QUINA LA FEM?

20220506

[2375] Apunts d'Alòs de Balaguer, més

Anys 1970 ca. Alòs de Balaguer (la Noguera d'Urgell).

Fototeca.cat.

Les antigues cases del poble, algunes de teulada esfondrada, víctimes del despoblament, amb l'església tancant la vila a tocar de l'entrada del Segre, que en sortir del poble s'endinsa de seguideta al congost del Mu.

1913. Alòs de Balaguer (la Noguera d'Urgell).

«Geografia General de Catalunya, Província de Lleyda», Ceferí Rocafort.

Abans de la guerra ja havia començat el despoblament. Segons el cens de focs del segle XIV, Alòs no era pas un poblet esgarriat, sinó que tenia bons fonaments demogràfics i estratègics. L'ermita de Sant Mamet sempre és destacada per sa situació privilegiada, al nord de la població, dalt de tot de la serra i amb grans vistes sobre el Meià i el Montsec.

1913. Alòs de Balaguer (la Noguera d'Urgell).

«Geografia General de Catalunya, Província de Lleyda», Ceferí Rocafort.

Ara fa cent anys, encara hi funcionaven quatre o cinc molins, d'oli o de farina. Les muntanyes del Mu diu que "foren exceptuades de la desamortització", per la qual cosa devien continuar com a comunals. Hi havia escola per a xiquets i per a xiquetes, rigorosament separades segons norma d'aquells temps. També s'hi menciona la fàbrica de draps o teixits de cànem.

La història medieval i moderna de la vila fou prou viva: era realment plaça fonamental per al control del Segre mitjà.

1913. Alòs de Balaguer (la Noguera d'Urgell).

«Geografia General de Catalunya, Província de Lleyda», Ceferí Rocafort.

Foto: Lluís Marià Vidal.

La imatge deu datar dels tombants de segle XIX a XX, i és feta des de la mateixa llera del riu. Hi veiem les muntanyes prou pelades: era perquè llavors eren completament conreades, com a tot arreu. La fil·loxera marcaria un primer punt d'inflexió per l'abandó dels conreus d'accés més difícil, que ja no es replantarien. La despoblació del segle XX faria la resta, de manera que molts camps de conreu als vessants muntanyencs passaren a ser ocupats de bosc.

1913. Alòs de Balaguer (la Noguera d'Urgell).

«Geografia General de Catalunya, Província de Lleyda», Ceferí Rocafort.

Foto: Lluís Marià Vidal.

Detall del poble vell de carrerons costeruts i cases agombolades, tot i que l'església, de Sant Feliu, no n'és el nucli central elevat, sinó que apareix tancant l'antiga vila closa pel cap d'avall.

Anys 1970 ca. Alòs de Balaguer (la Noguera d'Urgell).

Fototeca.cat.

Precioses vistes de la vila, del castell i de les primeres parets del Mu. A la riba dreta, el vell camí de bast o ferradura que comunicava amb Camarasa. En segles reculats, quan no hi havia el pantà sobre la Pallaresa, allà el camí de ferradura travessava per un pont romànic d'una arcada, i d'allà cap al vell pont que creuava el Segre davant de la capital del marquesat.

[2374] Apunts d'Alòs de Balaguer

20220503

[2374] Apunts d'Alòs de Balaguer

Anys 1950-60. Alòs de Balaguer, la Noguera d'Urgell.

Foto: Janot.

El fotògraf d'Organyà feu en aquells anys sèries dels pobles de la ribera del Segre, que foren comercialitzades amb el característic acoloriment de l'època. I en efecte, vistes amb els pas dels decennis, tenen un inconfusible aroma de temps ja desapareguts.

1845. Alòs de Balaguer (la Noguera d'Urgell).

«Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de Ultramar», de Pascual Madoz.

A mitjan segle XIX, el pont d'Alòs era de fusta: a la riba dreta del Segre, «sobre el cual hay un puente de madera de un solo arco». O sia que el pont que s'emportà la riuada del 1982 (refet de l'arc central, volat a la guerra), tenia encara no cent anys, i alguns menys i tot. Constava de «100 casas, distribuidas en una pequeña plaza, y varias calles incómodas y sucias por estar mal empedradas». Ves per on, disposaven de presó. L'autor ja es feia ressò de la magnífica vista sobre la conca de Meià des del cim de Sant Mamet. Cal pujar-hi, si encara no ho heu fet.

«Brotan en varios sitios algunas fuentes de esquisitas y cristalinas aguas, que con las del Segre aprovechan los vecinos para surtido de sus casas». En aquells carrers costeruts, com devia costar de pujar els càntirs plens d'aigua al coll. Feina de dones! Hi havia tres cases que tenien teler de «lienzos caseros», espardenyeria i dos molins fariners, un d'oli i fàbrica d'aiguardent. A mitjan segle XIX, rondaven els 500 habitants, repartits en cent llars. Fora a la segona meitat d'aquell segle que el poble faria una bona bufada demogràfica, per tornar a caure després de la guerra.

Anys 1950-60. Alòs de Balaguer, la Noguera d'Urgell.

Foto: Janot.

Una altra bella acolorida de la mateixa sèrie. A l'esquerra, el vell castell i el pont refet de la postguerra. En primer terme, un dels vells molins sobre el Segre.

1896. Alòs de Balaguer, «Anuari Riera».

Al tombant del segle XIX al XX, el poble havia doblat la població i sobrepassava els mil habitants. La distància de 25 quilòmetres fins a Balaguer és exactament la que hi ha baixant pel congost del Mu i Camarasa. Però la confusió de l'editor és flagrant: ni la vila és «en medio del Pirineo» ni a la vora de la Noguera Pallaresa. És clar, confusió amb l'altre Alós, el de l'accent tancat, a la vall d'Isil. Hi havia ja escola de xiquets i xiquetes, fet que Madoz no mencionava. Un parell de botigues i de fusters, ferrer, estanc, els tres molins, i la llista dels hisendats locals.

1908. Alòs de Balaguer, «Anuari Riera».

L'anuari d'aquest any incorporava els càrrecs municipals, sense oblidar-se del poder negre, o sia, de la sotana. S'hi citen dos molins d'oli, dos de farina, i un terrissaire; de cafès, dos i el del Casino, la fusteria i una cistelleria i tot; també dos ferreries i una fàbrica de cànem, que Madoz citava com a indústries casolanes de draps. Entre els propietaris rurals, s'hi destaquen els vinyataires.

Anys 1970 ca. Alòs de Balaguer, la Noguera d'Urgell.

Foto: Janot.

Una nova sèrie, de cap als anys 70, sense acolorir però a tot color, amb les vistes característiques de la vila.

[2373] Alòs, a la riba del Segre

20220430

[2373] Alòs, a la riba del Segre

1968. Alòs de Balaguer, la Noguera d'Urgell.

«Ressorgiment», núm. 618, de gener, Buenos Aires (ARCA).

L'esplèndida vista del poblet urgellenc (de l'Urgell històric) al costat del Segre. El riu a tocar del vell casalici del molí, a on ara hi ha un restaurant. El poble antic, aturonat i clos al voltant de l'església. La dada demogràfica correspon als anys 30 del segle XX, per la qual cosa és probable que també la fotografia ho sigui. Després de la guerra, començà el despoblament, indeturable fins avui, que té cap als 140 habitants. N'havia arribat a tindre pocs més de mil, cap a mitjan dinovena centúria. Durant els darrers 40 anys, el reequilibri territorial del nostre govern no ha funcionat. Podríem provar alguna mesura nova, o se'ls han acabat les idees? Sempre podrien fer-hi uns jocs olímpics...

1968. Alòs de Balaguer, la Noguera d'Urgell.

«Ressorgiment», núm. 618, de gener, Buenos Aires (ARCA).

El vell camí de bast o ferradura que passava entre el peu del poble i el riu, ara s'ha asfaltat i ampliat una mica i permet anar d'una punta a l'altra del poble sense enfilar-s'hi pels estrets i costeruts carrerons. Amb algunes façanes una mica més arrebossades i pintades, el poble faria un goig que encantaria. Vinga, senyor alcalde, a la feina!

1970. Alòs de Balaguer, la Noguera d'Urgell.

«Ressorgiment», núm. 643, de febrer, Buenos Aires (ARCA).

Les runes del vell castell mil·lenari que protegia el pas per les aigües de l'estret del Mu. La documentació més antiga ens documenta el topònim ja al segle XI, o sia, mil anys enrere. Llavors potser només encara el castell. Per les arrels antigues de què es forma el topònim, ja devia existir quan hi arribaren les tropes d'Ermengol II, que el traspassà a mans d'Arnau Mir de Tost. Segons Coromines, l'arrel AL- (present en Alòs, Alós, Aler) és d'origen iberobasc, emparentada amb el basc alha 'pastura', biscaí ale 'aliment per péixer'. Per al savi etimòleg, els sufixos —òs i —ós han de ser diversos i no s'ha de confondre mai Alós d'Isil, que els pallaresos sempre pronuncien amb tancada, amb l'Alòs sicorí. Sembla que el lloc d'Alòs havia estat secularment lloc de transhumància de ramats de la plana cap al Pirineu en temps no tan reculats i potser el topònim hi tindria alguna relació. En cap moment s'hi esmenta la possibilitat d'un prefix aràbic.

1954. Alòs de Balaguer, la Noguera d'Urgell.

«Ressorgiment», núm. 480, de juliol, Buenos Aires (ARCA).

L'aire medievalitzant d'un dels vells carrers de l'antiga vila closa. La imatge és del conegut fotògraf lleidatà Ramon Borràs. En l'antic règim, la vila s'anomenà Alòs del Marquesat, per pertànyer al marquesat de Camarasa, que abastava des d'aquesta vila i fins al Pas Nou del Montsec. Després, al segle XIX, agafà el nom de la capital del partit judicial, Balaguer. De tota manera, el més bonic i escaient fora Alòs de Segre. Ep, sense voler pas passar pel davant dels alosencs i alosenques.

1947. Alòs de Balaguer, la Noguera d'Urgell.

«Ressorgiment», núm. 341, de juny, Buenos Aires (ARCA).

El Segre discorre plàcid sota el magne vell pont d'Alòs. L'arc central fou volat en la retirada de les tropes republicanes i reconstruït en la postguerra. Amb tot, la gran riuada del 1982 se l'endugué aigües avall. Calgué refer-lo, però ja sense l'elegància del vell.

1973. Alòs de Balaguer (la Noguera d'Urgell),

«Els rius de Lleida», Vallverdú/Sirera.

«Perspectiva del Segre des del castell d'Alòs. Els cortals eren parada obligatòria del bestiar que pujava a la Conca de Tremp. El pont, refet, permet de pujar a Rubió i la Foradada».

1970. Alòs de Balaguer, la Noguera d'Urgell.

«Ressorgiment», núm. 643, de febrer, Buenos Aires (ARCA).

Del recull Contes per a infants, de Reis Bertral, premiat als Jocs Florals de París al 1948. Una recreació d'estil arromanticat del passat medieval, amb la valenta i decisiva acció bèl·lica defensiva d'Elisenda, filla del senyor del castell d'Alòs. La tradició popular presenta ara i adés aquestes accions femenines que suplanten el paper masculí com a admirables i singulars, gairebé miraculoses. O sia, que al capdavall, amb aquesta excepcionalitat, les llegendes reasseguraven la idea patriarcal que no era tasca per a elles.

[1822] Lo Segre pel país dels lladoners i de les forques