20160225

[1328] Corrandes urgellenques

1905. Valeri Serra i Boldú, Tres cançons de collir aulives,
dins «Revista Catalunya», febrer.
Com a bon coneixedor del tarannà de la gent de l'Urgell, escriu el folklorista de Castellserà i Bellpuig: «No trobareu poble ni poblet, que no tingue dites tòpiques i cançons de ronda -o si es vol dir, corrandes o follies-, ben laudatòries mentre escolteu llurs veïns:

Adéu vila de Linyola,
ditxós qui s'hi pot estar,
molta alegria quan s'hi entra,
molta tristesa al marxar.

Però d'aquell mateix poble us en diran mil pestes si sentiu als veïns que pretenen figurar més:

Mare, si marit me dau,
no me'l doneu de Linyola, 
que els hòmens s'estan a casa
i les dones al defora».
1905. Valeri Serra i Boldú, Tres cançons de collir aulives,
dins «Revista Catalunya», febrer.
El caràcter bonhomiós i conservador de l'autor és declarat per si mateix: «això són gelosies, i no seré jo qui els fomente ni perpetue, aitals dicteris». En canvi, en transcriu «una filada de ben populars i ben generalitzades, de les que no tenen malícia». Com les que enumeren quatre pobles en quatre versos «per fer-nos saber lo que més hi abunda»:

A la Sentiu són guixaires,
a Montgai són saboners,
a Agramunt són turronaires,
a Puigverd són vivanders.

Un vivander era un negociant de bestiar boví.  «Algunes nos parlen del caràcter de llurs habitants»:

A Bellcaire són gent d'aire,
a Bellmunt són gent de bé,
a Linyola fan tabola,
a Castellserà també.
1905. Valeri Serra i Boldú, Tres cançons de collir aulives,
dins «Revista Catalunya», febrer.
Moltes corrandes ens parlen de les xiques dels pobles, i com diu Valeri Serra «tot són gustos»:

M'agraden les de Tiurana,
les de Miralpeix no tant,
perquè duen les faldilles
del color del davantal.

O bé «diuen lo Sant Patró del poble o el dia en què fan la festa major:

A Belianes fan Sant Jaume,
a Maldà, Sant Agustí;
a Targa, Santes Espines,
a Sant Martí, Sant Martí.
1905. Valeri Serra i Boldú, Tres cançons de collir aulives,
dins «Revista Catalunya», febrer.
Aquest recollit a la Franja, als límits occidentals de la nostra llengua:

Sant Antoni de Saidí,
Sant Valeri de Vilella,
Sant Joan de Vallobar,
la Verge de Xalamera.

[Amb error tipogràfic de Viella per Vilella de Cinca]. 
«De vegades donen a compendre la gran proximitat que hi ha dels uns als altres pobles d'aquesta enginyosa manera»:

A Menàrguens tinc la caixa,
a Corbins lo calaixó,
a la vileta de Térmens,
hi tinc lo festejador.

«O bé penjant lo qualificatiu de ciutat, a quatre pobles no gaire grans però molt acostats»:

Si voleu que us les cante
les quatre ciutats que hi ha:
lo Cogul, los Aubagés,
Torrebesses i Cervià.
1905. Valeri Serra i Boldú, Tres cançons de collir aulives,
dins «Revista Catalunya», febrer.
O aquesta altra d'urgellenca:

Si voleu que us les diga
les quatre ciutats del món:
Mollerussa, Fondarella,
Miralcamp i Sidamon.

O aquesta altra de segrianenca:
Les millors ciutats de Lleida
són d'allà d'allà del riu:
Torres de Segre, Albatàrrec,
Sudanell i Montoliu.

L'autor acaba l'escrit que hi ha corrandes amb qualificatius molt més gruixuts per als habitants de certs pobles... i per a algunes de ses xiques. Un altre dia, perquè en aquest article no va gosar de transcriure-les.