 |
| 1931. El Monestir de Gualter (la Noguera d'Urgell). La façana romànica del monestir, abans de la destrucció definitiva per una explosió del polvorí que s'hi guardava (si no recordo malament) durant la darrera guerra, al 1938, poc abans que s'acabés. La vida monàstica havia desaparegut de feia molts segles, a finals del XVI, en què va passar a fer d'església parroquial. |
 |
1931. El Monestir de Gualter (la Noguera d'Urgell). «La Hormiga de Oro», de 20 d'agost (BDH). A la carretera de Ponts a Folquer, fins a la construcció no feia gaire del pont sobre el Segre, una barca feia els passatges a l'altra banda del riu. Al cap del pont, mig amagat d'exuberant vegetació, restaven les runes del vell monestir, molt deteriorat i costós de mantindre des de la desaparició de la comunitat. L'article descriu les poques parts del conjunt que encara aguantaven ara fa cent anys, abans que l'explosió fatídica l'acabés de fer malbé. Per aquesta situació al pas del riu, que el monestir degué controlar en els primers segles, hauríem deduït que el nom ens remetria al mot gual, com a lloc de pas -encara que calgués fer-ho en barca- d'un costat a l'altre del Segre. Allà hi hagué la bifurcació del camí reial: cap a Tremp i cap a la Seu. Un molló de pedra amb braços en creu, ho assenyalava des del final del segle XVIII, amb la inscripció castellanitzada: «Por orden del Rey [espanyol] estoy aquí, para guiar a los viajantes, 1798», amb un braç assenyalant a cadascuna de les direccions cardinals. Ara al 202o, i si fos per campetxana ordre reial, assenyalaria els Emirats Àrabs... Però no, error: el mestre Coromines ho té clar. Es tracta d'un derivat de nom propi germànic, Walter, i això ens remet a l'època visigòtica. Aleshores el poblet ja devia ser un llogaret, predi d'algun hisendat hispanoromà establert a les terres fèrtils sicorines. |
 |
| 1920 ca. Monestir de Gualter, la Baronia de Rialb (la Noguera d'Urgell). fotografia de Josep Salvany (MDC). La creu mil·liària gualterina, a la cruïlla del camí reial que, venint de Barcelona, es partia en direcció al nord, cap a la Seu, o bé seguia vers l'oest fins a Tremp. |
 |
| 1931. El Monestir de Gualter (la Noguera d'Urgell). «La Hormiga de Oro», de 20 d'agost (BDH). Al segle XII el monestir, exactament al 1183, un cop expandits els comtats catalans cap a Lleida, començà al monestir l'advocació a la Mare de Déu. En aquells inicis de la baixa Edat Mitjana europea, època de prosperitat econòmica i modes trobadoresques a les corts occitanes i catalanes, i d'allà a les de l'Europa occidental, l'Església es decantarà per afavorir i potenciar el culte a Maria, com a contrapunt i model alternatiu a la novella relativa emancipació que l'amor cortesa atorgava al paper social de les dones (nobles i casades), que passaven a ser centre i focus de l'atenció en l'imaginari literari i de costums, per primer cop en la història. Moltes de les novelles fundacions de cenobis i esglésies es farien ja sota el nom de Santa Maria, i velles advocacions que des dels primers segles de cristianisme a Catalunya tenien nom de sants primitius, tots homes, foren bescanviats de titular per la Marededéu del lloc que correspongués, sovint trobada per pastorets a les coves, al bosc, a les fonts o als rius. L'Església fou molt ràpida en la resposta pel domini de l'imaginari de la dona i l'estratègia tan encertada, la de la dona mare, que després de gairebé mil anys, el culte en perdura encara havent fet creure i tot a centenars de generacions, contra tota lògica racional humana, que la concepció de l'unigènit fou virginal. Però què fora de la religió (de totes) sense la salsa del que no és humanament comprensible? La fe, o creure sense fer-se preguntes, n'és el pilar fonamental, oi? |
 |
| 1931. El Monestir de Gualter (la Noguera d'Urgell). «La Hormiga de Oro», de 20 d'agost (BDH). Les fotos són degudes a Terrats i Pere Guitart, segons l'article. |
 |
| 1931. El Monestir de Gualter (la Noguera d'Urgell). «La Hormiga de Oro», de 20 d'agost (BDH). El claustre romànic amb els arcs de mig punt i els capitells decorats. |
