De fa algun temps que circula aquest decàleg chomskià sobre els mètodes de control del sistema sobre l'individu. Els aprenents de lingüistes com jo mateix li tenim i li tindrem sempre una estima especial per raons de gremi i de mestratge. Algunes d'aquestes deu reflexions em recorden mètodes molt americans i, en canvi, obvien altres mètodes que contínuament anem trobant pel món mundial: l'exacerbació suprema de l'estat-nació, el fonamentalisme religiós, l'estupidització esportiva (per què futbol cada dia de la setmana o un canal esportiu a la tele?), l'estatalisme esportiu dels mitjans dominants (per què un pilot de motos es passeja amb la bandera del seu estat, si els patrocinadors són de vés a saber on? per què es poden mostrar les banderes estatals però no les nacionals dels esportistes que formen aquell equip?), la generalització del dret a l'oci i vacances continus de tothom i tothora, l'escorament del contracte social en favor dels drets molt per sobre dels deures, etc. Però quan hi barrinem una mica, com sempre, els pensaments chomskians ens deixen esfereïts, esmaperduts i bocabadats. Jutgeu per vosaltres mateixos s.u.p.
1. L'estratègia de la distracció.
L'element primordial del control social és l'estratègia de la distracció que consisteix a desviar l'atenció del públic dels problemes importants i dels canvis decidits per les elits polítiques i econòmiques, mitjançant la tècnica del diluvi o inundació de contínues distraccions i d'informacions insignificants. L'estratègia de la distracció és igualment indispensable per a impedir al públic interessar-se pels coneixements essencials, en l'àrea de la ciència, l'economia, la psicologia, la neurobiologia i la cibernètica. "Mantindre l'atenció del públic distreta, lluny dels veritables problemes socials, captivada per temes sense importància real. Mantindre el públic ocupat, ocupat, ocupat, sense cap temps per pensar, de tornada a granja com els altres animals".
2. Crear problemes i després oferir solucions.
Aquest mètode també és anomenat "problema-reacció-solució". Es crea un problema, una "situació" prevista per causar certa reacció en el públic, per tal que aquest sigui el demandant de les mesures que es desitja fer acceptar. Per exemple: deixar que es desenvolupi o s'intensifiqui la violència urbana, o organitzar atemptats sagnants, per tal que el públic sigui el demandant de lleis de seguretat i polítiques en perjudici de la llibertat. O també: crear una crisi econòmica per fer acceptar com un mal necessari la reculada dels drets socials i el desmantellament dels serveis públics.
3. L'estratègia de la gradualitat.
Per fer que s'accepti una mesura inacceptable, només cal aplicar-la gradualment, amb comptagotes, per anys consecutius. És d'aquesta manera que condicions socioeconòmiques radicalment noves (neoliberalisme) van ser imposades durant les dècades de 1980 i 1990: Estat mínim, privatitzacions, precarietat, flexibilitat, desocupació en massa, salaris que ja no asseguren ingressos decents, tants canvis que haurien provocat una revolució si haguessin estat aplicats d'una sola vegada.
4. L'estratègia de diferir.
Una altra manera de fer acceptar una decisió impopular és la de presentar-la com "dolorosa i necessària", per obtindre l'acceptació pública en aquest moment per a una aplicació futura. És més fàcil acceptar un sacrifici futur que un sacrifici immediat. Primer, perquè l'esforç no és immediat. Després, perquè el públic, la massa, té sempre la tendència a esperar ingènuament que "tot anirà millorar demà" i que el sacrifici exigit podrà ser evitat. Això dóna més temps al públic per acostumar-se a la idea del canvi i d'acceptar-lo amb resignació quan arribi el moment.
5. Dirigir-se al públic com a criatures de poca edat.
La majoria de la publicitat dirigida al gran públic fa anar discurs, arguments, personatges i entonació molt sovint propers a la debilitat (particularment nens), com si l'espectador fos una criatura de poca edat o un deficient mental. Com més s'intenti buscar enganyar l'espectador, més es tendeix a adoptar un to infantilitzant. "Si ens dirigim a una persona com si tingués l'edat de 12 anys o menys, llavors, per raó de la suggestibilitat, tendirà amb certa probabilitat a una resposta o reacció també desproveïda d'un sentit crític com la d'una persona de 12 anys o menys".
6. Utilitzar l'aspecte emocional molt més que la reflexió.
Fer ús de l'aspecte emocional és una tècnica clàssica per causar un curtcircuit en l'anàlisi racional, i finalment en el sentit crític dels individus. D'altra banda, la utilització del registre emocional permet obrir la porta d'accés a l'inconscient per empeltar-hi idees, desitjos, pors i temors, compulsions, o induir comportaments...
7. Mantenir al públic en la ignorància i la mediocritat.
Fer que el públic sigui incapaç de comprendre les tecnologies i els mètodes utilitzats per al seu control i la seva esclavitud. "La qualitat de l'educació donada a les classes socials inferiors ha de ser la més pobra i mediocre possible, de manera que la distància de la ignorància que planeja entre les classes inferiors i les superiors romangui inalterada".
8. Estimular al públic a ser complaent amb la mediocritat. Promoure en el públic la idea de creure que és moda el fet de ser estúpid, vulgar i inculte...
9. Reforçar l'autoculpabilitat.
Fer creure a l'individu que només ell és culpable per la seva pròpia desgràcia, per causa de la insuficiència de la seva intel·ligència, de les seves capacitats, o dels seus esforços. Així, en lloc de rebel·lar-se contra el sistema econòmic, l'individu s'autoinculpa, cosa que genera un estat depressiu, d'inhibició de l'acció. I, sense acció, no hi ha revolució!
10. Conèixer els individus millor del que ells mateixos es coneixen.
En el transcurs dels últims 50 anys, els avenços accelerats de la ciència han generat una bretxa creixent entre els coneixements del públic i aquells posseïts i utilitzats per les elits dominants. Gràcies a la biologia, la neurobiologia i la psicologia aplicada, el "sistema" ha gaudit d'un coneixement avançat de l'ésser humà, tant de forma física com psicològicament. El sistema ha aconseguit conèixer l'individu comú millor del que ell es coneix a si mateix. Això significa que, en la majoria dels casos, el sistema exerceix un control més gran i un gran poder sobre els individus, molt més gran que el dels individus sobre ells mateixos.