 |
1913. Els Omellons (les Garrigues).
«Geografia General de Catalunya, Província de Lleyda» per Ceferí Rocafort.
L'escut vuitcentista de la població, amb els tres ametllons al centre.
|
 |
1913. Els Omellons (les Garrigues).
«Geografia General de Catalunya, Província de Lleyda» per Ceferí Rocafort.
A començament del passat segle, encara hi havia la temptació de recuperar la grafia arcaica (i etimològica) amb la ela, que probablement la tradició oral dels veïns ja estava perdent o havia perdut del tot. És notòria la identificació d'aquesta zona com la zona geogràfica històrica de la Baixa Segarra, en els límits de la plana urgellenca.
Aquí sí que s'especifica que l'escola era per nois i noies. A més, «en lo terme, que és muntanyós..., hi abunda la pedra de construcció i s'hi cull molt oli i de bona qualitat». Llavors ja amb 4 molins! Això sí, poques verdures, «perquè hi escassegen les aigües». Cap a l'inici del segle XX, atenyé més de 500 habitants, que ja al cens de 1920 s'havien reduït a 451, la meitat gairebé de feia ben just quaranta anys. La davallada demogràfica no s'aturarà i actualment compta amb cap allà les 250 ànimes. És més que una llàstima, és una iniquitat, que a aquestes alçades de segle XXI no sapiguem, com a societat, com permetre una vida digna a la gent dels pobles, arrelada al seu medi i amb els serveis que puguin necessitar avis i joves. Esperem que la nostra propera República sàpiga fer-ne una prioritat, del tant desitjat reequilibri territorial. |
 |
| Anys 1970. Els Omellons (les Garrigues). Imatges panoràmiques del poble enllà dels ametllers i els sembrats. La casa de Ca la Lloraca fou un casalici pairal aixecat a l'entrada del pont vell a final del segle XVIII, en un moment àlgid de l'arbequina recent arribada, que disposà de molí d'oli i de farina. (fototeca.cat). |
 |
| Anys 2000. Els Omellons (les Garrigues). L'escut dels Llorac, amb una branca de llorer, és clar. El molí d'oli ja és testimoniat al segle XV. Els Llorac foren una hisendada família lleidatana amb grans possessions al terme. |
 |
| Anys 2000. Els Omellons (les Garrigues). L'Ezequiel Llorac i Aguilar (1846-1888) ha estat el més famós de la nissaga, atès que fou poeta romàntic (en el castellà obligatori de l'època). El títol del seu principal poemari era Vibraciones del sentimiento (1878). Fins i tot dedicà alguns poemes a la borbona regent (espanyola), reina Maria Cristina, mare d'Alfons XIII, durant l'etapa en què exercí de periodista i articulista a la capital del reino. Signes d'aquells temps! En aquells mateixos anys, la casa pairal dels Omelloncs es trobava en gran i franca decadència per tot un seguit d'adversitats que provocaren que des de mitjan segle la família entrés en caiguda lliure i finalment acabés desintegrada, fins al punt que la mare de l'Ezequiel, que el sobrevisqué, va morir en una absoluta misèria. Diuen les (poques) cròniques del malaurat escriptor omellonenc que un fort i insuperat desengany amorós el portà a la vesània i, a la fi, al suïcidi mentre era intern del manicomi de Sant Boi. |
 |
| Anys 1980. Els Omellons (les Garrigues). L'escut heràldic del petit poblet garriguenc. |
 |
| Anys 1980-2000. Els Omellons (les Garrigues). Diverses vistes de la població, captades de la xarxa (amb agraïment als autors inclòs). Ara fa molt de temps que no hi sóc anat, i no sabria dir si l'antic pont sobre la riera encara resisteix o ha estat fatalment endut pels vents de (fals) progrés en la renovació de les carreteres d'aquests darrers decennis. Si algun estimat omellonenc-a ens ho fa saber, li ho agrairem. |
 |
| 2002. Els Omellons (les Garrigues), a vista d'ocell, Diari Segre. Esplèndida vista aèria del poble, ajagut al peu de l'església. |
 |
| 2002. Els Omellons (les Garrigues), a vista d'ocell, Diari Segre. Detall del poble antic, del qual se'n reconeix ben bé la fesomia, i del terme de secà. Les granges són ara les altres grans protagonistes del paisatge. |
 |
| 2002. Els Omellons (les Garrigues), a vista d'ocell, Diari Segre. Una altra perspectiva a vol d'estornell. Quin plaer tindre un poble sense adossades! |
 |
| 2002. Els Omellons (les Garrigues), a vista d'ocell, Diari Segre. No fou poble de la jurisdicció d'Escala Dei, tal com l'entrada de l'enciclopèdia.cat corregeix:
«El terme municipal dels Omellons, d’11,29 km2, es troba a l’extrem nord-oriental de la comarca, en contacte amb l’Urgell. Limita amb els municipis d’Arbeca al N i a l’W, la Floresta al SW, Vinaixa al S, l’Espluga Calba a l’E i Maldà (Urgell) al NE. El poble dels Omellons és l’únic nucli de població del municipi.
«Situat a la part central de la plataforma garriguenca, en un sector oligocènic de la Depressió Central; els materials dominants són les argiles rogenques, aptes per al conreu, i els gresos, pedra de construcció de les cases. És delimitat pel puig del Corb (458 m) al N, ja dins Arbeca, i pel puig de Mont-ros (490 m) al SW, en unes terres escalonades per ramals que s’han adaptat als desnivells del terreny, ocupats pels conreus. Dins el terme neixen els barrancs anomenats del Turull, al N; de les Alginetes, al NE; i de Comadranes, al sector meridional, que desguassa, dintre del mateix municipi, en el barranc de Vinaixa. Al sector més septentrional, hi ha el barranc de Roca Llamp que travessa el terme d’E a W.
«Passa pel terme la carretera local que procedent de les Borges Blanques i la Floresta arriba a l’Espluga Calba, Fulleda i Tarrés, i que connecta amb la N-240. Pel sector del SW passa la línia del ferrocarril de Tarragona a Lleida. Camins veïnals porten a Arbeca i a Vinaixa.
La població i l'economia
«Els recomptes de població més antics són els del 1365 i el 1378, en els quals es mantenien 30 focs, que ja havien baixat a 14 el 1553. La població moderna ha estat escassa, llevat d’uns quants anys a la fi del segle XIX, i amb tendència a disminuir durant el segle XX. Al segle XVIII havia passat dels 126 h el 1718 als 239 h del 1787. Al segle següent continuà el creixement: 300 h el 1830. El cens del 1877 registrà el màxim, amb 987 h, però inclosos els de la Floresta. El 1900, ja separat aquest darrer municipi, constaven 513 h, que han anat baixant posteriorment: 451 h el 1920, 462 h el 1936, 420 h el 1940, 434 h el 1950, 363 h el 1960, 348 h el 1970, 270 h el 1991 i 248 h el 2001. Les darreres xifres de població, però, mostraven que la davallada demogràfica s’aturava: 260 h el 2005.
«Als Omellons s’hi construeix el canal Segarra-Garrigues, la xarxa de regadiu del qual abastarà tot el terme municipal. Els principals conreus són les oliveres, els ametllers, ordi i la vinya (que pertany a la denominació d’origen Costers del Segre). Pel que fa a la ramaderia destaca la cria d’aviram. També hi ha cria de bestiar porcí i oví. Hi ha la Cooperativa Agrària (1945) per a la producció d’oli de denominació d’origen Les Garrigues i vi. Pel que fa a la indústria, diverses empreses exploten les pedreres dels Omellons.
El poble dels Omellons
«Es troba a 385 m d’altitud al sector septentrional del terme, al cim i als vessants d’un turó vora la carretera de les Borges a l’Espluga Calba. L’església parroquial de Sant Miquel s’aixeca al cim de l’antiga vila closa; bastida al segle XVIII, té una façana barroca, interior de tres naus i campanar de torre de planta quadrada i conserva un retaule barroc de pedra.
«Entre els antics edificis es destaquen el Celler d’en Jaumet, el Celler d’en Toni Soler i el desaparegut Casal d’en Ribes —d’estructura gòtica a la planta baixa i celler romànic, i amb una planta noble amb una sala decorada al gust setcentista i també mobles i pintures romàntiques—. Però sobretot cal esmentar la Casa de na Lloraca, que fou dels Llorac de Lleida. Es tracta d’un gran edifici situat al camí del Pont Vell i bastit, el 1770, sobre dos antics molins, un d’oli, que ja existia el 1452, i un altre de farina. S'ordena a partir d’un eix longitudinal, amb parament irregular, on destaquen les obertures amb carreus. Conserva una interessant finestra àrab, amb una reixa decorada amb sis mitges llunes. Coronant el portal, en el lloc de la clau hi ha l’escut dels Llorac, que sobresurt damunt les dovelles (porta la data del 1780, moment a l’entorn del qual hom opina que van ser concloses les obres). Una sèrie de finestres i balcons llindats configuren la façana del primer pis, mentre que sota el ràfec de la teulada un seguit de petites obertures recorren l’últim nivell. El 1851 era propietari de la casa Ezequiel Llorach, poeta romàntic en castellà. Al principi de la dècada del 1980 l’edifici va ser restaurat.
«El 1991 es van acabar les obres de restauració i condicionament de l’esmentat Pont Vell. En aquesta mateixa zona també hi ha el Pont Nou, edificat l’any 1932 per la Diputació i sobre el qual passa la carretera que uneix les Borges Blanques amb l’Espluga Calba; aquest darrer pont fou reconstruït, després de les desfetes ocasionades per la Guerra Civil, amb els mateixos escuts de pedra de la Diputació.
«Les festes majors dels Omellons se celebren el cap de setmana pròxim al 29 de setembre, en honor de Sant Miquel, i el cap de setmana pròxim al 20 de gener, per Sant Sebastià. Es fan activitats culturals, esportives i lúdiques, com correfoc, cercavila i balls populars. Per l’abril, en data variable, s’organitza la festa de la matança del porc i és tradició que es faci un dinar col·lectiu. El primer diumenge de maig es fa un aplec a l’ermita de Sant Bonifaci (Vinaixa).
La història
«Els castells dels Omellons, l’Espluga Calba i Vinaixa pertanyien en l’època de dominació àrab al valiat de Siurana i, a la conquesta, les seves mesquites foren incorporades a l’arxidiòcesi restaurada de Tarragona i el repoblament dels dos primers llocs correspongué de primer a la casa de Cervera, encara que avançat el segle XII apareixen alguns establiments de Pere de Puigverd, cavaller urgellès molt actiu en la tasca repobladora del Segrià i les Garrigues i que acabà adquirint el lloc dels Omellons.
«Malgrat que Ceferí Rocafort afirma que els Omellons eren el 1831 del monestir d’Escaladei, els estudis d’Agustí Altisent mostren com els Omellons foren des del segle XIII fins al XVIII de Poblet. En 1186-1237 el monestir havia rebut ja diversos drets en el terme i Berenguer de Puigverd, successor de Pere, deixà en testament (1204) el poble i les seves pertinences a l’abadia cistercenca. El domini territorial del lloc no es féu efectiu fins el 1210 gràcies a una permuta feta amb Pere I en canvi dels drets que Poblet tenia sobre Avinyonet del Penedès. Encara adquirí Poblet el 1297, per l’elevada suma de 60 000 sous, els drets que el cavaller Pere d’Anglesola tenia sobre els termes dels Omellons, Vinaixa i Castellnou d’Urgell. El mer i mixt imperi sobre aquest i altres pobles l’obtingué, el monestir, de Pere II el 1367, ratificats per Joan I el 1392. Des del segle XV l’administració de Poblet sobre aquest i altres llocs de la comarca apareix ben estructurada, amb un batlle nomenat per l’abat, recol·lecció de censos i delmes, capbreus i arrendaments i prestació d’homenatges en les visites de l’abat.
«El 1452, any en què l’abat Conill comprà per 10 florins un molí als Omellons amb un hort contigu, vora el camí de Vinaixa, ja hi havia el molí d’oli de la Casa de na Lloraca, que encara es troba vora la carretera de l’Espluga a les Borges. A més de l’oli, era important el conreu de la vinya (hi ha antics cellers de pedra, amb volta), i s’havia establert un sistema de sèquies, amb aigua de pous i basses, que en part perduren. Després de les dificultats econòmiques que comportà a la comarca la guerra dels Segadors, la política agrària dels corregidors de Lleida del set-cents permeté l’extensió dels pasturatges i dels conreus».
|
