[2380] Vistes de Lleida, 1903

1903. Lleida. El Seminari Conciliar, actual rectorat de la UdL.

«La Hormiga de Oro», de 9 de maig (BDH).

El magne edifici del Seminari Conciliar, aixecat al 1894, gairebé solitari a l'altra banda de Boters, entremig les hortes, amb algunes torres ací i allà. La imatge podria haver sigut presa des de dalt del campanar de Sant Llorenç, ja que la perspectiva sembla aèria, i no hi podia haver cap altre lloc adequat en aquells temps. Darrere el Seminari, un parell d'altes fumeres de molins d'oli o fàbriques de licors.

1903. Lleida. El Seminari Conciliar, actual rectorat de la UdL.

«La Hormiga de Oro», de 9 de maig (BDH).

Detall del grandiós edifici del Seminari, que marcava la potència episcopal del moment. L'edifici fou restaurat als inicis dels 80 com a seu del vell Estudi General recuperat, convertit ben aviat en UdL. Si ens hi fixem prou, veurem com entre els jardins destaca una monumental font (diria que font més que estàtua), de la qual s'alça una alta creu de ferro sense altres ornaments. La Lleida de Boters enllà no arribaria fins ben entrada la segona meitat de segle.

1903. Lleida. El Seminari Conciliar, actual rectorat de la UdL.

«La Hormiga de Oro», de 9 de maig (BDH).

El bisbe Messeguer assegut a la cadira episcopal lleidatana. Són imatges d'una altra època, però també d'una altra concepció del món, que fa tremolar només de pensar-hi. Durant la quinzena d'anys que fou bisbe de la ciutat, al tombant del segle XIX al XX, enter 1889 i 1905, feu aixecar l'edifici del Seminari, recuperà Sant Martí per al culte, intercedí -no només amb parenostres i avemaries- per a donar una empenta al Canal d'Aragó i Catalunya, i impulsà la creació del Museu Diocesà de Lleida, que s'instal·là en aquell magne edifici. Fou creat a semblança del bisbe Morgades a la diòcesi de Vic, només tres anys després (1893), amb la intenció de salvaguardar el vast patrimoni d'art religiós d'arreu del domini episcopal, compartit amb les comarques germanes de la Franja i una mica més enllà (i de l'antic bisbat de Roda d'Isàvena) des de feia nou-cents anys. Moltes de les peces foren comprades, d'altres donades de mans particulars, a on havien anat a parar després de successives desamortitzacions.

Però davant la justícia (espanyola) del règim del 78, hereva directa del poder judicial franquista, tot ha sigut paper mullat. Tant el bisbat (1999) com la col·lecció artística seran trossejats i espoliats per l'Estat (espanyol) i traslladat del territori episcopal propi (parròquies i capital del bisbat) a territori espanyol i de bisbat barbastrenc, que mai no hi havia tingut jurisdicció. El fet fou perpetrat durant la nit del setge de Lleida d'11 de novembre de 2017.

1903. Lleida. El Seminari Conciliar, actual rectorat de la UdL.

«La Hormiga de Oro», de 9 de maig (BDH).

1903. Lleida. El Seminari Conciliar, actual rectorat de la UdL.

«La Hormiga de Oro», de 9 de maig (BDH).

La façana de la Catedral Nova en començant el segle XX.

1903. Lleida. El Seminari Conciliar, actual rectorat de la UdL.

«La Hormiga de Oro», de 9 de maig (BDH).

La vella catedral lleidatana, militaritzada des del 1707 pels nous dominadors borbònics (espanyols) del nostre país.

1903. Lleida. El Seminari Conciliar, actual rectorat de la UdL.

«La Hormiga de Oro», de 9 de maig (BDH).

Detalls del quarter militar de la Seu.

1903. Lleida. El Seminari Conciliar, actual rectorat de la UdL.

«La Hormiga de Oro», de 9 de maig (BDH).

L'escut episcopal del bisbe Messeguer, amb les quatre barres en un dels quarters.

1903. Lleida. El Seminari Conciliar, actual rectorat de la UdL.

«La Hormiga de Oro», de 9 de maig (BDH).

Se'n destaquen els 92 m de façana per 74 m de lateral. Els dos claustres servien l'un per al seminari menor, «donde estan los gramáticos y filósofos» i el major, «que ocupan los teólogos»... Millor no ocupar-nos ací de la qualitat de tals ensenyaments. Això sí, ja se n'anomena la «espaciosa iglesia», allà a on s'hi feu el bar del rectoral actual, a més de gran sala d'actes i dos oratoris. En parlant de la història de la ciutat i capellans, sempre surt el nom del Papa Calixt III, alumne de l'Estudi General al seu temps, i també Sant Vicent Ferrer o Sant Josep de Calassanç. S'hi fa esment de l'assistència del bisbe lleidatà Antoni Agustí al Concili de Trento cinccentista. Esdevingué arquebisbe de Tarragona i tot. La seua família era originària de Fraga.

1903. Lleida. El Seminari Conciliar, actual rectorat de la UdL.

«La Hormiga de Oro», de 9 de maig (BDH).

La imatge de la Immaculada en un dels claustres del Seminari.

1903. Lleida. El Seminari Conciliar, actual rectorat de la UdL.

«La Hormiga de Oro», de 9 de maig (BDH).

Detall del peu i de la imatge santa, l'única dona al pensament dels capellans... o no.

[1838] Més vistes lleidatanes del Dr. Morelló

[2379] Del setrill matrimoni

Setrill matrimoni.

Peça actual del setrill doble.

Setrill matrimoni.

A. Griera, «Butlletí de dialectologia catalana», núm.16 (gen.-des. 1928), (ARCA).

El setrill matrimoni era peça indispensable en la taula de pagès. Per amanir l'enciam alhora, una ampolla amb dos compartiments, l'un per al vinagre i l'altre per a l'oli. La saviesa popular el batejà, potser amb una mica de mordacitat, com a 'matrimoni', car ja mai més dos que no lliguen, que no 'casen', com són oli i vinagre, no es podien separar. Sembla que als inicis era sobretot una peça per anar al tros: en un sol petit recipient hi tenien tots dos líquids. 

Setrill matrimoni.

Antic exemplar de vidre verd.

El mot setrill és derivat «de l'àrab satl, 'espècie de galleda o atuell amb una ansa', el qual havia estat pres del llatí SITULA, 'galleda', per l'àrab d'Orient», escriu el mestre Coromines. Un mot amb llarg viatge, documentat ja en la nostra llengua cap al 1268, al costat del mot més primitiu setra o setre, que apareix en Llull. 

 

Setrill matrimoni.

Peces que fa el forn del Museu del Vidre de Vimbodí.

Setrill matrimoni.

«Cultura i Paisatge», 7 (enllaç).

A Vimnbodí i contrada s'ha convertit en costum de regalar un setrill doble a les noves parelles, com a símbol d'unió. La llegenda, de ben segur creada als voltants del segle XVII, diu que... 

«Un jove vidrier de Vimbodí es consumia per l’amor no correspost d’una fadrina del poble. Tan entestat n’estava que va voler enamorar la seva estimada obsequiant-la amb el gerro més gran i bell que mai hagués sortit de cap forn.

«Va esmerçar ingents quantitats de vidre i de bufera per crear una obra d’art sublim, els colors i filigranes de la qual superaven fins i tot els més luxosos ornaments del palau abacial. Però en rebre el present, la noia es va sentir aclaparada per tant de luxe i va rebutjar el gerro: ella era de família humil, i no estava avesada a tanta ostentació. I si de tal mena eren els compliments del seu pretendent, res no tindrien en comú si es casaven.

«El noi es va adonar del seu desencert i es va apressar a atiar el foc del forn per poder crear un regal més mesurat i escaient: faria un setrill d’oli i un altre de vinagre, ingredients senzills però indispensables per amanir una vida en comú. Però el jove vidrier havia destinat gairebé tota la pasta de vidre per fer el maleït gerro, així que tan sols va poder crear un únic i petit setrill, que va haver de dividir per dins en dos compartiments diferenciats per tal que pogués contenir l’oli i el vinagre. En rebre el present, aquesta vegada la noia va quedar admirada per la traça del seu pretendent, qui mogut per l’amor havia aconseguit casar dos líquids en un únic recipient mantenint l’essència de cadascun. Com un matrimoni perfecte.

«D’aleshores ençà, els setrills com aquell s’anomenen “matrimonis”. Alguns tenen dos brocs, un a cada costat, i d’altres només en tenen un, per on ragen junts l’oli i el vinagre. N’hi ha de decorats i de més senzills, però tots són igual d’originals i sorprenents». (enllaç).

[2346] «Blocs Manelic», els blogs de fa cent anys

[2378] La Lleida prenapoleònica, més

 

1806. Plànol de Lleida.

Alexandre de Laborde, «Voyage pittoresque et historique de l'Espagne» (INHA).

El vell pont medieval (26) amb els tallamars punxents. El text descriu que el vell pont havia sigut abatut al 1727, probablement de manera parcial per una riuada. La plaça de Sant Joan (14) hi és recollida amb aquest nom, que li donava l'església gòtica (16) que la tancava. A l'altre costat, i fins a la Paeria, sembla que hi hagué una placeta arbrada (28), dita del Mercadal per l'autor. Més avall, la plaça i església de Sant Francesc (13). El Cappont encara romania despoblat. 

1806. Plànol de Lleida.

Alexandre de Laborde, «Voyage pittoresque et historique de l'Espagne» (INHA).

El bastió i baluard del Carme, amb la porta del Sant Esperit (9). Una mica més amunt, al peu del turó lleidatà, el gran embalum de l'església medieval de la Magdalena, que no passaria de l'imminent setge gavatxo del 1810. En ple carrer del Carme, un forat ens indica el pati del convent i església del Carme, dels quals actualment només conservem, ben refet, el temple. Per la banda que donava llavors al riu, car encara no s'havia saltat la muralla per fer la Rambla de Ferran, els vells banys medievals (29) de la ciutat, que es remuntaven a època romana. 

1806. Plànol de Lleida.

Alexandre de Laborde, «Voyage pittoresque et historique de l'Espagne» (INHA).

Els banys antics eren ocupats al segle XIX per «la fabrique d'un corroyeur», és a dir, per les adoberies, sempre necessitades de gran quantitat d'aigua que les antigues conduccions dels banys, provinents del Noguerola, els proporcionaven. Eren descendents de les antigues termes romanes. L'autor les data de cap al segle V o VI. 

1806. Plànol de Lleida.

Alexandre de Laborde, «Voyage pittoresque et historique de l'Espagne» (INHA).

L'església de la Magdalena al peu del baluard de la Reina (4).

1806. Plànol de Lleida.

Alexandre de Laborde, «Voyage pittoresque et historique de l'Espagne» (INHA).

Els pous de gel a tocar de la porta de la Magdalena, al peu de la muralla.

1806. Plànol de Lleida.

Alexandre de Laborde, «Voyage pittoresque et historique de l'Espagne» (INHA).

L'autor dibuixa una gran bassa d'aigua cap a la zona del Camp de Mart, llavors només voltada d'erms i alguns trossos de conreu. 

1806. Plànol de Lleida.

Alexandre de Laborde, «Voyage pittoresque et historique de l'Espagne» (INHA).

Un vell rentador públic o safareig (30) amb aigua del Noguerola. 

1806. Plànol de Lleida.

Alexandre de Laborde, «Voyage pittoresque et historique de l'Espagne» (INHA).

El cap de pont fortificat per a resistir els embats de l'artilleria. L'accés s'hi feia pel lateral est, cap al camí de Granyena i Barcelona, o bé, per mitjà d'un passeig arbrat que ja voldríem avui per a l'Avinguda de les Garrigues, cap al camí de Montblanc i Tarragona, a tocar del qual hi hagué el monestir dels Trinitaris (21). Com a curiositat, el gravat defineix com «piles de l'ancien pont» uns pedrots conservats al bell mig del nostre modern Cappont. L'indret apareix una mica lluny de la llera del riu, a la zona a on hi hagué l'antiga forca o patíbul a l'entrada de la ciutat, ben visible als que en sortien i per als qui hi arribaven.

1806. Plànol de Lleida.

Alexandre de Laborde, «Voyage pittoresque et historique de l'Espagne» (INHA).

[2377] La Lleida prenapoleònica

[2377] La Lleida prenapoleònica

1806. Plànol de Lleida.

Alexandre de Laborde, «Voyage pittoresque et historique de l'Espagne» (INHA).

La ciutat de Lleida dins les velles muralles a començament del segle XIX, just abans dels embats napoleònics.

1806. Plànol de Lleida.

Alexandre de Laborde, «Voyage pittoresque et historique de l'Espagne» (INHA).

Portada de l'edició de l'obra, d'esperit plenament neoclàssic. 

1806. Plànol de Lleida.

Alexandre de Laborde, «Voyage pittoresque et historique de l'Espagne» (INHA).

La ciutat encara presentava l'aspecte amb què va formar-se durant l'Edat Mitjana, ajaguda i closa a la dreta del Segre, sempre al peu del seu magne turó, ocupat militarment des del 1707 per tal de fer efectiva la conquesta borbònica (francoespanyola). 

1806. Plànol de Lleida.

Alexandre de Laborde, «Voyage pittoresque et historique de l'Espagne» (INHA).

El nostre secular turó fortificat, llavors més que mai, ja que Felip V, el primer Borbó, ordenà la conversió de la catedral en caserna, per fer efectiu el domini de la ciutat. No en tingué prou amb Gardeny, li calgué embotir la soldadesca a la Seu, a on s'hi feren dos pisos a les naus de l'església per poder-los-hi encabir, i tapiar el claustre per fer el servei de quadra, cuina, letrina i tot allò que calia per mantindre la plaça militar. Es veu, doncs, que els lleidatans li fèiem de valenta por, al rei (espanyol), que va pensar fins i tot a demolir la Seu, en una característica mena de repressió rabiosa que hem tornat a tastar des del 2017.

Observem perfectament els diferents caminets que pujaven fins a la Seu, el de la Magdalena (10) a la dreta, el del Canyeret, el de la Llengua de Serp (8), i el del Pla dels Gramàtics, a on ara hi ha la llarga escala que puja des del Mercat del Pla fins a la Porta del Lleó. A la banda de dalt, que és la part oest del turó, una mena de camí de ronda unia el portal de Boters amb el de la Magdalena. Fou l'equivalent de la futura avinguda dita de Prat de la Riba.

Els baluards de la Seu eren el del Rei (2), de l'Assumpció (3), de la Reina (4), i de Lovigny (5). 

1806. Plànol de Lleida.

Alexandre de Laborde, «Voyage pittoresque et historique de l'Espagne» (INHA).

La muralla de Boters (11) a l'oest de la ciutat, zona d'«eixample» des de després de la Guerra dels Segadors, a on s'hi va traslladar el palau i els horts episcopals, enllà dels barris de Sant Martí (15) i Sant Llorenç. EL barri universitari als peus de la Seu havia desaparegut arrasat per gràcia, altre cop, de Felip V. Només en restà el Pla dels Gramàtics (17) com a record de l'antiga esplendor de la Universitat lleidatana medieval. De la Porta de Boters en sortia el camí de Vallcalent d'una banda, i el de Montsó de l'altra, o sia el que esdevindrà Balmes, Ricard Vinyes, Rovira Roure i la carretera d'Osca.  

1806. Plànol de Lleida.

Alexandre de Laborde, «Voyage pittoresque et historique de l'Espagne» (INHA).

El carrer Cavallers baixava dret des del Pla dels Gramàtics (17) fins al carrer Major. No tenia sortida fins baix al riu, com actualment. A mitjana alçada, pujant a banda esquerra just arribant al Convent del Roser, l'antic assoc, poc dibuixat en el plànol, potser molt decadent, en el desnivell que després guanyaran la Costa del Jan i el carrer la Palma. És ben probable també que els contorns de carrers i edificis no fossin del tot acurats. El dibuixant degué enfilar-se al campanar de la Seu per tindre'n una visió elevada, també des de Gardeny. Però resultava realment complex de resseguir tots els antics carrerons i estrets carreronets sorgits de la Lleida medieval.

1806. Plànol de Lleida.

Alexandre de Laborde, «Voyage pittoresque et historique de l'Espagne» (INHA).

Al peu de Gardeny (22) hi havia la partida de la Mariola, que començava a l'antic molí (22), que es correspondria aprox amb l'actual Escorxador lleidatà. 

1806. Plànol de Lleida.

Alexandre de Laborde, «Voyage pittoresque et historique de l'Espagne» (INHA).

La Porta de Sant Antoni (12), amb el vell convent que hi havia adossat (18), obria la ciutat a l'oest, plena d'hortes i conreus, amb la carretera de Fraga (27) al peu de Gardeny (22), zona en la qual avui hi emplacem el Camp escolar.

1806. Plànol de Lleida.

Alexandre de Laborde, «Voyage pittoresque et historique de l'Espagne» (INHA).

Del carrer Sant Antoni (12, 18) a l'antic convent i església dels Caputxins (20), que tapava la sortida del carrer Cavallers al riu fins ben entrat el segle XIX, passant per la Catedral Nova (6) al davant de l'antic Hospital de Santa Maria. Fora muralla sembla que hi cresqué una mica de bosc de ribera. 

1806. Plànol de Lleida.

Alexandre de Laborde, «Voyage pittoresque et historique de l'Espagne» (INHA).

La muralla que pujava fins a la Porta de Boters (11), futura Rambla d'Aragó. Amb la gran silueta enfosquida hi destaca l'església de Sant Llorenç.

[296] Lleida, setge de Suchet

[2378] La Lleida prenapoleònica, més

[2376] Alòs de Balaguer, encara més

 

2002. Alòs de Balaguer (la Noguera d'Urgell), 

a vista d'ocell, Diari «Segre».
L'urbanisme actual encara respecta l'antiga disposició de la vila closa, i que constitueix un gran tresor històric de la vila. Esperem que la plaga de les adossades ni hi arribi, i que es puguin anar refent les velles cases atrotinades o abandonades. L'església tanca el poble amb el seu gran embalum, a tocar dels horts del Segre. 

2002. Alòs de Balaguer (la Noguera d'Urgell), 

a vista d'ocell, Diari «Segre».

El raval del poble ha anat allargassant-se per la carretera vella d'Artesa. A mitjana alçada, en direcció al castell, antigues pletes de bestiar o restes de cases al peu del castell, potser enderrocades en algunes de les escaramusses bèl·liques dels segles passats, quan pugnar per Alòs significava el domini del pas de Segre que s'obrirà a la plana després de l'estret del Mu. 

2002. Alòs de Balaguer (la Noguera d'Urgell), 

a vista d'ocell, Diari «Segre».

Aquests voltants del Segre eren ja poblats al Paleolític, quasi res! El castell ja era d'origen sarraí, després pervingut a mans urgellenques. Llegim ací que el Marquesat d'Alòs fou  creat per Felip V, però en realitat, segons que llegim a la viquipèdia, fou d'origen borbònic napolità en època de Carles VII, més tard III de les Espanyes. Els marquesos tenien palau al Cap i Casal, al carrer de Sant Pere Més Baix, 55, cantonada amb el carrer d'en Mònec, ara restaurat i dedicat a usos socials. 

1970 ca. Alòs de Balaguer (la Noguera d'Urgell).

Fototeca.cat.

Una de les antigues mines de bauxita que hi hagué al terme alosenc. 

1950. Alòs de Balaguer (la Noguera d'Urgell).

La mina de bauxita.

«"Mapa de la zona de bauxitas de Alós de Balaguer-Camarasa (Lérida)", que acompañaba a la comunicación titulada "Una nueva zona de bauxitas en la provincia de Lérida", de José Mª Ríos García y Antonio Almela, com. nº 43, "II Congreso Nacional de Ingeniería",Tomo V, Madrid, 1950. P. 13». (enllaç).

Navegant, o millor dit, surant d'ací cap allà per les xarxes em trobo amb la desconeguda informació sobre les velles mines de bauxita del terme d'Alòs, productives durant els anys autàrquics de la dura i repressiva postguerra en dictadura (espanyola). Dels cinc llocs citats al mapa, se n'arribaren a explotar tres, les mines Pilar, Consuelo, i Araceli. Que devien ser les dones, filles o sogres de l'enginyer responsable, que traspuava tot el regust de la ideologia franquista. En l'enllaç mencionat hi trobem aquesta descripció:

«Según el artículo de Ester Boixereu i Vila titulado "El descubrimiento, investigación y explotación de bauxitas en Cataluña (1900-1995", publicado en las "Actas do 3º Simpósio sobre mineraçao e metalurgia históricas no sudoeste europeu". Oporto, 2006, pp. 1-11:

«En la zona de Alós de Balaguer-Camarasa los yacimientos de bauxitas fueron descubiertos por el IGME en el año 1949, durante la elaboración del Mapa Geológico a escala 1:50.000. A partir de esa fecha se realizaron numerosos trabajos de investigación, que pusieron de manifiesto los indicios de la Sierra de Montroig, en Camarasa, Sierra de Sant Jordi, y Alós de Balaguer. Estas investigaciones culminaron con la puesta en marcha de las explotaciones de la de la Font de la Forradella y las de la Sierra de San Mamet, en Alós de Balaguer.

       «A partir de 1955 la producción de bauxitas se había concentrado en la zona surpirenaica. Las minas más importantes fueron Araceli, Pilar y Consuelo, situadas en el Término municipal de Alós de Balaguer. A principios de los años 1960 trabajaban una media de 41 mineros, mayoritariamente en labores a cielo abierto. Permanecieron activas hasta 1986 y de ellas se extrajeron unas 200.000 T de mineral. Las compañías explotadoras fueron La Alquimia C.A., Bauxitas Españolas S.A. y por Cementos Molins S.A.

«Tal y como indicaba la autora citada, se confirma en varias comunicaciones presentadas y publicadas en el Tomo V del "II Congreso Nacional de Ingeniería", que el descubrimiento fue realizado por el IGME en 1949. Una de estas comunicaciones (nº 43, páginas 9 a 16), titulada "Una nueva zona de bauxitas en la provincia de Lérida", cuya autoría corresponde a José Mª Ríos García y Antonio Almela Samper, descubridores del yacimiento, adjunta un plano geológico (que reproduzco) y describe la zona donde se ubican las minas "Pilar" y "Consuelo" (no otorgadas aún, pues su otorgamiento se produjo a finales de 1951) de la siguiente forma:

«En la vertiente Sur de la sierra de San Mamet, en las partidas de Les Coms y Malagostá, a unos 1.000 metros de cota y 6 km. al N. de Alós de Balaguer, se han encontrado otros dos afloramientos de bauxitas que ocupan posición estratigráfica idéntica a la de los demás yacimientos.

«Como quiera que la sierra citada forma un domo de calizas del cretáceo superior, las que ocupan la vertiente S. aparecen orientadas sensiblemente E-O y con buzamientos variables al S. que llegan a 300 en las capas más meridionales.

«Esta disposición hace que los barrancos que enta­llan estas calizas hagan aparecer en algunos puntos las areniscas existentes bajo las calizas, y, tanto en Les Coms como en Malagostá, afloran bolsadas de bauxi­ta que yacen bajo las areniscas. El fenómeno viene facilitado por varias fallas de dirección aproximada O-N-O E-S-E, en las que el labio Sur queda hun­dido en relación con el superior».

1921. Alòs de Balaguer (la Noguera d'Urgell).

Foto: Josep Salvany i Blanc (MDC-BdC).

La vella església medieval refeta pels diferents ordres arquitectònics al llarg dels segles. Al fons, el detall de les feixes de conreu que cobreixen tot el vessant de la serra.

1932. Alòs de Balaguer (la Noguera d'Urgell).

«La Veu de Catalunya», de 3 d'abril (ARCA).

La ruta senderista del Mu ja era coneguda als anys 30. Com que no hi havia la passarel·la penjant que ara permet el pas a la riba dreta del Segre en sortint de Camarasa, calia pujar per la Serra Carbonera fins a l'ermita de Sant Jordi i d'allà anar planejant fins a les envistes d'Alòs, a on ja podia travessar-se el Segre pel vell pont, el gran arc central del qual fora volat en la retirada republicana.

1887. Alòs de Balaguer (la Noguera d'Urgell).

«El Eco del Pallás», de 13 de novembre (XAC).

La muntanya d'Alòs era comunal, ja que no havia sigut afectada per la desamortització, potser per influències i interessos del senyor marquès. Per tant, ningú que no fos del poble i segons les normes establertes podia fer-ne ús. Però heus ací que un bon jan de Camarasa s'hi posà a fer llenya, per necessitat, suposem. Acabada l'àrdua tasca, feta a mà —recordem-ho— en aquells temps, «echóse a dormir al lado de los fajos». Una bona migdiada damunt dels feixos de llenya que havia tallat, sense cap mala consciència de malifeta. En aquell moment de dolços somnis fou descobert per l'agutzil i altres veïns d'Alòs, que li requisaren «caballería, leña y aperos», o sia, la mula, els feixos i el falçó o xurrac amb què feu la feina. El robatori fou taxat en 1 pta. Fins i tot als qui vam conèixer el que eren les pessetes fins que vam ser adults, una pesseta ens era una quantitat ínfima, que ningú no s'acotxava a plegar. Però cent anys enrere, ai las!, era el jornal que et podies fer en un dia de tallar llenya. 

I cap a judici. El defensor va intentar justificar que els camarasins tenien drets consolidats d'accés a l'explotació de la muntanya alosenca, amb aportació de documentació del segle XVII. Cosa que així fou reconeguda per la justícia espanyola a Catalunya. El pobre camarasí, doncs, recuperà possessions i feixos de llenya.

1886-1894. «El Eco de Pallás», Tremp.

Capçalera del setmanari publicat a Tremp, d'ideologia conservadora dels interessos morals i materials (d'alguns).

[2375] Apunts d'Alòs de Balaguer, més