 |
| 1680 ca. Lleida, d'Ambrosio Borsano. «Planos de ciudades y fortificaciones de Cataluña y Cerdaña» (BDH). Detall de la fortificació de la Seu Vella després de la Guerra dels Segadors, amb el castell de la Suda ben delimitat per damunt de la Seu. Als peus de l'aspre turó, la ciutat s'allargassa al costat del Segre i del Noguerola, que gairebé feia de fossat a tota la muralla del futur (actual) passeig de Ferran. El pont de pedra era l'únic pas del riu (trets de les barques, com la de Tòfol cap a Butsènit) i entrada principal de la ciutat, amb la Paeria al centre neuràlgic de la ciutat. |
 | ||
| 1680 ca. Lleida, d'Ambrosio Borsano. «Discurso general hecho por el maestre de campo don Ambrosio Borsano en que describe toda la carta topográfica del Principado de Cataluña, Condado de Rosellón y Cerdaña» (BDH). La ciutat siscentista era, és clar, tota envoltada de muralles, reforçades amb torres ara quadrades ara rodones, segons l'autor. El castell ja presentava «fortificaciones a fuera a la moderna que forma una ciudadela». Aquests baluards s'havien començat a afegir a tots o molts dels castells medievals de les ciutats ja des de final del segle anterior, per combatre l'ús d'artilleria de part dels exèrcits assetjants. A dalt no només la Suda i la Seu, sinó també, davant seu per la part dels claustres, «la Casa del Obispo», que desapareixeria després del 1707. «A tiro de mosquete», l'altre fort de la ciutat, Gardeny, tot i que amb les fortificacions més malmeses, «derrotadas» diu l'autor.
|
 |
| 1680 ca. Lleida, d'Ambrosio Borsano. «Discurso general hecho por el maestre de campo don Ambrosio Borsano en que describe toda la carta topográfica del Principado de Cataluña, Condado de Rosellón y Cerdaña» (BDH). S'hi cita la verificació i alguna reparació dels baluards al 1682, portada a terme pel duc de Bornombila. S'hi refereix l'episodi del setge de la Guerra dels Segadors de 1646, quan el general Brito resistí l'embat de les tropes francocatalanes i finalment auxiliada la plaça, el general gavatxó hagué de desistir del setge «con numerosa pérdida de gente de la flor de su exército». A l'autor només li interessen els punts estratègics i de defensa, per la qual cosa la descripció de la nostra ciutat és molt limitada. No pot estar-se, però, de citar el pont de pedra, tot i que danyat després de l'última guerra. Enllà, s'obria «la plana de Urgel, que tendrá cerca de 6 leguas de largo y 3 de ancho». A 5,5 quilòmetres per llegua, fan aprox 30 x 15, una mesura de la plana urgellenca que es quedava molt curta. Això sí, «este terreno es muy abundante de trigos... y de legumbres, como también la más copiosa de viña y bosques de encinas y de pinos». Els boscos devien ser als límits garriguencs, perquè el Clot del Dimoni de la plana urgellenca era ben pelat de vegetació. A més, «el año que tiene bastantamente agua, [el terreno] es tan abundante que... cogen granos para dos años». Amb son ull militar, sentencia sobre la plana lleidatana que «en este terreno puede campear un exército donde quiere». Com així passaria ben aviat, amb els inacabables exèrcits d'homes i cavalls dels pretendents a la corona (espanyola) del vinent tombant de segle. |
