Mon horòscop em fa rumiar sobre un signe lingüístic, de preciós nom, l'aportació catalana per excel·lència a la simbologia de l'ortografia universal: la L geminada (dita ele, amb forta e tancada final en lleidatà popular). Una grafia doblada que no pot figurar en la llista dels dígrafs, ja que se li atorga ortoèpicament o ortològica (ço és, de la branca de la gramàtica normativa que estableix la forma correcta d'expressió, especialment en la llengua parlada), un valor fonètic també doblat. No es tracta només pròpiament d'un signe gràfic de valor prolongat. A la pràctica, configura una mena de trígraf amb tres pulsacions: dos [sic] lletres separades per un tercer signe intermedi, tècnicament punt alçat, que reprodueixen (teòricament) dos sons successius i idèntics. Aquesta tan nostrada grafia, que dirien els Millet i companyia, aquesta tríada de signes que els escrivans i teclejants de la llengua catalana fem servir en exclusivitat entre totes les altres llengües del món que es dibuixen amb l'alfabet llatí, n'és sens dubte el més complex en l'aspecte tipogràfic: «La ela doble o geminada minúscula s'ha d'escriure mitjançant dues eles seguides (si és possible, a la distància de dues eles acoblades) amb un punt volat al mig. Aquest punt ha d'estar situat enmig de les eles i entre la línia mitjana i la línia superior de la caixa de les minúscules, i és recomanable que sigui una mica més petit que la mida del punt que correspondria pel cos en què escrivim (d'un 20% de reducció com a màxim, segons la família i el tipus de la lletra)» (Josep M. Mestres, 1990: «A l'entorn de la ela geminada», I i II, núms. 266 i 270, Escola Catalana, Òmnium Cultural).
Aquesta peculiar composició ha generat una autèntica anarquia tipogràfica que ha perdurat durant aquests gairebé primers cent anys normatius de la nostra geminada, i que a mestre Fabra mateix ja el treia de polleguera en aquells orígens legisladors: «Les dues l que representen una l doble han d'anar ben juntes, gairebé tant com les dues l que componen la ll. Hem notat que molts, en escriure un mot amb l doble, acostumen a deixar entre les dues l un espai capaç almenys de contenir una m. Intercalar un llarg guió entre les dues l sembla haver-se erigit avui en regla cal·ligràfica, quan tanmateix el mot seccionat així és d'un efecte deplorable» (Pompeu Fabra, 1923: Converses filològiques II, El Punt/Edhasa, BCN, reed. 1984).
No només per l'espai exagerat o per l'ús substitutiu d'un simple guionet; també pel del punt a peu de línia, com de fet ha estat l'únic recurs d'escriptura mecànica a l'abast durant dècades d'olivettis i companyia al llarg del segle vintè: intel-ligència, intel.ligència, col-legi, col.legi. I encara sort de l'estandardització dels teclats (Reial Decret 2707/1985, del ministre Majó, crec), que ens l'incorporaren en la posició del tres del numèric superior i que ara ens permet d'escriure col·legi, intel·ligentment, després de pitjar majúscula i tres alhora amb una habilitat i celeritat increïbles. I si diem veritat, cal reconèixer que l'espai que hi queda en la majoria dels tipus encara continua essent prou gran i d'un efecte sovint encara prou deplorable.
Amb l'entrada al món informàtic, aquest desgavell encara s'ha pronunciat, i la restitució de la nostrada geminada a la condició de dígraf, i no pas de trígraf, és encara problemàtica. Alguns apunts trobats a la xarxa: des d'un grup de discussió del Facebook a una Lletra de convit per la Ela Geminada. Proposta per a la normalització definitiva del nostre dígraf més genuí: «La Ela Geminada es compon malament en més d'un 90% de les publicacions, en suport paper i electrònic... », i a un web per a la Restitució tipogràfica de la ela geminada, (http://www.l·l.cat/projecte.htm) per fer front tant a la dificultat o impossibilitat de teclejar-la amb tan sols dos polsacions (la primera L incorporant ja el punt volat), com al fet que la indexació en diccionaris i búsquedes resta deteriorada per la varietat de formes gràfiques [Gabriel Massip]: «Són diverses les fonts de Windows Vista que ja incorporen la lligadura ela-punt volat com a caràcter U+013F (majúscula) i U+0140 (minúscula). Com a mínim ho he trobat a la Verdana, Comic Sans, Trebuchet MS, Calibri (no he fet una exploració exhaustiva). I veig que aquesta entrada també es llegeix bé amb altres sistemes operatius (OpenSuse 11.1, +KDE 4.1.3, Windows XP). I això porta diversos problemes:
Com es tecleja? Amb aplicacions Microsoft es pot escriure el codi hexadecimal i clicar Alt+x just a continuació. Per exemple, amb wordpad, escric 013f i Alt+x i apareix Ŀ.
Altres programes no permeten aquest mètode (força incòmode, tot sigui dit). Per a l'openoffice.org de casa m'he fet una macro Ctrl+l que he associat a ŀ, i també una Ctrl+L. Atenció, perquè el writer reserva Ctrl+l a l'alineació a l'esquerra (no faig servir mai aquesta drecera de teclat).
Els diccionaris ortogràfics (si més no el d'openoffice.org) no estan preparats per fer servir aquesta lligadura. És a dir, no troba coŀlegi (però sí col.legi). Què passa amb els cercadors? Restringint la cerca a pàgines en català al google, hi ha: 565.000 entrades amb la paraula novel·la, 53.700 entrades amb la paraula novel.la.»
Les característiques tècniques, vegeu-les a les entrades wikipèdiques de L geminada i punt volat. Tan cofois que van i vénen els nostres hostes amb la ñ per barret, i tants maldecaps d'aquesta pobra, trista, nostra, tan dissortada grafia!
