Com que no em discutirem sobre aquesta certesa, tampoc no negarem que les construccions humanes més complexes i abstractes, les socials, econòmiques, polítiques, religioses, culturals i de tota mena, reflecteixen una manera de pensar-nos i de voler-nos com a col·lectiu. També la gramàtica, l'ortografia, la teoria lingüística convertides en norma i llei, recullen en la seua selecció, en el seu escandall i criteris d'aptitud, en els seus models i graus de prescripció, d'autocensura i correctius, un model no neutre de realitat. Perquè aquesta pretesa neutralitat no existeix i a més a més és impossible. Els models esdevenen sempre un espill del pensament (sovint del dominant) d'una època, dels homenots i donasses (no aplicarem a aquest mot el sufix –ot, tot i el seu sentit planià, perquè no podem fer, ni que ho vulguem, un ús neutre del sufix), i dels condicionants, favorables o contraris, que hi subvenen, i cada nova època hi va deixant ditada.
Passat amb més pena que glòria, si sospesem la incidència mediàtica i cultural amb la importància del fet del centenari noucentista, tampoc no discutirem ací les innegables bases i projecció ideològiques d'un moviment que, com se sap, assentà els fonaments de la cultura catalana del segle XX, amb majúscula i malgrat avatars i desfetes: fenomen ideològic que ... tipifica les aspiracions hegemòniques dels nuclis més actius de la burgesia catalana, postula els seus interessos en un pla ideal i, mitjançant la creació d'un complex sistema de signes lingüístics i iconogràfics, formula models i projectes que, a més d'explicar analògicament la realitat, contribueixen a establir pautes de comportament social tendents a possibilitar la viabilitat d'una acció reformista (Lamuela, Xavier; Murgades, Josep; 1984: Teoria de la llengua literària segons Fabra, Quaderns Crema, Assaig 2, BCN). I sens dubte, entre els pilars d'aquests models i projectes cal situar-hi el procés d'ordenació de la llengua, imprescindible i indissociable del procés de reconstrucció col·lectiva.
Per tant, i com tot procés de re-creació (de tornar a fer) imbuït del sòlid pensament dominant, de la fecunda ideologia, manera de creure's i de voler-se, de la classe social que dirigí, amb els seus vaivens polítics, amb les seues contradiccions, encerts i misèries, aquest projecte, potser l'únic projecte reeixit d'abast pseudonacional després de molts segles. És obvi que aquest procés calgué fer-lo en condicions sociopolítiques no favorables. És obvi que bona part de la societat no participà, ni activament ni passiva, en la definició ni en la decisió d'un procés que els afectava a tots ells i a tots els qui vindríem al darrere. Era el signe d'aquella època. No els en farem cap retret, ans un foll regraciament per allò que mai tan pocs havien aconseguit tant, però tampoc no en negarem la seua innegable fonamentació burgesa i regionalista, vull dir de dependència política i econòmica del marc espanyol malgrat la prestesa independència cultural i lingüística.
Entenc que segurament, i pel que fa al procés de normativització lingüística, una de les claus de l'èxit en fou la concurrència de tradicions ideològiques diverses que, esperonades per la necessitat de disposar d'una eina lingüística apta i en condicions per a la nova societat que s'encetava, s'esforçaren a trobar una via comuna. De les posicions catalanistes i més o menys esquerranistes de la colla dels de l'Avenç fins al tradicionalisme fonamentalista de Mn. Alcover tot passant pel regionalisme practicopactista de Prat de la Riba, s'imposà feliçment la feina ben feta per la utopia d'una llengua compartida. No em costa gens d'acceptar que la unificació normativa en aquelles condicions socials i culturals, que aquell pessic de raó gramatical en aquells moments històrics expectants, aquells ragets de raciocini estandarditzador davant la il·lusió del nou-cents, comportaren una sòlida via d'avanç i de canvi. Una autèntica revolució cultural, enmig de l'agitació i bullanga dels carrers.
Ara mateix, però, ja hem pogut assabentar-nos dels debats tècnics al si de la Secció Filològica de l'època; hem assaborit i gaudit les cartes, opinions i obra (per fi completa i sense filtres) del Mestre Fabra; hem posat de relleu l'egolatria del canonge de la calaixera, i de la dissidència dels últims rancis (o il·lusos) renaixenços; n'hem historiat el limitat suport polític propi que hi hem pogut donar (com a autonomia-nació dels anys trenta o dels vuitantes i ss.) i el combat il·limitat i incansable de l'Estat-nació espanyol; hem agraït la resistència lloable i conservacionista per salvar-nos els mots; hem patit l'apostolicisme purista posterior i perenne d'arrel aramoniana i després ruaixiana; hem denunciat la poca rellevància donada a veus reputades de lliurepensadors gramaticals com Joan Coromines o Joan Solà; hem conviscut amb el cofoisme oficialista de la Generalitat (monàrquica i constitucional); hem anatematitzat els torracollons verinosets i aguantem com podem uns mitjans que, com "la teva" (així en diuen), catanyolegen a tort i a dret; ens hem resignat a la funcionarització del pensament acadèmic i de la intel·ligència cultural; subsistim a la misèrrima pugna partidista i a les constants traques blaveres; i fins i tot ens hem arribat a creure que tot depèn de tu, d'uns quants, i que aquests quants hem de donar força a la llengua.
Tot això ens confirma i ens aferma en aquesta idea inicial: tota obra humana és precisament això, humana: fruit de la suma i l'aportació, de la tria i l'exclusió, del moment i l'oportunitat favorables (o no), de la presència o absència dels fàctics habituals i altres ítems que ara em descuido; en definitiva, de la selecció social i ideològica, que és aquesta altra mena de selecció darwinista que acompanya l'evolució de les comunitats humanes.
Concloent: la definició de llengua estàndard (instrument de comunicació neutre i comú a tots els parlants...), només pot ser ajustada a un moment històric concret. Arribant, doncs, al centenari de les NNOO, i atesos els canvis històrics de totes les menes de normes socials, ni les ortogràfiques ni les gramaticals no poden ancorar-se ni viure del passat. No crido pas, benvolguts lectors, a l'anarquia lingüística, sinó a la reflexió sobre quina renovada, diferent ideologia s'ha de projectar i ha de nodrir la llengua estàndard, la llengua "neutra" del segle XXI, refeta sobre una major simplicitat, mal·leabilitat, lleugeresa, desimboltura, practicitat, regularitat, més planera a l'exercitació massiva viscuda en consoles, xats i xarxes socials, que no pas a l'elaboració sebollida en la sacrosanta tradició o en la ja socialment inhumada sapiència clàssica.
