 |
| Segle XIX. Els Aumellons (els Omellons, les Garrigues). Segell municipal de l'ajuntament, en què hi ha, és clar, tres ametllons o ametlles tendres. Es tracta d'un escut parlant, que són aquells en què el dibuix deriva del significat propi del nom. Encara que aquest procés ha estat un recurs molt popular en l'heràldica municipal del segle XIX, sovint no concorda amb les antigues armes dels termes o senyories. En el cas d'aquest poblet garriguenc, a més, la pronúncia popular en Au- n'acabà amagant la veritable etimologia, que no prové pas d'aumetlla, sinó que es tracta, Coromines dixit, d'un diminutiu d'omell, que al seu torn ens remet a om. Per tant, més aviat hi hauria hagut d'haver tres arbres i no pas tres fruits. Però així de fàcil és que la gent, en un moment determinat de la història, s'oblidi de l'antic sentit del mot per donar-n'hi un de nou, en aquesta ocasió per la gran similitud i freqüència d'ús del mot aumelló en aquelles terres omellonenques. |
  |
| 1812. Els Aumellons (els Omellons, les Garrigues). Diari «El Conciso» de Cadis, de 4 de novembre (BDH). El cas és que aquest petit poble garriguenc, que viurà una gran bufada demogràfica des de l'inici d'aquell segle XIX, és un dels nostres primers pobles a l'hora de veure'l escrit, per primer cop, en un periòdic a l'albada de la premsa històrica al nostre país. Potser d'ací uns anys en buscarem els primers que foren citats a internet, o retratats al facebook o a l'instagram. Els Aumellons foren, doncs, un dels primers topònims ponentins citats a la premsa mundial. No pas a la nostra premsa nacional, que cap al 1812, poca promiscuïtat oferia encara, sinó a la del nostre (estimat, o no) Estat veí (espanyol), sota les urpes del qual vivíem aleshores. Tot i que això no anà ben bé així, atès que entre 1810-14 bona part del territori de Catalunya emergí com un Estat independent sota la capa d'en Napoleó. Episodi poc divulgat en la nostra historiografia nacional(ista) per tal com 1) la interpretació de la guerra del Francès com a guerra de la Independència (espanyola) ha estat predominant, gràcies a la força historiogràfica espanyola, 2) la creació d'un Estat d'òrbita gavatxa tampoc no fou del gust dels nostres historiadors renaixenços, formats dins aquests mites historiogràfics espanyols i recelosos per això mateix de tot afrancesament, i 3) la poca incidència real i històrica d'aquest Estat català pronapoleònic que visqué en armes durant tota la curta durada que tingué. Fos com fos, mentre a Espanya s'hi vivia la revolta patriòtica d'ànima liberal i s'hi promulgava la Constitució de Cadis (1812), bona part de Catalunya en restava al marge, sota (pseudo)domini gavatxo. La Guerra del Francès també fou una (altra) guerra civil entre nosaltres, o entre la nostra classe dirigent, migpartida entre (a)francesats i (a)espanyolitzats durant aquell primer gran i punyent embat de la crisi de l'Antic Règim al nostre país. Un dels episodis d'aquella guerra ens trasllada als Omellons de 1812, al dia 1 d'octubre, quan un batalló de l'exèrcit reialista, sota comandament i finaçament del general pallarès Eroles (del baró d'Eroles n'haurem de parlar un altre dia), amb 800 efectius d'infanteria i 60 de cavalleria (la meitat de son batalló), partiren de Reus cap als topants dels Omellons, a on arribaren a les 3 de la tarda de l'endemà, en una marxa de 40 a 50 quilòmetres, en part feta de nit amb tota seguretat. Allà se n'hi anaren a topar amb una partida de ronda de la guarnició bonapartista de Lleida, de 500 homes. La capital ponentina era dominada pel governador francès Henriot des de la presa de la ciutat al sagnant setge de 1810. La cruesa de les guerres (de tots els temps i també d'aquell temps) se'ns fa perceptible amb una sola frase: «Todos fueron pasados a cuchillo menos 150 que mandó reservar el general para contener los excesos del gobernador Henriot», al qual se li comunicà la desfeta gavatxa per mitjà d'«un sargento gravemente herido que le envió». Acte d'una impietat més enllà de la nostra benpensant sensibilitat actual. Els presoners foren conduïts al port de Salou on els embarcaren, en destinació a algun camp de concentració per tal d'intercanviar-los per altres soldats captius per l'enemic o com a eina de xantatge davant de les autoritats militars (franceses) del nostre amagrit Estat català. Atès que el xoc bèl·lic tingué com a protagonistes dos exèrcits, cal pensar que tingué lloc en alguna part del terme on l'una tropa emboscà l'altra o a on s'hi encararen obertament (a cuchillo, o sia, amb baioneta calada al fusell, com a les pel·lícules però de veritat), i que el poblet garriguenc no sofrí grans desgràcies. Res no s'hi diu en la notícia de les baixes de l'exèrcit vencedor, però de ben segur que des del moment mateix d'acabada la batalla, els omellencs hagueren de respondre, si us plau per força, a les necessitats dels ferits i de manutenció de persones i cavalls dels supervivents, ferits o no, presoners o no. Per poca estona, per sort, ja que el dia 3 ja tornaven a ser a la costa, segons la crònica periodística, que el dia 4 ja era publicada... a més de mil quilòmetres de distància. Tot un prodigi de rapidesa comunicativa en aquells temps de fa dos-cents anys, a base de correus a cavall, substituïts de posta en posta. |
 |
| 1812. Els Aumellons (els Omellons, les Garrigues). Diari «El Conciso» de Cadis, de 4 de novembre (BDH). Aquest fou un dels primers periòdics del nostre Estat veí, de tendència liberal nascut a l'ombra de la llibertat de premsa que els vents de les corts de Cadis portaren en aquells anys d'implosió de l'Antic Règim. Es publicà entre 1810-14 i recollí d'una banda les deliberacions dels ponents constitucionalistes, entre els quals també una bona colla de catalans (una altra mostra del nostre propi drama civil), i, de l'altra, els avatars de la guerra contra les tropes napoleòniques a tota la península, també dels que se sofriren en terres d'aquell esprimatxat Estat català afrancesat que s'havia constituït i a on s'hi començaren a publicar els diaris en francès i català, com sembla que s'esdevingué al primer diari lleidatà després de l'ocupació francocatalana de la ciutat de Lleida al 1810. |
 |
| Guerra del Francès (1808- 1814). Una representació moderna d'un episodi bèl·lic de la Guerra del Francès, que recull aquell enfrontament civil entre les tropes franceses amb la bandera catalana i les tropes reialistes (espanyoles) amb gorra frígia abarretinada. Les dos ànimes del país migpartides durant la pertorbació i capgirament socials que significaria la transformació, a batzegades, de l'Antic Règim al nostre país. |
 |
| 1815. Els Omellons, les Garrigues. «Diario de Barcelona», de 2 d'abril (ARCA). Si suara vèiem com el poblet garriguenc encapçalava els honors d'ésser un dels nostres primers pobles esmentats als orígens de la premsa escrita, no gaire temps després, una segona notícia va portar altre cop els Omellons a les planes dels diaris, en perdre's a Barcelona uns documents de l'omellonenc Pere Joan Aixalà, hisendat de la localitat o potser un cabaler que feia negocis a la capital, aneu a saber! Devien ser papers ben interessants, atès que se n'oferia tres duros, tres!, de recompensa. La raó a on s'adreça a l'afortunat que pogués trobar-los, al carrer barceloní de la Vidrieria, era regentada per un italià i allà s'hi importava pasta napolitana. La qüestió és quins negocis podia tindre aquest omellonenc amb aquell napolità? El diumenge de Quasimodo és el de vuitada de Pasqua. Arribà a esdevindre nom propi: el més famós i conegut en fou el de l'esguerrat protagonista de Nostra Senyora de París d'en Víctor Hugo. L'origen del nom rau en l'antífona o tornada del psalm de l'entrada a la missa d'aquell diumenge, que comença amb l'expressió llatina Quasimodo geniti infantes, com infants recents nascuts. |
