 |
| 2014. De les Viles al Turbó. Avui farem un tomb pel Turbó, aquest imponent massís, frontera geogràfica entre la Ribagorça i el Sobrarb aragonès, que forma el vèrtex entre la vall de Benasc, i les valls de l'Isàvena i de l'Éssera. Des de dalt, la vista al Pirineu, si el dia ho permet, que sembla que sí, ha de ser magnificent. Deixem el cotxe a tocar del dipòsit d'aigües i comencem l'ascensió cap a 2/4 de 9 del matí. Pujarem pel sender groc PR-HU 133 a l'esquerra del Barranc de Canals i baixarem pel roig, a la dreta (en el sentit d'aigües avall). |
 |
| 2014. De les Viles al Turbó. La pujada per dins del bosc és molt suau i bonica, fins que arribem a la capçalera de barranc. Allà s'ajunta amb la pista roja, la pujada s'aferma i la vista hi és més oberta. Joan Coromines cita la descripció del massís que en féu l'historiador de la Ribagorça antiga, Serrano Sanz: «De cuantas montañas hay en Ribagorza ninguna de rasgos tan individuales como la gigantesca mole del Turbón, que divide en gran parte las cuencas del Isábena y del Ésera; es una masa redonda calcárea, en cuyas ásperas vertientes crea el boj, y en cuya cumbre las nieves derretidas forman, cuando llega el estío, una pequeña laguna. La imaginación popular ha hecho del Turbón [un lugar] donde las brujas se congregan en aquelarre, durante la noche, para sus nefastos ritos». |
 |
| 2014. De les Viles al Turbó. Arribats a dalt del coll de Las Colladas, els ulls us resten esbatanats perquè el cel s'obre per mostrar-vos tota la immensitat del Pirineu. Una rastellera inacabable de cims amb les puntes ben cobertes de neu, i això fa que encara destaquin més, com si fossin a mig camí de la terra i dels núvols. De fet, és clar que hi són! |
 |
| 2014. De les Viles al Turbó. Continuem l'ascensió, però anem girant de direcció. Si fins ara anàvem cap al nord, ara comencem a girar cap sud, per una ampla i majestuosa catifa verdosa, que va ondulant-se suaument, a la falda dels cims de Las Àguilas (2208 m.) i el Turbonet (2345 m.). Decidim de pujar-hi, per recuperar la vista del Pirineu en tota la seua panoràmica. Des de la cresta s'observa també la profunditat de la vall de Sant Adrià, que va baixant cap a Veri, i fitem l'altre costat del massís, el del cim del Turbó pròpiament dit, encara nevat. Quin tros de rocam! (cliqueu damunt la foto per ampliar-la). |
 |
| 2014. De les Viles al Turbó. Efectivament, el Pirineu s'eixampla més i més un cop dalt la cresta. El cap de la vall de Sant Adrià és tot nevat. El sol comença a amagar-se darrere alguns núvols i la combinació de colors tacats de llum i ombra, del blau cel, del verd incipient, del marró rocós i del blanc immaculat és de veritat atraient. |
 |
| 2014. De les Viles al Turbó. Des del Turbonet observem el gran Turbó davant per davant. Sempre amb el Pirineu obert de bat a bat: Posets, Maladeta, Aneto, Besiberris,... ens esguarden des d'allà dalt. Finalment, els deixem anar: ens hem de concentrar en el Turbó: davallem cap al coll de Porroduno (2273 m.) per tornar a girar cap al cim mentre comença l'ascensió. La neu ací arriba al turmell, tot i que es va aprimant a mesura que guanyem alçada. |
 |
| 2014. De les Viles al Turbó. Ens abeurem amb l'aigua recent desgelada, la més pura aigua de les deus de Veri. Les clapes de núvols projecten un decorat de sol i ombres que fa embogir l'objectiu de la càmera. Amunt, amunt! |
 |
| 2014. De les Viles al Turbó. Arribats a la cresta del Turbó accedim a la resta del Pirineu que fins aleshores restava amagat al darrere: el Cotiella i la Penya Muntanyesa. Darrere contemplem el pic de Las Águilas i del Turbonet per on hem pujat al matí i la vall o coma de Sant Adrià. Aquest massís potser és més agrest i abrupte a mitja alçada que no pas arribant a dalt de tot, on aquesta suau i ampla cresta acull el caminaire i l'aconvida senyorialment a fer el cim. No ens hi podem pas negar! |
 |
| 2014. De les Viles al Turbó. Ja som dalt. El piló geodèsic ha desaparegut, però en resta la plataforma, que ara fa de peanya per a la foto obligada. Segons l'especialista Serrano Sanz, l'etimologia de Turbó remetria a la paraula ibèrica itur, que voldria dir font. Però en Coromines, el nostre savi etimòleg, no ho acaba de veure clar i escriu que el mot simplement pot tindre relació amb torb, torbó, torbonada, una nuvolada de pas típica de les alçades, acompanyada de trons i pluja i vent fort, «fundant-me que en el Turbó es congrien les boires i torberes més formidables del Pirineu». |
 |
| 2014. De les Viles al Turbó. El gran mirador pirinenc que és el Turbó fa que aquella petita i íntima sensació de gesta que tothom té en aquell moment de fer el cim, esdevingui molt més potent i multiplicada. |
 |
| 2014. De les Viles al Turbó. Ens retratem amb el cel i els estels de la llibertat. Com que els núvols ara s'obren i ara es tanquen i fresqueja, decidim de baixar sense dinar. Vull dir: per dinar més avall, que el dinar, amb cigaló inclòs, no ens el saltarem per res del món! |
 |
| 2014. De les Viles al Turbó. Tot baixant ens endinsem en l'esplanada de neu i fem tot el retomb per la corda de la ferradura, fins a l'altre costat, quan tornem a encarar-nos al nord. Mirem de trobar el pas per on descendir directament cap a les Viles, anomenat Els Passos. O per causa de la neu, que canvia les formes del paisatge, o perquè no està prou ben indicat, o perquè no en sabem més, no el trobem. |
 |
| 2014. De les Viles al Turbó. Decidim de continuar nord amunt, fins a trobar la capçalera del barranc de Canals per on hem ascendit al matí. Tota la tarda, havent dinat, és un puja i baixa arran dels espadats, espectaculars, altíssims, amb unes canals infinites, que ens esfereeixen només de mirar. |
 |
| 2014. De les Viles al Turbó. Guaitem per totes les canals que creuem a veure si s'hi pot baixar. Ni parlar-ne! Som prudents i no ens hi atrevim. Només ens resta traure-hi el nas per dir-ne quatre encomis i un parell de renecs. |
 |
| 2014. De les Viles al Turbó. Arribem altre cop a la capçalera del barranc de Canals i descendim per la pista roja, així dita per les estaques de punta roja que trobem... a estones. Descobrirem la font de Canals o com naix un rierolet de dins la pedra. |
 |
| 2014. De les Viles al Turbó. Una ruta deliciosa entre bosc i prats feridorament verds. Una catifa d'herba a on ens ajaiem a benerar i que ens alleuja de la tensió de la tarda i ens refà del cansament del matí. |
 |
| 2014. De les Viles al Turbó. Tornem a ser a baix, són 2/4 de 7 de la tarda. Deu hores de turboneig per dalt d'aquest massís, imponent i ferm vist de de baix, però en canvi allà a dalt delicat, abrupte, tendre o rocós, segons l'estona, i tothora ple d'una bellesa amagada, accessible per a tots aquells que li vulgueu fer companyia. Ací a les Viles, balneari i embotelladora no fan precisament una bucòlica combina, i encara menys ara que l'antiga carretera, estreta i plena d'arbres i verd, com aquelles d'abans (era d'abans), l'estan transformant en una moderna carretera, ampla i morta. Recordant els temps de principi del segle XX, escriu Coromines sobre les Viles (nom probablement agafat de vil·la o caseta d'estiueig): «És natural que la gent forana pensin primordialment en la font termal, de vasta reputació: l'explotació de l'aigua embotellada de les Viles del Turbó és un sòlid i antic negoci; i fem memòria que la gent del país ha acabat per batejar amb el pintoresc nom de 'la Plaça de Catalunya' una bella clariana al mig del bosc, a on arriben passejant els grassos senyors barcelonins que prenen les aigües en el balneari». |
 |
| 2014. De les Viles al Turbó. Aquesta és la ruta que seguim. Una gran S des de les Viles fins al cim. La ruta de descens, en blau cel, és la dels Passos i el barranc de la Torcida, que no hem sabut trobar. Ens la facilita l'Eloi Saula, gran especialista del Turbó, que se l'ha recorregut per tots els cinquanta punts cardinals i del qual n'està preparant una guia perquè puguem gaudir-ne per tots costats. |
