 |
| Institut Màrius Torres, Lleida. Aquesta imatge de la façana principal de l'institut degà de la nostra ciutat deu tindre uns pocs anys. Diria que ara aquests xiprers s'hi han escapçat i es veu més arreglada. Tampoc no tinc record de quin any, ja en deu fer una bona colla, s'hi col·locaren les lletres metàl·liques del nom, una mica petites per a la grandària de l'edifici, i amb unes cometes del tot sobreres. Però la història que avui recordarem va començar molt més enrere, quan servidor encara portava pantalons curts i mitjons de rombes fins als genolls. Encara estudiava al poble la primària, l'antiga, setè d'EGB per ser exactes, i quan vaig arribar a l'institut ja eren apaivagades les remors d'aquesta contalla. Perquè sembla ficció, però no, va passar de veritat, en aquella Lleida grisota que sortia tot just, i com tot el nostre país, de la llarga quarantena de persecució política i repressió lingüística i cultural del franquisme (espanyol). Quarantena d'anys! Sigui escrit per a aclariment als joves lectors, perquè no la confonguin amb la quarantena de quinze dies que s'imposa als qui arriben de fora per assegurar que no porten coronavirus a la maleta. Vaig fer cap a l'institut un parell d'anys després d'aquests fets, al 1978. El centre ja tenia nom, Màrius Torres, i ja res en sabérem als joves alumnes de 14 anys d'aquella feta... que ara contarem. |
 |
| 1976. Els Paers del NO a l'Institut Màrius Torres, Lleida. «Diario de Lérida», de 21 de gener (AML). En portada la negativa de la comissió municipal permanent de l'ajuntament lleidatà (no puc escriure-hi 'del nostre ajuntament'), a posar el nom de l'insigne poeta lleidatà republicà a l'institut de la ciutat, llavors dit simplement i oficialment INEM de Lleida, «Instituto Nacional (espanyol) de Enseñanza Media», en llengua cervantina. Per situar-nos bé en el moment històric, recordem que el dictador havia mort al novembre de 1975, tan sols feia un parell de mesets. Res no havia encara canviat del vell règim (ara sabem que tampoc no gaire en el nou que vindria), i la vella guàrdia encara dominava tots els ressorts del poder local i provincial. A més, encara no feia un any, l'ajuntament de Barcelona, al març de 1975, va permetre's de dir NO a l'ensenyament de la llengua. Aquells 18 regidors del NO que la Trinca va retratar musicadament a «Set anys i un dia» (1977): |
 |
| 1976. Els Paers del NO a l'Institut Màrius Torres, Lleida. «Diario de Lérida», de 21 de gener (AML). La «Comisión Municipal Permanente» de la Paeria va tractar el tema del nom al 15 de desembre (un mes de la mort del dictador), i va esperar passat festes, al 13 de gener, per fer-ho públic. La petició havia estat feta pel Claustre de Professorat i tramesa pel director a la Paeria. Recomanven que «para la nominación del citado instituto debiera buscarse otras personas relacionadas con la enseñanza en dicho instituto», i entre els artistes i literats considerava més apropiats els noms de Viñes, Granado o Morera i Galícia. Probablement ni n'havien sentit a parlar mai i encara menys n'havien llegit cap poema, oi? Ja deuen haver sigut escrits en algun altre lloc els regidors i secretari integrants de la dita comissió, perquè no en perdem la memòria. Només escriurem que el Paer en Cap n'era Miquel Montaña i Carrera, alcalde entre 1974-76, candidat al Senat per la UCD al 1977 (no escollit) i militant posteriorment d'Unió Democràtica de Catalunya, per la qual acabà com a diputat de CiU al 1984, només vuit anys després del NO a Màrius Torres. |
 |
| 1976. Els Paers del NO a l'Institut Màrius Torres, Lleida. «Diario de Lérida», de 21 de gener (AML). El diari inclogué un article del professor del centre, l'ara reconegut poeta Jordi Pàmias, en què se'n glossava la poesia, tot fent-hi una breu enumeració de temes il·lustrats amb versos del poeta. Sense cap mena de referència ni política ni gairebé biogràfica s'hi tractava de mostrar la vàlua de l'escriptor com a aspirant al nom del centre davant dels paers del NO. El poeta Pàmias també fou el professor que proposà al claustre del centre el nom del poeta Torres com a denominació del centre, i que fou aprovat pel conjunt del professorat i, per tant, elevat a la Paeria. |
 |
| 1984. Miquel Pueyo, «Lleida: ni blancs ni negres, però espanyols?», Col·lecció «Llibres a l'abast», núm. 189, Ed. 62 (Academia.edu). El col·laboracionisme local del règim franquista sortia d'una dècada de fora contestació intel·lectual als plans d'espanyolització geogràfica i tot del leridanismo. Aquell NO municipal serví per unir i donar encara més força a aquest moviment i fer-lo conegut entre els lleidatans. «La raó de fons de la negativa, però, la silenciava el comunicat de l'ajuntament i raïa en la significació política democràtica i catalana de la família paterna i materna del poeta». |
 |
| 1984. Miquel Pueyo, «Lleida: ni blancs ni negres, però espanyols?», Col·lecció «Llibres a l'abast», núm. 189, Ed. 62 (Academia.edu). La negativa municipal feu que, encara no engegada la transició (que se'n va dir) i amb el cos encara no refredat del dictador sota la llosa del Valle de los Caídos (on s'hi ha estat fins aquest darrer 2019), la classe intel·lectual, cultural i incipientment política lleidatana que maldava per enterrar la dictadura prengués consciència de la força de la protesta i de la pressió. Després de molts i molts anys, quaranta tornem-ho a dir, la ciutadania somorta de Lleida aixecava altre cop la veu. Al capdavall, no era només una qüestió de noms, sinó que «es tractava de reivindicar el dret a la cultura pròpia i el rebuig a un sistema autoritari, injust i antidemocràtic». |
 |
| 1976. Els Paers del NO a l'Institut Màrius Torres, Lleida. «Diario de Lérida», de 22 de gener (AML). Els poetes del col·lectiu La Gralla i la Dalla fan públic el seu comunicat de rebuig a la decisió municipal l'endemà mateix i en demanaven la reconsideració, i també que «en cap moment es dubti de la seva representativitat i validesa intel·lectuals i humanes» del poeta. El col·lectiu era format per joves estudiants universitaris com Josep Borrell, Francesc Pané, Toni Castellseguer, Enric Pociello, Jordi Gener i altres. |
 |
| 1976. Els Paers del NO a l'Institut Màrius Torres, Lleida. «Diario de Lérida», de 22 de gener (AML). Una bona part del professorat del claustre de Filosofia i Lletres i Dret de l'Estudi General també salten a la palestra pública l'endemà tot mostrant la disconformitat i exigint als regidors una rectificació. |
 |
| 1976. Els Paers del NO a l'Institut Màrius Torres, Lleida. «Diario de Lérida», de 23 de gener (AML). La Junta del Col·legi de Llicenciats qualificava la decisió municipal de lamentable i criticava la ingerència en la decisió del claustre del centre, «més representatiu en aquestes matèries que la conselleria de cultura de l'ajuntament», de la qual només n'era d'esperar «un protocol·lari vistiplau». Elevant el to reivindicatiu, es demana al Gobernador Civil que «en ús de les seves atribucions, rectifiqui aquesta manera de procedir personalista i antipopular». |
 |
| 1976. Els Paers del NO a l'Institut Màrius Torres, Lleida. «El NO a Lleida, o Màrius Torres i els apestats», Francesc Porta i Vilalta, «Diario de Lérida», de 24 de gener (AML). Un dels principals intel·lectuals i activistes culturals lleidatans alçava a veu, sense por ni emparar-se en col·lectius, directament contra l'error Paeria: «No em sento de cap manera representat per ells, ni crec que s'ho senti la ciutat viva i sensible, la Lleida històrica i eterna». Denunciava la «grolleria» dels arguments justificatoris municipals. Sobre els noms d'ensenyanets que proposava la Paeria, deia l'autor, amb encert, que no n'hi havia prou amb haver sigut un professional correcte, sinó que calia haver aportat alguna cosa de més valor afegit a la comunitat per ésser candidat a uns tals honors. Però si a sobre, després d'anys d'estada i treball a la ciutat, algú «mai no va pronunciar ni escriure un sol mot en català», la desqualificació era definida per si mateixa. |
 |
| 1976. Els Paers del NO a l'Institut Màrius Torres, Lleida. «El NO a Lleida, o Màrius Torres i els apestats», Francesc Porta i Vilalta, «Diario de Lérida», de 24 de gener (AML). El to s'eleva a la segona part de l'article, relegat pel diari a la pàgina 24! Porta s'hi refereix sense embuts als apestats [empestats], entre els quals s'hi inclou: «hem passat una colla d'anys, durant els quals grups i sectors sencers de la població han estat marginats, no han comptat. Han estat tractats com uns 'ilotes' [esclaus espartans], com uns 'apestats'». De qüestió tècnica, el NO al nom de l'institut havia agafat ja dimensió política en menys d'una setmana. S'hi acaba demanant la fi dels temps de discriminacions per «crear una nova societat sense incultura ni sectarismes, on tothom sigui jutjat pels seus propis mèrits i, per damunt de tot, per la seva aportació a la comunitat». De l'anècdota d'una qüestió de noms s'havia passat a la categoria: calia deixar enrere els temps de dictadura. L'autor acaba sentenciant que la Paeria ha d'actuar i d'«exercir en tot moment el 'lleidatanisme', no el 'leridanismo', que això ha passat, sortosament, a la Història». |
 |
| 1976. Els Paers del NO a l'Institut Màrius Torres, Lleida. «Diario de Lérida», de 24 de gener (AML). Cartes de diversos signants en defensa del nom de Màrius Torres per al centre educatiu de secundària. Significativament, a sota, una 'Crida a tots els lleitatans' a favor d'ajuntament escollits democràticament, amb més de 500 signants del món cultural i acadèmic de la ciutat. |
 |
| 1976. Els Paers del NO a l'Institut Màrius Torres, Lleida. «Diario de Lérida», de 28 de gener (AML). Els estudiants de filologia de l'Estudi General contra l'acord de la comissió de la Paeria. S'amplien les demandes: «que es digui Lleida en lloc de Lérida, plaça de Sant Joan i no 'plaza de España'...» |
