Seguidors

20210430

[2270] La crescuda del Segre, Cinca i Ebre al 1853

 

1891. Lleida, crescuda del Segre a Cappont.
Foto: Lluís Marià Vidal i Carreras (1891-10-26) (MdC).
Esplèndida panoràmica a contrallum del Segre crescut i arribant als peus de les cases del Cappont. Encara no hi havia cap embassament als rius del Pirineu, i les pluges de tardor o el desglaç primaveral solien acabar de manera sovintejada en fortes avingudes. Probablement, o sense el probable, la primera riuada retratada de la ciutat, obra d'aquest pioner de la nostra fotografia, enginyer de mines de professió. Per això, la imatge mostra una presa elevada, perquè fou feta des del pis de l'oficina governamental de mines que hi hagué en un dels edificis entre la Paeria i la plaça Sant Francesc. El Cappont era tot una horta fins als turons de la Bordeta, al fons. 

1853. Lleida, crescuda del Segre.
«El Heraldo», de 31 de maig (BDH).
Crònica del desbordament del Segre del 24 de maig d'aquell any, ben just acabada la festa major, que «lo recordaran con horror y espanto los vecinos de esta ciudad». S'hi diu que el riu s'esbarrià fins a un quart de llegua horta endins, cosa que equival a un quilòmetre o més. El dia 21 «apareció por la parte de Aragón una nube enteramente negra, que estendida por la ribera del Segre, despidió acompañada del levante una manga de agua». L'endemà la pluja continuava i el riu creixia, «pero sin extralimitarse de su gran cauce, cuyas avenidas son frecuentes... con el deshielo de las nieves». La precipitació recollida al llarg del curs del riu i la suma del desgel feien témer a la tarda del dia 23 una enèsima riuada a la ciutat. Efectivament, «a las tres de la madrugada de ayer [dia 24], impelida por las murallas de esta ciudad, traspasó inmediatamente la huerta convirtiéndose en un torrente con tal velocidad que arrasaba las casas y descuajaba los árboles». Els masos de pagesos i les cases d'estiu d'alguns rics lleidatans van restar, doncs, arrasades. 

Les muralles de Lleida, en efecte, encara no havien estat enderrocades, cosa que no passaria ben bé fins a partir de 1860. Serviren, durant segles, per protegir la ciutat dels embats recurrents de les aigües sicorianes, ves per on. Amb els mitjans del seu temps, no eren pas carallots les gents del passat. 

Però riu amunt, a la punta de l'aleshores nou passeig de Fernando (pel rei espanyol), que s'acabava sense estació, el corrent cabalós penetrà pel camí i tombant la paret de la muralla «inundó inmediatamente el paseo, jardín y casas inmediatas, temiéndose que el puente por cuyos ojos apenas daban paso a las aguas se hundiese». Les cases de la part més baixa de la ciutat, les que feien de muralla al riu, des de la Magdalena fins al carrer Major, van negar-se sense respectar ni particulars ni oficines del govern, com les de la plaça Sant Francesc, amb els dipòsits de sal contigus, que també foren afectats. La ciutat entrà en alarma quan va fer-se córrer que l'església d'aquesta plaça podia caure d'un moment a l'altre. Calgué que un parell d'arquitectes locals verifiquessin l'estat de l'edifici i de les oficines adjacents: no caurien, però se n'ordenà l'evacuació, especialment dels calés que el governador civil (espanyol) allà hi tenia d'impostos i taxes vàries. Perquè l'aigua continuava pujant, tant que saltà per la muralla de Sant Francesc i hi tombà la garita del cos de guàrdia. 

Davant la difícil situació, el senyor Bisbe ordenà que a la tarda hi hagués rogatives a tots els temples de la ciutat «para implorar la Divina clemencia». Era el que el catolicisme imposava en aquelles dates. Els pobres pagesos afectats eren els qui havien rebut la pitjor part de l'embat de les aigües i estaven desesperats perquè ho havien perdut tot, «que con lágrimas en los ojos esponían su piedad y el tormento que les ocasionaba sus desgraciadas familias».

El riu Cinca també baixava ben a l'ample, i s'havia endut el pont de Montsó. A Fraga, els cotxes de correus i diligències no gosaven passar pel pont, i restaven aturades a la posada que hi havia als afores, al marge dret del riu, ja que la ciutat vivia encara aturonada al costat esquerre. També a Balaguer i riberes del Segre riu amunt els danys foren notoris. Però sense cap mort, que se sabés fins aleshores. 

1853. Lleida, crescuda del Segre.
«La Nación», de 31 de maig (BDH).
 Crònica de l'endemà de la crescuda sicorina, una més al llarg dels segles, abans que al segle XX els pantans en frenessin l'avinguda, al riu i als seus afluents. Segons la notícia, les aigües van enviar «en más de un cuarto de hora» l'horta lleidatana. Vol dir que tenien una extensió que s'allargava terra endins un quart d'hora de caminar, entre mig i un quilòmetre. 

«Las murallas de la ciudad amenazan ruina». A base de segles, la força de les aigües que hi anaven a xocar les devia haver castigat summament. I aquell barri per a on entrà l'aigua, pel Carme i la Magdalena, moltes cases s'hi trobaven en perill de desplomar-se. La gent es carregà els estris més vitals al damunt i començaren a traure'ls cap a llocs més segurs, Lleida amunt. El carrer Major, amb els edificis més oficials i governatius en aquella època, també en fou afectat en bona proporció. 

Diu que s'hi feren pregàries per a la minva de l'horrorosa inundació i que es manà que la il·luminació es mantingués encesa tota la nit. Diria que encara no hi havia llums de gas (o si n'hi havia, la xarxa n'era minsa), i que s'havia de tractar de fogueres: eren per evitar el pillatge durant les hores fosques nocturnes. Sembla, doncs, per les exclamacions del cronista, que es tractà d'una de les avingudes més fortes del riu en aquell segle. En vindrien altres, com la de 1866, que s'emportà una part del pont, que fou substituïda per un entramat de fustes. I la de 1907, que se l'endugué definitivament i donaria pas al pont de ferro de 1911. L'altra avinguda desastrosa per al pont fora al 1938, però aquest cop no fou culpa de l'aigua, sinó del foc. Del foc bèl·lic de la dinamita. 

1853. Balaguer, crescuda del Segre.
«La Nación», de 31 de maig (BDH).
També a Balaguer l'embat de les aigües va causar estralls aquell 2 4 de maig, «día de susto y consternación» per la inundació de bona part de l'horta balaguerina. Amb tanta força que si dura una mica més «hubiera arrastrado en su corriente toda una calle de casas, la más dilatada del pueblo», o sia, el carrer del Pont. Això sí, que no faltés: durant tota la tempesta, les esglésies exposaren el Santíssim per a les pregàries oportunes dels fidels. A Lleida, l'embat encara fora més gran: caldria sumar-hi les aigües recollides de la Ribagorçana a Corbins. 

1853. Montsó, crescuda del Cinca.
«La Nación», de 31 de maig (BDH).
El gran pont penjant de Montsó, recentment estrenat feia només tres anyets, fou tombat per la força de les aigües del Cinca en aquella avinguda del 24 de maig d'aquell any. Feia un any, al 1852, que el riu s'havia endut el pont penjant de Fraga, del mateix constructor barceloní, Casa Clavé i dirigits per l'enginyer Pindullers (Pere Andrés de Puigdollers). Casualitat o mala construcció? No ho sabrem ja mai.

1891. Lleida, crescuda del Segre a Cappont.
Foto: Lluís Marià Vidal i Carreras (1891-10-26) (MdC).
Detalls d'una crescuda del Segre a final de segle XIX, probablement la primera retratada. Vistes a l'exigu Cappont existent encara llavors. 

1853. Lleida, crescuda del Segre.
«La España, d'1 de juny (BDH).
L'avinguda de les aigües vingué acompanyada de 36 hores de pluja seguida, amb una gran tromba huracanada d'aigua a la matinada del 23 al 24, quan les aigües començarien a pujar. La força del vent durant la nit s'emportà alguns plataners del passeig de Ferran. Les aigües crescudes esbarriaren els troncs i rais estacionats a tocar del pont. L'amplada del riu arribà a 1200 vares, quan la llera habitual que cobria el pont vell no devia passar de 150. La crescuda durà tot el matí del 24, fins a migdia, i tota la Lleida baixa restà negada de les aigües, des del carrer Magdalena fins al mercat de Sant Lluís. La plaça de la catedral es convertí en una bassa i per passar calia transitar per l'interior del temple. 

El pont vell aquest cop resistí, però aviat claudicaria, tretze anys després. Diu la crònica que des dels temps de Blondel, al 1787, la ciutat no havia patit una tan gran crescuda.

1853. Lleida, crescuda del Segre.
«La España, d'1 de juny (BDH).
Les greus conseqüències en foren la desaparició dels horts, la pèrdua de collites, l'aviament de fusta de les serradores, la destrucció de la presa de la sèquia de Torres, que agafava l'aigua una mica riu amunt del pont. El revellí o fortificació triangular al cap del pont, arrasat, i l'edifici del cos de guàrdia a la plaça de Sant Francesc, desaparegut. Les oficines de la hisenda governativa, de correus i de l'estanc estatal de tabacs a l'antic convent de l'església d'aquesta plaça, negades completament. 

Les inundacions d'aquella primavera també es reproduïren als rius Anoia i Llobregat i Besós. En aquest darrer cas, el primer camí de ferro, ben just inaugurat feia quatre o cinc anys, restà intransitable. A Molins, temeren que el Llobregat no s'emportés aquell grandiós pont que el creuava, la barca d'Olesa per travessar-lo anar a parar al mar amb un carro i el carreter a dins.

1853. Lleida, crescuda del Segre.
«La Época», de 3 de juny (BDH).
Ressenya de les destruccions del temporal a Catalunya. La muralla de la ciutat feia que les aigües s'haguessin d'expandir cap a les hortes del Cappont per força.
1853. Tortosa, crescuda de l'Ebre.
«La Época», de 3 de juny (BDH).
Després del Cinca i el Segre amb les Nogueres, vindria la crescuda de l'Ebre. La ciutat de Tortosa en patiria els estralls més forts als barris de la part baixa, i la gent hagué de desallotjar les cases. El soroll de les aigües era espantós. 

1853. Tortosa, crescuda de l'Ebre.
«La Época», de 3 de juny (BDH).
Detalls de les destrosses causades per la sortida de mare de l'Ebre a Tortosa en aquell espisodi de pluges i desgel primaveral. S'hi descriuen els tràfecs per traure la gent de casa seua amb barques, car els carrers eren inundats. Al poble de Benifallet, «más de la mitad del pueblo... ha desaparecido».




1853. Lleida, crescuda del Segre.
«El Áncora», de 7 de juny (BDH).
A poc a poc, tota la premsa estatal (espanyola) s'anava referent a les inundacions de Lleida. Potser alguns diaris hi enviaren corresponsals, altres anaven refent amb castellana prosa la descripció dels fets i la situació creada. 

1853. Lleida, crescuda del Segre.
«El Áncora», de 7 de juny (BDH).
A cada article, sempre coneixen algun detall nou o altre. Com ara que els cabals de la hisenda pública inundada, de la plaça Sant Francesc, es dipositaren a la Catedral. Cal creure perquè consideraren que era un lloc de confiança. O que la Paeria convocà els lleidatans a processó, al vespre, amb espelmes i tot: era una manera socialitzada i comunitària d'aconduir la frustració de la gent, fer catarsi espiritual i desviar la fúria cap a la voluntat divina, i que ningú no prengués mal. A més, hi hagué èxit de comunicació amb el Senyor, «pues se notó que desde que salió la procesión general de rogativa comenzó a amenguar el río». Ves que bé, oi?

1853. Lleida, crescuda del Segre.
«El Heraldo», de 9 de juny (BDH).
A més de l'horta lleidatana de Fontanet, les destrosses sovintejaren en els pobles riberencs del Segre riu amunt. Molts dels ponts en quedaren afectats, la muralla de la ciutat de Lleida des de Ferran fins a Sant Antoni restava en estat precari, a mercè de futures avingudes d'aigua. 


1853. Lleida, crescuda del Segre.
«La España», de 10 de juny (BDH).
A la premsa dinovesca era freqüent que un diari inclogués copiat de cap a cap un article d'un altre diari, citant-ne la font. No només una referència, sinó tot l'article sencer!

1853. Lleida, crescuda de l'Ebre.
«Diario de Palma», de 16 de juliol(BDH).
Detalls històrics de les inundacions de l'Ebre a Tortosa, d'entre 25 a 30 pams (per tant, entre 5 i 6 metres) vuit vegades entre 1468 i 1787. I quatre vegades fins a la meitat d'aquell segle XIX. 

1853. Tortosa, crescuda de l'Ebre.
«Diario de Palma», de 16 de juliol(BDH).
Repàs cronològic als fets desgraciats d'aquella pujada d'aigua de l'Ebre i dels moments d'angoixa i desesperació viscuts: «Neptuno era el dueño absoluto de Tortosa».





20210427

[2269] Poesia concreta (o visual) lleidatana, més

 

1970. «Poemes de la incomunicació». Guillem Viladot.
L'edició és datada de 1970.

1971. «Poemes de la incomunicació». Guillem Viladot.
«Diario de Lérida», de 13 de febrer (AML).
Encara hi havia en actiu el «Consejo Local del Movimiento», autèntics comissaris polítics del franquisme. Acabada l'exposició, Guillem Viladot publicà d'immediat el llibre Poemes de la incomunicació, amb edició de Josep Iglésias del Marquet sota segell de «Els Llibres del Pardal». Diu la crònica, sense signar: «La intención del libro presente va dirigida a denunciar... la imposibilidad de que el hombre logre una auténtica comunicación con sus semejantes, e incluso consigo mismo»

1971. «Poemes de la incomunicació». Guillem Viladot.
«La Vanguardia», d'11 de febrer (AML).
Iglésias del Marquet en feu la maquetació. S'hi cita una frase seua en el sentit que el llenguatge descansa sobre els cinc pilars fonètics de les vocals, les qual degudament matisades són la clau de la comunicació verbal. I una altra de Joaquim Marco, a la introducció: «La poesia, molt més que cap altre gènere, permet una primera lectura en què la imaginació del lector pot suplir allò que no entén».

1971. «Tonada de la vista, de la dita, de la busca i de la troba»
Guillem Viladot, Josep Iglésias del Marquet, Lluís Trepat.
«Diario de Lérida», de 12 de juny (AML).
Ressenya a tres mans del llibre dels tres autors lleidatans. El pintor targarí s'encarregà de la realització de les xilografies amb fusta. L'escriptor agramuntí hi posà la breu part literària. L'autor artesenc hi va posar la composició i la cerca d'un impressor valent: en Gaspar Vicens d'Agramunt, que pogués fer l'edició dels gravats amb la dignitat requerida. 

1971. «Tonada de la vista, de la dita, de la busca i de la troba»
Guillem Viladot, Josep Iglésias del Marquet, Lluís Trepat.

1972. «Poesia T-47», Guillem Viladot. 
«Diario de Lérida», de 20 de gener (AML).
Al cap d'un any de l'exposició, Guillem Viladot hi tornava, ara amb la publicació de Poesia T-47, amb pròleg de Manuel de Pedrolo, a Editorial Pòrtic, amb dedicatòria a l'amic i company, Iglésias del Marquet. En l'entrevista, l'autor reclama el seu paper de pioner en el camp de la poesia concreta amb el llibre 9 plast-poemes (1965) fet en col·laboració amb Leandre Cristòfol. Hi demana una visió més àmplia del món academicista sobre les noves tendències poètiques, una relació més dialèctica amb la realitat creativa. 

Hi explica també que el llibre recull la creació de poesia experimental de la darrera dotzena d'anys, quan en tenia entre quaranta i cinquanta, i desitja que el llibre sigui "llegit-mirat", perquè és un llibre per llegir i mirar. Sobre la intenció, vol que el llibre sigui testimoni de crítica implacable a tot fet institucionalitzat, a moltes de les coses que els va tocar de viure. «Es una protesta contra quienes someten al hombre», en clara referència als temps de dictadura. 

1972. «Poesia T-47», Guillem Viladot. 
Veg. vídeo del llibre (enllaç).

1972. «Josep Iglésias del Marquet, poeta visual», Emili Puig. 
«Diario de Lérida», de 4 d'agost (AML).
Començava a imposar-se el terme visual, que s'alimenta d'entitats literarioplàstiques, anomenades poegrafies pel poeta artesenc. Ressenya breu de la seua obra «Les Arrels Assumptes».

1972. Guillem Viladot, «Entre Opus i Opus».

1972. «Guillem Viladot i la seva obra recent», Josep Vallverdú. 
«Diario de Lérida», de 16 de setembre (AML).
«Si un autor actual tenim que estigui condemnat a rebre més aviat refusos que no abraçades de part  dels seus lectors és Guillem Viladot», escriu l'escriptor garriguenc sobre l'agramuntí. Per haver tingut «de fa temps, la gosadia de triar unes maneres de comunicació condensades, aparentment críptiques..., irritants»: poesia concreta. 

L'article comenta el darrer llibre vidalotià, «Entre Opus i Opus». Que defineix com «un llibre pedagògic, un triomf de la literatura visual... antifotonovel·la... Val per un himne a la dignitat de l'home, per un cant d'esperança, per una picota on exposar les bestieses acumulades de la societat afluent i enganxifosament consumista». 

«El poema demana una disposició tipogràfica delicada, calculada, com les línies i taques d'una litografia de Miró». Bona imatge, la d'en Vallverdú, equiparant el trencament formal poètic amb el pictòric, l'antifigurativisme, com al 1960 havia fet J.V.Foix amb un sonet dedicat a Antoni Tàpies.

1960. J.V. Foix, «Poema per a n'Antoni Tàpies».
L'antifigurativisme poètic a semblança del pictòric. Mentre que l'art modern ha triomfat al llarg d'aquest segle XX, per alguna poderosa raó, la poesia concreta o visual no ha passat de l'estadi experimental o marginal. El trencament formal del llenguatge ha portat a la incomunicació, i els poetes no han seguit per aquest cantó. Han preferit el trencament temàtic. A diferència de la pintura i l'escultura, en què la varietat infinita de propostes abstractes ha connectat amb una part de la nostra emoció humana. Cosa que no permetem al llenguatge, necessitem entendre la frase, no en suportem el tancament o bloqueig semàntic. O només com un joc.



1972. «La poesía visual y concreta como  elementos de estudio científico», Guillem Viladot. 
«Diario de Lérida», de 8 de desembre (AML).
La poesia concreta i visual mostrava, segons Viladot, un caràcter radicalitzant, fet insòlit en la història literària, però del bracet dels moviments contestataris del moment. S'hi comenta el llibre de Klaus Peter Dencker, antologia de la poesia icònica o del text-imatge. Escriu el d'Agramunt que si bé la desintegració de la paraula i les lletres és un fet recent, la conversió del llenguatge en imatge o l'entrecreuament entre tots dos mons comunicatius ve d'antic. En el llibre de Dencker se'n mostren exemples grecollatins, medievals i barrocs. Sense oblidar-se dels poemes-imatge de Lewis Carrol a «Alícia en terra de meravelles».

S'hi mostra d'acord amb l'autor alemany que la poesia concreta és predominantment semàntica, mentre que la poesia visual és òptica o plàstica. Segons ell, aquesta darrera (text-film, text-imatge, text-espai, etc.) és un desenvolupament lògic de l'altra, com una fase avançada. 

1865. «Alícia en terra de meravelles», Lewis Carrol,
«Cal·ligrama del ratolí», capítol III.
Trad. de Josep Carner, 1927.


1972. «La poesía visual y concreta como  elementos de estudio científico», Guillem Viladot. 
«Diario de Lérida», de 8 de desembre (AML).
El llibre de l'autor alemany ressenyat per Viladot es deté en els avantguardismes literaris del segle XX, dels orígens de Morgenstern i Apollinaire fins mots en llibertat del futurisme i l'antiart dadà. La segona part de l'antologia és dedicada a la poesia concreta i visual de la segona meitat del segle XX. Amb una part final dedicada a la publicitat comercial, que sovint fa ús dels mecanismes d'aquesta poesia d'avantguarda. 

1974. Mostra de poesia concreta de Guillem Viladot. 
«Diario de Lérida», de 30 de maig (AML).
Exposició al col·legi d'arquitectes lleidatà de la poesia concreta i visual de Viladot, al centre. A la dreta, Víctor Siurana i Josep Vallverdú al costat de l'homenot agramuntí. 

1974. Mostra de poesia concreta de Guillem Viladot. 
«Diario de Lérida», de 31 de maig (AML).


1975. Guillem Viladot, lleidatà del mes. 
«Diario de Lérida», de 5 de març (AML).

1975. Guillem Viladot, lleidatà del mes. 
«Diario de Lérida», de 5 de març (AML).
La designació de l'autor agramuntí com a lleidatà del mes aquell 1975 marcaria el punt àlgid de la popularitat del poeta i novel·lista a les nostres terres, que no és pas el mateix que dir dins de la literatura catalana, sempre barcinocèntrica. Els bons llibres de text actuals, que no són pas tots, li dediquen un espai merescut al costat de Joan Brossa. 

1981. I Exposició de Poesia Visual als Països Catalans.
«Diario de Lérida», de 14 de febrer (AML).
Retrospectiva de deu anys de poesia visual catalana, des dels orígens lleidatans a l'exposició de la 'Petite Galerie', amb Viladot, Iglésias del Marquet i Brossa. 




 

20210422

[2268] «Poesia Concreta» (o visual) lleidatana, 50è aniversari

1971. Exposició de Poesia Concreta. 
'La Petite Galerie de l'Alliance Française', Lleida.
Enguany es commemora el cinquantè aniversari d'aquella exposició mítica a la capital lleidatana. En el pòster original, s'hi fan constar els autors: Joan Brossa, Guillem Viladot i Josep Iglésias del Marquet, que juntament amb el crític d'art Francesc Vicens signen en aquest cartell. A més de la 'Petite Galerie', sempre citada, el cartell en recull el patrocini de l'Esbart Màrius Torres del Sícoris Club. 

1971. Exposició de Poesia Concreta. 
'La Petite Galerie de l'Alliance Française', Lleida.
A la Fundació Brossa ho recorden amb aquest remake. Un detall que diu molt dels gestors de la fundació en aquella nostra capital del país, autista habitual amb les manifestacions de comarques. Això sí, gairebé a cada telenotícies tenim una crònica de Beirut de la Txell Feixas (gran professional, sigui dit de passada). No me la perdo mai. 

1971. Exposició de Poesia Concreta. 
'La Petite Galerie de l'Alliance Française', Lleida.
La foto 'oficial' dels protagonistes de l'exposició poètica, amb jerseis de llana i de coll alt, com calia al gener lleidatà. Al fons, el poeta d'Artesa de Lleida, Josep Iglésias, de cal Marquet. Al centre, en Viladot, l'agramuntí, i un jove Brossa de perfil. Tots tres amb les ulleres quadrades de pasta, icona de tota una època, com el Michael Caine a les pel·lis d'espies. 

1971. Exposició de Poesia Concreta. 
'La Petite Galerie de l'Alliance Française', Lleida.
Daniel Giralt-Miracle, «Destino», de 27 de febrer (ARCA).
La mostra poètica meresqué més de mitja plana del setmanari barceloní. Giralt-Miracle hi comença tot assenyalant el paper preponderant de la galeria de l'Aliança Francesa en la vida cultural lleidatana d'aquells temps. No feia gaire que havia començat a funcionar sota la direcció de Jaume Magre, dedicat de molts anys a l'ensenyament del francès des del seu retorn de l'exili. 

Per què tres poetes exposaven en una galeria d'art? Doncs per la peculiaritat dels poemes: «realizaciones plásticas... dentro de esta especialidad tan poco usual e ignorada en nuestros ámbitos». Tan desconeguda, que —per una vegada— Lleida fou capdavantera al país a organitzar-ne la primera mostra. El crític esmenta la trajectòria sostinguda d'en Viladot en aquesta disciplina poètica: «Nou plast-poemes» (1965), «Pòsters Poemes» (1968), «Cartrons Concrets» (1968), «5+1 lais concrets d'homenatge a Antoni Tàpies» (1969). 

La conferència que obrí l'exposició, 'La poesia concreta i l'art contemporani', anà a càrrec de Francesc Vicens, i es feu a la seu de la Cambra de Comerç lleidatana. La poesia concreta es formulava com una poesia que feia servir els mots com a objectes, tot trencant l'oralitat del poema i la tradició poètica, en la mateixa direcció que l'abstracció havia portat a l'art pictòric del segle XX. Convertides en objectes concrets, les paraules són empeses «a un nuevo campo de fuerzas, donde adquiere una especial importancia su aislamiento o continuidad con otros elementos, especula con valores que son simultánamente plásticos y literarios».

La concrete poetry era el terme internacionalment aleshores per a la poesia moderna, però fora la denominació de poesia visual la que acabaria quallant. Deixem de banda les disquisicions de detall sobre semblances i diferències entre una i altra que es fan en alguns tractats. Sovint, aquesta poesia feta objecte era més valorada en ambients artístics que no pas literaris. S'apartava massa dels cànons i als catedràtics de lletres els semblava un joc de carallots al costat de Riba o Carner. 

1971. Exposició de Poesia Concreta. 
'La Petite Galerie de l'Alliance Française', Lleida.
«Diario de Lérida», de 20 de gener (AML).
La denominació de Poesia Concreta s'havia formulat cap al 1955, gràcies al polifacètic autor boliviano-suís de llengua alemanya, Eugen Gomringer, que el creà a imitació del terme Art Concret que als anys 30 es posà en circulació per referir-se a l'art abstracte. També el poeta brasiler Décio Pignatari contribuí a la popularització d'aquesta denominació amb l'assaig Teoria de la poesia concreta (1965).

1971. Exposició de Poesia Concreta. 
'La Petite Galerie de l'Alliance Française', Lleida.
«Diario de Lérida», de 22 de gener (AML).
Sembla que en aquell ambient del tardofranquisme local i espanyol a Lleida, l'exposició poètica acaparà l'atenció i l'interès del món cultural a la ciutat. Els mitjans de comunicació de la Lleida del moment se'n feren cert ressò. La bibliografia dels tres autors i del crític era airejada públicament. Em crida l'atenció la referència al Teatret Xinès de Sarrià, fundat per l'artesenc Iglésias del Marquet l'any 54, quan en tenia 22 i devia voltar com a estudiant per la Barcelona del moment. En aquest local o petita sala, s'hi «experimentaven improvisacions teatrals a l'estil del que avui es coneix amb el nom de 'happening'». 


1971. Exposició de Poesia Concreta. 
'La Petite Galerie de l'Alliance Française', Lleida.
«Diario de Lérida», de 23 de gener (AML).
La novetat de la poesia concreta era absoluta. A la redacció del diari van recórrer al volum VII del Diccionari Salvat, pàg. 320 per resumir-ne la idea per als lectors. En destaca com a elements definitoris: la conjunció visual i fonètica, l'ús de la tipografia (unitària o seriada), ús de símbols de codis comunicatius, valoració del signe semàntic, valor intrínsec de l'espai de disposició del poema, integració d'altres arts com la fotografia, el disseny, el gravat.

1971. Exposició de Poesia Concreta. 
'La Petite Galerie de l'Alliance Française', Lleida.
«Diario de Lérida», de 24 de gener (AML).
La crònica de la conferència de Francesc Vicens és signada per la periodista Magda Ballester, regidora pel PSUC al final d'aquella dècada a la primera Paeria postfranquista. S'hi nota la seua particular visió, disfressada sota les paraules de la crònica: «los habitantes de esta ciudad agrícola y problemática tuvieron la oportunidad de iniciarse en este arte de vanguardia». O bé quan escriu «'La Petite Galerie' me recuerda la leyenda de la caja de Pandora. A pesar de esas pequeñas dimensiones contiene la fuerza de los cuatro famosos vientos»

 També s'hi descobreix que «detrás de ambas entidades estaba la aportación de Omnium Cultural». I s'hi inclou una bona ressenya del discurs del crític. No sé si podríem trobar un fet així en els diaris d'avui. 

1971. Exposició de Poesia Concreta. 
'La Petite Galerie de l'Alliance Française', Lleida.
«Diario de Lérida», de 31 de gener (AML).
En la crítica de l'exposició, s'hi rebaixa la categoria poètica de la poesia concreta a la de «grafismos parapoéticos», que és titllada de moda passatgera, arrelada en els cal·ligrames d'Apollinaire, «con los nuevos aditamientos de otros símbolos, como la combinación de póster-poema». Se'n destaca la força impactant de les composicions, «si bien es previsible que a la larga serán abandonadas por sus propios practicantes». El subtil menyspreu amb què l'anònim Ciudadano Equis obsequia els autors li fa pontificar que «Viladot es un magnífico escritor que no precisa de esta clase de propaganda para ser conocido»

1971. Exposició de Poesia Concreta. 
'La Petite Galerie de l'Alliance Française', Lleida.
«La Vanguardia», de 6 de febrer (AML).
L'ona expansiva de l'exposició arribà també a Barcelona i, finalment, al diari barceloní de referència se n'hi publicà un breu. S'hi fa recordatori de les exposicions de la Petite Galerie lleidatana des del 1968, i del fet que a la seu de l'Esbart Màrius Torres del Sícoris s'hi acabava de pronunciar un cicle de conferències sobre la literatura universal del segle XX, amb primeres plomes com Joan Triadú, Joaquim Moles, Francesc Vallverdú, s'hi presentà el Mim dels Joglars d'Anton Font, s'hi havia atorgat el I Premi Màrius Torres de poesia a Zoraida Burgos, i era a punt de començar un altre cicle de conferències amb motiu del centenari del naixement de Prat de la Riba. La Lleida intel·lectual bullia. 

1971. Exposició de Poesia Concreta. 
'La Petite Galerie de l'Alliance Française', Lleida.
«Diario de Lérida», de 12 de febrer (AML).
Acabada l'exposició, a l'article sense signar hom s'hi congratula de la capitalitat cultural lleidatana ni que fos per un parell de setmanes, i la bona reacció de la ciutat. S'hi reconeix el paper de la imatge en la societat que arribava: «El llenguatge ha perdut capacitat per comunicar massivament les persones entre si. La imatge ha vingut a suplir aquesta mancança, encara que ben bé no sigui en profit d'una millor comunicació entre individus d'una comunitat, com de crear un estat d'opinió favorable a unes determinades formes de consum». Sembla endevinar-s'hi la ploma de la Magda Ballester. 

Sobre cadascun dels autors, breument, fa notar la mestria de Brossa per la capacitat d'estilització poètica de les composicions, remarca la humanitat de les poegrafies d'Iglesias del Marquet, i la qualitat comunicativa dels poemes concrets viladotians.

Poegrafia, Iglésias del Marquet.

Poema de la incomunicació, Guillem Viladot.

Poema de l'alliberament, Joan Brossa.