 |
| 1890 ca. Salàs de Pallars (el Pallars Jussà). Foto: Frederic Bordas i Altarriba (AFCEC-MDC). Un carrer empedrat de la vila, amb un grup de dones i nens al brancal de casa. Del fotògraf, no se'n tenen gaires referències biogràfiques. Durant l'últim quart del segle XIX apareix com a soci de l'Associació Catalanista d'Excursions Científiques, i després del CEC, on constava com a arqueòleg. Les esplèndides imatges que ens llegà constitueixen un autèntic treball d'etnografia de la Catalunya de final del Vuit-cents. |
 |
| 1890 ca. Salàs de Pallars (el Pallars Jussà). Foto: Frederic Bordas i Altarriba (AFCEC-MDC). Detalls de la centenària fotografia, que ens remet a una època i estil de vida ja passats del tot al bagul de la història. No sabria dir si es tracta del carrer de Sant Cebrià. Potser algun benvolgut lector-a salassenc-a ens ho podria confirmar. |
 |
1845. Salàs de Pallars (el Pallars Jussà).
«Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de Ultramar»,
de Pascual Madoz.
En aquells temps, la vila distava 2 hores de carro fins a Tremp, 15 fins a la Seu d'Urgell, 16 a Lleida i 41 a Barcelona. El municipi tenia els agregats de les Quadres de Balast i Censui. L'autor remarca que el camí a Lleida era «pasando por los Terradets», llavors un estret i tortuós camí de ferradura entre les verticals parets que queien damunt la Noguera Pallaresa, que no s'obriria com a carretera fins a l'arribada dels americans de la Canadenca al 1913.
«Consta de 182 casas, la del ayuntamiento, cárcel, escuela de primeras letras, concurrido por unos 40 niños, y dotado en 1.000 reales pagados de los fondos propios, y 532 rs. por una fundación». L'església és dedicada a Nostra Senyora del Coll. «Fuera de la población tiene una hermosa fuente a la que van conducidas las aguas por un conducto subterráneo, y también se ven al Norte 3 torres a poca distancia unas de otras, muy sólidas, y que parece que formarían parte de una fortificación antigua».
Se citen les dos ermites del terme, Sant Climent i Sant Cebrià, i també l'església de Sant Pere Apòstol «a un tiro de fusil Sur Este de la población, en la cual se halla el cementerio, y 4 capillas rurales destruídas en la última guerra».
S'esmenta l'antic pont de fusta sobre la Noguera Pallaresa, «con pilares de piedra y un mesón contiugo... hallándose todo arruinado desde 1822. También discurre contiguo a la población un barranco muy profundo que causa graves daños, los que podrían remediarse con una mina que diese salida a las aguas del arroyo llamado de las Bruixes; hay otro con el nombre de la Solana que tiene un puente de piedra de dos arcos, bastante sólido».
Al terme, «escaso de bosques y arbolado, pero con muchos huertos que se riegan de los sobrantes de las fuentes de Rivet, Censui, de la que hay cerca del pueblo y de otra que nace en el término llamado de Fontelles».
A banda del cereal, destacava la producció de vi, però en canvi fluixejava la d'oli, «por haberse helado los olivos». Fins a 3 fàbriques de terrissa, 2 telers de draps, un molí fariner i un d'olier. «Celebra esta población una feria la segunda semana de cuaresma de cada año que dura ocho días, es sumamente concurrida por los ganados de la Península, y se vende en ella mucho ganado lanar y vacuno».
|
 |
| 1899. Salàs de Pallars (el Pallars Jussà). Foto: Antoni Bartomeus i Casanoves (1856-1935), (MDC-AFCEC). El revolt d'entrada a la població, amb els típics mollons cònics que fitaven els camins de carro. |
 |
| 1899. Salàs de Pallars (el Pallars Jussà). Foto: Frederic Bordas i Altarriba (AFCEC-MDC). Una de les portes d'entrada a la vila fortificada. Una dona amb la somera i el silló (o càntir) a la mà arriba del tros i en saluda una altra que porta una galleta. Faldilles llargues i mocador al cap en la indumentària femenina de l'època. |
 |
| 1899. Salàs de Pallars (el Pallars Jussà). Foto: Frederic Bordas i Altarriba (AFCEC-MDC). Probablement totes les fotos daten del mateix any. En aquesta imatge, l'entrada del poble amb arbrets plantats a la vora i amb el campanar quadrat presidint la vila. |
 |
| 1899. Salàs de Pallars (el Pallars Jussà). Foto: Frederic Bordas i Altarriba (AFCEC-MDC). La mateixa imatge en blanc i negre. L’església parroquial de la Mare de Déu del Coll s’aixeca en un extrem del poble, amb façana alta i estreta, continuada per un campanar de torre quadrat, i portal adovellat; té una nau central amb volta de canó apuntada, i les laterals, ampliades posteriorment, tenen una volta de creueria. Dóna idea de la importància de Salàs la comunitat de beneficiats de la Mare de Déu del Coll de Salàs, depenent de la parròquia, que obtingué una butlla de Pius V el 1567, regida per dos vicaris (nomenats a la capella de Sant Clem anualment segons uns estatuts del 1570), que perdurà fins el 1851 (enciclopèdia.cat). |
 |
| 1899. Salàs de Pallars (el Pallars Jussà). Foto: Frederic Bordas i Altarriba (AFCEC-MDC). Detall de la dona que torna a casa amb un cistell (sembla) al cap i un altre davall del braç. Les finestres i balcons de les cases repassades tot al revoltant de blanc de calç. |
 |
| 1904. Salàs de Pallars (el Pallars Jussà). Foto: Antoni Bartomeus i Casanoves (1856-1935) (AFCEC-MDC). El raval o carrer que dóna davant del barranc, amb el porxo a tocar del portal d'entrada a la vila closa. La canalleta juguen a l'ombra. La vellor de les cases és notòria, i de manera certa era el reflex de les dures condicions de vida de la gent d'aquell moment. |
 |
| 1904. Salàs de Pallars (el Pallars Jussà). Foto: Antoni Bartomeus i Casanoves (1856-1935) (AFCEC-MDC). La torre rodona que fortificava la muralla al costat del portal de soldevila, amb la font vuitcentista adossada, al peu del camí de Tremp. |
 |
| 1904. Salàs de Pallars (el Pallars Jussà). Foto: Antoni Bartomeus i Casanoves (1856-1935) (AFCEC-MDC). Els rentadors als peus de la font, amb el pagès que retorna de plegar un feix d'herba per al conills, potser, de rigorosos pantalons de vellut i armilla. La torre fou destinada ja al segle XIX a casa de la vila, però al balcó obert a la torre, hi penja roba estesa dels estadants, potser el mestre d'escola o un agutzil. Encara no hi havia el rellotge de sol que ara s'hi pot veure. |
 |
| 1907. Salàs de Pallars (el Pallars Jussà). Foto: Juli Soler i Santaló (1865-1914), (MDC-AFCEC). Impressionant perspectiva del carrer del Raval, tot al llarg del barranc. |
 |
| 1907. Salàs de Pallars (el Pallars Jussà). Foto: Juli Soler i Santaló (1865-1914), (MDC-AFCEC). Detall de les cases segons l'urbanisme tradicional del segle XIX al tombant del segle XX. |
 |
| 1907. Salàs de Pallars (el Pallars Jussà). Foto: Juli Soler i Santaló (1865-1914), (MDC-AFCEC). S'aprecien les petites campanes del campanar de l'església, els balcons amb les persianes tirades o bé amb roba estesa, les baranes de fusta poc treballades. |
 |
| 1907. Salàs de Pallars (el Pallars Jussà). Foto: Juli Soler i Santaló (1865-1914), (MDC-AFCEC). Detalls de les cases del raval salassenc. |
 |
| 1907. Salàs de Pallars (el Pallars Jussà). Foto: Juli Soler i Santaló (1865-1914), (MDC-AFCEC). La canalla assegudeta a la voreta de l'estret carrer empedrat i algunes dones als balcons. Les composicions d'aquest gran retratista de la Catalunya interior i pirinenca de final del segle XIX sempre mostren una cuidada disposició figurativa. La fotografia no va datada, però és probable que sigui del mateix temps que l'anterior. |
 |
| 1907. Salàs de Pallars (el Pallars Jussà). Foto: Juli Soler i Santaló (1865-1914), (MDC-AFCEC). S'hi observen els detalls arquitectònics de l'antic carrer de la vila, potser el de Sant Cebrià o el de Sant Pere. Al segle XVIII la vila assolí la màxima esplendor, quan la població augmentà de 365 h a 950 h. Així, es bastiren les primeres eres porticades destinades a la fira i, a la fi del segle, en la resposta del corregiment de Talarn al qüestionari de Francisco de Zamora, s’afirma que la fira de Salàs és la més important del Pallars i que durava vuit dies, durada i importància que es mantingueren al llarg de tot el segle XIX, en què es feren noves eres articulades en carrers i la seva irradiació arribà al sud de França i a tot l’Estat (espanyol). El segle XX encara va veure fires excel·lents, fins i tot després del 1940, però la mecanització del camp i la desaparició del bestiar de peu rodó portaren a la decadència de la fira des del decenni dels seixanta i a la supressió ja oficial des del 1974 (enciclopèdia.cat). |
