Seguidors

20200617

[2165] Com lo Rosari de l'Aurora


1908. Lo Rosari de l'Aurora,
dins Joan Moreira, «Quan lo pare no té pa...», Tortosa, 1934.

Una de les devocions catòliques, apostòliques i romanes més persistents des de la Contrareforma del segle XVI fins al segle XX, fou el Rosari de l'Aurora, consistent en el res del rosari en processó pels carrers del poble al moment de l'albada, a primeríssima hora del matí.

D'origen dominic, i, doncs, d'intencions absolutament adoctrinadores, les confraries del Roser l'anaren estenent per tot el país. En uns pobles i ciutats en què no hi havia pas llums al carrer, el pas d'aquesta processó amb el primer fil de llum solia oferir ressons ultramundans que penetraven a les cases. En el silenci d'aquella hora, els cants, lletanies i músiques sacres arribaven a sota dels llençols de cada llit. No solien pas ser diaris, sinó en dates assenyalades, o els primers diumenges de mes, o durant septenaris o novenaris... sobretot en pobles grans i ciutats.

El cas és que l'oposició a la molestíssima tradició que trencava el son dels veïns fou una de les primeres manifestacions anticlericals que esquerranosos i republicans practicarien des de mitjans del segle XIX. Al 1868, any de la primera revolució republicana, aquests intents d'impedir la processó i desbaratar els rosaris derivaren en disturbis i batalles campals entre els feligresos i opositors. Per això, quan qualsevol fet, acte o trobada no acaba com cal, en diem que acaba com el rosari de l'aurora...



1910. Lo Rosari de l'Aurora, Lleida.
«El Poble Català», de 25 d'octubre (ARCA).

El periodista barceloní del diari, que va fer nit a la nostra ciutat, es desperta així una matinada de diumenge 23 d'octubre: «heus aquí que encara és ben fosc, que un estrèpit de músiques desatendades ressona en el carreró estret. Són dos quarts de cinc i passa el rosari de l'aurora amb el seu deliciós segell característic. El cronista no ha vist res tan sobiranament còmic com aquella corrua de gent que té el nas vermell de la fresca de la matinada i que va cantant avemaries...» Llavors no hi havia canvi d'hora, per això és tan matí. Els dies d'hivern, amb la boira plana pixanera, passar el rosari de l'aurora havia de suposar un autèntic acte de fe, només compensat per l'oratget dels matinets d'estiu, que revifaven d'aquelles nits xafogoses de canícula.

Allò que acabava de fer aquell rosari lleidatà tan còmic era que les avemaries les cantaven... «horroritzeu-vos: seguint el compàs d'una americana voluptuosa que ve tocant la murga». Acaba el cronista: «Un bell esperit de tradicional fanatisme passa pels carrerons sota el somriure irònic de la lluna».

Ara tots fem escarafall davant l'integrisme d'altres latituds. Però no recordem que no fa pas tant, nosaltres també en venim, de l'integrisme religiós i del fanatisme pietós, sovint ple d'hipocresia. Esperem que aquestes pràctiques desapareguin sota la llum de millors temps. Però l'ànima humana sempre necessita escapatòries... 
1885. Lo Rosari de l'Aurora, Lleida.
«La Campana de Gràcia», de 2 d'octubre (ARCA).
Destaca que a Barcelona ja es va acabar la processó de l'aurora, «el dia que el públic empipat perquè no el deixaven dormir va dir prou», mentre que a Lleida i Tarragona encara passava pels carrers. Sembla que a Lleida es mantingué fins ben entrat el segle XX. Ara mateix, però, no sé si amb el 'nazionalcatolicismo' de postguerra se'n recuperà algun temps la tradició. 

Segle XIX. Lo Rosari de l'Aurora.
Un gravat de fulletó dinovesc en què s'hi representa la batussa entre creients i descreguts a cops de puny i de bastó, els uns per passar i els altres per impedir-ho la processó del rosari de l'aurora.....
1886. Lo Rosari de l'Aurora, Lleida.
«El Perro, peridicucho guasón», de 24 de gener (FPIEI).
Com el seu nom ja indica, un diari humorístic no podia pendre's les coses de missa seriosament. Posa en evidència el pare jesuïta que els adoctrinava, que demanava llibertat de culte als països protestants, però que quan va arribar aquí amb la República (espanyola) de 1868, llavors se'n queixava.

En l'article, que com era freqüent en aquella premsa s'hi copia un altre diari, s'hi testimonia, segons aquest «El Diario de Lérida», com els lleidatans mostraven «verdadera devoción al Santísimo Rosario por la puntualidad y piadoso recogimiento con que sus devotos asisten al de la Aurora...» Això sí que tenia valor: «...no obstante la intensidad del frío que se deja sentir por las mañanas». Se feien passar el fred de les albades de gener amb càntics i lletanies a la seua Marededeu. Per als creients era una tradició santa, útil i recomanable. Això em fa pensar en aquesta primavera confinada, que no hem tingut ni misses ni processos invocant la benvolença de la divinitat. Ningú no els ha trobat a faltar. De fet, Església i Corona han sigut les dos institucions més inútils en la lluita contra la pandèmia, oi?

En una d'aquelles processons matineres, a la Plaça de la Sal, un veí se les tenia a grans crits i mots gruixuts contra els i les processionàries, sense respecte ni a la imatge de la Verge, per a disgust del cronista, i demana la intercessió, no pas de la santa icona, sinó de les autoritats terrenals municipals, perquè aturin aquest ultratge.

La crònica deixa la citació de l'altre diari, i reconeix la mala educació del veí empipat. Però es pregunta si els catòlics s'adonaven que ells també conculcaven el descans i els drets individuals dels veïns. Demana que les autoritats intervinguin, sí, per evitar mals majors, però que prohibeixin el pas del rosari.

 1886. Lo Rosari de l'Aurora, Lleida.
«El Perro, peridicucho guasón», de 24 de gener (FPIEI).
S'hi demana una religiositat menys ostentatòria i més interior, i que no es confongui el sentiment d'uns amb el de tota la ciutat, atès que «es notorio y probadísimo que no acude al Rosario ni una centésima parte de vecinos, estando los restantes a aquellas horas entregados al descanso».

La Paeria havia recollit el dret al descans dels veïns a les migdiades d'estiu, en prohibir als venedors ambulants de pregonar a crits orxata i refrescos. Doncs els catòlics del rosari, igualment que els orxaters, encara que a diferent hora, també exemplificaven aquestes grans molèsties als conciutadans, i amb l'agreujant d'importunar a les hores consagrades al son de cada dia. I si ja hi ha temples per resar, per què cal resar «al aire libre y a horas intempestivas...» amb un «espectáculo innecesario e impropio de nuestros tiempos»?


1909. Lo Rosari de l'Aurora, Balaguer.
«El freno del caciquismo», de 25 de juny (FPIEI).
Testimoni del rosari a la ciutat comtal urgellenca, fa poc més de cent anys, durant una trobada de la carlinada a la ciutat. «Aquellas trompetas y tambores... rompen con su diana que empapa los oídos». El rosari no era pas discret: de fet, una de les missions més importants per la qual es feia, si no la principal, era donar la llauna al veïnat per dir-los, ep, som aquí, el gran germà (religiós) us sotja.

Al rosari de Balaguer d'aquell dia, i gràcies als arribats a l'aplec, hi hagué més concurrència que els quatre fanàtics habituals: «se observa el paso del rosario de la Aurora algo nutrido de aquella gente que hacía contraste con la falta de número de los de la ciudad».


1908. Lo Rosari de l'Aurora,
dins Joan Moreira, «Quan lo pare no té pa...», Tortosa, 1934.
Rosari amb música amb parada davant l'altaret a la Marededeu, a l'estil del segle XIX.


1816. «Modo de resar lo Rosari de Maria Santíssima», Lleida.
Edició de Bonaventura Coromines (Fons Sol-Torres).
El res del rosari, fos o no el de l'Aurora, fou una de les principals cerimònies d'afirmació de fe religiosa. A cada parròquia s'hi ajuntaven els més practicants més extrems, i així capellans i mossens conformaven la cohort o cercle de confiança més proactiu per a les tasques que convingués. No només eren quatre velletes, com havíem vist de petits, sinó els parroquians més radicalitzats i predisposats.


Segle XX. Lo Rosari de l'Aurora, Montserrat.