[2188] De Solsona, 1920

1920. Solsona.
«La Veu de Catalunya», de 29 de setembre (ARCA).
L'espectacular Portal del Pont solsoní.

1920. Solsona.
«La Veu de Catalunya», de 29 de setembre (ARCA).
La pàgina del diari conservador de la Lliga regionalista.

1920. Solsona.
«La Veu de Catalunya», de 29 de setembre (ARCA).
Façana del palau episcopal, el veritable centre del poder local.

1920. Solsona.
«La Veu de Catalunya», de 29 de setembre (ARCA).
El primer article, doncs, dedicat a la història de la diòcesi, i el segon, a la Marededeu de la Claustra, actualment dita del Claustre. Les pregàries per a la demanda de pluja estaven ben ordinades i establertes, amb tota una sèrie de passos que calia seguir. Una de les estrofes dels goigs és dedicada a la Verge com a advocada en els afers de l'aigua:

Advocada i Mare nostra,
Oh Verge i Mare de Déu!
Per aqueixa gràcia vostra
deu-nos pluja, puix podeu.

1920. Solsona.
«La Veu de Catalunya», de 29 de setembre (ARCA).
La superstició religiosa, en els anys de més sequera i com en altres llocs, portava fins a la celebració d'una gran processó amb els pobles veïns, i fins arribar a la treta de les imatges dels sants màrtirs Honarat i Vidal, la Santa Espina i el Sant Crist. O sia, tota l'artilleria disponible. Perquè, com s'escrigué en altres goigs:

Quan la terra fa tristor
perquè cap núvol la mulla,
i cau dels arbres la fulla
avantes [abans] de la tardor,
lo poble amb acte votiu
a Vós s'abandona.

Tot era benvingut per tal de salvar la collita. En els nostres temps actuals de pandèmia, alguna cosa hem avançat: ja no fem processons i fins tanquem les esglésies. Sembla que, finalment, ja confiem més en els metges que no pas en les pregàries.

La vila solsonina esdevingué ciutat per decret de Felip II de 1594, un any després d'haver-se constituït en capital episcopal. Fa un segle, diu l'articulista, mantenia una vida tradicional, «per no haver-hi arribat l'aire modern que tot ho capgira». 

1920. Solsona.
«La Veu de Catalunya», de 29 de setembre (ARCA).
La ciutat era encara reclosa entre el riu Negre i el Castellvell. 

[1036] La Solsona de Beaulieu

[2187] De Mollerussa, la regina de l'Urgell, 1932

1932. Mollerussa, el Pla d'Urgell.
«La Veu de Catalunya», de 3 de setembre (ARCA).
La plaça Major mollerussenca d'abans de la guerra (del segle XX).

1932. Mollerussa, el Pla d'Urgell.
«La Veu de Catalunya», de 3 de setembre (ARCA).
Pàgina del diari conservador barceloní.

1932. Mollerussa, el Pla d'Urgell.
«La Veu de Catalunya», de 3 de setembre (ARCA).
La construcció del canal d'Urgell va situar Mollerussa, un poble petitó del Clot de l'Infern durant segles, a l'epicentre de la plana urgellenca. El creixement a partir de llavors fou sostingut, ben comunicada també per ferrocarril. Això la convertí en la 'Regina de l'Urgell'. Un article és dedicat a l'Agrupació Regionalista de la vila, que aspirava a ser el centre conservador del catalanisme a la comarca, amb secció femenina inclosa. L'atorgament del dret de vot a les dones les convertia en un objectiu electoral que calia cuidar... però sense comptar-hi gaire.

1932. Mollerussa, el Pla d'Urgell.
«La Veu de Catalunya», de 3 de setembre (ARCA).
«Població sense historial digne d'esmentar...», així en comença el breu resum històric del poblet urgellenc, perdut a la tòrrida plana durant segles, al peu del camí ral. Això li portà fortuna: també hi passaria el ferrocarril (1854) i el Canal d'Urgell hi posaria la Casa Canal (1862). En un segle, va passar de 450 habitants a inicis del XIX als 4.000 de cent anys després. Les riqueses agrícoles citades d'aquells anys són l'alfals, el vi, els cereals, la remolatxa sucrera, els fruiters i les hortalisses. El rànquing actual ha canviat les prioritats. La construcció en aquells anys del subcanal o canal auxiliar va acabar de donar ales -de donar aigua- a la feraç agricultura urgellenca.

[1972] El Canal d'Urgell i Mollerussa, 1966

[2186] De Tàrrega, 1932

1932. Tàrrega, l'Urgell.
«La Veu de Catalunya», de 3 de setembre (ARCA).
El mercat, a la plaça de Sant Antoni -sembla.

1932. Tàrrega, l'Urgell.
«La Veu de Catalunya», de 3 de setembre (ARCA).
El Castell de Mor, dalt del tossal targarí, origen de la ciutat cristiana al segle XI. Un segon article és dedicat al Mestre Güell, fundador de l'Orfeó Nova Tàrrega, gran prohom de la Renaixença targarina, de la ploma de Lluís Millet.

1932. Tàrrega, l'Urgell.
«La Veu de Catalunya», de 3 de setembre (ARCA).
Les Escoles Pies targarines, que oferien ensenyaments primaris, secundaris i de comerç i batxillerat. Aquests darrers no començaven fins a l'1 d'octubre. A banda de pensionistes i mig pensionistes (interns o mig interns), hi havia els 'recomanats' i els gratuïts.

1932. Tàrrega, l'Urgell.
«La Veu de Catalunya», de 3 de setembre (ARCA).
Dos articles més dedicats al Mestre Güell, traspassat al 1930, completen l'edició. Amb un breu programa de la festa major de setembre: el dia de Sant Eloi, l'11, hi havia romeria fins a l'ermita, amb la banda municipal i la corporació al capdavant. Després de la missa, «tindran lloc els tradicionals cossos de la corda, pollastres, sacs i rucs». Bona part d'aquestes tradicions les vam perdre en menys de trenta anys!

Aquell any hi hagué visita del ministre d'Agricultura del govern (espanyol), que crec que era el senyor Marcel·lí Domingo. A més d'espectacles a totes les societats, com l'Ateneu i l'Aliança, s'hi fa anunci de projeccions de cinema sonor. El dia 12, arribada del President de la Generalitat, «el qual assistirà al concurs d'ordis». Ara que hi penso, no sé si mai hem vist un President visitant un tros de pomeres o nectariners en plena collita aquí a Ponent, o una granja de tocinos... Només solen visitar fàbriques, oi?

1932. Tàrrega, l'Urgell.
«La Veu de Catalunya», de 3 de setembre (ARCA).
Baldomer Trepat, un dels grans homes de negocis targarins del primer terç del segle XX, assassinat al 1936 pels comitès antifeixistes com a escarment i avís a navegants. Accions desgraciades com aquestes, abocaren a bona part dels conservadors catalanistes a les mans de la dreta (espanyola) antirepublicana. Un autèntic drama: el trencament del catalanisme per donar prioritat a una revolució marxista, i que acabà sentenciant Catalunya, la república i la guerra.

[2183] De Tàrrega, 1931

[2185] De Cervera, 1932

1932. Cervera, la Segarra.
«La Veu de Catalunya», de 3 de setembre (ARCA).
Quan a tots -o gairebé- pobles i viles hi havia un molí, allò sí que era producció de proximitat. Ara tot ha de ser gran: els bancs, les empreses, els instituts-escola, els hospitals... Voleu dir que el model bo no era l'altre? 

1932. Cervera, la Segarra.
«La Veu de Catalunya», de 3 de setembre (ARCA).
'La Cervariense' de farines. Fa cent anys, els gentilicis cultes van imposar-se en la denominació de fàbriques i empreses. En el castellà oficial obligatori de l'època. Pel que fa als queviures, drogues (productes químics de neteja i similars), colonials i despulles són mots que han passat a la història dels diccionaris.

1932. Cervera, la Segarra.
«La Veu de Catalunya», de 3 de setembre (ARCA).
Pàgina del diari català conservador del Cap i Casal, fundat per Prat de la Riba just al tombant del segle XIX al XX. 

1932. Cervera, la Segarra.
«La Veu de Catalunya», de 3 de setembre (ARCA).
Un article molt genèric, sense detalls de la ciutat. Per alguna raó, no se'n buscaren col·laboradors locals i l'article s'inclogué en una edició genèrica d'«Aspectes de la Segarra i Pla d'Urgell».

1932. Cervera, la Segarra.
«La Veu de Catalunya», de 3 de setembre (ARCA).
L'anunci de vins i alcohols. Quan els vins i licors no solien ser de marca, sinó a granel.

[2153] «Diario de Cervera», lo primer diari de Ponent (o quasi)

[2184] De Calaf, 1932

1932. Calaf, la Segarra històrica.
«La Veu de Catalunya», de 3 de setembre (ARCA).
La façana de l'església calafina i una defensa de la vila i una defensa contra el mal nom que li comportava la dita popular «com el mercat de Calaf», emprada «en el cas d'algun xarabascat o aldarull».

1932. Calaf, la Segarra històrica.
«La Veu de Catalunya», de 3 de setembre (ARCA).
La pàgina dedicada a la vila del diari conservador barceloní.

1932. Calaf, la Segarra històrica.
«La Veu de Catalunya», de 3 de setembre (ARCA).
La fama del mercat es remunta als temps medievals, quan a la Plaça del Blat s'hi fixava el preu del blat, sovint arribat de l'Aragó, abans d'entrar a Barcelona. L'autor vol explicar-hi l'origen de la frase feta i li troba, és clar, una raó justa i bona, per desmentir la interpretació pejorativa que tots li donem popularment. L'autor era calafí, oi?

També s'hi fa referència a la plaga de llagosta del 1867, que devastà totes les collites d'aquell any. S'hi transcriu un document de l'època explicatiu: «vingué la plaga de les llagostes i se posassen sobre los fruits com si nevàs».

El petit anunci de la fàbrica d'embotits és prou clar: els porcs eren de propietat. 

1932. Calaf, la Segarra històrica.
«La Veu de Catalunya», de 3 de setembre (ARCA).
Un article històric rememora la batalla de Calaf de 18 de febrer de 1465, en plena guerra de la terra contra el rei Joan II, després de l'assassinat del Príncep de Viana. La vila era en possessió del Comte de Prades, home del rei, i en companyia del primogènit reial Ferran, futur «Catòlic», de 13 anys, que rebé el baptisme de foc en aquesta batalla. Arribaren les tropes del pretendent a la corona, el Conestable Pere, que havia ja jurat furs i privilegis de la terra per desallotjar-los-en. L'exèrcit català quedà totalment derrotat. O sia, la causa del Conestable i «la causa catalana s'havia per sempre eclipsat a les planes de Calaf».

Mereix també ressenya el Col·legi dels Germans de les Escoles Cristianes de Calaf, instal·lat a la vila des del 1907, amb més d'un centenar d'alumnes de la comarca. També era ben coneguda en aquells temps la botiga de mobles de Casa Gutsens, ubicada davant del Casino calafí i amb fàbrica pròpia.

Els anuncis de cases cerverines s'intercalen en el text, que s'havia publicat sota el nom d'«Aspectes de la Segarra i Pla d'Urgell».

1932. Calaf, la Segarra històrica.

«La Veu de Catalunya», de 3 de setembre (ARCA).

Entre les fàbriques de Calaf, destacava la de galetes i bescuits, codonyat i torrons de F. Torra, probablement no assequibles a totes les butxaques. O també la de teixits de cotó «i les seves mescles» de Fills d'Antoni Gimferrer.

[1198] Mercat de Calaf, segle XVIII

[2183] De Tàrrega, 1931

1931. Tàrrega, l'Urgell.
«La Veu de Catalunya», de 12 de setembre (ARCA).
El gran casalici del segle XIII de la família Ardèvol targarina. Després de passar per diverses mans nobiliàries, acabà a les d'Antoni Potau, que rebé el títol de Marquès de la Floresta de mans de Felip V l'any 1703.

1931. Tàrrega, l'Urgell.
«La Veu de Catalunya», de 12 de setembre (ARCA).
El poema que s'hi inclou fa l'encomi de la ciutat. Els anuncis d'aquell temps tenen la gràcia de presentar, gairebé sempre, productes de proximitat, en aquest cas de vins i farines. Un model llavors sostenible, que vam perdre al llarg de la segona meitat del segle XX, i que potser caldria tornar a recuperar ara al XXI, i ben de pressa, oi?

1931. Tàrrega, l'Urgell.
«La Veu de Catalunya», de 12 de setembre (ARCA).
La pàgina dedicada a la ciutat urgellenca al diari conservador barceloní.

1931. Tàrrega, l'Urgell.
«La Veu de Catalunya», de 12 de setembre (ARCA).
L'article recull uns pocs apunts històrics de la ciutat, des dels temps romans fins al segle XIX. Més enllà del pas de les guerres, les rubinades també han fet molt de mal a la vila durant segles, com les de 1644, 1783, 1842 o la recordada de Santa Tecla de 1874, en què víctimes i pèrdues materials foren incalculables.

S'hi fa breu esment de diferents associacions targarines, llavors florents, com ara la Dàlia (1901), societat dedicada al ball, seguida per la Unió (1915) amb el mateix propòsit, el sindicat Agrupació Agrícola Targarina (1918) i el Sindicat Agrícola Catòlic (1914) amb molí d'oli propi, el Centre Deportiu Tàrrega F.C. (1914) de futbol, la Banda Municipal (1917) dirigida pel mestre Josep Llobet, l'Orfeó Nova Tàrrega (1915) amb vuitanta cantaires, l'Ateneu (1919), el cor de Clavé de la Lira Targarense (1885), la Cambra Oficial de Comerç i Indústria de Tàrrega (1905) amb jurisdicció sobre 42 pobles del seu voltant, o la sucursal de la Caixa de Pensions (1910). Tot plegat ens ratifica una forta puixança econòmica, social i cultural de la ciutat en aquelles primeres dècades de segle XX.

1931. Tàrrega, l'Urgell.
«La Veu de Catalunya», de 12 de setembre (ARCA).
Una vista de la ciutat des del reguer, amb l'horta en primer terme. Avui, tota construïda i envaïda ja per la ciutat.

1931. Tàrrega, l'Urgell.
«La Veu de Catalunya», de 12 de setembre (ARCA).
La subscripció al diari barceloní costava 30 pta l'any, xifra prou consistent en aquells anys. Per això, el diari feia pàgines monogràfiques dedicades a pobles, viles i ciutats, per animar els lectors a la subscripció. L'ideari catòlic i conservador del periòdic l'afavoria entre els lectors locals més hisendats. 

Que hi circulava diners, ho testimonia la necessitat de disposar de corredor de banca i borsa. Les empreses de maquinària agrícola també eren de tradició a la ciutat. Llavors la coneguda fàbrica Trepat no tenia encara telèfon i només era una ferreteria i magatzem de carbons.

[2077] «De Tàrrega a Cervera, una llegua sencera, i si fos mullada, compta-la per jornada», o pels temps de Carles V

[2182] De les Borges Blanques, 1931

1931. Les Borges Blanques, les Garrigues.
«La Veu de Catalunya», d'octubre (ARCA).
La Biblioteca Popular de la Mancomunitat, un dels símbols de la modernització del poble en aquell començament de segle XX. 

1931. Les Borges Blanques, les Garrigues.
«La Veu de Catalunya», d'octubre (ARCA).
La junta local de l'Associació Protectora de l'Ensenyança Catalana reclamava l'ensenyament de la història del país, que igual que la llengua eren prohibides en l'ensenyament estatal (espanyol). Perquè «la llibertat de Catalunya bé mereix un xic de sacrifici».

1931. Les Borges Blanques, les Garrigues.
«La Veu de Catalunya», d'octubre (ARCA).
La pàgina del diari conservador dedicat a la capital garriguenca.

1931. Les Borges Blanques, les Garrigues.
«La Veu de Catalunya», d'octubre (ARCA).
Breu resum d'història borgenca, de jurisdicció de la ciutat de Lleida com a carrer o parròquia en els temps medievals, amb concessió de mercat setmanal als dissabtes des de 1338 a perpetuïtat.

1931. Les Borges Blanques, les Garrigues.
«La Veu de Catalunya», d'octubre (ARCA).
El títol de ciutat li arribà al segle XIX gràcies a les gestions del Marquès d'Olivart, «fins ara, segurament, el fill més il·lustre de la població». La capitalitat com a ciutat productora d'oli verge ja era notòria en aquells temps, i n'era el centre d'un territori productor de fins a 25 o 30 quilòmetres a la rodona, des de la Segarra fins a les Garrigues altes. Hi havia fins a 80 premses hidràuliques! I al poble hi havia capacitat per emmagatzemar fins a sis milions de quilos d'oli. El ferrocarril fins a Tarragona en facilitava l'exportació. Aquesta potència oleícola la convertí en capital indiscutible de les Garrigues.

1931. Les Borges Blanques, les Garrigues.
«La Veu de Catalunya», d'octubre (ARCA).
El Sindicat Agrícola de les Borges Blanques fou creat al 1916, amb la secció oleícola com a senyera. La cooperativa de producció de vi no arribà fins al 1928, amb celler i dos premses contínues. Potser no fora mala idea de recuperar aquest conreu a les feixes garriguenques, vist que l'oli no aixeca el cap!

Disposava de Caixa Rural i es definia com a «sindicat confessional catòlic i català de soca a arrel. Ni en temps de la dictadura [del règim espanyol de Primo de Rivera] deixà de redactar en català tota la seva documentació pública i privada». Això degué agradar de totes totes als conservadors lectors del diari barceloní. També s'hi dedica un breu apartat a les Arts Gràfiques Martí, empresa de 1929 i ben coneguda ja a la comarca. 

1931. Les Borges Blanques, les Garrigues.
«La Veu de Catalunya», d'octubre (ARCA).
En un extrem de la plana lleidatana i regada pel canal d'Urgell, encara no se la citava com a capital garriguenca, tot i que així va anar definint-se en les ponències que portarien a la comarcalització del país del 1936. El Passeig del Terrall n'era i és el preciós parc-jardí d'esbarjo per als borgencs, «una joia... que poques altres poblacions de la seva categoria podrien mostrar». Tenia llavors la ciutat cap als 5.000 habitants.

1931. Les Borges Blanques, les Garrigues.
«La Veu de Catalunya», d'octubre (ARCA).
Els anuncis de fàbriques d'olis predominen. La sastreria era una botiga essencial en aquells temps: la roba de mudar (i tota l'altra) s'havia de fer a mà. El prêt-a-porter encara s'havia d'inventar. 

1931. Les Borges Blanques, les Garrigues.
«La Veu de Catalunya», d'octubre (ARCA).
L'anunci dels «olis fins d'oliva» de Sindicat Agrícola de les Borges, amb un cert toc de grafisme déco.

1931. Les Borges Blanques, les Garrigues.
«La Veu de Catalunya», d'octubre (ARCA).
Les fàbriques d'escumosos foren freqüents a molts pobles fins ben després de la guerra, gairebé fins als anys 70. Bàsicament, repartien a domicili gasoses, sifons, vins, cerveses i refrescos. Els Escumosos Excelsior, a més, sembla que repartien Spumy o xampanys.

1932. Les Borges Blanques, les Garrigues.
«La Veu de Catalunya», de 3 de setembre (ARCA).
Programa de la festa major, que començava amb brandeig o repic de campanes. Al passeig del Terrall, epicentre de l'esbarjo, il·luminació veneciana dels jardins. A més de sardanes, traques, 'dispar de morterets' i balls d'envelat, també s'hi oferia teatre i cinema. També els tradicionals cossos. Sense oblidar les prèdiques a Santa Justina. Sembla que hi havia activitats per a tots els gustos i ideologies!

[1320] Les Borges Blanques de fa cent anys

[2181] De la Seu d'Urgell, 1932

1932. La Seu d'Urgell.
«La Veu de Catalunya», de 2 de setembre (ARCA).
El mercat de la població. Foto: Gay. 

1932. La Seu d'Urgell.
«La Veu de Catalunya», de 2 de setembre (ARCA).
La pàgina del diari dedicada a la 'ciutat', com el títol de la secció indica. Encara hi havia una segona mitja pàgina completa.

1932. La Seu d'Urgell.
«La Veu de Catalunya», de 2 de setembre (ARCA).
Els horaris de les rutes del cotxe de línia de l'Alsina Graells cap al Pirineu des de Barcelona. El camí es feia, parades incloses via  Calaf i Ponts, en cinc horetes i mitja. Per Puigcerdà, la ruta era un pèl més llarga, una horeta més. Hi havia una d'aquestes línies que sortint de Barcelona a les quatre de la tarda, feia que s'hagués de fer nit a Puigcerdà. Des de la Seu, es podien agafar els enllaços cap a Andorra i fins a Encamp. 

Les pells de Casa Biel lluïen de productes fets de renards andorrans. 

L'article és dedicat a exalçar la gallina dels ous d'or que suposava el turisme per al futur del Pirineu. Fins i tot, s'hi inclou una comparació amb Suïssa i els diners que s'hi deixaven els visitants. Les belleses naturals hi eren -encara hi són- al nostre Pirineu, i l'articulista demana als urgellencs que s'espavilin, que es creïn societats de promoció i que es creïn serveis al turista: «Són tants i tants els aspectes positius  que del turisme en deriven!» D'això ja en fa noranta anys!

El cas és, però, que el turisme s'ha convertit en el monocultiu per excel·lència de tantes i tantes viles i comarques. L'abandó de les activitats tradicionals hi és un fet, sovint irreversible. Durant dècades només hem vist el feix de diners que el turisme aporta, però cap dels mals: la bombolla urbanística, la transformació del medi natural, l'estacionalitat de la feina... Aquests darrers mesos de pandèmia n'hem conegut també el principal perill: què ocorreria si el turisme minvés? Cal diversificar l'activitat econòmica, redimensionar (això avui vol dir reduir) l'activitat turística i potenciar el valor afegit de certes activitats tradicionals. Fàcil de dir, difícil de fer. Impossible?

1932. La Seu d'Urgell i Andorra.
«La Veu de Catalunya», de 2 de setembre (ARCA).
Un segon article ens fa la descripció literària de la plana de l'Urgellet, i un tercer, l'acollida que la Seu ja podia fer als visitants en aquells temps. 

L'article dedicat a Andorra lloa la construcció de la carretera del 1929, a les acaballes ja tres anys després, «una carretera magnífica, la millor carretera muntanyenca d'Europa», amb 32 km. i que puja fins a 2.450 m. d'Envalira.

1932. Andorra.
«La Veu de Catalunya», de 2 de setembre (ARCA).
La carretera d'Ordino i la Massana era també en construcció, i l'empresa F.H.A.S.A. (Forces Hidroelèctriques d'Andorra SA) la gran impulsora dels projectes de modernització de la República pirinenca, creada per Miquel Mateu i Pla, destacat empresari barceloní i primer alcalde feixista de la capital catalana al gener de 1939 i col·laboracionista del règim dictatorial (espanyol) durant tota la resta de sa vida.

1932. La Seu d'Urgell.
«La Veu de Catalunya», de 2 de setembre (ARCA).
L'anunci del més que anomenat Gran Hotel Mundial urgellenc no hi podia pas faltar. Simplement, «confort modern». Les botigues de roba Les Novetats «per la serietat en la nostra norma de venda i pel gust exquisit en la presentació de les seves col·leccions, és la casa preferida pel públic». Especialitats en alta moda i en dols, o sia, moda de dol, si és que se'n pot dir així.

1932. La Seu d'Urgell.
«La Veu de Catalunya», de 2 de setembre (ARCA).
L'acabada d'inaugurar Granja del Gran Hotel Mundial, l'esplèndid saló-bar de l'establiment.

1932. La Seu d'Urgell.
«La Veu de Catalunya», de 2 de setembre (ARCA).
Els tallers de reparació de camions i automòbils eren del tot necessaris en aquells temps, atesa la poca fiabilitat mecànica de les màquines. Al taller oficial de Ford s'hi venien fins i tot els Fordson, «el tractor universal». Tenien sucursal a Andorra i, a més, «als fills d'aquesta república se'ls faciliten cotxes i camions a preus molt econòmics, car no se'ls cobren els drets de duana espanyola».

L'article que tanca el reportatge és dedicat a la Batllia, la verda plana de la Cerdanya meridional, entre Puigcerdà i la Seu, amb la vila de Bellver com a epicentre. També s'hi citen l'església romànica de Talló, el poblet de Bor, la gran cova de la Fou, Sant Julià de la Pedra, Prullans, o la Torre del Cadell, «propera a la casa on havia existit la residència dels Senyors de Cadell, barons d'Aransa, molt renomenats en els fets històrics de Nyerros i Cadells».

1932. La Seu d'Urgell.
«La Veu de Catalunya», de 2 de setembre (ARCA).
El cooperativisme s'anava expandint en aquelles dècades a tot Catalunya, també al Pirineu, amb aquesta Societat Cooperativa de Lleteria del Sindicat Agrícola de la Seu d'Urgell (1915), que comercialitzava mantega i formatges amb el nom Serra del Cadí, elaborats «al cor dels Pirineus catalans». I per al públic de paladar fi, s'hi recomana el formatge Urgellet. 

[2072] Los focs catalans de 1685