 |
| 1934. La Lleida de cada dia. Revista «Camins», núm. 2 (Sol-Torres, UdL). La banqueta de Blondel, lloc de passeig al solet hivernal, amb permís de la boira, en un dia de cada dia d'aquells anys 20 i 30 del segle XX. |
 |
| 1934. La Lleida de cada dia. Revista «Camins», núm. 2 (Sol-Torres, UdL). Lo mercat de la plaça de Sant Joan, a on s'hi podia comprar tota mena d'aviram o conills, que les pageses portaven en cistells de vímet, i que llavors es mataven a les cases. Els qui tenim una certa edat encara ho recordem: conill penjat a la barana del terrat, cop de ganivet al coll, la sang al tassó, espellar la bestieta, obrir-la en canal i netejar, especejar-la i a la cassola. Tot feina de la mare, que ens cridava perquè li aguantéssim les orelles, perquè la sang ragés directa al bol. Sang de conill o sang de corder fregida amb salsa de tomata, un dels plats més habituals de la meua infantesa... |
 |
| 1934. La Lleida de cada dia. Revista «Camins», núm. 2 (Sol-Torres, UdL). L'espera del sou de cada dia... No és d'ara que els temporers arribats a la ciutat, majorment subsaharians, pidolen feina. La vida, per als nostres padrins cent anys enrere, era molt i molt dura. El matí era també hora d'espera al sol, a tocar de l'Arc del Pont. Homes de tota edat, però majorment joves, «són els nostres sense feina. Aquests homes esperen pacients una eventual contracta de treball, sigui el que sigui. Per a tot serveixen». Hi observem el tendal del petit quiosquet de begudes que els manté calentons, «amb la copeta de dolç aniset o el roig vinet del país». Una visió assuaujada de les rigorositats de la vida a l'escalafó més baix de la societat. |
 |
| 1934. La Lleida de cada dia. Revista «Camins», núm. 2 (Sol-Torres, UdL). Un banc del 'si no fos' improvisat, amb vistes al Segre, a les bigues apilades dels magatzems de fusta propers als jardinets de la Plaça Macià (al començament de l'Av. del Segre actual). |
 |
| 1934. La Lleida de cada dia. Revista «Camins», núm. 2 (Sol-Torres, UdL). El periodista i el fotògraf han quedat a les nou del matí a la cantonada del Cafè Suís amb Cavallers per retratar el batec de les hores d'un matí hivernal a la ciutat. La nit ha sigut gelada, cal tapar-se «amb el cap gairebé colgat sota el coll de l'abric». Les primeres hores són les de mercat: per a les mestresses, per als fondistes, que cerquen la minestra del dia, i per a les pageses «de mocador al cap i faldilles amples», i tots els altres paradistes habituals, com ara fruiters de carretó o petits marxants, també els 'gorristes' i els cantaires i tot. Allà s'hi podia retratar un petit quadre de la Lleida més popular. |
 |
| 1934. La Lleida de cada dia. Revista «Camins», núm. 2 (Sol-Torres, UdL). Els passejos per Blondel eren un clàssic, fins als jardins a tocar del Cinema Vinyes, entre onze i dues, «els lleidatans podem gaudir unes hores esplèndides en dies de sol hivernal». Allà pujaven i baixaven els oficinistes i funcionaris, les dides i mainaderes amb els infantons, els festejadors de les modistetes, els dependents de les botigues... Tot el «conjunt escaient a una ciutat capital de província», amb el rerefons del murmuri de l'aigua del Segre i dels clàxons i botzines dels automòbils, «que passen furients». En resum, «hores de flirt, de carícies magnètiques que es creuen, de sacietat visual». N'hi ha que s'ho miraven ben assegudes des de les cadires plenes de davant la Paeria, espectadors del ritme i batec ciutadans. |
 |
| 1934. La Lleida de cada dia. Revista «Camins», núm. 2 (Sol-Torres, UdL). Per Blondel, pel carrer Major... «mirades que s'entrecreuen pessigadores, somriures de boques vermelles del llapis, ulls àvids llampurnejant sota l'arc perfecte d'unes celles finíssimes, cabelleres ondulants i vaporoses que prenen tonalitats d'or sota el llum dels arcs elèctrics». La descripció del periodista, signe dels temps, és només d'elles, pas d'ells. És l'hora de sortida d'«aquells eixams de noies que pertanyen al molt nodrit ram de l'agulla». És clar, llavors la producció de roba, com el mercat de queviures, era de quilòmetre zero, i no deslocalitzada a Bangladesh o la Xina, oi? Vicent Chalons, reporter (lèxic acurat, fabrià, sense gaires escletxes per als lleidatanismes, tret d'un sisquere), i Ramon, fotògraf, signen aquesta visió de les hores lleidatanes d'un matí d'hivern, fins que el rellotge de la Seu toca les dos. |
