 |
| 1912. «Los Raiers», de Ceferí Rocafort (1872-1917), Tip. L'Avenç, BCN (archive.org).
Espectacular imatge d'una estisorada, una mena de presa de fustes sobre el corrent, que deixa passar l'aigua i atura els troncs.
|
 |
| 1912. «Los Raiers», de Ceferí Rocafort (1872-1917), Tip. L'Avenç, BCN. En temps normal fan el recorregut d'Oliana a Ponts en tres hores; de Ponts a Lleida hi posen un dia i mig, però també hi han anat en un dia o en tres i més; de Lleida a Tortosa hi compten de quatre a cinc dies, i si a vegades s'hi ha anat en dos o tres, també se n'hi han posat set o vuit». «El lloc indicat per enraiar en la Noguera Pallaresa és la borda del Tort, damunt del poble d'Escaló». Fins allà cal barranquejar. D'Escaló a la Pobla «se n'hi baixen en un dia i mig... de la Pobla de Segur a Lleida, normalment s'hi posa dos dies... L'empresari ha de comprar les redortes, remeres i estatges en el lloc on s'enraia», i l'autor descriu amb precisió aquests tipus d'estris i la funció que tenien. |
 |
1912. «Los Raiers», de Ceferí Rocafort (1872-1917),
Tip. L'Avenç, BCN.
El conjunt de rais que s'acondueixen riu avall s'anomenava colla, i cada rai tenia dos navegants: el davanter i el cuer. El primer, més expert, cobrava almenys un ral més que l'altre. El sou era de 4 pessetes. Fins i tot estava calculat el preu del viatge de retorn fins a casa. «És obligació del davanter portar la destral, i al cuer li correspon el trivet (barrina grossa per foradar bigues)... Quan en el llit de riu hi ha molts rocs, que poden destorbar el pas del rai, els aparten a un costat, deixant la via ben desembarassada, i d'això en diuen fer una gaura». Perquè «el rocam és l'obstacle més terrible amb què han de lliutar els raiers: un moment de distracció del davanter pot ésser de fatals conseqüències».
|
 |
1912. «Los Raiers», de Ceferí Rocafort (1872-1917),
Fent taulados a punt d'enraiar.Tip. L'Avenç, BCN. |
 |
1912. «Los Raiers», de Ceferí Rocafort (1872-1917),
L'autor explica també els perills d'embarrancar entre el pedregam i els ingents esforços que llavors cal fer per «embarrant fort per somoure aquella immòbil baluerna». Per això «el raier, a més de molta serenitat, ha de posseir llarga experiència en el seu art i gran coneixement dels rius que navega... no són poques les dificultats que ha de vèncer, car de l'un viatge a l'altre es troba molt sovint amb el llit del riu completament canviat pels immensos pedregams que hi aboquen les fortes torrentades».Tip. L'Avenç, BCN. Si un cuer no arribava mai a davanter, «els seus companys li retreuen dient-li que sempre anirà de cara al port», atès que en sa posició en el rai sempre mira aigües amunt. La navegació pel Segre ja notava a principis de segle l'escàs cabal per la derivació d'aigua al Canal d'Urgell. Per això, la temporada s'acabava a començament de juliol, mentre que a la Noguera Pallaresa durava tot l'estiu i bona part de la tardor. |
 |
1912. «Los Raiers», de Ceferí Rocafort (1872-1917),
Al cap de l'any se solien baixar cap a 30 i fins i tot 40.000 peces pel Segre i unes 20.000 per la Pallaresa, a 10 pessetes posada a Lleida i 18 pessetes a Tortosa. Aclareix l'autor que «totes aquestes notes han sigut facilitades pels mateixos tractants de fusta». Al bosc, un arbre de biga, 1 pesseta «i 20 pessetes l'arbre que faci peça de càrrega. Tractant-se d'un bosc distant de ribera, s'han arribat a vendre a ral per arbre i a 20 rals la càrrega». Tip. L'Avenç, BCN. |
 |
1912. «Los Raiers», de Ceferí Rocafort (1872-1917),
Els rais al seu pas per la Pobla de Segur.Tip. L'Avenç, BCN. |
 |
1912. «Los Raiers», de Ceferí Rocafort (1872-1917),
Detall dels rais, de tres trams, amb davanter i cuer en sa posició.Tip. L'Avenç, BCN. |
 |
1912. «Los Raiers», de Ceferí Rocafort (1872-1917),
«No és cap despropòsit assegurar que arriben partides de fusta a Lleida, el cost de la quals és vuit vegades més que el preu de compra a peu de bosc». Les dificultats del camí ho justificaven sobradament, i posa com a exemple el següent fet: «des de Tor a Llavorsí (30 kilòmetres aproximadament), per a barranquejar unes 6.000 peces, hi varen estar més de tres mesos ocupats una colla de 33 a 34 hòmens. Veritat és que el riuet de Tor fins que troba el Noguera de Vallferrera, damunt d'Alins, se desenrotlla en un seguit de revolts acanalats i de caients enasprades, formant una de les més abruptes riberes del Pirineu. Per al transport d'aquesta partida feren tres tirades amb diferents viatges cada una, empleant-hi part d'una primavera i dues tardors».Tip. L'Avenç, BCN. I en el futur? Era imminent aquell any l'inici de les primeres obres hidràuliques de la Canadenca. Segons l'autor, «en la concessió d'aprofitament de l'esmentat riu... sabem que s'ha reservat la servitud de pas dels rais; emperò lo que s'ignora és com s'ho faran per guanyar els 8 o 10 kilòmoetres que haurà de tenir l'estany des de Sant Antoni (Talarn) al terme de la Pobla, si no els posen un remolcador, i com salvaran els 80 m d'alçada del mur que s'ha de construir per retenir aquell immens safareig». La resposta era imminent, «si la colossal empresa nord-americana aconsegueix portar a feliç terme l'obra amb tanta activitat començada i que en temps no llunyà ha de capgirar la manera d'ésser de bona part de la nostra benvolguda regió». En Ceferí Rocafort ho encertava, però el dubte que alguns, pocs però, tenim després de cent anys, és si aquest capgirament ha valgut la pena: per als accionistes i consellers de les hidroelèctriques (banquers filofeixistes, o actualment expresidents del govern de la nostra estimada metròpoli, diuen que gairebé a cent mil euros l'any) segur que sí; però, i per al habitants del Pirineu, els de llavors i els d'ara? |
 |
Primera meitat del s.XX. El Segre a Balaguer.
El vell pont medieval, desaparegut durant la guerra, era l'entrada a l'improvisat port fluvial balaguerí. Alguns dels rais ja es quedaven a la ciutat i eren transportat per matxos cap a la serradora (fot. Associació Cultural dels Raiers).
|
 |
1918. La Noguera Pallaresa al Pont de Claverol.
Els rais preparats per a partir des de la ribera de la Pallaresa sota el pont penjant de Claverol, poc abans de cua de l'aigua del pantà de Sant Antoni a la Pobla (fot. Associació Cultural dels Raiers).
|
 |
1918. La Noguera Pallaresa al Pont de Claverol.
L'any 1916 s'inaugurava el pantà de Sant Antoni, any que potser podríem considerar simbòlicament com la data que matà els rais i els raiers. Qui sap si aquests van quedar-se sense baixar?
|
