Seguidors

20220302

[2357] La batalla de ges a l'antic carnestoltes d'Agramunt


1861. Agramunt, Pont de pedra del Canal d'Urgell.
«Reseña de la Obra del Canal de Urgel. SA Canal de Urgel», BCN, 1861.
Abans que la riuada de Santa Tecla del 1874 se l'emportés, l'aqüeducte agramuntí original (1857) del canal d'Urgell sobre el Sió presentava aquest aspecte. De l'Urgell i les Garrigues al Priorat i Camp de Tarragona aquella rubinada causà més de 500 morts. 
Encabat, fora substituït pel reconegut pont de ferro, amb estructura de bigues d'acer reblonades, uns quants anys abans que fessin servir la mateixa tècnica per a la Torre Eiffel parisenca. De l'antic, se n'aprofitaren les peanyes i poca cosa més. Tanta és la força de les rubinades (o rovinades) del Sió, com modernament i no fa gaires anys, amb tristor ho hem tornat a comprovar. 

1909. Agramunt en temps de carnestoltes.
«L'excursió a Agramunt», Josep Estadella i Arnó.
«Butlletí del Centre Excursionista de Lleida» (ddd.uab).
L'eminent poeta, metge i polític lleidatà republicà signa aquesta crònica. Llavors encara no tenia trenta anys, i estava a punt de començar la seua carrera política, primera a la Joventut Republicana lleidatana, després al Partit Republicà de Lerroux, del qual n'arribà a ser ministre de Treball (1933-34) en època republicana (espanyola). 
Aquell dia, sembla que l'Estadella i els seus companys ja n'estaven tips de la gatzara carnestolenca, i decidiren anar-se'n fora vila, d'excursió. Entre altres, amb en Pereña, l'Herrera, l'Arderiu, els germans Izquierdo, que també començaven a ser coneguts en l'ambient cultural i polític de la ciutat. Agafaren, doncs, el tren fins a Tàrrega, ben matinet: «—Que retiren o es lleven? —va preguntar-nos una verdulera grossa amb la qui va entrepussar un dels nostres, bon punt sortíem dels perxes de baix». En Manel Herrera, equipat com a fotògraf, semblava que anés disfressat als ulls d'un vailet, que s'amagava un petard (la ceba) a la mà. Els perxes o perxis són els porxos de la Plaça de la Paeria, dit en popular lleidatà.

1909. Agramunt en temps de carnestoltes.
«L'excursió a Agramunt», Josep Estadella i Arnó.
«Butlletí del Centre Excursionista de Lleida» (ddd.uab).
El tren permetia aquestes sortides d'un dia als confins de la plana urgellenca, tot i que de Tàrrega calgué agafar la tartana. Amb el bon humor que portaven, fa l'efecte que el camí se'ls feu raonablement curt. La primera impressió de la vila: «Agramunt té... un caient melancòlic. Se respira en ell una mena d'aire que sap a antigor, a pàtina del temps». Sobretot, hi anaven a remenar patracols i paperots als arxius municipal i eclesiàstic. Els amics agramuntins, amb l'apotecari Viladot al capdavant, els forniren «un esplèndid, suculent banquet» i un acompanyament constant. 

1909. Agramunt en temps de carnestoltes.
«L'excursió a Agramunt», Josep Estadella i Arnó.
«Butlletí del Centre Excursionista de Lleida» (ddd.uab).
A la plaça gran, la de l'Ajuntament, els forasters s'adonen d'una gran singularitat: «és ampla, espaiosa, però observo que ni una sola casa té vidres als balcons». Era per causa de la festa: «Aquí, per Carnaval, fem un ball molt sui generis... Entre la gent que s'està a la plaça i la gent ocupa els balcons se lliuren verdaderes batalles...» Però pas de flors o caramèlos, com diu el lleidatà, sinó de taronges i confits... de ges!
Ges és el terme dialectal nostre per al guix: «Fonètica: ʤés (Ribagorça, Conca de Tremp, Balaguer, Pla d'Urgell, Ll., Fraga, Camp de Tarr.); ʧés (Tamarit de la L., Maella). Etimologia: del grec-llatí gypsu, mat. sign.», s'escriu al DCVB.

Els costums singulars que els pobles van anar creant pel Carnestoltes antigament, contrasten amb una més gran uniformitat de la festa avui, més basada en la disfressa que no pas en el joc. Potser algun erudit local ha explicat en algun paper com van sorgir aquests projectils de ges agramuntins, que podien arribar a ser grossos com a taronges. Diria que més que no pas de ges en pols, devia tractar-se de boles toves de ges pastat amb aigua, prou consistents per fer-se anar de bala o d'obús, segons la mida, però que no causessin gaire dany en el receptor. Només una superba empastifada, que altrament marxava en rentar la peça de roba. 

Tot i això, la consistència d'alguna de les boles havia de ser prou considerable per tal d'arribar a trencar un vidre, ni que fos vidre d'aquell prim d'antany. La disputa de projectils anava de dalt a baix, però també a la inversa: per això els veïns de la plaça desmuntaven els vidres de les finestres balconeres. Quina previsió, i quin estalvi, i quina feinada! També afirmaria que la matèria primera devia ser abundoseta i fàcil d'obtindre al llarg i ample del terme. Com hi  ha món, i com deia la padrina, qui menja sopes se les pensa totes.

1909. Agramunt en temps de carnestoltes.
«L'excursió a Agramunt», Josep Estadella i Arnó.
«Butlletí del Centre Excursionista de Lleida» (ddd.uab).
Visita a l'església parroquial agramuntina.
 
1909. Agramunt en temps de carnestoltes.
«L'excursió a Agramunt», Josep Estadella i Arnó.
«Butlletí del Centre Excursionista de Lleida» (ddd.uab).
Després, unes horetes més a l'arxiu municipal.

1909. Agramunt en temps de carnestoltes.
«L'excursió a Agramunt», Josep Estadella i Arnó.
«Butlletí del Centre Excursionista de Lleida» (ddd.uab).
Entre altres documents, la ratificació de la concessió dels costums i llibertats del municipi de 1253. Aquesta renovació «concedeix també de Paeria i l'elecció de paers i estableix que aquests púguen imposar bans i fer comú o cosdevila». Fou atrogada pel Comte Àlvar d'Urgell a 6 de desembre de 1277.

Retornats al carrer, els sorprèn l'esclat de llum i de festa carnestolenca, «amb músics que toquen, màscares que dansen i es paren a reposar als graons de l'iglésia... Tot en un munt!» Sagrat i profà en festiva barreja. Greu contrast entre el 'silenci eloqüent' dels pergamins i el 'soroll buit' de la festa, oxímorons que delaten la percepció poètica de l'autor.

I la batalla de ges que ja s'havia engegat: «Los confits de ges queien sobre els nostres caps, i els de tothom, com una pluja maleïda. Que la floc la costum! I fugírem del ball». L'experiència de la pluja de ges no fou, doncs, gens complaent. Quant de temps feia que perdurava aquella bel·licosa tradició? S'anà apagant durant la primera dictadura (espanyola) del segle XX? Refifà als temps republicans? Només és certa una cosa: restà suprimida per la ventada moralment immunda del feixisme a partir del 39. 

Els nostres excursionistes, després d'un tombet pels carrers antics de la vila, van concloent: «muntàrem de nou  la tartana i de la tartana al tren, retornant a mitjanit a les nostres llars», havent fugit d'un carnaval per anar a parar a un altre.

1909. Agramunt en temps de carnestoltes.
«L'excursió a Agramunt», Josep Estadella i Arnó.
«Butlletí del Centre Excursionista de Lleida» (ddd.uab).

1930 ca. Agramunt. Pont romànic.
Postal, probablement dels anys 30 del segle XX, en què veiem el magnificent pont medieval amb tots dos ulls encara sobre l'ampla llera, i el potent tallamar al mig, ben necessari en temps de rubinades, per evitar que troncs i grans pals impactessin de ple al pilar. I així ha anat la cosa, durant ja gairebé vuit-cents anys! Temps era temps, fou el pont principal de la vila, el pont del vell camí cap a Tàrrega, fora muralla, per bé que ara ha quedat ben bé dins del nucli urbà, tot donant entrada a la característica Plaça del Pou. 



Posted by
Labels: , , ,

20220226

[2356] EAJ-42, Ràdio Lleida — RAC, darrera



1936. EAJ-42, Ràdio Lleida -RAC.
«Ràdio Lleida», núm. 6, d'1 de febrer (ARCA).
Des de final del 35, Ràdio Lleida disposà de la seua pròpia publicació escrita. 

1936. EAJ-42, Ràdio Lleida -RAC.
«Ràdio Lleida», núm. 6, d'1 de febrer (ARCA).
Les diferents seccions informatives de l'emissora. A més de les habituals o esperades, hi destaquen un espai per a xiquets (Uns minuts per als infants), una secció filològica a càrrec d'Antoni Virgili, una de poètica i una altra de prosistes a càrrec de Bonaventura Pelegrí i Lluís Esteve respectivament, o una d'economia casolana. 

1936. EAJ-42, Ràdio Lleida -RAC.
«Ràdio Lleida», núm. 6, d'1 de febrer (ARCA).
«Servim l'esperit», línia editorial de l'emissora. Que ja voldríem per a moltes de les actuals: «el nostre sentiment, la nostra catalanitat hi guanyaran, com vosaltres heu de sentir grat a les cantarelles que sovint us fem d'aquelles intimitats de la nostra ànima, glossant un dia un anhel, un altre el moment històric per la ciutat viscut, les institucions que ens emmarcaren segles enrere en un marc d'immortalitat, dels nostres monuments, de la gloriosa parla catalana...»

1936. EAJ-42, Ràdio Lleida -RAC.
«Ràdio Lleida», núm. 6, d'1 de febrer (ARCA).
Conferències, converses, lliçons radiades en directe els darrers dos mesos.

1936. EAJ-42, Ràdio Lleida -RAC.
«Ràdio Lleida», núm. 6, d'1 de febrer (ARCA).
Cursets en emissió. La intenció cultural era ben arrelada en la missió radiofònica de l'emissora lleidatana i de totes les de la RAC.

1936. EAJ-42, Ràdio Lleida -RAC.
«Ràdio Lleida», núm. 6, d'1 de febrer (ARCA).
Concerts, recitals i seleccions musicals radiades. 

1936. EAJ-42, Ràdio Lleida -RAC.
«Ràdio Lleida», núm. 6, d'1 de febrer (ARCA).
Retransmissions en directe, obretes teatrals i altres seccions vàries.

1936. EAJ-42, Ràdio Lleida -RAC.
«Ràdio Lleida», núm. 6, d'1 de febrer (ARCA).
Una revista sense altra pretensió que fer conèixer la graella radiofònica de l'emissora. Senzilla però exquisidament presentada, i que mostrava la nova concepció artística racionalista en auge des dels anys 20, amb una tipografia geomètrica de pal sec i clara, dins d'una composició buida, d'amplis espais blancs, en contraposició a les dècades d'abarrocament modernista viscudes. 

1936. Programa de la Festa Major de maig (Sol-Torres).
La ràdio esdevenia un bé de consum cada cop més habitual, i la competència era àrdua. Cap al voltant de 500 pta de l'època era una petita fortuna, que pocs es podien permetre, a banda de les classes adinerades. Els pobres calia que es reunissin al voltant dels aparells de què els cafès disposaven. La popularització de la ràdio entre les classes mitjanes i baixes no arribaria fins a la postguerra, malauradament en la llengua obligada dels vencedors de la guerra. La ràdio es convertiria llavors, malgrat haver nascut catalana als anys trenta, en un element de castellanització fonamental per al règim espanyol.

1936. EAJ-42, Ràdio Lleida -RAC.
«La Veu de Catalunya», de 28 de juliol (ARCA).
La sublevació feixista que va alterar el curs de la història, viscuda amb normalitat durant els dies posteriors al 18 de juliol. La ràdio en degué ser un element fonamental de comunicació: tothom parant l'orella a les noves, igual que anys després recordo el meu pare escoltant, d'amagat això sí, La Pirenaica. Deia que hi parlava, en castellà, una tal Pasionaria. 

1937. EAJ-42, Ràdio Lleida -RAC.
«La Publicitat», de 2 de març (ARCA).
Conferència radiofònica del comandant Piquer sobre els problemes de la rereguarda.

Anys 40-50. EAJ-42, Ràdio Lleida -RAC.
L'emissora quedarà clausurada amb l'entrada a la ciutat dels feixistes espanyols al 1938. La construcció de l'antena a la Seu Vella, les noves instal·lacions de 1941, la nova llengua i única llengua en què s'emetria a partir de llavors (foragitada i perseguida la llengua dels lleidatans)... formen tot un altre capítol de Ràdio Lleida, ja sense la RAC. 
El testimoni del nostre emèrit historiador, Josep Lladonosa, ho deixa prou clar en ses memòries. Quan al 1949 és cridat per Josep Siré, director, per posar fil a l'agulla a un programa de divulgació d'història local, «lluitar i treballar entre dues banderes era un risc... Jo actuava com un franctirador, que no volia acceptar la ignomínia, que em sublevava davant la mort possible de la Pàtria». 

1984. EAJ-42, Ràdio Lleida -RAC.
Adhesiu commemoratiu del 50è aniversari de la creació de l'emissora, que ja es pogué tornar a fer en la llengua del país. 





Posted by
Labels: ,

20220223

[2355] EAJ-42, Ràdio Lleida — RAC, encara més

1934. EAJ-42, Ràdio Lleida -RAC.
«Catalunya Ràdio», núm. 126, de 29 de setembre (ARCA).

1934. EAJ-42, Ràdio Lleida -RAC.
«Catalunya Ràdio», núm. 125, de 22 de setembre (ARCA).
Festes del 10è aniversari de la radiodifusió catalana, en concret de la inauguració de l'emissora barcelonina de la RAC des de l'Hotel Colom. Les emissions es dedicaven a la Catalunya Gran, que era el nom primigeni, d'ara fa cent anys, dels Països Catalans. 

1934. EAJ-42, Ràdio Lleida -RAC.
«Catalunya Ràdio», núm. 126, de 29 de setembre (ARCA).
Resum dels principals moments dels 10 anys primers de la RAC, que podien celebrar amb la recent obertura a inicis d'aquell mateix any de l'emissora Ràdio Lleida, al 12 de gener.

1934. EAJ-42, Ràdio Lleida -RAC.
«Catalunya Ràdio», núm. 126, de 29 de setembre (ARCA).
Anunci de les emissions de l'1 d'octubre dedicades al País Valencià, amb transmissió des del Saló de Regines de Lo Rat Penat, amb patrocini de l'Ajuntament de València. Retransmès conjuntament per les quatre emissores del RAC i de les set que existien a les comarques del sud del nostre país. Per als catalans a l'estranger, a l'Amèrica, la transmissió es feu a través de Radiodifusión Iberoamericana.

1934. EAJ-42, Ràdio Lleida -RAC.
«Catalunya Ràdio», núm. 126, de 29 de setembre (ARCA).
Anunci de les emissions especials d'octubre d'aquell any. Després de València, se'n feren de dedicades a Occitània, al Rosselló, a Girona i a Lleida, aquesta darrera el dia 29. Gairebé dos hores de programa especial, de 10 a mitjanit, retransmès per a la Catalunya Gran.
Un breu parlament de Llorenç Soler, director de l'emissora, era seguit de tota una colla d'actuacions en directe: concert de la cobla La Principal de Lleida, recital poètic a càrrec de Josep Almacellas, recital de cançons amb Carme Sans, una digressió de caràcter econòmic per boca d'Antoni Bergós, concert de l'Orfeó Lleidatà, resum històric de la ciutat a càrrec de Josep Arderiu, i gran concert de l'Orquestra Filharmònica de Lleida. 

1934. EAJ-42, Ràdio Lleida -RAC.
«Catalunya Ràdio», núm. 126, de 29 de setembre (ARCA).
La màxima expansió de la radiodifusió catalana: el concert del violinista i compositor barceloní Joan Manén, retransmès per 40 emissores de tot el món.


1935. EAJ-42, Ràdio Lleida -RAC.
«Acción Cooperativista», núm. 653, de 8 de novembre (ARCA).
Fotografia de les antenes de l'emissora, no sabria identificar a on. Potser prop de l'antic campament de la Canadenca, a l'actual Parc de l'Aigua. 

Anys 60 ca. EAJ-42, Ràdio Lleida -RAC.
Foto: Ramon Borràs.
Imatge aèria de la Suda, de la qual sobresurt l'altíssima antena de l'emissora, en competència amb el mateix campanar de la Seu. Hi fou instal·lada als anys 40, per a la represa de les emissions. Més que represa, però, en fou una refundació sota la nova ideologia feixistoide, catolicista i espanyolista del régimen franquista espanyol.

Anys 60 ca. EAJ-42, Ràdio Lleida -RAC.
dins «Ilerda», núm. 32, 1971 (FPIEI).
Assumint que les fotos de l'article, dedicat a la Suda, són de l'autor, fetes per a il·lustració del tetx, aquesta havia de ser la caseta de l'antena de l'emissora que hi fou aixecada als anys 40.

1934. EAJ-42, Ràdio Lleida -RAC.
«Catalunya Ràdio: portaveu dels radiooients de les terres catalanes», 
núm. 114, de 7 de juliol (ARCA).
Ressenya de les actuacions artístiques de l'emissora en aquells primers sis mesos de vida. Se'n destaca el concert de l'Orfeó Borgenc i de l'orquestrina The Terrallenk's Jazz, introductora d'aquesta música a la capital garriguenca, i que hi tocà «un seguit de danses modernes», sota direcció de Nasari Fabregat. Les actuacions tingueren lloc al Cinema Modern de les Borges. 
A Ràdio Girona, hi hagué la retransmissió d'un partit de futbol de la selecció catalana contra un equip brasiler, a l'estadi de Vista Alegre d'aquella ciutat, camp del Girona FC.

1934. EAJ-42, Ràdio Lleida -RAC.
«Catalunya Ràdio», núm. 126, de 29 de setembre (ARCA).
Anunci de les emissions de l'1 d'octubre dedicades al País Valencià, amb transmissió des del Saló de Regines de Lo Rat Penat, amb patrocini de l'Ajuntament de València. Retransmès conjuntament per les quatre emissores del RAC i de les set que existien a les comarques del sud del nostre país. Per als catalans a l'estranger, a l'Amèrica, la transmissió es feu a través de Radiodifusión Iberoamericana.

1934. EAJ-42, Ràdio Lleida -RAC.
«La Vanguardia», de 9 de febrer (LV).
Conferència radiofònica del director del Laboratori Municipal d'Higiene de Lleida, sobre el consum de llet «estassanitzada». Malgrat la lletjor gairebé infernal del nom, es tractava d'un procediment de conservació d'aliments (HTST, high temperature, short time), com la pasteurització, però a molta temperatura durant 15" només i sobre una capa fina de líquid. Existia realment gran preocupació per la conservació de la llet, producte essencial en l'alimentació d'aquells temps. 


1934. EAJ-42, Ràdio Lleida -RAC.
«La Publicitat», d'11 de març (ARCA).
Conferència radiofònica de tema musical, amb interpretacions en directe. Era la ràdio en viu d'aquells orígens.


1934. EAJ-42, Ràdio Lleida -RAC.
«La Humanitat», de 5 de maig (ARCA).
Les emissores de la RAC, «les emissores dels radiooients catalans». Amb la revista de paper que sortia setmanalment, «Catalunya Ràdio, l'única revista catalana de ràdio».

1934. EAJ-42, Ràdio Lleida -RAC.
«Revista Musical Catalana», núm. 367, de juliol (ARCA).
L'Orfeó Borgenc, de les Borges Blanques, dirigit per Lluís López, en antena des del cinema Modern de la localitat garriguenca. 

1934. EAJ-42, Ràdio Lleida -RAC.
«La Publicitat», de 10 d'octubre (ARCA).
L'ocupació momentània de Ràdio Lleida durant la proclamació de l'Estat Català.

1934. EAJ-42, Ràdio Lleida -RAC.
«Mirador», núm. 302, de 24 de novembre (ARCA).
Fora de la capital, hi havia a Catalunya nou emissores radiofòniques, que «no poden tenir la varietat i la qualitat de les que serveixen les emissores barcelonines, però acostumen a estar en consonància amb la vida de la ciutat o regió corresponent». A banda de les capitals provincials, hi havia emissions a Badalona, Manresa, Reus, Sabadell, Terrassa i Vilanova. 

1934. EAJ-42, Ràdio Lleida -RAC.
«La Veu de Catalunya», de 15 de desembre (ARCA).
Subscripció de l'emissora per a la campanya del Nadal del Pobre. La popularitat de la ràdio ho feia possible. 

1935. EAJ-42, Ràdio Lleida -RAC.
«La Humanitat», de 14 de juny (ARCA).
Antoni Bergós i Massó, nou director artístic de l'emissora.

1935. EAJ-42, Ràdio Lleida -RAC.
«La Veu de Catalunya», de 31 de març (ARCA).
Els dos-cents cinquanta anys del naixement de Haendel a les ones de l'emissora.

1935. EAJ-42, Ràdio Lleida -RAC.
«La Veu de Catalunya», de 7 de maig (ARCA).
El nou bisbe Huix es dirigeix als feligresos a la seua arribada a la ciutat (pocs dies abans de la festa major de maig) des dels micròfons de l'emissora. 

1935. EAJ-42, Ràdio Lleida -RAC.
«La Veu de Catalunya», de 26 de juny (ARCA).
L'historiador Josep Font i Solsona, nou col·laborador de l'emissora per tal de glossar les efemèrides de Lleida. El nou programa s'iniciaria el 30 de juny «amb la lectura d'una silueta de Roca i Florejacs, i després cada dia es llegirà la nota històrica de la jornada».

1935. EAJ-42, Ràdio Lleida -RAC.
«La Veu de Catalunya», de 7 de novembre (ARCA).
Concert de guitarra d'Emili Pujol i Matilde Cuevas, en directe des del Teatre Victòria.

1935. EAJ-42, Ràdio Lleida -RAC.
«La Veu de Catalunya», de 6 de juliol (ARCA).
La renovació pedagògica de la doctora Montessori també a les ones lleidatanes.

1935. EAJ-42, Ràdio Lleida -RAC.
«La Veu de Catalunya», de 10 de juliol (ARCA).
Subscripció per a la compra d'un Fortuny per al Museu Morera, campanya de l'emissora. L'empremta cultural immediata sobre la vida ciutadana que Ràdio Lleida deixà fou innegable. 

1936. EAJ-42, Ràdio Lleida -RAC.
«La Publicitat», de 22 de juny (ARCA).
Música des de Tàrrega.

1935. EAJ-42, Ràdio Lleida -RAC.
«Crònica targarina», de 9 de juliol (XAC).
 El nou director artístic de l'emissora.

1935. EAJ-42, Ràdio Lleida -RAC.
«Finestral», Balaguer, d'11 de juliol (XAC).
Des de Balaguer, preparats per col·laborar en els programes de difusió comarcal.




[2353] EAJ-42, Ràdio Lleida—RAC, més
Posted by
Labels: ,

20220220

[2354] Dels noms del verd julivert

Dels noms del verd julivert.
Aquesta és la característica paraula que sempre em fa equivocar l'ortografia. La norma diu que, després de consonant, l'oclusiva s'ha d'escriure segons els derivats. Com que a casa sempre havíem parlat de les julivardes, que són mates que hi tenen res a veure, amb el julivert, però calia netejar del tros a cop de xapo, doncs sempre he tingut tendència a escriure juliverd. Que, d'altra banda, en fora la grafia etimològica, de LOLIUM (>JOLIUM) VIRIDE, que venia a dir per dissimilació en aquell llatí vulgar dels orígens jull verd, o sia, cugula, mala herba. Però els medievals res no sabien de normes ortogràfiques per a la llengua vernacla i, és clar, escriviren julivert a tort i a dret. Essent el mot propi de l'àmbit familiar, a l'hort i a la cuina, i prou coneguda arreu, els parlants començaren a derivar també amb l'oclusiva sorda: jolivertada, julivertera, juvertassa, givertassa..., raó per la qual el nostre Mestre i seny ordenador de la llengua, Pompeu Fabra, l'adaptà amb -t final. El pes de la tradició. 

A més, diu Coromines (DECLC) que julivarda no ve pas de julivert, sinó que es tracta d'un encreuament amb olivarda, nom original d'aquesta planta semblant a la croca, de flors grogues, i que tant m'havia fet suar de jove pels marges i les espones. De tota manera, no costaria gens que s'admetés com a forma secundària el juliverd etimològic. Al cap i a la fi, també era tradicional escriure Puigvert i en aquest cas l'hem adaptat ortogràficament a l'etimologia, Puigverd, i tots els derivats de VIRIDE>verd.

Podríem, encara, ampliar el focus sobre la qüestió i revisar l'ortografia de les oclusives a final de mot. Si ja en temps fabrians va considerar-se que les paraules agudes s'escriurien sempre amb l'oclusiva sorda (p-t-c) fos quina fos l'etimologia (paret-emparedar, sap-saber...), per què no es podia haver fet igualment amb la resta de mots plans i esdrúixols? Hauríem aconseguit una norma molt més universal (no perfecta) i en línia amb la pronunciació real: àrap-aràbic, òxit-oxidar,... ara ens fan mal als ulls pel costum, però evitarien nombroses complicacions ortogràfiques, com amb mànec-manegar. Per no afegir-hi els finals de síl·laba interns de mot: aràcnid però maragda... Tot i saber que és impossible en els cent anys vinents, soc partidari de la simplificació ortogràfica i la màxima regularitat de les normes, sense tantíssimes excepcions... que acaben fent inútils la norma original. 

Perquè si després de mot agut escrivim oclusives sordes, per què no ho podríem fer també amb inquietut, servitut, com senectut, virtut... L'etimologia com a criteri, en aquests casos, hauria d'anar per darrere de la llengua que ara es parla, i que ja es parlava en aquells temps normativitzadors. Ep, així la pensa un servidor.

Dels noms del verd julivert.
Mapa dialectal de julivert en llengua catalana.
L'evolució fonètica popular ha donat les diverses variants del mot, segons la fonètica històrica pròpia de cadascun dels dialectes. Podríem deduir que la variant jolivert fora la primitiva, després esdevinguda ju- en central i part del nord-occidental (com cunill i similars), amb dissimilació de juli- a juni- en alguerès (junivert), atès que allà la -r és pronunciada -l, i verd és dit vèlt, i això degué fomentar el pas de la primera ele a ene. Així ho confirmem al Diccionari de l'Alguerès (algueres.net), que defineix: 
«1) Planta (Petroselinum sativum) amb fulles petites, que s'ampra per fer bons los aliments.2) Persona que se troba en cada lloc i vol posar lo nas en totes les coses. Aqueix és Senyor Junivert!; no hi ha lloc a on no el trobis». A la primera meitat del segle XIV, la forma julivert, que fora portada al 1354 i abans i tot a l'Alguer, ja s'havia consagrat, i la forma juivert, que es troba a Arnau de Vilanova (segle XIII), ja anava de baixa.

Una altra dita julivertesca: al DCVB, sentim que diuen a Tortosa: «Lo que es dóna, ja no es torna; i el que es perd, és julivert: vol dir que allò que s'ha perdut no sol trobar-se». O la del nostre gran clàssic: «E yo bé sé que a vós no poran metre mostalla per jolivert», Tirant, c. 156, o sia, fer prendre una cosa per una altra, enganyar (DCVB).

Les variants balears (juavert, juvavert, juvert) i rossellonesa (givert) són àmpliament raonades per Coromines, i també les occitanes, de formació prou paral·lela a les catalanes. No us enfadeu si considereu que la vostra forma dialectal no encaixa amb els colors del mapa: només és una aproximació a la realitat lingüística, inabastable, diversa, complexa.  

El recanvi en la nostra llengua del nom clàssic llatí per un substitut popular degué ser prou antiga, atès que el mateix fenomen es dona també en occità, llengua amb la qual hi hagué grans tractes fins al segle XII o XIII. El canvi de nom de la Petroselinum sativum per un mot més popular només s'operà en aquestes dos llengües romàniques cosines germanes, català i occità, molt properes en els seus orígens. Segons el nostre etimòleg de capçalera, «com que jull [JULIUM, alteració de LOLIUM, id., per dissimilació] és una de les herbes més escampades pels camps sembrats es comprèn metonímicament, potser a manera de nom simbòlic de la idea de 'mateta', hagi servit de base al nom de diverses herbes, formada amb adjectius designadors de l'aspecte de la planta, sovint el color [juliblau, juligroc, juliblanc, junibell]. En la major part d'aquestes formes el mot apareix en una variat joli- o juli- que suposa un origen semiculte, explicable segurament per la nomenclatura dels herbolaris, cirurgians i altres naturalistes, tant o més populars que estudiosos».

Com sempre, però, el cervell d'en Coromines, que no pot parar quiet, ens avisa: «Tanmateix convé no deixar de pendre [sic, DECLC] en consideració la probabilitat que el primer component sigui més aviat el llatí LILIUM 'lliri', amb una dissimilació com la de l'italià giglio. O més ben dit, que hi hagi hagut convergència d'una composició amb l'altra. Ho afavoririen el fet que així la forma -LI- s'explicaria per si sola (com en lliri), sense influència culta; i el fet que realment la major part d'aquestes plantes són liliàcies; car si bé el julivert, o la major part de les espècies que porten aquest nom, són umbel·líferes, de tota manera la llargada de llurs tiges havia de fer-les comparables per part del poble, a liliàcies». Entesos, doncs: provinent de LILIUM, encreuat a la síl·laba inicial amb JOLIUM.

Mapa lingüístic de julivert a les famílies lingüístiques europees.
(reddit.com)
És prou clar, com el color verd indica, que el julivert lingüístic és específicament catalanooccità. Diu la llegenda del mapa: julivert és green darnel, o sia, verda cugula. Exactament, sí senyor, jull verd.

A tota la resta de famílies lingüístiques europees, se'n continuà l'arrel grega a través del llatí: PETROSELINUM, de pedra i api, o sia, api de pedra, perquè era sovint usat com a remei per als càlculs renals. En canvi, a Grècia i cap a l'Àsia, se'n digué Herba de Macedònia, Makedonesión, amb adaptació fonètica a les llengües que reberen el mot.

L'enrevessada Petroselinum ha anat evolucionant, segle rere segle, en cadascuna de les llengües europees de les diferents famílies segons la fonètica de cadascuna, és clar. Però, pobreta, ha acabat donant tanta varietat de formes que gairebé fa riure. Essent tan llarga, a cada lloc l'han escurçada per on els ha vingut. Els dialectes italians han sigut dels més fidels a l'original (amb permís del prezzemolo), el persil francès i el petersilie alemany té una certa solta, però deunhidoret del parsley anglès i del perejil espanyol, el qual dona nom, a més, a unes ben conegudes, patriòtiques illes del nostre estimat Estat veí colonial.

El julivert ha tingut llarga tradició culinària des d'antic, i fins té presència —llegeixo— al mite del drac de Nèmea, Armemoros, amb la sang del qual és regat. Diu que els grecs creien que les llavors del julivert feien viatges a l'Hades per tal de germinar. El feien anar en cerimònies funeràries. Als banquets, portaven corones de julivert, per evitar l'embriaguesa i... com a afrodisíac. Certament, l'empraven com a purificador renal, sobretot per ajudar a desfer els càlculs. D'on, el nom de PETRÓS- que li adjudicaren. 

També he llegit en algun altre lloc que els jueus el feien servir sovint als seus plats. Per aquest motiu, els cristians agafaren el costum de regalar-lo, com a senyal de menysteniment i burla dels altres. Aquest costum hauria perdurat segles, fins avui, en què a les parades sovint te l'ofereixen com a regal. Ves a saber, però se non è vero, è ben trovato, oi?

 


[2343] De poms, pomes, maçanes, mançanes i mansanes



Posted by
Labels: , ,
Subscriure's a: Missatges (Atom)