[1310] Los raiers de 1900 segons Ceferí Rocafort, més

1912. «Los Raiers», de Ceferí Rocafort (1872-1917),
Tip. L'Avenç, BCN (archive.org).

Espectacular imatge d'una estisorada, una mena de presa de fustes sobre el corrent, que deixa passar l'aigua i atura els troncs.

1912. «Los Raiers», de Ceferí Rocafort (1872-1917),
Tip. L'Avenç, BCN.
En temps normal fan el recorregut d'Oliana a Ponts en tres hores; de Ponts a Lleida hi posen un dia i mig, però també hi han anat en un dia o en tres i més; de Lleida a Tortosa hi compten de quatre a cinc dies, i si a vegades s'hi ha anat en dos o tres, també se n'hi han posat set o vuit».

 «El lloc indicat per enraiar en la Noguera Pallaresa és la borda del Tort, damunt del poble d'Escaló». Fins allà cal barranquejar. D'Escaló a la Pobla «se n'hi baixen en un dia i mig... de la Pobla de Segur a Lleida, normalment s'hi posa dos dies... L'empresari ha de comprar les redortes, remeres i estatges en el lloc on s'enraia», i l'autor descriu amb precisió aquests tipus d'estris i la funció que tenien.

1912. «Los Raiers», de Ceferí Rocafort (1872-1917),
Tip. L'Avenç, BCN.

El conjunt de rais que s'acondueixen riu avall s'anomenava colla, i cada rai tenia dos navegants: el davanter i el cuer. El primer, més expert, cobrava almenys un ral més que l'altre. El sou era de 4 pessetes. Fins i tot estava calculat el preu del viatge de retorn fins a casa. «És obligació del davanter portar la destral, i al cuer li correspon el trivet (barrina grossa per foradar bigues)... Quan en el llit de riu hi ha molts rocs, que poden destorbar el pas del rai, els aparten a un costat, deixant la via ben desembarassada, i d'això en diuen fer una gaura». Perquè «el rocam és l'obstacle més terrible amb què han de lliutar els raiers: un moment de distracció del davanter pot ésser de fatals conseqüències».

1912. «Los Raiers», de Ceferí Rocafort (1872-1917),
Tip. L'Avenç, BCN.

Fent taulados a punt d'enraiar.

1912. «Los Raiers», de Ceferí Rocafort (1872-1917),
Tip. L'Avenç, BCN.

L'autor explica també els perills d'embarrancar entre el pedregam i els ingents esforços que llavors cal fer per «embarrant fort per somoure aquella immòbil baluerna». Per això «el raier, a més de molta serenitat, ha de posseir llarga experiència en el seu art i gran coneixement dels rius que navega... no són poques les dificultats que ha de vèncer, car de l'un viatge a l'altre es troba molt sovint amb el llit del riu completament canviat pels immensos pedregams que hi aboquen les fortes torrentades».

Si un cuer no arribava mai a davanter, «els seus companys li retreuen dient-li que sempre anirà de cara al port», atès que en sa posició en el rai sempre mira aigües amunt. 

La navegació pel Segre ja notava a principis de segle l'escàs cabal per la derivació d'aigua al Canal d'Urgell. Per això, la temporada s'acabava a començament de juliol, mentre que a la Noguera Pallaresa durava tot l'estiu i bona part de la tardor.

1912. «Los Raiers», de Ceferí Rocafort (1872-1917),
Tip. L'Avenç, BCN.

Al cap de l'any se solien baixar cap a 30 i fins i tot 40.000 peces pel Segre i unes 20.000 per la Pallaresa, a 10 pessetes posada a Lleida i 18 pessetes a Tortosa. Aclareix l'autor que «totes aquestes notes han sigut facilitades pels mateixos tractants de fusta». Al bosc, un arbre de biga, 1 pesseta «i 20 pessetes l'arbre que faci peça de càrrega. Tractant-se d'un bosc distant de ribera, s'han arribat a vendre a ral per arbre i a 20 rals la càrrega». 

1912. «Los Raiers», de Ceferí Rocafort (1872-1917),
Tip. L'Avenç, BCN.

Els rais al seu pas per la Pobla de Segur.

1912. «Los Raiers», de Ceferí Rocafort (1872-1917),
Tip. L'Avenç, BCN.

Detall dels rais, de tres trams, amb davanter i cuer en sa posició.

1912. «Los Raiers», de Ceferí Rocafort (1872-1917),
Tip. L'Avenç, BCN.

«No és cap despropòsit assegurar que arriben partides de fusta a Lleida, el cost de la quals és vuit vegades més que el preu de compra a peu de bosc». Les dificultats del camí ho justificaven sobradament, i posa com a exemple el següent fet: «des de Tor a Llavorsí (30 kilòmetres aproximadament), per a barranquejar unes 6.000 peces, hi varen estar més de tres mesos ocupats una colla de 33 a 34 hòmens. Veritat és que el riuet de Tor fins que troba el Noguera de Vallferrera, damunt d'Alins, se desenrotlla en un seguit de revolts acanalats i de caients enasprades, formant una de les més abruptes riberes del Pirineu. Per al transport d'aquesta partida feren tres tirades amb diferents viatges cada una, empleant-hi part d'una primavera i dues tardors».

I en el futur? Era imminent aquell any l'inici de les primeres obres hidràuliques de la Canadenca. Segons l'autor, «en la concessió d'aprofitament de l'esmentat riu... sabem que s'ha reservat la servitud de pas dels rais; emperò lo que s'ignora és com s'ho faran per guanyar els 8 o 10 kilòmoetres que haurà de tenir l'estany des de Sant Antoni (Talarn) al terme de la Pobla, si no els posen un remolcador, i com salvaran els 80 m d'alçada del mur que s'ha de construir per retenir aquell immens safareig».

La resposta era imminent, «si la colossal empresa nord-americana aconsegueix portar a feliç terme l'obra amb tanta activitat començada i que en temps no llunyà ha de capgirar la manera d'ésser de bona part de la nostra benvolguda regió». En Ceferí Rocafort ho encertava, però el dubte que alguns, pocs però, tenim després de cent anys, és si aquest capgirament ha valgut la pena: per als accionistes i consellers de les hidroelèctriques (banquers filofeixistes, o actualment expresidents del govern de la nostra estimada metròpoli, diuen que gairebé a cent mil euros l'any) segur que sí; però, i per al habitants del Pirineu, els de llavors i els d'ara?

Primera meitat del s.XX. El Segre a Balaguer.

El vell pont medieval, desaparegut durant la guerra, era l'entrada a l'improvisat port fluvial balaguerí. Alguns dels rais ja es quedaven a la ciutat i eren transportat per matxos cap a la serradora (fot. Associació Cultural dels Raiers).

1918. La Noguera Pallaresa al Pont de Claverol.

Els rais preparats per a partir des de la ribera de la Pallaresa sota el pont penjant de Claverol, poc abans de cua de l'aigua del pantà de Sant Antoni a la Pobla (fot. Associació Cultural dels Raiers).

1918. La Noguera Pallaresa al Pont de Claverol.

L'any 1916 s'inaugurava el pantà de Sant Antoni, any que potser podríem considerar simbòlicament com la data que matà els rais i els raiers. Qui sap si aquests van quedar-se sense baixar?

[1309] Los raiers de 1900 segons Ceferí Rocafort

[1309] Los raiers de 1900 segons Ceferí Rocafort

1912. «Los Raiers», de Ceferí Rocafort (1872-1917),
Tip. L'Avenç, BCN (archive.org).
El nostre savi pallarès descrigué en aquesta obreta editada pel CEC la feina dels raiers: el transport fluvial de la fusta de les comarques lleidatanes. El perill de desaparició era imminent: «amb la realització de modernes obres hidràuliques i amb l'obertura de noves comunicacions, pot sofrir una radical transformació».

1912. «Los Raiers», de Ceferí Rocafort (1872-1917),
Tip. L'Avenç, BCN.
Els darrers raiers «amb prou feines se mouen de les riberes del Segre i Noguera Pallaresa, si bé alguna vegada barranquegen en la Noguera Ribagorçana; emperò els que precediren a l'actual generació navegaven molt sovint pels rius aragonesos, allunyant-se llargues temporades de les llars, a on retornaven amb uns bons estalvis fruit de llur pesat i exposat treball».

A començament del segle XX, restaven al Pirineu lleidatà mitja dotzena «de tractants de fusta», al servei de les quals treballaven els picadors i els raiers. «Els primers són els que piquen la fusta al bosc, i els segons tenen a llur càrrec la conducció fluvial... A la banda del Segre, els picadors són del poble d'Alinyà, i els raiers de Coll de Nargó; mentre que a la ribera pallaresa uns i altres indistintament pertanyen a la Pobla de Segur i al poblet de Pont de Claverol, situat davant d'aquella vila, a l'altre costat del riu».

«A la Ribera baixa del Segre els diuen raiers o rajaders; i els rais, o sigui el conjunt de fustes lligades en diferents trams, són coneguts per raigs, rajades o tramades». Afegeix l'autor en nota a peu de pàgina: «A l'Aragó són coneguts per navateros, i a la ribera catalana de l'Ebre per aumadiaires (de almadia, paraula castellana). En lo baix Cinca, que encara parlen català, dels rais ne diuen navades, i dels raiers, navaders».

Només una petita correcció aportada per Coromines, el mot almadia en castellà s'agafà del «árabe de España, pues en Aragón ya se empleaba en la Edad Media... y hoy sigue siendo popular en Aragón y en el oeste de Cataluña (aumedia) para designar las balsas que se hacen con troncos para transportarlos por los ríos» (DCECH). O sigui, que és més probable que en castellà sigui un aragonesisme (de l'antiga llengua aragonesa, s'entén) o catalanisme, que no pas a l'inrevés.

1912. «Los Raiers», de Ceferí Rocafort (1872-1917),
Tip. L'Avenç, BCN.
L'explicació de la compra de la fusta d'una partida del bosc. El tractant pot fer la compra a gleva, quan s'ho queda tot, o bé per càrrega o per arbre, si trien quins s'han de tallar. Si el bosc és a tocar del riu, el preu sol ser més alt, que si s'ha de carretejar la fusta de bosc endins. En aquest cas, la fusta s'ha de barranquejar, fet que n'augmenta les despeses de transport.

Descripció de la feina dels picadors, que «s'instal·len en cabanes per ells mateixos arreglades  amb troncs, ramatge i gleva», amb bona provisió de recapte, «puix són gent que saben tractar-se bastant bé mentre són a muntanya», a banda que «cada picador ha de portar-se les eines de treball i, lo mateix que an els raiers, al sortir de casa se'ls avancen 25 pessetes... i al final de la campanya liquiden».

Solien treballar de dos en dos i, arribats, al bosc, se'l repartien fent sorts, és a dir, trossos o porcions, «que es reparteixen a l'atzar per començar el treball». Cobraven de 8 a 10 pessetes per arbre llistat o escollit «quan se tracta de fusta rodona»; altrament, cobraven per càrrega. «En un i altre cas, a cada peça hi posen la llur marca o senyal peculiar per a conèixer després el treball de cadascú i cobrar l'import corresponent». Mentre dura la temporada, de maig a darrers d'octubre, s'hi guanyaven unes 10-12 pessetes cada dia, «segons se sigui més o menys llest en el maneig de la destral. La fusta han de deixar-la bes esquadrada o arrodonida (si són bigues), i en disposició d'ésser conduïda al riu més proper».

1912. «Los Raiers», de Ceferí Rocafort (1872-1917),
Tip. L'Avenç, BCN.
Fins i tot tenien preu els forat que portava cada biga poder-la enganxar, que «van a càrrec de l'empresari, que els paga a part a raó de 5 cèntims peça». L'aprofitament de l'arbre requeia sobre el tronc, «despreciant-se la cimada, capcina o cappinada, de la qual tot lo més que se'n faci és alguna garba de llenya, que no paga el treball de transportar-la».

1912. «Los Raiers», de Ceferí Rocafort (1872-1917),
Tip. L'Avenç, BCN.
Per baixar la fusta del bosc fins al riu principal, calia barranquejar, o sia, aviar els troncs, per rierols i barrancs, tot i que si el corrent no era prou fort, calia anar-los ajudant a esquivar el rocam o moure'ls quan s'entravessaven. S'aprecia a la punta dels troncs, els forats que servien per arrossegar-los. Clixé de G. de Barnola; la resta, del mateix C. Rocafort.

1912. «Los Raiers», de Ceferí Rocafort (1872-1917),
Tip. L'Avenç, BCN.
Hi havia tota una classificació de la fusta segons la llargada, a raó de 20 cm. per pam, que servia per definir la càrrega catalana, que era la «unitat reguladora del preu que cobren els picadors». Així teníem, segons la mida del tronc, de major a menor: seixantens, cuixes, doblers, vintiquatrens, files, fustes o fustos, filatons, quadradillos, quintillos, bigues o fusta rodona, i les llates.  L'autor ressenya i detalla quants de cada mena fan una càrrega catalana.

1912. «Los Raiers», de Ceferí Rocafort (1872-1917),
Tip. L'Avenç, BCN.
Un cop acabada la feina del picador, l'empresari o tractant s'ha d'ocupar d'arrossegar la fusta fins al riu més proper, bé per braços bé per cavalleries. «En aquest cas, s'estaquen les peces pels forats que a posta s'hi han practicat, amb la cadena de badall relacionada amb els tirants que s'agafen a les aspadelles [espadelles] junt amb les anxueles, que formen el guarniment de l'animal».

Llavors comença la feina dels raiers. «Si el corrent no té prou empenta per fer marxar un rai, la fusta ha d'ésser barranquejada (o barranqueiada, com diuen ells)... El barranqueig és la feina més pesada: consisteix a tirar al riu les peces deslligades, i acompanyar-les des de la ribera, empenyent-les cap al corrent quan s'avoren o entrebanquen». Els raiers es proveïen d'una ganxa per estirar-los, estri de bedoll que l'autor descriu amb precisió.

Primera meitat s. XX. Raiers.
Dos exemples de la feina de transport amb cavalleries de la fusta tallada i apariada pel picador per deixar-la a mans dels raiers (fot. xtec.cat).

1912. «Los Raiers», de Ceferí Rocafort (1872-1917),
Tip. L'Avenç, BCN.
«Aquestes operacions [de barranqueig], que en sallents [salts d'aigua] i estrets rocosos posen en greu perill la vida dels soferts raiers, poden també perjudicar les propietats riberenyes, havent d'indemnitzar l'empresari el dany que ocasioni». Quan la fusta s'acosta al punt d'enraiament, cal preparar una estisorada per tal que les peces facin cap al pedregal, amb auxili de ganxes o de força animal. Allà s'hi formaran els taulados o tablados per a l'operació de construir el rai. L'estisorada és minuciosament descrita per l'autor, que avisa que si per les tamborinades d'estiu, la crescuda del riu se l'emporta, «el contratemps de l'empresari és gran».

1912. «Los Raiers», de Ceferí Rocafort (1872-1917),
Tip. L'Avenç, BCN.
Per fer el rai, primer es construeixen els trams, de peces similars, «posades de costat i fortament lligades pels forats dels extrems amb redortes, o sigui, branques de bedoll de suficient flexibilitat i resistència perquè no es malmetin amb el fregadís, com succeiria si s'empleessin cordes de cànem. L'amplada de cada tram no ha de tenir més que 16 o 17 palms en el Noguera Pallaresa, i 18 o 20 en el Segre», tot i que «a la banda del Cinca els fan de 20 a 22 palms», o sigui fins a 4 metres.

«El rai és format per tres, quatre o cinc palms, segons el cabal del riu: aigües grosses (crescudes del riu) requereixen menys trams, per la dificultat de governar-los». El cabal poc regular de les altes riberes obliga a «barranquejar fins a la Seu, on ja poden construir-se els rais, emperò s'han de deslligar les tramades a l'arribar a la Garganta (entre Oliana i Coll de Nargó) per haver-hi un mal pas prop dels Espluvins; per això no acostumen a enraiar fins a Oliana».

[1310] Los raiers de 1900 segons Ceferí Rocafort, més

[155] Pas al raier!

[1308] Aquells ullassos de les postals de la nostra infantesa

Anys 1960-70. Les postals de Francesca Gallarda.
Els preciosos ulls de les xiques de les postals de Francesca Gallarda Garós marcaren tota una generació, la de les nenes i noies que cresqueren durant els anys 1960-70s. Entremig de la dolça ingenuïtat de la primera impressió, envoltades d'idíl·lics marcs, vestits o situacions happy flower, aquells grans ullassos, vius i desperts, blaus o verds, també de vegades amarronats, mostraven com les noies es preparaven per assaltar el vell món.

Amb llargs rínxols recargolats, o tallats a lo xico, amb llargues i rosses cabelleres o bé amb cuetes, castanyes o pèl-roges, amb posat de marededéus, amb llargs vestits acolorits, samarretes sense mànigues o bé amb pantalons curts o minifaldilla, les noies de les postals de Gallarda ens ensenyaven el món femení que s'atansava, disposades a assumir tots els rols, decidides a abandonar el trist paper que les esferes nacionalcatolicistes del llarg, inacabable i ranci franquisme espanyol de sempre maldava per reproduir i perpetuar. 

Francesca Gallarda va morir l'any 1971 a Barcelona, on visqué i treballà per a diferents cases editorials, i fou molt apreciada pels dibuixos dels vestidets retallables de nines que tan populars esdevingueren entre les nenes, a més de recordatoris de primera comunió o de bateig, postals de sant, aniversari o de Nadal.

La seua germana, Montserrat Gallarda i Garós, també fou il·lustradora, en especial dels contes de la casa Bruguera. Mentre no arribin un gran i detallat estudi i la classificació dels ingents materials que entre totes dos produïren, les seues vides i obres s'entremesclen i difuminen, per tal de fer-nos reviure els aires i la candidesa, la bellesa immaculada i idealitzada d'aquella llunyana infantesa nostra, d'aquella nostra tardana pubertat, llavors més pausades i duradores que en les actuals generacions mobilitzades, usuàries de mòbil, vull dir.

Com va dir aquell una vegada:
si qualsevol temps passat fou millor, és (era) simplement perquè érem joves.

Anys 1960-70. Les postals de Francesca Gallarda.

Anys 1960-70. Les postals de Francesca Gallarda.

Anys 1960-70. Les postals de Francesca Gallarda.

Anys 1960-70. Les postals de Francesca Gallarda.

Anys 1960-70. Les postals de Francesca Gallarda.

Anys 1960-70. Les postals de Francesca Gallarda.

Anys 1960-70. Les postals de Francesca Gallarda.

Anys 1960-70. Les postals de Francesca Gallarda.

Anys 1960-70. Les postals de Francesca Gallarda.

Anys 1960-70. Les postals de Francesca Gallarda.

Anys 1960-70. Les postals de Francesca Gallarda.

Anys 1960-70. Les postals de Francesca Gallarda.

Anys 1960-70. Les postals de Francesca Gallarda.

Anys 1960-70. Les postals de Francesca Gallarda.

Anys 1960-70. Les postals de Francesca Gallarda.

Anys 1960-70. Les postals de Francesca Gallarda.

Anys 1960-70. Les postals de Francesca Gallarda.

Anys 1960-70. Les postals de Francesca Gallarda.

Anys 1960-70. Les postals de Francesca Gallarda.

[788] Postals lleidatanes de Sol i Benet, més
[1491] Unes velles i polsegoses postals