L'església parroquial de Santa Maria, d'estil romànic originàriament, tot i que treballada en diferents èpoques. Actualment és un poblet que forma part del municipi de Tor-la-Ribera, emplaçat al SE del ferreny massís del Turbó i que no arriba a la quinzena d'habitants.
L'església romànica fou consagrada al 1060, segle XI, i al seu voltant s'hi ha arraulit el poblet durant mil anys.
 |
1845. Visalibons (la Ribagorça).
«Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de Ultramar», de Pascual Madoz.
El poblet va formar part del Bisbat de Lleida durant un mil·lenni i fins al 1999, any en què fou arrancat de les seues arrels eclesiàstiques. «Situado en la vértice de un cerro [turó] i situado entre barrancos», però amb clima saludable. Disposava de vuit cases i ja al segle XIX la parròquia depenia de la de Vilacarle.
«Los vecinos se surten para beber y demás usos domésticos de las aguas de una fuente que hay inmediata a la población». Terme confinat amb els de Rallui, Beranui, Vilacarle i Tot-la-Ribera, «extendiéndose un cuarto de hora en todas direcciones», entenent que el temps era mesurat a peu. «El terreno es pedregoso y de mala calidad; aunque cruzado por los dos barrancos... no le prestan beneficio alguno, y la parte no cultivada carece de bosques... solo se hallan algunas yerbas de pasto». Sembla que això del bosc no era sant de la devoció dels veïns, que es s'acontentaven «con la plantación de árboles que las ordenanzas prescriben». Llavors el poble tenia 5 veïns en cinc cases habitades, a raó de 4 per casa de mitjana, feien els 20 habitants que hi havia censats en aquells temps a mitjan de segle XIX. La duresa de la vida tradicional en aquelles latituds n'era determinant. |
 |
| Visalibons, la Ribagorça (viquipèdia). L'ermita de Sant Sadurní (o Sant Serni), enturonada a 1.163 metres s.n.m., als afores de la vila i restaurada en aquests darrers decennis. |
 |
| 1989. Parlars de transició ribagorçans. J. Montclús i A. Quintana (mapa sencer: viquimèdia). La frontera lingüística a la Ribagorça no és seca ni abrupta, sinó de lenta transició a partir de la vall mitjana i baixa de l'Isàvena, amb un parlar que comença a empeltar-se dels parlars aragonesos de les valls més occidentals. |
 |
| 1997. Joan Coromines, Onomasticon Cataloniae. Explica el nostre savi etimòleg que Visalibons és un topònim compost del llatí VILA, vileta o mas, «que en el parlar arcaic i en la toponímia d'aquesta zona canviava la -LL- originària [doble ele] en -z- (s sonora)». Pel que fa al segon element, dels dos llogarets homònims, derivaven dels noms propis LUPO (llatí) o bé HILDIBON (germànic). Per tant, els llogarrets agafaren el nom dels propietaris en època hispanoromana. |
 |
| Visalibons, la Ribagorça. La colonització lingüística pretesa d'alguns dels nostres veïns carpetovetònics no hauria de fer-nos oblidar que la correcta grafia dels topònims s'ha d'adequar a les normes etimològiques i evolutives de la mil·lenària llengua de la terra.  1923. Visalibons (la Ribagorça). «Excursió de l'Éssera a l'Isàvena a través del Turbó», dins «Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya», núm. 343, d'agost (ddb-uab). L'ensulsiada de 1743, de més de 500 m avall del poble respecte de l'església. |
