La recent concessió del Premi d'Honor de les Lletres Catalanes al doctor honoris causa de la UdL, Joan Solà, ha portat un glop d'aire fresc a l'avorrit elenc de la premiologia nacional. A banda de confirmar el redreçament d'una associació activa i imprescindible com l'Òmnium Cultural d'aquests darrers anys (una prova més, si cal, de la manca de l'efectivitat esperada de les institucions de govern), tinc dubtes de fins a on l'arribada meritòria a la vida pública de personatges durant massa anys silenciosos, diguem-ho així amb sufix actiu en lloc de passiu, pot espènyer un canvi de perspectiva en la societat, la política, la intelligentsia nacionals. Tothom s'ha afanyat a reconèixer els mèrits de l'homenatjat, a lloar-ne virtuts i brillant tasca, l'alt nivell d'estudis i publicacions. Però em fa tota la mala espina, apreciat Mestre, que les vostres paraules, que ara poden ressonar en fòrums elevats, més enllà dels universitaris i acadèmics, no cauen pas dins de la borrassa. Les vostres diàfanes disseccions sobre l'estat de la qüestió per excel·lència adreçades a dirigents polítics, socials, econòmics, culturals, mediàtics, etc. no entren dins la suposada centralitat que pretenen mantenir en la qüestió de l'Estat: "Els diputats teniu l'obligació de fer que aquest poble no se senti subordinat" (Discurs al Parlament de Catalunya, 1 de juliol de 2009, dediqueu-hi vint minutets, s.u.p., benvolguts lectors!). Pot l'arrel de totes dos citades qüestions explanar-se més senzillament, breu, clara i lleidatana? Perquè aquesta admonició esdevingui una realitat a través de l'acció dirigent del país, cal un pas ferm del fet constitucional autònom al fet constituent verament nacional, que pocs (catalans, catalanoparlants) són ara mateix capaços, valents d'assumir.
Vull ací parlar dels "meus solans". Dels que des de les meues abeceroles com a aprenent de l'ofici de disseccionar (n'haurem de parlar en una altra ocasió, d'aquest mot), de disseccionar -deia- la paraula van alliçonar-me i acompanyar-me, en uns temps no tan reculats encara, els quals no permetien gaire despesa bibliogràfica a un estudiant de (petit) pagès, ni que fos de l'horta. Els "meus solans" són els retalls dels articles del suplement cultural de l'AVUI que guardava com a lliçons entremig de llibres i apunts. Uns articles concentrats, on amb punteria de filòleg, el Mestre Solà anava traçant les línies d'aprofundiment i d'estudi sense gestos de pessimisme ni de queixa estèril, amb una positura lingüística i acadèmica gens acomplexada, imatge i reflex de la pròpia integritat personal, que llavors buscava en va en altres àmbits i lingüistes i que ara m'adono que és en la col·lectiva on s'ha de fargar. Després m'anirien aterrant a la biblioteca tres "solans" publicats: A l'entorn de la llengua, Tractat de puntuació i Sintaxi normativa: estat de la qüestió. Amb ells he forjat bona part de la meua precària sapiència lingüística, amb la certesa i convicció que encara que poca s'ha recuit adequadament i encertada al seu costat, al costat de les seues paraules. Després han arribat els tres volums de la Gramàtica del català contemporani. I finalment restem a l'espera de la gramàtica normativa. Només ens ha calgut la lectura per conèixer-nos i estudiar junts i fer-nos amics, amb el vostre permís. Merci, que diem a la plana urgellenca, per aquells moments d'aprenentatge compartit, i per la dignitat viscuda en els d'ara. Rebeu, Mestre Solà, el meu modest homenatge amb l'adhesió al grup de suport al Facebook. Indesinenter.
