[2338] Balaguer, segle XVII

 

1659. Plànol de Balaguer (la Noguera d'Urgell).

Sébastien de Pontault de Beaulieu (ICC).

Un plànol que ens permet de capir l'extensió de la ciutat i les fortificacions de què disposava en els temps de la Guerra dels Segadors. El mariscal de camp i enginyer militar al servei de Lluís XIV de França dibuixà plantes i alçats de nombroses ciutats i viles catalanes durant aquella guerra. Fou dels primers, sinó el primer, que comprengué la importància de la cartografia al servei dels militars. Com tants altres avenços, també els gravats cartogràfics degueren l'impuls definitiu a l'art de la guerra.

1659. Plànol de Balaguer (la Noguera d'Urgell).

Sébastien de Pontault de Beaulieu (ICC).

El perímetre altament fortificat de la ciutat per totes bandes: a l'est era l'ampli Segre qui feia les tasques defensives. El vell pont de pedra medieval es trobava fortament protegit pel baluard del cappont, amb l'església i convent dominicans, als quals els gavatxos s'hi referien com a 'jacobins', perquè a París el convent dominicà era al costat de l'església de Saint Jacques. Al segle XVIII, quan els partidaris de la contrarevolució, absolutistes i reialistes, s'hi reuniran, rebran també aquest sobrenom de jacobins. 

A dalt dels turons de la ciutat, el castell en primer terme, davant per davant de l'arc del pont, al costat de l'església i convent del Sant Crist, el culte al qual havia començat a agafar volada aquell Set-cents a tota la plana urgellenca. Més al sud de la vila, damunt mateix de la plaça del Mercadal (ben visible a mapa amb sa blanca buidor), l'església gòtica de Santa Maria presidint la ciutat.

1659. Plànol de Balaguer (la Noguera d'Urgell).

Sébastien de Pontault de Beaulieu (ICC).

El recinte del castell Formós, ben delimitat. També s'hi aprecia perfectament la planta de la basílica del Sant Crist.

1659. Plànol de Balaguer (la Noguera d'Urgell).

Sébastien de Pontault de Beaulieu (ICC).

Els camins que de Balaguer partien cap a l'est, a Cervera i Bellpuig, i el de Lleida cap al sud.

1659. Plànol de Balaguer (la Noguera d'Urgell).

Sébastien de Pontault de Beaulieu (ICC).

El camí de Lleida vers el sud. Al marge dret del riu, una sèquia o clamor travessava tota l'estreta horta balaguerina, al peu de les cases murallades, farcida de passeres per permetre de baixar fins al riu. Diria que es tracta de la sèquia dita del Cup, que agafa l'aigua una mica riu amunt i mor a Torrelameu, i que té els seus orígens a l'època islàmica, refeta just després de la conquesta urgellenca, al segle XII. Darrerament, se n'ha museïtzat un bocí, que passa soterrat per sota del carrer del Miracle, per una mina d'arcs de pedra. 

1659. Plànol de Balaguer (la Noguera d'Urgell).

Sébastien de Pontault de Beaulieu (ICC).

La porta de Lleida, ben fortificada al sud de la ciutat. L'esplanada del Mercadal és inconfusible. 

1659. Plànol de Balaguer (la Noguera d'Urgell).

Sébastien de Pontault de Beaulieu (ICC).

El pla d'Almatà fortificat. Als peus del turó, la sèquia del Cup entrava a la ciutat.

[1527] La Balaguer dissetesca de Beaulieu

[2337] Les antigues fonts targarines

 

1910. Les fonts de Tàrrega. Manantiales antiguos de Tàrrega, 

«Catalunya Agrícola»,  de 14 de maig (ARCA).

Una interessant imatge presa des del campanar targarí mirant cap a Sant Eloi. 

1910. Les fonts de Tàrrega.  «Catalunya Agrícola» (ARCA).

Capçalera de la revista setmanal, dirigida per Raül M. Mir.

1910. Les fonts de Tàrrega. Manantiales antiguos de Tàrrega, 

«Catalunya Agrícola»,  de 14 de maig (ARCA).

La bassa de Sant Eloi, des d'on la ciutat es proveïa d'aigua. No fa gaire reformada com una plaça, atès que de feia temps havia perdut son ús original. 

1910. Les fonts de Tàrrega. Manantiales antiguos de Tàrrega, 

«Catalunya Agrícola»,  de 14 de maig (ARCA).

Atès que al 1910 s'inaugurava la font de Sant Eloi, l'article fa un repàs a les fonts antigues de què la ciutat disposava. Algunes ja havien desaparegut. 

La Font de l'Ofegat

Pràcticament als peus del vell castell, a prop d'Altet, se n'insinua un origen andalusí. Una mena d'aljub rectangular soterrat, amb dotze graons d'escala per baixar-hi. Amb l'escut d'armes targarí a la volta, probablement des de la compra que feu la ciutat de la font i de tot el terme del castell, al preu de 2.000 lliures, prou contundent. La font restà delmada i sepultada pels fangs de la rubinada de 1891. Reconstruïda pel veïnat, tornà a caure'n una paret, damunt l'escala, i en aquest estat es trobava a començament del segle passat.

1910. Les fonts de Tàrrega. Manantiales antiguos de Tàrrega, 

«Catalunya Agrícola»,  de 14 de maig (ARCA).

L'estat dels arcs fa més d'un segle, amb la meitat superior tapiada i la inferior tancada amb porticons de fusta treballada. 

1910. Les fonts de Tàrrega. Manantiales antiguos de Tàrrega, 

«Catalunya Agrícola»,  de 14 de maig (ARCA).

La font de Sant Donat

Amb origen de la sèquia del Cercavins, potser a la mateixa peixera, datada del s. XVI almenys. Llavors ja desapareguda. Diu que el nom li venia de la capella dedicada a aquest sant que hi hagué en el camí a Cercavins i Verdú, l'únic en aquella banda del terme abans de la construcció de la carretera a Montblanc. 

1910. Les fonts de Tàrrega. Manantiales antiguos de Tàrrega, 

«Catalunya Agrícola»,  de 14 de maig (ARCA).

La Font del Cercavins

Situada al costat mateix del rierol a l'altura del Pas del Rec de les Planes, sembla que freqüentada per romeries, amb escàs cabal i d'aigua crua o fluixa.

1910. Les fonts de Tàrrega. Manantiales antiguos de Tàrrega, 

«Catalunya Agrícola»,  de 14 de maig (ARCA).

La Font del Rei o de Comabruna

El pou fou construït al 1790 allà a on s'ajuntaven els camins de Garrigues i Comabruna, als afores del raval de Sant Agustí. En sabem el miner que la bastí i el preu. Del doll se'n feu una font, una mica més avall, just a tocar de l'antic pont del raval, «en medio de una plazuela cerca del covento», amb quatre canelles d'aigua contínua, llavors fora muralla encara. A la font, s'hi gravà una imatge del rei (espanyol) Carles IV. Va costar 14.000 lliures, una fortuna, però al cap de pocs anys, el doll va començar-ne a minvar fins a assecar-se, i calgué refer-ne les conduccions i s'hi afegí un safareig públic. Malgrat tot, la font s'assecà definitivament i al 1874 fou desmuntada. En restà la inscripció inaugural, que mostra que el primer doll que en rajà remuntava a l'inici del segle XVIII.

1910. Les fonts de Tàrrega. Manantiales antiguos de Tàrrega, 

«Catalunya Agrícola»,  de 14 de maig (ARCA).

L'església parroquial targarina i el portal al carrer del Carme.

1910. Les fonts de Tàrrega. Manantiales antiguos de Tàrrega, 

«Catalunya Agrícola»,  de 14 de maig (ARCA).

La plaça i l'ajuntament de Tàrrega.

[2074] Les deu creus termeneres targarines

[2336] De l'auto(mòbil) al cotxe (eslovac)

 

De l'auto al cotxe.

Mapa etimològic (enllaç).

Sembla prou probable que, en la majoria de llengües europees de totes les famílies lingüístiques, el primer mot que aparegué per a designar el nou invent fos automòbil,  en el sentit de 'cotxe de tracciól automàtica, per motor d'explosió', com escriu Coromines. Afegeix que en francès s'usava en aquest sentit des de 1876, i «substantivament des dels darrers anys del segle. en català abans de 1909», i que es modelà a imitació de locomòbil, que s'havia usat des d'inicis de segle XIX com a variant de locomotora. 

En la nostra llengua «s'usà exclusivament en la forma plena fins prop de 1920, i des de llavors s'abreujà com a auto, que en pocs anys se li va superposar fins a tornar-lo un mot antiquat». O sigui que la substitució d'automòbil per auto fou absoluta. Aquesta és, doncs, la paraula que aprengueren els nostres pares, encara nascuts abans de la guerra. Així la vam sentir a casa en la nostra infància, tot i que ja com a mot secundari de cotxe. La meua mare va aguantar-la més que el pare, potser perquè els homes, en aquesta temàtica, anaven més al dia en aquells anys, i les novetats lingüístiques se'ls empegaven primer (a través del castellà, és clar, sota obligat règim dictatorial espanyol, ara trasmudat en constitucional).

En aquells anys 20 d'ara en fa cent anys, començaren també a aparèixer nous autos: «autocamió, autotransport, autòdrom; i d'altres, com autoòmnibus: en una conversa filològica, cap a 1923-25, PFabra desaprovà de la forma abreujada autobús que s'estava generalitzant per imitació del fr. autobús [1908], compost amb bus, forma mutilada d'òmnibus, que s'havia estès en anglès i francès... més tard s'ha propagat l'anglès autocar [format amb l'anglès car, 'auto, camió'] per als que no són de servei fix». Per això, en aquells anys 20 i 30, entre nosaltres hi hagué certa restitució de la forma plena autoòmnibus, que no quallà. Prova que els parlants no sempre fan cas dels mestres, oi?

La forma auto restà majoritària a les llengües germàniques i eslaves (en aquestes, sovint en forma plena, automòbil, com en rus). És molt divertit el cas de les llengües nòrdiques, en què l'escurçament del mot original es feu per darrere: bil o bill, en danès, suec, noruec i islandès.

En anglès, però, arribà la substitució per car (del fr. medieval i del llatí CARRUM en darrera instància), atès que auto, com a prefix, present en altres neologismes, resultava poc precís. Ja s'havia fet servir durant tot el segle XIX per als vagons de tren, i des del 1896 per als automòbils, i que entre nosaltres va donar carro i carreta, motocarro. La influència de l'ang. car es desplaçà fins al portuguès, però pas fins al gallec, sota influència lingüística de l'espanyol peninsular, atès que a les Amèriques fou carro el mot triomfant.

De l'auto al cotxe. 

Mapa etimològic (enllaç). 

En italià i romanès, també en sard (però en aquest a través de l'italià), la paraula per a recanviar automòbil, massa llarga en el moment que comença a popularitzar-se l'ús de la màquina, i per recanviar també auto, prefix que s'anava acoblant cada cop a més màquines, fou simple i òbvia: hi esdevingué la macchina per excel·lència. 

Maquineta, raspa de collir aulives.

En canvi, és curiós que a les Garrigues, la màquina o maquineta per excel·lència durant la segona meitat del segle XX i fins a l'arribada de vanos i vibradors de recol·lecció automàtica de l'auliva, ha sigut el rascador o raspa o pinte o sarpa que es feia, es fa servir per arrancar l'auliva de la rama i fer-la caure sobre la borrassa. A casa, guardem com a relíquia la col·lecció que en tenia el pare, les més noves ja amb les pues de plàstic. Cada terra fa sa guerra.

Segle XX. De l'auto al cotxe. 

Mapa dialectas (enllaç). 

Com en gallec, en els territoris de la nostra llengua sota administració política espanyola, el mot auto fou substituït per cotxe, sota la influència de l'espanyol. En canvi, als parlars septentrionals, sota règim politicoadministratiu francès, el substitut adaptat fou votura < fr. voiture, igual que en els dialectes occitans, en què s'adaptà com a veitura. Excepte en aranès, que per adscripció administrativa a l'Estat espanyol, també ha anat incorporant el mot del castellà, eth coche. Prova que la via d'entrada dels neologismes a les llengües minoritzades sempre és la llengua dominant, i que en el contacte de llengües —per dir-ho suaument— la llengua de l'Estat sempre imposa la seua llei. Fins i tot en basc, kotxea ha anat imposant-se a la major part dels parlars èuscars al primer autoa.

Pel que fa al mot cotxe, el tenim documentat al segle XVI, és clar que com a vehicle de tracció animal. «No gaire més tard apareix la variant vulgar cotxo, deguda a un fet de fonètica popular, normal en els parlars orientals», escriu el nostre gran etimòleg, «i que encara sentírem a Barcelona en les primeres dècades del segle XX (jo l'havia oïda sovint a parents meus)». Però aclareix: «la gent fina deia cotxe, fins en la frasologia popular: 'creu-t'ho i aniràs en cotxe!', irònic per als de gran bona fe... No ha estat gaire diferent a Mallorca, almenys fins al principi d'aquest segle [XX]... i encara vaig sentir cotxo a Pollença (1964) a gent no pas ordinària».

L'altra gran qüestió al voltant del mot cotxe, n'és son origen, aclarit per mestre Coromines: «sobre si el mot ve de l'hongarès o del txec, vaig donar la bibliografia i les dades màximes al DCEC (I, 831). Els testimonis contradictoris s'expliquen per la confusió corrent a l'Oest entre Hongria i Eslovàquia, que és on sembla que apareix el primer document del mot (escrit koczi en un text alemany), l'any 1440, a la ciutat de Kósice (uns 200 km al NE de Budapest i a 25 de la frontera txecoslovaca-hongaresa); seria potser contracció del nom de la ciutat mateixa?» Per tant, ni txec ni hongarès, sinó d'origen eslovac! (moltes fonts, però, donen com a origen la ciutat hongaresa de Kocs). Els carruatges foren anomenats sovint segons el lloc d'invenció, com ara berlina o landau. 

També fou a la base de l'ang. coach, un llarg carruatge de quatre rodes cobert, però allà restà circumscrit als vagons de trens, sense que arribés a fer el salt a la carretera. Potser perquè la gran rellevància del ferrocarril, tant a Anglaterra com a Amèrica, ho impedí. 

[2308] Espill, o un altre mot que es perd

[2335] Les rajoles del record (o retorn al Màrius) i un sonet de Jordi Pàmias

 

2021. Les rajoles del record (o retorn al Màrius).

INS Màrius Torres, «Revista Màrius», núm. 25, maig (enllaç).

Les rajoles del record

Josep M. Mir

Enguany, vull dir, aquest curs (que els profes comptem els anys així, de setembre a juny) he al retornat al «Màrius». No recordava pas haver-hi entrat, tot i que la memòria pot ser traïdora, des que me’n vaig anar, divuit anyets acabats de fer, aquell juny de 1982... En posar-hi el primer peu, de seguida el cor em va fer un bot: aquell color esgrogueït de les rajoles de terra, contrastat amb el negre de les línies que l’emmarquen, em rebia com si no haguessin passat no sé quants anys. Sí, les mateixes rajoles, les mateixes!

Malgrat les meues tendències innates a l’emoció, vaig aconseguir de dominar aquella glopada de records que pugnaven per ocupar-me cor i cervell, que volien tots reviscolar de cop. Vaig provar de restar calmat, d’assaborir cada passa, ara sobre el groc, ara sobre el negre... Les mateixes rajoles, com les que teníem també al menjador de casa, de casa dels pares, és clar... M’embadalia amb les portes, les escales, els passadissos, les aules... finalment, les tarimes: quantes lliçons d’història dites allà dalt, davant la cap d’estudis, la Carme San Agustín, un senyora de la seua edat (o sia, de la meua d’ara), que ens feia un respecte indicible: a ver, hoy, Mir, salga a la palestra, i cuéntenos, venga, la revolución rusa... i servidor, que era bon xiquet, treballador i de poble (calladet, educadet i murriet), pujava indecís l’esgraó de la tarima, i començava la xerrameca amb veu tremolosa, mirant l’infinit per poder espigolar les frases del tema dins del cap... Era l’única assignatura a la qual la classe sencera hi anàvem els dies de vaga i tot. Als exàmens, tenia un truc infal·lible: sempre hi deixava anar la meua, de manera que els profes es quedaven parats: —mira que murri que és aquest, semblava que no hi fos i guaita què escriu... Potser per això mateix, només de veure’m entrar per la porta de la bíblio, davant per davant de l’antiga capella, sempre tan necessària com a refugi d’ànimes càndides (la bíblio, pas la capella), en Jordi Pàmias va començar a fornir-me de lectures, com era propi de la ceba literària que porta a dins. Així va guanyar un bon grapat de nois i noies lectors i alguns literats. Ell havia proposat que l’institut de Lleida portés nom de son ínclit poeta, Màrius Torres, però els paers lleidatans al 76 encara hi havien votat que no, que massa lleidatà...

Com a profe, també vaig decantar-me per la literatura. La vaig poder degustar en aquella fantàstica assignatura de què disposàvem a 3BUP: quatre hores a la setmana! Res a veure amb el parell d’horetes misèrrimes que avui patim a 1Btx. M’adono que, amb l’arribada de la Senyora Reforma als instituts, ja a cavall del canvi de segle, la literatura va anar perdent pistonada en els currículums, pràcticament desapareguda a l’ESO, passada de puntetes al batxillerat... i encara no en veiem el moment que torni a campar per les aules amb el vigor, l’impuls i l’admiració que les societats avançades li haurien de donar, sobretot al país del Sant Jordi. La nova biblioteca me l’he trobada reubicada al vell gimnàs. Sí, allà a on ara hi ha aquesta sala de lectura tan lluminosa, hi hagué temps ha el cavall, el ‘plínton’, aquells grans matalassos del salt d’alçada, el professor Núñez, les espatlleres, els vestidors...

1983. «A l'amic Josep M. Mir», Jordi Pàmies.

Sonet inèdit, que aviat farà quaranta anys!

La meua vocació lectora vingué complementada per l’experiència teatral, gens d’innata. Em calia tornar a entrar a la Sala d’Actes, a l’Aula Magna, que llavors en dèiem. Quins nervis mentre s’obre aquesta vella, gran porta. El pany s’encalla un pèl, la foscor encara no em deixa apreciar l’estança majestuosa d’antany... i que ara, llums oberts, trobo, veig, percebo, de manera sorprenent, tan petita. Oh, sí, el pas dels anys agreuja sempre aquesta seqüela: tot se’ns fa més menut, més apamat. El jove Rafa Molina, recent arribat de Benicarló, ens assaja. El Supertot d’en Benet i Jornet n’és el nostre debut. La platea i les llotges de dalt totes plenes, els pares que han vingut a veure’m... i jo que m’encallo un parell de segons, que se’m fan eterns, que ningú els nota, però que encara revisc ara i adés com el meu propi i silenciós íncube particular.

Ara que hi caic, sí que hi havia tornat al «Màrius». Fou un any que hi feien la final del concurs de redacció d’aquella beguda ensucrada que ara no es pot dir. Sí, hi vaig acompanyar el meu fill, ara en deu fer uns quinze anys. Recordo haver fet llavors una ullada ràpida a la Sala, que hi vaig pujar expressament. Però el concurs literari, per això s’hi venia, era en aquell llong, llòbrec, celebèrrim soterrani, mare de totes les sales d’exàmens. Allà tancats hi fèiem proves inacabables de totes les matèries, en aquells antics pupitres de fusta, que eren dobles, de dos seients s’entén, amb la fusta completament gravada de dibuixos i mots dels antics usuaris, que no s’hi podia ni escriure res més, i amb els forats per als tinters, que nosaltres ja no usàvem, que ja teníem de tot, gracisadéu... També hi havíem fet la nostra Selec. Vaig tornar a recollir el meu fill a l’hora de plegar: em va ferir de trobar les papereres plenes dels llibres que els regalaven a la canalla per participar-hi. En vaig recollir tants com vaig poder per a la biblioteca del poble. Vaig barrinar aleshores que allò era una mena de paràbola del sistema educatiu, no sabria dir si de tota la societat dosmil·lennial...

Però tornem als vells temps. Jo havia portat pantalons curts tota la primària, l’EGB. Era el costum dels pobles, tot i que durant els 70s els pantalons llargs s’anaren imposant. Sempre, fins i tot en els mesos més crus de l’hivern, amb aquells mitjons llargs de rombes, estiregassats fins tan amunt del genoll com es podia. Anar a l’institut, agafar l’autocar cada matí, creuar de cap a cap la llavors encara recent avinguda de Madrid, passar a comprar llibres de text o de lectura a la Deisa o la Dilagro, alguna pila a l’Automàtic, esperar l’hora de l’autocar de tornada al Simago... tot això ja requeria pantalons llargs. I sobretot donar tombs a la pista d’atletisme a l’hora del pati, guaitant de cua d’ull les noies del Gili. Ho he tornat a fer aquesta primavera, això de donar un tomb a la pista a l’hora del pati. No sé per què hauré trigat tant... Passant sota les grades vaig remembrar un dissabte de jocs atlètics, suposo que de nom pompós. Vaig convèncer el pare que m’hi portés. El recordo allà a la grada, assegut en un racó. Vaig córrer els seixanta o setanta metres pel carril que hi tocava: llavors l’escala de la graderia arribava a baix de tot, o això és el que veig en la imatge del record: braços enarborats, cares i boques dels altres pares i mares cridant, i jo havent de córrer com un esperitat mig apartant-me’n, mig esquivant-los... Vaig arribar dels darrers, és clar. Llavors va vindre el salt de longitud: tres intents i cap a casa falta gent. Mon pare més content que un gínjol: encara vam poder anar al tros a fer llenya un parell d’horetes fins a l’hora de dinar.

No vaig pas ser un xiquet de piles, jo. Només quan hi havia profes de vaga, que n’hi va haver unes quantes, aprofitàvem per passar unes horetes a l’Automàtic, la bolera de l’avinguda de Catalunya: futbolins i billar, alguna cerveseta. És ben fotut de recordar-ho: no teníem mòbil. Calia trobar-se en un lloc o altre a alguna o altra hora: l’hora del Senglar. De la cafeteria Sénglar, que dèiem, com si dir-ho a l’anglesa fes més modern. A partir de quarts de sis i fins a les set o quarts de vuit, quan ja marxaven els darrers autocars de l’estació d’autobusos, allò era un bullici. Totes les taules ocupades, amuntegades de llibres, bosses i motxilles, amb gent a la falda els uns dels altres, i els qui no podíem seure, doncs dempeus tapant els buits al voltant de la taula dels nostres col·legues. Els i les qui no teníem calés, doncs només conversàvem. Els i les que tenien més palica, doncs festejaven: aquelles inacabables morrejades, com si no hi hagués demà, allà compartides a pública vista... Però l’endemà tornava, i començava amb la Ronda Matinal, que sentíem des de l’autocar: De Willy el andorrano para Deisy libérate... cançons dedicades sens parar: Enola Gay, Hoy no me puedo levantar, Bette Davis Eyes, Bienvenidos hijos del rock’n’roll, Che idea, Woman in Love, Starting Over, Bee-Gees, ELO, Dharma, Orquestra Plateria... No acabaríem mai, oi?

Al món era temps de guerra a les Malvines, de cop d’estat a Espanya, de la primera recopa blaugrana... i de les cinc hores de classe d’història, una diària, amb l’Ismael Zapater, gran comunicador, no recordo si n’era el director. Cada dia calia aturar la classe: les Malvines són argentines, però Fraga catalana, li escrivíem a la pissarra, i ja teníem el debat muntat. Així vam aprendre història, doncs, en directe. Fèiem setmanes culturals a l’institut per traure la pols als vells currículums. Després, hem fet tantes reformes curriculars, que hem acabat més marejats que una perdiu i no sabem ni a on hem anat a parar, això sí, tots amb l’ordinadoret al coll... com si les eines fossin la teca en lloc del mitjà... Però sí, en aquells anys es notava certa esperança. La veritat és que tothom esperava que alguna cosa canviés, ni que fos lentament:  ningú llavors podia imaginar-se altre cop presidents a l’exili o que aquell rei fos tan pocavergonya...

Saltironant del groc al negre, del negre al groc, anava així transitant pels passadissos el primer dia de setembre del curs d’enguany, el curs de les màscares. Allà m’hi va semblar guipar, a l’escaire entre passadís lateral i passadís central, asseguts rere una taula de professor, els civils retirats que hi feien de conserges, amb el diari i unes capsetes a on hi tenien cigarretes a granel: ros o negre, fortuna o ducados, crec que a dos pessetes el fumarret. Només alguns profes fumaven a classe (algun en perfumada pipa, com el teacher d’anglès), i els alumnes podíem fer-ho al passadís, entre classe i classe. O al menjador. Com que fèiem tres tardes setmanals, el menjador fou com una segona casa per a molts de nosaltres. N’hi havia que dinaven de safata, però la majoria portàvem grans entrepans embolicats en paper de diari embegut d’oli per tot arreu. Repintat i reformat, però l’he vist ben bé igual que en el record, el menjador, amb la porteta del final per sortir a fora, a la cantonada de l’edifici que donava a la pista de bàsquet i al Gili, que també venien a fer el partidet de cada migdia. Hi falta, això sí, el magne xiprer que allà mateix hi hagué, més alt que els tres pisos del centre, fins dalt a la teulada... Esperem que el jovenet roure de Potsdam que ara hi ha replantat per allà arribi un dia a fer-s’hi tan majestuós... L’amic Jaume me n’explica l’encara breu història, i això em conforma i consola de la pèrdua del xipreràs.

Groc, negre, rajola, groc, negre, rajola... cada dia mentre vaig cap a classe em creuo amb l’Agapita, sempre d’immaculada bata blanca, i la veig a la tarima traduint pausadament com Cèsar feu un pont de fusta per travessar el Segre a la mateixa alçada del nostre bancal a Alcoletge, segons ella, gran amiga de joventut de mare. Per allà ve el Sebastià Tamarit, garriguenc fill del Soleràs com mon pare, que baixa de l’aula de dibuix. La tenia plena de tots el números de l’Avui, encara enfaixats, tal com arribaven abans els diaris. Armaris atapeïts i estanteries plenes de tota la col·lecció. De gran ho he entès: havíem perdut tant en quaranta anys, que llavors volíem guardar-ho tot... Guaiteu, en Rocaspana, i el Bernabé, i la Pilar Hernández, i la de grec, l’Ariño, a la seua auleta. Bon dia, Antonieta Peiró i Montse Torres. Mireu, el Pueyo i el Coll, que jovenets! Els vaig saludant a tots. Adéu, adéu-siau!

[2056] Lo primer institut de secundària de Lleida

[2151] Los Paers lleidatans del NO a l'«Institut Màrius Torres», 1976 (ii)

[2334] Lo Veloç Club lleidatà, primer club esportiu lleidatà (ii)

1894. Pioners del ciclisme català.

«Noticiario Mataronès», de 28 d'agost (ARCA).

L'equipament i les bicis de l'època. Sense frens.

1890. Lo Veloç Club Lleidatà, primer club esportiu modern de Lleida.

«Diario de Lérida», núm. 1.388, de 27 d'abril (ARCA). 

Per tercer any consecutiu, s'hi programaren curses ciclistes, a la Festa Major de maig. Ara ja «bajo el patronato del Excelentísimo Ayuntamiento». El nou esport adquiria, doncs, prestigi i suport en la societat lleidatana. És clar que llavors encara no tenia una bicicleta qui volia. 

1890. Lo Veloç Club Lleidatà, primer club esportiu modern de Lleida.

«Diario de Lérida», núm. 1.343, de 4 de març (ARCA). 

El Veloç Club ja tenia local amb gimnàs des de l'any anterior, però la notícia parla d'una nova inauguració. És probable que durant l'hivern decaiguessin les activitats cicliestes. Per celebrar-ne la represa, una dotzena de ciclistes locals s'arribaren fins a Bell-lloc en 42', «uniformados y montados en sus velocimans».

 

1890. Lo Veloç Club Lleidatà, primer club esportiu modern de Lleida.

«Diario de Lérida», de 13 d'abril (ARCA). 

Josep Coll n'era el president, del Veloç Club, i, a més, un dels màxims practicants. Llavors no existien clubs professionals amb estaments directius. Els mateixos esportistes gestionaven la societat. El nostre màxim primer ciclista lleidatà, doncs, havia fet sortida fins a Baiona i tornada, en tres dies. L'última etapa de 189 km la recorregué en unes 12h. Tan ben entrenat, no és gens estrany que s'emportés els primers premis a les curses de la festa major!

1890. Lo Veloç Club Lleidatà, primer club esportiu modern de Lleida.

«Diario de Lérida», núm. 1.393, de 3 de maig (ARCA). 

S'hi confirma «la decidida protección que encuentran entre las corporaciones y distinguida familias de la capital» aquells primers ciclistes lleidatans, tots de casa bona.  

 

1890. Lo Veloç Club Lleidatà, primer club esportiu modern de Lleida.

«Diario de Lérida», núm. 1.397, de 8 de maig (ARCA). 

La inscripció per a les curses de la festa major. A banda dels locals, també n'hi participaven de forasters. Llavors l'esport era considerat una «naciente diversión», ben lluny dels diners que acabarà movent al llarg del segle XX.

 

1890. Lo Veloç Club Lleidatà, primer club esportiu modern de Lleida.

«Diario de Lérida», núm. 1.399, de 10 de maig (ARCA). 

Al programa festiu, s'hi detallaven les vuit curses que es farien aquella tarda. S'hi fa la distinció, que desconec ara mateix (potser el pes i la grandària de la màquina), entre curses de bicicletes i de bicicles. També s'hi feu cursa de tricicles, tricicletes i tàndems. La darrera cursa era de consolació per a «toda clase de máquinas y que no hayan obtenido premio en las carreras anteriores». Pensem que els participants, ni tampoc els forasters, cobraven res, i s'ho havien de pagar tot de la butxaca. Un premi sempre servia de consol. 

Hi hagué les curses reservades per als socis del Veloç Club i les obertes. Cada tomb al circuit dels Camps Elisis, passeig central i lateral, feia 800 m. La Banda de música municipal, sota batuta de Jaume Roig, no hi faltaria. 

1890. Lo Veloç Club Lleidatà, primer club esportiu modern de Lleida.

«Diario de Lérida», núm. 1.400, d'11 de maig (ARCA). 

Els premis de les curses s'exposaren a l'aparador de la Plateria de Ramon Grau. S'anunciava que «en extensos y detallados programas constarán los nombres, color del vestido y peso de las máquinas» de cadascun dels velocipedistes. Es repartiren a l'entrada. Per agafar cadira, calia pagar dos ralets i es podien comprar per endavant en diverses botigues de la ciutat. S'ornaren fanals amb flàmules i penons. En resum, una festa d'alta volada social en aquella nostra ciutat provinciana. 

1890. Lo Veloç Club Lleidatà, primer club esportiu modern de Lleida.

«Diario de Huesca», de 16 de maig. 

Els campions oscencs d'algunes de les proves de la jornada.

1898. Xavier Gosé, «Club Velocipédico», BCN.

No sabem si el nostre Veloç Club dispensava títols de soci. Sembla que era un costum. El nostre famós dibuixant i pintor Xavier Gosé dissenyà els del club velocipèdic de la capital del país. 

1891. Lo Veloç Club Lleidatà, primer club esportiu modern de Lleida.

«Diario de Lérida», núm. 1.658, de 24 de març (FPIEI). 

Gairebé un parell de mesos abans de la cursa, ja bullia l'olla, amb els premis que s'hi donarien, que incloïen els que oferien distingides mosses de la ciutat, «regalando cintas que serán adjudicadas en premio», i exposades a la llibreria de Josep Sol. Molt a l'estil medievalitzant de les penyores als cavallers, en el qual s'hi reconeixien les classes benestants.   

1891. Lo Veloç Club Lleidatà, primer club esportiu modern de Lleida.

«Diario de Lérida», núm. 1.686, de 26 d'abril (FPIEI).  

Sembla que tothom corria i s'espavilava per ser present d'una manera o l'altra a la festa. L'èxit del ciclisme a Lleida semblava, doncs, imparable. 

1891. Lo Veloç Club Lleidatà, primer club esportiu modern de Lleida.

«Diario de Lérida», núm. 1.687, de 28 d'abril (FPIEI). 

El programa oficial de la Festa Majors s'exposava en grans cartellassos a la façana de la Paeria, «esmeradamente impreso en varias tintas y casi casi podríamos tachar el anuncio de lujoso». Les curses velocipedistes del nostre Veloç Club «seran el succés de la fiesta»!

1891. Lo Veloç Club Lleidatà, primer club esportiu modern de Lleida.

«Diario de Lérida», núm. 1.700, de 14 de maig (FPIEI). 

 Crònica de les curses de la festa major d'aquell any, tot un esdeveniment social per a la ciutat: «Mucho sol, mucha gente, mucha bicicleta, mucha dama, mucha poda por los Campos Elíseos». O dit altrament: «Todo Lérida estaba allí».

Hi hagué un parell de tribunes, la de les autoritats municipals i la del Veloç Club, al costat de la qual hi havia «el vivac de los carreristas y una mesa y tres sillas para los periodistas». Les cadires, de pagament, totes plenes a vessar, «a pesar del sol tan fiero». Això sí, crítiques a l'alcaldia per l'esporga dels plataners, que privaren d'ombra els concurrents. 

La cursa internacional fou de vuit tombs al circuit, amb uns 6.400 m. en total. Un dels premis havia arribat de «S.A.R. la Serenísima Infanta D. Isabel», o sia, de la família reial (espanyola). En canvi, «las cintas, obra primorosa de algunas señoritas, no dieron el juego que esperábamos». Vaja, que no els foteren ni cas, els ciclistes.

El ciclista lleidatà, senyor Coll, fou el gran triomfador de la tarda, i ja tenia en el jove Segarra un deixeble local avantatjat.

1891. Lo Veloç Club Lleidatà, primer club esportiu modern de Lleida.

«Diario de Lérida», núm. 1.883, de 21 de desembre (FPIEI).  

 Notícia sobre les darreres novetats internacionals en el disseny de bicicletes, prova de l'interès que tenia l'esport entre els lleidatans, si més no, entre el jovent de classe benestant. El cas és, però, que no hi ha rastre de curses ciclistes a la festa major de 1892. Encara devia durar l'empatxamenta de tanta aristocràcia i tanta cinta de l'any anterior. 

1918. Lo Veloç Club Lleidatà, primer club esportiu modern de Lleida.

«El Diluvio», de 13 de maig (ARCA).  

El ciclisme a Lleida, però, ja s'hi havia arrelat. Les activitats del Veloç Club Lleidatà s'aniran allargant poc o molt durant els primers decennis del nou segle i fins a la guerra. Amb alts i baixos, és clar. L'any 1918 es parla del novell Veloç Club Ciclista de Lleida. 

1896. Ciclisme femení.

«La Vanguardia», de 30 de setembre (LV).  

Notícia sobre la constitució d'un club velocipedista entre les infermeres londinenques. Les discussions (patriarcals) sobre si l'esport era apropiat al «bello sexo» estaven servides. 

1896. Lo Veloç Club Lleidatà, primer club esportiu modern de Lleida.

«El Pallaresa», de 22 d'abril (Sol-Torres).  

L'afició a les bicicletes entre les senyoretes també arrelava a la ciutat, que aprenien a pedalar durant els temperats matins primaverals als Camps Elisis. 

1896. Ciclisme a BCN.

Il·lustració d'una cursa al passeig de la Ciutadella.

1899. «Sport Club Agramuntense».

«El Pallaresa», de 8 de desembre (FPIEI).  

Dos dies de curses en aquella festa major agramuntina finisecular, que tenia l'envelat del ball a la plaça del Mercadal, a on «los corredores seran obsequiados con un brillante baile».  Les curses eren amenitzades per la banda local La Lira. Aquell any s'hi inaugurava l'enllumenat públic de la vila. No és cap despropòsit que semblant afició al ciclisme s'anava afermant a altres poblacions lleidatanes. 

1918. Lo Veloç Club Lleidatà, primer club esportiu modern de Lleida.

«Stadium», de 20 de juliol (ARCA).  

Ressenya de les curses del Campionat de Catalunya celebrat a Lleida, amb organització del Veloç Club lleidatà, i que segons la notícia fou a la ciutat «un anténtico acontecimiento» que havia d'afavorir que «en Lérida el ciclismo renazca con tan buenos augurios».

1918. Lo Veloç Club Lleidatà, primer club esportiu modern de Lleida.

«El Ideal», de 27 de juny (ARCA).  

Curses de bicicletes «a l'americana», per la vigília de Sant Pere al Camp d'Esports. A la tarda, hi havia hagut gran concurs sardanístic. 

1913. Volta a Catalunya.

 J. Martí, guanyador de la cursa d'aquell any, amb detall de la màquina.

[2333] Lo Veloç Club, primer club esportiu lleidatà, 1887 (i)