 |
| 1886-1917. La Maleïda, dins Cant IV de Canigó, de Jacint Verdaguer, Lluís Gili editor, 1917, Barcelona (Gallica). Magna edició pentalingüe de Lluís Gili del text verdaguerià, de les que ara no se'n fan. A més de la llengua catalana, es versiona cada estrofa en espanyol (Juan Laguía trad.), francès (R.O. trad.), anglès (dr. Villegas i H,Brow, trad.) i alemany (Hanz Heitz i F.Rüggeberg, trad.). Aquesta edició poliglota amb il·lustracions és feta en «homenatge al gran cantor dels Pirineus», Mn. Cinto Verdaguer, que havia publicat son segon gran poema èpic trenta anys abans. |
 |
| 1917. La Maleïda, Lluís Gili editor, Barcelona. Vista del majestuós massís de la Maladeta o Maleïda, amb l'Aneto regnant. Només es pot donar el nom dels fotògrafs d'algunes fotos que van signades. L'atribució de la resta, que entre ells es troba probablement, no es pot assegurar. Serveixi, doncs, aquesta nota com homenatge a la seua feina. |
 |
| 1886-1917. La Maleïda, dins Cant IV de Canigó, de Jacint Verdaguer, Lluís Gili, editor, 1917, Barcelona. L'edició és fidel al text original, i l'ortografia no apareix normativitzada segons les normes fabrianes llavors ben recentment aprovades. Per això encara s'hi escriu Malehida amb -h- intercalada, enlloc de fer-ho amb dièresi. Tota la Maladeta destaca per sobre dels altres grans massissos del Pirineu: Veu’s(e)-la aquí; mirau sa gegantina altura: se queden Vinhamala i Ossau [Aussau] a sa cintura, puig d’Alba i la Forcada li arriben a genoll; al peu d’aqueix olímpic avet de la muntanya, són salzes les Alberes, Carlit és una canya, lo Canigó un reboll. Dels rius Garona i Éssera sa gran gelera és mare; Aran, Lis i Benasca podrien dir-li pare, Mont Blanc i Dhaualgiri li poden dir germà; a continents més amples d’ossada serviria, a l’àngel, per tornar-se’n al cel, de graderia, de trono a Jehovà. |
 |
| 1917. La Maleïda, Lluís Gili editor, Barcelona. La cascada de la vall de Barrancs a la línia de crestes que separa Benasc de Barravés i la Vall d'Aran. El poderós riu de Barrancs naix de les aigües foses de la gelera de la cara nord-est de l'Aneto i es precipita al forat d'Aigualluts. |
 |
| 1917. La Maleïda, Lluís Gili editor, Barcelona. Els pics de Molières (cat. Mulleres) i del Feixà o de Tallada, l'un poc més per sobre de 3.000 m i l'altre poc menys, però vistos encara des de dalt de l'Aneto. |
 |
| 1886-1917. La Maleïda, dins Cant IV de Canigó, de Jacint Verdaguer, Lluís Gili, editor, 1917, Barcelona. El Pirineu és una grandiosa serralada, amb la Maleïda sempre en son lloc preeminent: Un cedre és lo Pirene de portentosa alçada; com los aucells, los pobles fan niu en sa brancada, d’on cap voltor de races desallotjar-los pot; quiscuna d’eixes serres, d’a on la vida arranca son vol, d’aqueix superbo colós és una branca, ell és lo cap de brot. Cabdill és d’eix exèrcit en orde de batalla, la torre que domina la colossal muralla, entre eixes mil arestes del temple el campanar, lo Goliat d’eix rengle de filisteus deforme, d’aqueixos pits i braços l’altívol front enorme que es veu de mar a mar. |
 |
| 1917. La Maleïda, Lluís Gili editor, Barcelona. L'Aneto vist des del cim de la Maladeta. |
 |
| 1917. La Maleïda, Lluís Gili editor, Barcelona. La gelera NE de l'Aneto. Clixé d'Emili Juncadella (1885-1936), un autèntic dandi de l'alta burgesia catalana, desgraciadament afusellat quan fugia de Barcelona l'any 1936. |
 |
1886-1917. La Maleïda, dins Cant IV de Canigó, de Jacint Verdaguer,
Lluís Gili, editor, 1917, Barcelona.
La majestuositat de les alçades:
Al bes del sol llueixen son elm i sa corassa, l’un fet de neus eternes, l’altra d’un tros de glaça de dues hores d’ample, de quatre o cinc de llarg; los núvols en sa espatlla són papallons que hi volen, i eix quadro, on llums, tenebres i tinta i foc rodolen, té el firmament per marc. Que altívola és sa calma! Que esplèndida sa roba! Perquè sia sa règia corona sempre nova argent li dóna l’alba, lo sol son or més fi; besen son front, quedant-s’hi per joies, les estrelles, i a voltes diu que hi para, volant pel cel entre elles, son vol lo serafí. |
 |
1917. La Maleïda, Lluís Gili editor, Barcelona.
L'antiga torreta de pedres que fitava el cim de l'Aneto. Clixé de J. Rigol.
|
 |
1917. La Maleïda, Lluís Gili editor, Barcelona.
Una altra imatge del cim més alt del Pirineu, amb els excursionistes de fa cent anys. Clixé de M. Faura, pare.
|
 |
1886-1917. La Maleïda, dins Cant IV de Canigó, de Jacint Verdaguer,
Lluís Gili, editor, 1917, Barcelona.
L'Aneto, apartat de tota civilització durant segles, a diferència del Canigó, mai no va ocupar lloc en la mitologia nacional. Les referències històriques de Verdaguer il·lustren la formació esbiaixada que es patia en aquells anys, i al mateix temps la innocència de certa Renaixença conservadora, que creia en la transformació de l'Estat: del mateix Estat i de la mateixa dinastia que l'havien subjugada. Càndida il·lusió o estratègia de classe? Cent cinquanta anys després, la classe conservadora catalana i una part de l'esquerra arrelada en la immigració espanyola (ja de tercera generació) encara es resisteixen a abandonar aquest conte de fades.
veient totes les serres vassalles de llur serra, veient totes les testes als peus de llur tità; los estrangers que albiren de lluny eixa muntanya, –Aquell gegant –exclamen–, és un gegant d’Espanya, d’Espanya i català.– Veu l’Ebre i lo Garona, Mediterrà i Atlàntic, com eternal espectre sentint llur plor o càntic, los pobles veu que arriben, los pobles que se’n van; del Cid veu lo teatre darrere el blanc Moncayo, i ençà dels puigs d’Astúries, alt trono de Pelayo, la fossa de Roland. |
 |
1917. La Maleïda, Lluís Gili editor, Barcelona.
Panorama del cim de l'Aneto.
|
 |
1917. La Maleïda, Lluís Gili editor, Barcelona.
La tartera al terme de la gelera de l'Aneto, amb un parell d'excursionistes reposant. Clixé d'E. Juncadella.
|
 |
1886-1917. La Maleïda, dins Cant IV de Canigó, de Jacint Verdaguer,
La força tel·lúrica dels elements de la natura:Lluís Gili, editor, 1917, Barcelona. Les àligues no el poden seguir en sa volada i a reposar s’aturen, si emprenen la pujada des de la soca als aspres cimals dels Pirineus; los núvols, que voldrien volar fins a sa testa, si no els hi puja l’ala de foc de la tempesta, s’ajauen a sos peus. Mes tot sovint hi munten i torna sa corona nou Sinaí feréstec a on llampega i trona; lo torb arramba els còdols que el gel li va partint, llançant-los a l’abisme com trossos de la terra, mentre, fuet de flames, lo núvol a la serra amb llamps va percudint. |
 |
1917. La Maleïda, Lluís Gili editor, Barcelona.
Clixé de Juli Soler amb una enorme esquerda a la gelera, sota el torb tempestuós del cim.
|
 |
1917. La Maleïda, Lluís Gili editor, Barcelona.
La gorga o gorg de Cregüenya.
|
 |
1886-1917. La Maleïda, dins Cant IV de Canigó, de Jacint Verdaguer,
El regne del gel i la pedra:Lluís Gili, editor, 1917, Barcelona. Aucells aquí no crien, ni flors les primaveres, los torbs són l’aucellada, ses flors són les geleres, ses flors que quan se baden cobreixen lo vessant; les gotes de rosada que en surten són cascades que salten per timberes i cingles esverades, com feres udolant. Damunt lo glaç negregen granítiques arestes, com d’ones formidables esgarrifoses crestes, illots de roca dreta sortint de mars de gel; emmerletades torres d’una ciutat penjada, com son Pont de Mahoma damunt la nuvolada, enmig de terra i cel. |
 |
1917. La Maleïda, Lluís Gili editor, Barcelona.
El Pas o Pont de Mahoma, amb un excursionista plantat al mig.
|
 |
1917. La Maleïda, Lluís Gili editor, Barcelona.
El rocam del Coll Maleït. |
 |
1886-1917. La Maleïda, dins Cant IV de Canigó, de Jacint Verdaguer,
Lluís Gili, editor, 1917, Barcelona.
El llamp i el tro forjadors de la tartera:
los penyalars granítics a rompre a barrinades? Los pedraires que hi pugen o baixen són los llamps, que els llancen arrancant-los d’arrel i els migparteixen amb los pregons abismes i rius que los glateixen, parlant-se amb trons i brams. Amb tres d’aqueixes pedres faries, Barcelona, la cúpula i lo frontis que espera per corona ta seu, que ella mateixa corona és del teu front; i amb totes les que en esta pedrera esteses jauen, podrien d’una peça refer-se, si mai cauen, totes les seus del món. |
 |
1917. La Maleïda, Lluís Gili editor, Barcelona.
A la Cresta dels Portillons.
|
 |
1917. La Maleïda, Lluís Gili editor, Barcelona.
Clixé d'E. Juncadella, potser ell mateix en alguna de ses fotos.
|
 |
1917. La Maleïda, Lluís Gili editor, Barcelona.
La tartera de la glacera de Paderna. |
 |
1886-1917. La Maleïda, dins Cant IV de Canigó, de Jacint Verdaguer,
Una creació divina sense presència humana:Lluís Gili, editor, 1917, Barcelona. Bocins són de cinglera, són óssos de muntanya, carreus del mur que allunya la França de l’Espanya, palets que cercarien los rabassuts gegants si, envolts en rufagosa, massissa pedregada, l’Olimp prop de sa cima veiés altra vegada lluitar déus i titans. Per què Déu entre abismes posà tanta grandesa? Per què velà de núvols la torre que al cel besa? Perquè al baixar a terra tingués un mirador on l’home, bo o mal àngel sens ales, no hi fes nosa, quan a sos peus somia la terra, com esposa lo somni de l’amor. |
