 |
| 1912. «Los Raiers», de Ceferí Rocafort (1872-1917), Tip. L'Avenç, BCN (archive.org). El nostre savi pallarès descrigué en aquesta obreta editada pel CEC la feina dels raiers: el transport fluvial de la fusta de les comarques lleidatanes. El perill de desaparició era imminent: «amb la realització de modernes obres hidràuliques i amb l'obertura de noves comunicacions, pot sofrir una radical transformació». |
 |
| 1912. «Los Raiers», de Ceferí Rocafort (1872-1917), Tip. L'Avenç, BCN. Els darrers raiers «amb prou feines se mouen de les riberes del Segre i Noguera Pallaresa, si bé alguna vegada barranquegen en la Noguera Ribagorçana; emperò els que precediren a l'actual generació navegaven molt sovint pels rius aragonesos, allunyant-se llargues temporades de les llars, a on retornaven amb uns bons estalvis fruit de llur pesat i exposat treball». A començament del segle XX, restaven al Pirineu lleidatà mitja dotzena «de tractants de fusta», al servei de les quals treballaven els picadors i els raiers. «Els primers són els que piquen la fusta al bosc, i els segons tenen a llur càrrec la conducció fluvial... A la banda del Segre, els picadors són del poble d'Alinyà, i els raiers de Coll de Nargó; mentre que a la ribera pallaresa uns i altres indistintament pertanyen a la Pobla de Segur i al poblet de Pont de Claverol, situat davant d'aquella vila, a l'altre costat del riu». «A la Ribera baixa del Segre els diuen raiers o rajaders; i els rais, o sigui el conjunt de fustes lligades en diferents trams, són coneguts per raigs, rajades o tramades». Afegeix l'autor en nota a peu de pàgina: «A l'Aragó són coneguts per navateros, i a la ribera catalana de l'Ebre per aumadiaires (de almadia, paraula castellana). En lo baix Cinca, que encara parlen català, dels rais ne diuen navades, i dels raiers, navaders». Només una petita correcció aportada per Coromines, el mot almadia en castellà s'agafà del «árabe de España, pues en Aragón ya se empleaba en la Edad Media... y hoy sigue siendo popular en Aragón y en el oeste de Cataluña (aumedia) para designar las balsas que se hacen con troncos para transportarlos por los ríos» (DCECH). O sigui, que és més probable que en castellà sigui un aragonesisme (de l'antiga llengua aragonesa, s'entén) o catalanisme, que no pas a l'inrevés. |
 |
| 1912. «Los Raiers», de Ceferí Rocafort (1872-1917), Tip. L'Avenç, BCN. L'explicació de la compra de la fusta d'una partida del bosc. El tractant pot fer la compra a gleva, quan s'ho queda tot, o bé per càrrega o per arbre, si trien quins s'han de tallar. Si el bosc és a tocar del riu, el preu sol ser més alt, que si s'ha de carretejar la fusta de bosc endins. En aquest cas, la fusta s'ha de barranquejar, fet que n'augmenta les despeses de transport. Descripció de la feina dels picadors, que «s'instal·len en cabanes per ells mateixos arreglades amb troncs, ramatge i gleva», amb bona provisió de recapte, «puix són gent que saben tractar-se bastant bé mentre són a muntanya», a banda que «cada picador ha de portar-se les eines de treball i, lo mateix que an els raiers, al sortir de casa se'ls avancen 25 pessetes... i al final de la campanya liquiden». Solien treballar de dos en dos i, arribats, al bosc, se'l repartien fent sorts, és a dir, trossos o porcions, «que es reparteixen a l'atzar per començar el treball». Cobraven de 8 a 10 pessetes per arbre llistat o escollit «quan se tracta de fusta rodona»; altrament, cobraven per càrrega. «En un i altre cas, a cada peça hi posen la llur marca o senyal peculiar per a conèixer després el treball de cadascú i cobrar l'import corresponent». Mentre dura la temporada, de maig a darrers d'octubre, s'hi guanyaven unes 10-12 pessetes cada dia, «segons se sigui més o menys llest en el maneig de la destral. La fusta han de deixar-la bes esquadrada o arrodonida (si són bigues), i en disposició d'ésser conduïda al riu més proper». |
 |
| 1912. «Los Raiers», de Ceferí Rocafort (1872-1917), Tip. L'Avenç, BCN. Fins i tot tenien preu els forat que portava cada biga poder-la enganxar, que «van a càrrec de l'empresari, que els paga a part a raó de 5 cèntims peça». L'aprofitament de l'arbre requeia sobre el tronc, «despreciant-se la cimada, capcina o cappinada, de la qual tot lo més que se'n faci és alguna garba de llenya, que no paga el treball de transportar-la». |
 |
| 1912. «Los Raiers», de Ceferí Rocafort (1872-1917), Tip. L'Avenç, BCN. Per baixar la fusta del bosc fins al riu principal, calia barranquejar, o sia, aviar els troncs, per rierols i barrancs, tot i que si el corrent no era prou fort, calia anar-los ajudant a esquivar el rocam o moure'ls quan s'entravessaven. S'aprecia a la punta dels troncs, els forats que servien per arrossegar-los. Clixé de G. de Barnola; la resta, del mateix C. Rocafort. |
 |
| 1912. «Los Raiers», de Ceferí Rocafort (1872-1917), Tip. L'Avenç, BCN. Hi havia tota una classificació de la fusta segons la llargada, a raó de 20 cm. per pam, que servia per definir la càrrega catalana, que era la «unitat reguladora del preu que cobren els picadors». Així teníem, segons la mida del tronc, de major a menor: seixantens, cuixes, doblers, vintiquatrens, files, fustes o fustos, filatons, quadradillos, quintillos, bigues o fusta rodona, i les llates. L'autor ressenya i detalla quants de cada mena fan una càrrega catalana. |
 |
| 1912. «Los Raiers», de Ceferí Rocafort (1872-1917), Tip. L'Avenç, BCN. Un cop acabada la feina del picador, l'empresari o tractant s'ha d'ocupar d'arrossegar la fusta fins al riu més proper, bé per braços bé per cavalleries. «En aquest cas, s'estaquen les peces pels forats que a posta s'hi han practicat, amb la cadena de badall relacionada amb els tirants que s'agafen a les aspadelles [espadelles] junt amb les anxueles, que formen el guarniment de l'animal». Llavors comença la feina dels raiers. «Si el corrent no té prou empenta per fer marxar un rai, la fusta ha d'ésser barranquejada (o barranqueiada, com diuen ells)... El barranqueig és la feina més pesada: consisteix a tirar al riu les peces deslligades, i acompanyar-les des de la ribera, empenyent-les cap al corrent quan s'avoren o entrebanquen». Els raiers es proveïen d'una ganxa per estirar-los, estri de bedoll que l'autor descriu amb precisió. |
 |
| Primera meitat s. XX. Raiers. Dos exemples de la feina de transport amb cavalleries de la fusta tallada i apariada pel picador per deixar-la a mans dels raiers (fot. xtec.cat). |
 |
| 1912. «Los Raiers», de Ceferí Rocafort (1872-1917), Tip. L'Avenç, BCN. «Aquestes operacions [de barranqueig], que en sallents [salts d'aigua] i estrets rocosos posen en greu perill la vida dels soferts raiers, poden també perjudicar les propietats riberenyes, havent d'indemnitzar l'empresari el dany que ocasioni». Quan la fusta s'acosta al punt d'enraiament, cal preparar una estisorada per tal que les peces facin cap al pedregal, amb auxili de ganxes o de força animal. Allà s'hi formaran els taulados o tablados per a l'operació de construir el rai. L'estisorada és minuciosament descrita per l'autor, que avisa que si per les tamborinades d'estiu, la crescuda del riu se l'emporta, «el contratemps de l'empresari és gran». |
 |
| 1912. «Los Raiers», de Ceferí Rocafort (1872-1917), Tip. L'Avenç, BCN. Per fer el rai, primer es construeixen els trams, de peces similars, «posades de costat i fortament lligades pels forats dels extrems amb redortes, o sigui, branques de bedoll de suficient flexibilitat i resistència perquè no es malmetin amb el fregadís, com succeiria si s'empleessin cordes de cànem. L'amplada de cada tram no ha de tenir més que 16 o 17 palms en el Noguera Pallaresa, i 18 o 20 en el Segre», tot i que «a la banda del Cinca els fan de 20 a 22 palms», o sigui fins a 4 metres. «El rai és format per tres, quatre o cinc palms, segons el cabal del riu: aigües grosses (crescudes del riu) requereixen menys trams, per la dificultat de governar-los». El cabal poc regular de les altes riberes obliga a «barranquejar fins a la Seu, on ja poden construir-se els rais, emperò s'han de deslligar les tramades a l'arribar a la Garganta (entre Oliana i Coll de Nargó) per haver-hi un mal pas prop dels Espluvins; per això no acostumen a enraiar fins a Oliana». |
