 |
| 1944. Lleida sota la repressió franquista, NO-DO (arxiu rtve). «El capitán general de la IV región , teniente general lauredo D. José Moscardó, se traslada a Lérida para recibir al Ministro de Justíca, D. Eduardo Aunós...» Mentrestant, aquelles matinades, al cementiri de la ciutat sonaven les ràfegues d'afusellament dels presos polítics lleidatans, amb judicis sumaríssims. |
 |
| 1944. Lleida sota la repressió franquista, NO-DO (arxiu rtve). Aunós, a l'esquerra, amb la jaqueta blanca de la Falange. El tinent general de l'exèrcit d'ocupació, a la dreta. Dos dels més alts responsables de les execucions a Catalunya durant la immediata postguerra, tots dos d'indigna memòria. |
 |
| 1944. Lleida sota la repressió franquista, NO-DO (arxiu rtve). Aunós fou un dels pares del leridanismo, una doctrina política colonialista que pretenia deslligar la província de Lleida de la capital de Catalunya i acostar-la a la Región del Valle del Ebro. Tolerava només mostres de catalanitat purament localista i folklòrica, i esdevingué la ideologia oficial de tots els lleidatans col·laboracionistes del règim. El mateix Aunós afirmà: «Lérida no es catalana en grado máximo. En realidad incluso nuestra propia habla no es más que una especie de dialecto situado entre el castellano y el catalán». Com que era realment impossible defensar una Lleida no catalana, el subterfugi repetit com a divisa fou: «ni catalana ni aragonesa, Lérida es leridana». |
 |
| 1944. Lleida sota la repressió franquista, NO-DO (arxiu rtve). «En los Campos Elíseos se celebra el solemne acto de bendecir y entregar las banderas a los batallones de los cazadores de montaña de la guarnición y la imposición de condecoraciones al Ministro de Justícia...» El règim espanyol dictatorial se sustentava en la promoció i reconeixement de personatges sense escrúpols, capaços de traslladar de la teoria a la pràctica les directrius repressores del seu Caudillo. |
 |
| 1944. Lleida sota la repressió franquista, NO-DO (arxiu rtve). Eduardo Aunós Pérez havia nascut a Lleida, descendent de família aranesa acabalada. Va fer carrera política al costat d'en Cambó, del qual fou secretari quan aquest exercí de ministre de Foment l'any 1918 a Madrid. Ja durant la dictadura espanyola primo-riverista es despenjà del catalanisme regionalista per engrossir les files del naixent falangisme espanyol. L'any 1939 fou nomenat per Franco ambaixador a Bèlgica, després a l'Argentina, i finalment, ministre de Justícia espanyol (1943-45). |
 |
| 1944. Lleida sota la repressió franquista, NO-DO (arxiu rtve). Tota la parafarnàlia feixista es desplegava en aquests actes, des de les misses i benediccions de l'església catòlica oficial fins a la salutació hitleriana, passant pel discurset de la padrina a l'aligot de les banderes. Darrere, alguns emparrats a les columnes de l'antic estany dels Camps Elisis, el público leridano observa la parada de les tropes d'ocupació espanyoles d'aquella època. |
 |
| 1944. Lleida sota la repressió franquista, NO-DO (arxiu rtve). «Ante la tribuna presidencial desfilan marcialmente las tropas...» Sempre sota l'empara de la dominació militar, el franquisme espanyol encarregà a Aunós d'instruir l'anomenada Causa General sobre la dominación roja, un extens programa politicojudicial de recerca i captura de «los hechos delictivos cometidos en todo el territorio nacional durante la dominación roja». |
 |
| 1918. Vall d'Aran, fulletó de la Lliga Regionalista. Discurs d'Eduardo Aunós als aranesos com a candidat de la Lliga de Cambó. Aleshores ja escrivia: «...las cenizas de vuestros antepasados... se extremecerán de gozo en sus tumbas y Cataluña al recoger el laurel de la victoria que el Valle de Arán ha de brindarle, lo mostrará al resto de España, orgullosa al saber que en el confín del Pirineo hay un puñado de patriotas que velan por el destino de la España futura». Hi sabeu veure cap diferència amb el que escriurà a partir del 1939? |
 |
| 2010. «Les vides d'Eduard Aunós», de Josep Varela i Serra. Us asseguro que he provat d'escriure Eduardo en català, però no em surt. Un home que no tan sols va tolerar, sinó que va ésser part bel·ligerant (era Ministro de Justícia!) en la persecució de la llengua, la cultura i la gent del seu propi país, només es mereix el record històric del nostre menyspreu. |
 |
| 1984. Lleida, ni blancs ni negres, però espanyols», de Miquel Pueyo i París. Imprescindible per conèixer els arguments del feixisme espanyolista i anticalanista dels leridanistas lleidatans. N'hi ha que fan passar una estona bes distreta i de grans riallades, si no fos que la majoria d'aquesta colla eren lleidatans, com Aunós, i col·laboradors necessaris en la persecució, repressió, exili i fins i tot mort, de centenars d'altres lleidatans. Dels que no es declaraven espanyols. |
