres tants ignorants que no sabien lo que es firmava. A alguns, abans de firma, se'ls prenia jurament davant d'un Sant Cristo i en presència de l'alcalde». Sembla que la investigació no anà endavant per la falsedat de l'expedient, i mossèn Torrelles «se quedà amb la sotana entre les cames». Afegeix el diari, potser veritat potser no, que un cop traslladat ja als Torms encara visitava amb gran freqüència «les feligreses més vistoses» cogulenques. També s'hi escriu que tenia contret un deute de 125 duros, que déu n'hi do!, amb l'ajuntament, que els hi havia avançat fins que cobrés del govern (espanyol). Que encara ara els paga. Els paguem, vaja. Macàgon...
1884. Els Torms, les Garrigues.
«L'Esquella de la Torratxa», de 8 de març (ARCA).
Passats dos mesos, l'afer del Banc dels Torms encara cuejava. Dos-cents astormenys (o estormenys) enviaren carta de protesta al setmanari per les informacions publicades: «contra los errores, falsedades y sendos disparates con torpe mano ensartados en el periódico...» És prou clar que la influència del capellà sobre la població, d'aquest i de tots els pobles, era molt forta per ser doblegada per un tros de banc de missa. Sovint feien i desfeien amb el consentiment del senyor alcalde. És ben probable que l'herència d'en Macià es perdés. Però sempre ens quedarà l'exemple honorable de l'hereu Pinyol dels Torms, oi?
