Enceto bloc i hi dono nom: quina la fem? Aquesta és (era) una expressió usual en la llengua popular i genuïna de la plana de Lleida, amb el sentit de què fem?, com anem?, com va? Hi trobem un ús molt peculiar, mot genuí, del pronom acusatiu la, amb un valor genèric, abstractiu, un exemple de femení neutre en correspondència amb el pronom interrogatiu femení, que tornem a trobar en expressions com ara: quina en dueu de cap?, quina en diran? L'ús de l'article la com a femení abstractiu i "neutrificant" tampoc no és inusual en la llengua: dis-ho a la primera, ara ve la bona, aquesta és la grossa, a la millor puc vindre, a la de tres, a la babalà, a la que salta (DCVB, exemple del s. XVI), a la meua/seua, a la curta/llarga. Faig la cerca a google: "quina la fem" i me'n retorna un resultat: "esper q siq mus u pasem be per son bou ara vorem quina la fem enguany..." (ús balear). Podríeu fer-me'n arribar més exemples, benvolguts lectors, posats que n'hi hagi algun que s'hi interessi. Ara que toca un ús de la llengua sexistament correcte en aquesta era global, una bona manera d'aconseguir-ho fóra retornar la llengua estàndard a les arrels de la parla popular i rependre [sic] aquests esplèndids femenins de generalització, en comptes d'haver d'escriure (i encara més llegir-ho després!) amb femenins de paritat o quota: El/La director/a proposarà el/la professor/a candidat/ata per als càrrecs de secretari/ària, coordinador/a, mediador/a, entre els/les membres del claustre de professors/ores. A hores d'ara, ja no ens han d'assenyalar amb el dit per creure en la desigualtat pròpia de la igualtat absoluta, que aplicada a la gramàtica frega el ridícul expressiu i voreja el pleonasme inútil.
