 |
2013-2014. «Cal Moix. Una història gràfica d'Artesa de Lleida».
A l'època dels nostres pares i padrins, el festeig encara s'entenia com una relació que havia d'acabar inevitablement a l'altar, sempre sota el control parental. A les cases de pagès, encara més, ja que hi havia en joc la continuïtat del patrimoni de l'hereu o la pubilla.
|
 |
2013-2014. «Cal Moix. Una història gràfica d'Artesa de Lleida».
L'últim adéu-siau comunitari als difunts era un dels costums més arrelats als petits pobles: la vetlla a casa, el condol als familiars, l'acompanyament en la missa i fins i tot al cementiri, el dol (de rigorós negre) perllongat en el temps de vídues i filles, corones i recordatoris, constituïen mostres o signes externs d'aquesta religiositat compartida, per tal d'acomiadar el pobre difunt i consolar els familiars més propers.
|
 |
2013-2014. «Cal Moix. Una història gràfica d'Artesa de Lleida».
Quan els carrers encara no eren asfaltats, quan no hi havia gaires voreres ni enllumenat, quan s'omplien de pols sota el sol i d'enormes fangars sota la pluja, llavors la vida es concebia sempre com una vida abocada i viscuda al carrer. Dècades després, amb els carrers de pobles i ciutats tots ben empolistrats, ara vivim més que mai tancats a casa nostra i de morros al mòbil, la tele o artefacte similar.
|
 |
2013-2014. «Cal Moix. Una història gràfica d'Artesa de Lleida».
Els pobles de la plana lleidatana a poc a poc van anar refent-se de la poca o molta destrucció causada per la guerra, i van sobreviure com van poder a l'emigració rural.
|
 |
2013-2014. «Cal Moix. Una història gràfica d'Artesa de Lleida».
Els regidors i alcaldes dels ajuntaments (sempre anomenat com lo Sinyor Alcalde) eren nomenats per l'Autoridad Gubernativa franquista, i constituïen la darrera baula del control politicosocial del règim espanyol sobre la ciutadania, «haciendo patente su adhesión al Caudillo salvador de España y a los ideales del Movimiento».
|
 |
2013-2014. «Cal Moix. Una història gràfica d'Artesa de Lleida».
Les visites que ara i adés feien el Gobernador Civil, el Jefe del Movimiento, algun Ministro i fins i tot el Señor Obispo, per tal d'inaugurar dipòsits d'aigua, carrers, escoles nacionales o ermites reconstruïdes, calia que fossin organitzades amb tota la parafarnàlia feixistoide espanyolista, sota l'atenta vigilància dels tricornis de la Guardia Civil franquista.
|
 |
2013-2014. «Cal Moix. Una història gràfica d'Artesa de Lleida».
En aquella societat rural per tots cantons, l'hereu i la pubilla continuaven essent la peça clau per a l'assegurança de la transmissió del patrimoni a la següent generació. El repartiment de les llegítimes venia reconegut pel Dret Civil propi de Catalunya, cosa que no eximia les famílies de tensions i disputes, que podien acabar fent renyir els germans entre ells i tot.
|
«Cal Moix. Una història gràfica d'Artesa de Lleida»,
treball de recerca de Meritxell Mir i Puig,
INS Gili i Gaya, curs 2013-2014.
part 1:
