 |
| 2016. Besiberri Sud pels estanys de Gèmena. Un altre agost i el GEST belianenc es prepara per a l'assalt de dos dels colossos del nostre Pirineu: el Besiberri Sud (3.023 m) i el Comaloforno (3.029 m) pujant des de la Vall de Boí per la ruta dels Estanys de Gèmena. Part de la colla farem acampada al planell de Llubriqueto, cap als dos mil, al cantó de l'esplèndida i gèlida aigua de la deu incansable. L'ascensió des de Caldes és molt dreta, i durant la tarda la xafogor per dins del bosc és pesant. El sopar ens refarà l'esperit, però la llarga nit en tenda ens deixarà l'esquena malgirbada. Encara l'albada no és arribada i ja ens trobem amb reforços pujats des de Caldes, i tots junts emprenem la pedregosa pujada fins al Coll d'Abellers (2.885 m), sempre acompanyats de la visió espectacular dels estanys de Gèmena i dels Gelats. Tot el matí que li veiem el nas, al Besiberri. Des del coll, contemplem les penyes acinglerades dels altres germans Besiberris, que tanquen la vall que baixa fins a la Ribagorçana. Aquesta visió, la tradicional pujant des de Senet, amb els espadats verticals dels tres grans pics del Besiberri, fou la que en forjà el topònim, 'lloc sota els precipicis'. «Coromines va proposar ja fa anys l'etimologia basca... Ens reafirmem en aquella proposta. Una tal denominació convé perfectament a aquella vall i a aquells llacs exposats a les esllavissades de neu que cauen sovint de les llastreres dels grans pics. Degué ser aquesta regió -l'única que interessava a la gent del país, perquè hi pastura a l'estiu el bestiar- la que va rebre el nom de Besiberri. Secundàriament, es degué també aplicar als pics, objecte preferent de l'interès dels alpinistes». Afegeix el nostre savi etimòleg que, sense cap mena de dubitació, la pronúncia popular sempre ha sigut amb s sonora. «L'afluència incessant d'excursionistes, d'una banda, i l'aprofitament hidroelèctric de la vall de Barravés d'una altra, han posat constantment el nom en boca de persones forasteres. S'hi ha afegit que les guies i els mapes no sempre han recollit la pronunciació de les persones del país». Arribats al cim, les vistes pirinenques són autènticament verdaguerianes. La cresta que porta al Comaloforno és d'alt nivell i només reservada als experts, com els que portem al GEST, que s'hi aventuren per trescar entre penyes i esbalços. El Comaloforno és el pic culminant del massís. Assegura Coromines que sempre va sentir dir a la gent del país Coma- i no pas cap amb Como-, «disbarats de cartògrafs i enginyers forasters». I afegeix: «Coma-lo-forno és 'coma de la forna'. Una forna (del llatí FORNAX refós amb fornal i FORNIX, fornícula) és en el país una coveta o forat en una roca, com la cèlebre que s'obre en una cresta del Coma-lo-forno, visible des de lluny». Fets tots els honors fotogràfics al cim i ses infinites vistes, anem passant avall. Dinarem als estanys, amb els peus en remull: un d'aquells diminuts però intensos plaers del fatigat excursionista. |
 |
| 2016. Besiberri Sud pels estanys de Gèmena. |
