 |
| 1899. Cançons de ronda, Valeri Serra i Boldú, «La Creu del Montseny», núm. 14, 16 i 17 (MDC-BdC). L'insigne folklorista urgellenc publicà una ressenya sobre les cançons de ronda en aquests tres números del setmanari catòlic-regionalista, fundat i dirigit per Mossèn Cinto Verdaguer, que sortí per primer cop el dia de Sant Josep d'aquell any. Només se'n publicaren 58 números durant aquell tombant de segle, i desaparegué per l'enfrontament que sorgí amb la jerarquia eclesiàstica. |
 |
| 1899. Cançons de ronda, Valeri Serra i Boldú, «La Creu del Montseny», núm. 14, 16 i 17 (MDC-BdC). «Lo ritme de la jota entusiasma tant perquè porta en si aparellades totes les sensacions: alegria, dolor, amor, desdeny, odi... per això és tan popular, per això la canten igual homes i dones, vells i jòvens». Així començava sa ressenya el nostre folklorista, tot reconeixent la supervivència de la jota en les terres del Pla de Lleida, encara que «al pla d'Urgell se ronda més que no's balla», o sigui, es canta. Mentre que més cap al Segrià, «apropant-se més a l'Aragó... ja's balla la jota en un modo que res deixa que desitjar» respecte de l'aragonesa. Fa cent anys, doncs, la jota lleidatana encara era viva, cantada (en cançons de ronda) i ballada. L'autor ja es queixava de la pèrdua de la cançó popular lligada a les tasques del camp, atès «que en lo birbar, collir olives, veremar, entrecavar, segar, i altres quefers pagesos, veureu substituïts amb molt mal gust nostres cants populars i la jota aragonesa». Es dol de la imperfecció mètrica i lingüística de les cobles, i en fa culpable a la desídia lírica de la veu popular, sense adornar-se que el poble prou que va fer de salvaguardar-nos els mots davant l'embat unificador dels temps i de l'Estat de la nostra metròpoli colonial. Valeri Serra fou un gran recopilador de la tradició oral urgellenca. L'explicació sobre els orígens de la jota lleidatana, la liquida per la insulsa i anodina via tipificada del veïnatge: «la gran afició que hi ha a rondar i ballar la jota a la província de Lleida, no crec que's degui a gran cosa més que al ser veïns d'Aragó». L'antiga geografia de la jota catalana, del Cinca al Segre i a l'Ebre, ara reduïda a la part baixa de l'Ebre, conforma un marc propi de cultura, que caldrà que redefinim algun dia. La divisió provincial entre Lleida i Tarragona ens ha fet perdre de vista el lligam de l'estrat lingüístic i cultural nord-occidental forjat des del segle XII. En aquest marc, l'existència i vitalitat d'una jota lleidatana no suposa cap raresa ni cap moda adoptada per veïnatge, sinó l'expressió profunda d'una manera de ser, perduda i oblidada al llarg del segle XX, de la gent de Ponent. «Com en una ronda hi van molts joves, fàcilment s'endevina al sentir-los cantar, quina intenció tenien al escollir la cobla... La quinta per exemple està molt en voga i la canten sempre'ls que estan pròxims a anar a soldat... constituint una bella costum: Mare de Déu de les Sogues, Sant Cristo de Balaguer, guardeu-me la meua xica, d'aquí que jo tornaré». |
 |
1899. Cançons de ronda, Valeri Serra i Boldú,
«La Creu del Montseny», núm. 14, 16 i 17 (MDC-BdC).
Les colles de jovent, a les vetlles i nits de la festa major o altres dies senyalats, rondava carrers i carrerons a la cerca de balcons i finestres a on poder cantar a les xiques casadores. per comiats militars, per declaracions amoroses, per desamors... Escriu l'autor: «tant de sèries com de broma, se'n poden copiar moltes de les dirigides a les ex-aimades:
Roseret de roses blanques,
per què et deixaves collir.
Tant amics que n'éram antes,
i haver tingut de renyir!»
I afegeix que «sovintegen les dictades pel despit, que amaguen de vegades una subtilíssima sàtira...
Si ho sabia t'ho diria,
ara ho sé i no t'ho vull dir:
no haguessis sét tan xerraira
i t'hauries casat amb mi».
|
 |
1899. Cançons de ronda, Valeri Serra i Boldú,
«La Creu del Montseny», núm. 14, 16 i 17 (MDC-BdC).
Les cobles que avisen les casadores sobre la fi del seu matrimoni, segons l'ofici del promès:
Dolores, flor de les flors,
no't casos amb cap pagés,
que't farà triar mongetes,
i't farà llevar a les tres».
|
 |
1899. Cançons de ronda, Valeri Serra i Boldú,
«La Creu del Montseny», núm. 14, 16 i 17 (MDC-BdC).
«La classe més abundosa de cobles, que's canten a la ronda i les cantes les comares ila quitxalla per tot arreu, són aquelles en què se cita algun o alguns pobles...
a la Torre'ls serafins, a Corbins les ofendoses burladores de fadrins». |
 |
1899. Cançons de ronda, Valeri Serra i Boldú,
«La Creu del Montseny», núm. 14, 16 i 17 (MDC-BdC).
Comenta i recull Valeri Serra cobles amb altres temàtiques, com ara les que tenen noies com a protagonistes, cantades pels nois en to burlesc o per les mateixes xiques i dones: «Unes i altres les canten quan cusen, agranen, amassen i fan demés feines domèstiques...
A Menàrguens tinc la caixa,
a Corbins lo calaixó,
a la vileta de Térmens
hi tinc lo festejador».
I la més coneguda, probablement de les darreres que han passat d'una generació a l'altra, que vam apendre nosaltres encara de petits:
Mare de Déu de les Sogues Sant Cristo de Balaguer, si voleu que em posi monja deixeu-me casar primer. |
