 |
| 1876. Lleida. L'incendi del teatre del carrer Major. «La Ilustración Española y Americana», de 8 de novembre (BDH). Al 22 d'octubre d'aquell any, de matinada, s'encenia el primer gran teatre que la ciutat havia tingut a l'església del convent dels Agustins, al carrer Major, gairebé davant per davant de la capella del Romeu. La ruïna del Teatre Principal de la ciutat, a l'antic convent dels Agustins, s'aprofitaria de part de la Paeria per obrir el carrer Cavallers fins a Blondel, com avui el coneixem. |
 |
| 1876. Lleida. L'incendi del teatre del carrer Major. «La Ilustración Española y Americana», de 8 de novembre (BDH). No es pogueren pas detindre les flames, que acabaren per cremar també tres o quatre cases veïnes. S'hi explica breument com, després de l'exclaustració de 1835, l'Estat cedí al municipi les dependències conventuals, tot i que «fue rehabilitado por un empresario para el ejercicio del arte dramático» després de l'incendi de 1845. Per tant, aquest ja era el segon dels incendis, i resultà definitiu. Sembla que la rehabilitació de l'església no resultà gaire agraciada. El teatre era «ruín y miserable, un incendio le destruó en 1845», i després d'apatrocat, «quedó en tan malas condiciones (dice nuestro corresponsal), que dentro del salón se sentía en las noches de invierno un frío tan intenso com el que reinava en medio de la calle». |
 |
| 1876. Lleida. L'incendi del teatre del carrer Major. «La Imprenta: diario de avisos, noticias y decretos», núm. 297, de 25 d'octubre (BDH). No sabem de qui era la carta que, tan sols tes dies després dels desgraciats fets, es publicà en aquest diari, i que sentenciava de bon començament: «El teatro de Lérida ha desaparecido». L'incendi es detectà cap a les 5 de la matinada, i «nos despertaron los pitos de los serenos y las repetidas voces de ¡fuego!». És clar, encara hi havia serenos, que a les nits, vigilaven els carrers de la ciutat. El foc agafà proporcions espantoses i calgué desallotjar les cases veïnes del carrer Major. Les autoritats acudiren al lloc i també s'hi congregaren nombrosos lleidatans. A més del cos de bombers, una companyia militar d'artilleria (espanyola), llavors aquarterada a la Seu, s'hi presentà. Els costà més de sis hores d'apagar el foc, que bàsicament s'apagà sol en deixar-ho tot «reducido todo a un verdadero montón de escombros». Els artistes que hi actuaven en patiren les conseqüències, en quedar-se «nada más que con la ropa puesta». El senyor Soler, propietari del cafè del teatre, i que de poc hi havia invertit «una suma no despreciable en su restauración», també en resultà malparat, «no habiendo podido salvarse de la quema la mesa de billar y otros objetos de valor». Els veïns de les cases veïnes, destruïdes del tot o en part, en foren els més perjudicats, havent hagut d'abandonar-ho tot i sortir corrents. Al matí, la Guardia Civil (espanyola) vigilava que ningú no furgués entre les runes i se'ls emportessin les restes del que els quedava. Un aire de reprovació cap als lleidatans es desprèn del comentari de l'autor de la carta al diari, quan escriu «de la marcada indiferencia de algunos que permanecieron impasibles en presencia de la catástrofe que amenazaba destruir una hermosa manzana de casas». Tot l'endemà encara «funcionaron las bombas aspirantes impelentes servidas por paisanos y soldados, y el cuerpo de bomberos no dejó de trabajar para extinguir el fuego en su totalidad». Sens dubte, les bombes aspiraven l'aigua del Segre per remullar les cendres de l'edifici. El carrer Major s'hagué de tallar, i també la carretera de Barcelona, que llavors passava per l'estreta banqueta de Blondel, i la funció teatral anunciada s'hagué de traslladar «al teatro-salón de la Merced por no existir un local más a propósito». Al vell teatre cremat, hi cabien cap a set-centes persones. La ciutat, però, disposava d'aquesta altra sala teatral Aquest teatre-saló de la Mercè devia ubicar-se a l'antic convent mercedari de la ciutat, establert des del 1666, després de la Guerra dels Segadors, davant per davant de l'Hospital gòtic de Santa Maria. Gairebé cent anys després, cap al 1761 s'hagué d'enderrocar per fer espai per a la construcció de la Catedral Nova. Llavors es traslladaren més cap a l'oest, carrer Sant Antoni amunt, gairebé a tocar la muralla, a on la nova església fou consagrada al 1793, i a on s'hi estarien fins a la Desamortització de 1835. La porta abarrocada fou traslladada al convent de les monges de l'Ensenyança a la Plaça de l'Ereta, i en derruir-se aquest establiment al 1948, fou moguda altre cop i aprofitada com a portalada del convent de l'Església de Sant Pere a la cèntrica plaça de Sant Francesc. El cas és que l'espai de l'església exclaustrada degué fer-se anar per a activitats teatrals, igual que s'havia aprofitat en el seu moment l'església dels Agustins, que era el teatre que s'acabava de cremar. Per acabar la carta al diari, la conclusió de l'autor, prou sincera i directa, sobre el sentiment de pèrdua de l'espai teatral cremat, que «no será muy sentida, pues su estado de abandono era deplorable bajo todos los conceptos». |
 |
| 1884. Lleida. La construcció d'un nou teatre. «L'Arc de Sant Martí», núm. 27, de 26 d'octubre (BDH). Aquest setmanari de l'antiga vila barcelonina convertida en nou barri de la capital, publicava la notícia de la visita dels «accionistes del teatre que es projecta construir» a Lleida per omplir el buit que havia deixat la desaparició sota les flames de l'antic teatre dels agustins. Sembla que visitaren diferents teatres de la capital i es decidiren per imitar l'edifici del 'Nou Teatre de Novetats', per «l'elegància i solidesa» i per «la baratura en son cost», amb un pressupost de més de 47.000 pta. de l'època, tot un dineral. El nou edifici teatral lleidatà havia de disposar de butaques a platea i llotges als laterals, «i tindrà una cabuda per mil cinc-centes persones», tot costejat per subscripció popular. |
2019. Lleida, Teatre dels Camps Elisis i Pavelló de 'l'Antorxa'.
Aquest darrer mes d'octubre s'ha tancat per deficiències el pavelló esportiu, dit «Pabellón Deportivo Antorcha» (amb nom feixistoide de postguerra), car després de la derrota militar l'antic teatre ja no reobriria i es reacondicionaria com a pista de bàsquet. La comparativa de sostre i tribunes laterals ens testimonia aquesta continuïtat, i també la de l'escut (de forja, crec) que presidia l'escenari i la pista.
 |
| 2019. Lleida, Teatre Camps Elisis i Pavelló de 'l'Antorxa'. En canvi, la façana principal sofrí canvis més destacats, de manera que gairebé són irreconeixibles. Probablement, el mal estat a què degué arribar en acabada la guerra obligà a la reconstrucció, en l'estil racionalista propi del moment i del règim dictatorial (espanyol). |
 |
| Anys 1920. Anuncis teatrals a Lleida. L'espai on s'aixecaria el teatre dels Camps Elisis havia funcionat a espai teatral durant els pesants i calorosos vespres d'estiu, potser des de la dècada del 1860 en endavant. Allà doncs, s'hi alçaria la nova sala teatral municipal, encara que projecte i obres s'allargarien més del que hauria calgut. Els espectacles teatrals, sarsueles i de varietats eren molt apreciats pel públic i els cartells anunciadors de les estrenes sovint s'enganxaven a l'entrada de la ciutat, a l'Arc del Pont, per on passava tothom, o bé també a altres llocs de gran trànsit com el mercat de la plaça Magdalena i els porxos del Massot, just on es parteixen el carrer Magdalena i el del Carme. |
més imatges i referències:
