 |
| 1931. La Vall d'Aran. «La Veu de Catalunya», de 7 de setembre (ARCA). Foto: Silvi Gordó. Ja en aquells anys, el reporter nota com «els pagesos de la Vall d'Aran, començant pels nois de vuit a deu anys, us parlen en francès, en castellà i en català», a més de l'aranès. Llavors, el país era més aviat de pas que d'estiueig, i «ni un xalet es veu a tota la Vall d'Aran». És clar que el túnel encara no estava pas fet, començat però aturat. L'article continua amb un breu repàs dels principals llocs de la vall, des dels alts de la Bonaigua fins a la frontera estatal. De Salardú en destaca les vistes i els hotels, «que serveixen béi relativament a bons preus els seus dispesers». D'Arties, els banys sulfurosos a 46 graus i el projecte hidroelèctric del rosari d'estanys de Colomers amb 900 m. de salt d'aigua. També s'hi comenten Viella, l'Artiga de Lin, Vilac. L'anunci del Gran Hotel Mases, de Bossost, destaca que hi ha aigua corrent a totes les habitacions, i el centre d'excursions que era la vila cap al Portilló i Luishon. Llavors els hotels volien excursionistes, gent burgesa i adinerada. Després, i encara ara, més aviat els fem angúnia els motxillers. És clar, ara ja van prou tips i tenen (s'ho creuen de debò) una altra categoria... |
 |
| 1931. La Vall d'Aran. «La Veu de Catalunya», de 7 de setembre (ARCA). S'hi destaquen els grans boscos aranesos, «de faigs corpulents, de pins i avets altíssims», que no es podien aprofitar comercialment per falta de carretera. Tot just llavors s'hi havia instal·lat la primera serradora per portar la fusta a la Pobla per fer-hi els mobles. «No seria millor fer els mobles a les Bordes i transportar-los a Barcelona i Lleida? Barcelonins que voleu ésser el cap i la bossa dels catalans, no podríeu fer en això un negoci rodó?» El lament de l'articulista, fa gairebé cent anys, el podríem firmar encara avui. El nostre Cap i Casal, a mesura que anà passant el segle XX, i sobretot en aquest començ del XXI, s'ha desentès del seu hinterland natural, només tingut en compte per a les escapades del cap de setmana. L'objectiu de Barcelona no és fer-se com a gran capital d'un país, Catalunya, i d'una nació, els nostres Països de la mateixa llengua, sinó una gran capital mundial, de primera línia internacional, però del tot despersonalitzada i cada cop amb menys arrels. I ja se sap què ocorre amb els arbres que les perden... Llavors Bossost era la vila més gran de la vall. Patia la crisi de tancament de les mines. Les, la vila fronterera, havia també perdut des del 1925 la gran escola francesa que donava formació al jovent aranès i ingressos als comerços. El gran casalici romania abandonat i se'n reclamava la transformació en un sanatori. Dels Banys de Les, lloc de descans i pau, se'n queixaven ja de les condicions en què els tenia la propietat espanyola: «Els catalans, no podríeu fer res?», demana el periodista aranès. Sí, podem fer i farem la república, però també cal que els aranesos s'hi posin! Dels anuncis, destaquem la sabateria d'esport de Florenci Rella, sembla que atenta als gustos d'oci de la clientela, i que oferia també pis per llogar a estiuejants, amb vàter inclòs! |
 |
| 1931. La Vall d'Aran. «La Veu de Catalunya», de 7 de setembre (ARCA). La queixa contra la política educativa de la dictadura primoriverista (espanyola) pel tracte a la Vall és explícita. També se'n reclama la catolicitat davant del laïcisme republicà que s'encetava. El darrer article és signat pel prevere de Viella, i dedicat a cantar les belleses de la llar. Desgraciadament, el futur es fiava ja aleshores al turisme «dels nostres germans catalans: que s'hi facin xalets i vil·les d'estiueig i que vinguin a visitar-nos». Aquests darrers mesos de pandèmia, molts s'han omplert els discursos del canvi de model (social, ambiental, econòmic, de vida) necessari. Algú s'ho ha cregut? |
