[976] Alins, de la farina o de l'acer

1889. Alins de Vallferrera, el Pallars.
Fotografia de Lluís Marià Vidal (1842-1922), arxiu MDC-AFCEC.
Una esplèndida panoràmica d'Alins amb el Monteixo al fons. L'arxiu en dóna la data exacta: 20 de juliol. Possiblement, la imatge més antiga del poble i de la vall, presa des de l'ermita de Sant Quir.

1889. Alins de Vallferrera, el Pallars.

El poblet tenia en aquells temps cap a 200 habitants. «L'Espill de Castellbò ens descriu així el lloc: 1518. La vila d'Alins és situada a la Vallferrera; té dues parts: la una és a la vila baixa en lo pla serca de Noguera, són cases sens muralla; l'altra és a la fortalesa, la qual està en la sumitat d'un tossalet, situada sobre roca. Era fortalesa molt bona, i les cases d'aquella muralla, que fou desportalada i la torre i la muralla tirades a terra per manament del Duc de Cardona, qui vingué a assaltar la fortalesa i la recobrà de poder dels gascons» (Onomasticon, Coromines). Segons el savi etimòleg, l'arrel basca del topònim vindria a interpretar-se com al lloc abundant en farina.

1889. Alins de Vallferrera, el Pallars.

S'escriu a l'Enciclopèdia: «Al poble hi ha restes de quatre capelles sense culte, la de la Puríssima a Cal Coix; la de la Mare de Déu de Montserrat, la de Sant Roc, la de Sant Ramon, a la Casa Ramonet, un munt de runa, i als afores del poble la de Sant Martí. Més important era la capella de Sant Quirze, dita popularment de Sant Quiri, dalt un turonet al SE de la vila, un excel·lent mirador d’Alins i de la serra de Monteixo. Se'n conserven els murs perimetrals, amb la porta al N i l’absis, amb restes de les primitives arcuacions llombardes. El portal d’entrada té una excel·lent volta de pedra prima i llarga. La població celebra la festa major d’hivern al gener, per Sant Vicenç i la festa major d’estiu al juny, per Sant Joan».

1889. Alins de Vallferrera, el Pallars.

El Monteixo, un dels grans reis del Pallars. 

Quan Coromines visità Alins al setembre de 1963, «la masia coneguda popularment per Lo Monestir -vora el fresseig d'un molí- era deshabitada; li explicaren que cap pagesa no hi volia viure perquè a les nits ella (la monestina) no podia aclucar l'ull desvetllada pel fru-fru incessant de sedes de les faldilles de les monges, condemnades a ballar per sempre més llur eterna disbauxa. Maragall, Guimerà, no hi vingueren, lassos!»

1889. Alins de Vallferrera, el Pallars.

La casa pairal dels Castellarnau, una de les famílies més antigues de la Vall Ferrera i de tot el Pallars. La casa té una torre quadrada, massissa, de factura medieval, que fins al 1670 serví de presó de la vall.

1889. Alins, dins el «Diccionario geográfico, estadístico, etimológico, histórico, artístico, biográfico, industrial y mercantil, etc. de la provincia de Lérida», Tipografia de la Casa Provincial de la Misericòrdia.
Cap al 1877, hi havia 56 veïns i un total de 251 habitants: «Atraviesa por el término el camino real que desde el interior conduce a Francia por el puerto de Áreu y a Andorra por el de Tor». 

1889. Alins, dins el «Diccionario geográfico, estadístico, etimológico, histórico, artístico, biográfico, industrial y mercantil, etc. de la provincia de Lérida», Tipografia de la Casa Provincial de la Misericòrdia.
Toponomàstica: es relaciona el nom del poble amb la celebèrrima tradició de les fargues de ferro de la Vallferrera, «Alins es una de los nombres más apropiados que se han dado a los pueblos de nuestra provincia... pues Al-hind en árabe significa acero, y el acero es el hierro por excelencia». L'any 1846, l'escola acollia prop de 50 criatures!

1920 ca. Alins, la Vallferrera, el Pallars.

Fotografia de Josep Puntas i Jensen (MDC-AFCEC). 

Segons la fitxa NODAC de l'arxiu, «Josep Puntas i Jensen va néixer el 1887. Tenia el seu domicili habitual a Barcelona, al carrer València núm. 193. Va estudiar enginyeria. Entre les seves aficions es trobaven els esports de muntanya i la fotografia. Es va donar d’alta com a soci del Centre Excursionista de Catalunya (CEC) el 20 d’octubre de 1908 participant activament en les activitats que organitzaven les seccions d’Esquí i d’Esports de Muntanya i amb el Centre Acadèmic d’Escalada (CADE). També va col·laborar amb diverses projeccions i concursos amb la Secció de Fotografia del CEC. Va pertànyer al grup de membres del CEC que durant les dècades de 1910-1930 va innovar en els àmbits de l’escalada i l’esquí amb Lluís Estasen, Ignasi Canals, Josep Maria Guilera i Albert Oliveras, entre d’altres. Va morir el 1962, als 54 anys».

1920 ca. Alins, la Vallferrera, el Pallars.

Fot. Josep Puntas i Jensen. 

Detall del pont de fusta sobre la Noguera de Vallferrera, amb el poblet d'Alins al darrere. Un personatge es disposa a creuar el magnífic embigat amb les baranes laterals. 

1920 ca. Alins, la Vallferrera, el Pallars.

Fotografia de Josep Puntas i Jensen (MDC-AFCEC). 

La torre-colomar de Casa Guillem, d’on sortien els coloms missatgers dels Castellarnau que anaven d’Alins a Tarragona, quan «el primer Castellarnau ... arribà a Tarragona ... Carles de Castellarnau, qui nasqué a Alins de Vallferrera probablement a l’any 1714 . El primer que cal esmentar en aquesta història és que els Castellarnau eren una família que provenia de Alins, i estaven dedicats plenament a l’extracció minera i a un complex de fargues pertanyent a la família».

1920 ca. Alins, la Vallferrera, el Pallars. 

«Carles de Castellarnau es traslladà a Tarragona a la segona meitat del segle XVIII i el motiu d’aquesta marxa d’Alins encara és incert, tot i que es planteja que l’arrel del problema està en la disputa amb uns altres parents per una herència. D’aquesta disputa sorgí l’acusació de violació a dues noies del poble i per aquest fet, Carles fou tancat a Barcelona. Carles sortí absolt, però el seu nom ja havia estat tacat: tot i això, el 20 de Setembre es resolia la restauració de l’honor a Carles de Castellarnau, a més de la demanda de càstig a qui el va acusar. Amb aquesta situació, en primer lloc de la disputa per la herència, i desprès de les falses acusacions, Carles marxà cap a Tarragona on refarà la seva vida» (La família Castellarnau).

1920 ca. Alins, la Vallferrera, el Pallars.

Fotografia de Josep Puntas i Jensen (MDC-AFCEC). 

El Monteixo nevat.

1920 ca. Alins, la Vallferrera, el Pallars.

Fotografia de Josep Puntas i Jensen (MDC-AFCEC). 

Les bromes sobre els cims de la Vallferrera.

1920 ca. Alins, la Vallferrera, el Pallars.

Fotografia de Josep Puntas i Jensen (MDC-AFCEC). 

Muntanyes de la Vallferrera.

1920 ca. Alins, la Vallferrera, el Pallars.

Fotografia de Josep Puntas i Jensen (MDC-AFCEC). 

Muntanyes de la Vallferrera.

1920 ca. Alins, la Vallferrera, el Pallars.

Fotografia de Josep Puntas i Jensen (MDC-AFCEC). 

Camí de la Pica Roja.

1920 ca. Alins, la Vallferrera, el Pallars.

Fotografia de Josep Puntas i Jensen (MDC-AFCEC). 

Els boscos nevats de la Vallferrera.

1948. Alins, la Vallferrera, el Pallars.

Fotografia anònima d'una cacera de galls fers.

1948. Alins, la Vallferrera, el Pallars.

Detall dels caçadors i dels galls. També penja del tron un jovencell isard, tots preparats per tal de ser espellats.

[838] Alins de Vallferrera, abans i ara

[975] Les barcasses de la riuada de 1907

1907. Lleida, Pont Vell.

Manuel Pinilla i Campoamor (1881-1962), arxiu MDC-AFCEC.

Les fotografies que l'arxiu data al 1915 són certament anteriors: dels aiguats del Segre de 1907. En quedar-se sense poder passar per l'únic pont existent fa cent anys a la ciutat, els lleidatans feien cua per travessar amb la barcassa instal·lada a Blondel, més o menys a on ara hi ha la passarel·la.

1907. Lleida, Pont Vell.  
Manuel Pinilla i Campoamor (1881-1962).

Detalls de la barcassa de gom a gom. Al darrere, el vell pont de pedra medieval que encara conservava els quatre ulls del costat de Cappont, des que cap al 1860-70 una altra avinguda del Segre s'emportà els dos trams del costat de l'Arc del Pont. Sobresurten al fons els alts plataners dels Camps Elisis, mentre que a Cappont encara no hi havia gaires edificis. S'hi observa bé el baixador fet des de la banqueta de Blondel. 

1907. Lleida, Pont Vell.

Manuel Pinilla i Campoamor (1881-1962), arxiu MDC-AFCEC.

La banqueta de Blondel encara no estava urbanitzada amb el mur que s'hi faria pocs anys després. Al costat de l'areny de Cappont, s'hi veu l'embarcador. La barcassa sembla que només era una plataforma aguantada entre dos barcasses i guiada per una sirga que s'aprecia a la part superior.

1907. Lleida, Pont Vell. 
Manuel Pinilla i Campoamor (1881-1962).

Gardeny a l'hortizó, mentre que a Blondel destaca el gran mercat de ferro de Sant Lluís, que existí fins al 1917. L'edifici alt de Blondel era la Casa Maranyosa, llavors encara l'Acadèmia de Sant Lluís, que l'any següent es fusionaria amb la recent creada del Liceu Escolar, que s'hi instal·laria fins al seu bombardeig al 1937. A continuació, hi hagué les instal·lacions de la impremta Sol, que també quedà del tot inundada per la pujada del Segre.

1907. Lleida, Pont Vell.

Manuel Pinilla i Campoamor (1881-1962), arxiu MDC-AFCEC.

La banqueta de Ferran, just a tocar del Pont Vell, quedà del tot arrasada per la força de l'aigua. L'amplitud del Segre, fins a tocar dels Camps Elisis, devia d'ésser espaordidora. A la foto, s'hi va escriure: «memorable inundación».

1907. Lleida, Pont Vell. 
Manuel Pinilla i Campoamor (1881-1962).

Al fons, l'arbreda dels Camps Elisis i el vell pont del ferrocarril, desaparegut durant la guerra.

1907. Lleida, Pont Vell.

Manuel Pinilla i Campoamor (1881-1962), arxiu MDC-AFCEC.

Provisionalment, i fins a la construcció del pont modernista de 1911, el pont es reféu amb una estructura provisional. Probablement, la imatge és de l'any següent, un cop posat en servei aquest tram que permetia recobrar el trànsit de la ciutat.

1907. Lleida, Pont Vell. 
Manuel Pinilla i Campoamor (1881-1962).

Detall dels pilans provisionals i de la plataforma del pont, amb l'embigat de fusta que hi feia de barana. La plataforma que el pont s'endugué, era molt similar però de ferro, com s'aprecia en aquesta foto de sota:

Anys 1900. Lleida. Pont Vell. 
Estructura de ferro abans de la riuada de 1907.

1907. Lleida, Pont Vell.

Manuel Pinilla i Campoamor (1881-1962), arxiu MDC-AFCEC.

La tradicional i sempre espectacular vista de la ciutat des de l'areny de Cappont, amb la Seu Vella a mig aire del cel. 

1907. Lleida, Pont Vell. 
Manuel Pinilla i Campoamor (1881-1962).

Detall de la nova estructura del pont, en servei des del 1908 fins al 1911. La Seu Vella tenia els arcs tapiats, ja que aleshores era el castell, és a dir, la caserna de les tropes espanyoles d'ocupació. 

1907. Lleida, Pont Vell. 
Manuel Pinilla i Campoamor (1881-1962).

Detall dels personatges de la foto. Potser del mateix fotògraf? La banqueta del costat de la ciutat, va ésser refeta com a mur uns quants metres cap a ambdós costats

1907. Lleida, Pont Vell.
«Il·lustració Catalana», 3 de novembre.

L'aiguat del Segre encara en plena fúria, amb alguns atrevits lleidatans al cap del pont trencat que s'ho miraven. 

1907. Lleida, Pont Vell.
«Il·lustració Catalana», 3 de novembre.

L'alçada de l'aigua a la banda de Cappont. Al moment de la foto, sembla que ja havia baixat més d'un metre, però a les parets de les cases s'hi veu la marca d'a on va arribar, gairebé a dalt de tot de les portalades de les cases.

1907. Lleida, Pont Vell.
«Il·lustració Catalana», 3 de novembre.

La destrucció de la banqueta de l'Arc del Pont, que tenia uns metres de mur i arbres. Les imatges són signades per Thomas. Probablement, no foren fetes per Josep Thomas, sinó per algun fotògraf lleidatà que les vengué a la Casa Thomas per a la seua publicació a la premsa. Les imatges són del mateix dia de la riuada, amb l'aigua encara ben alta, i des de la banda de la ciutat. La riuada arribà a Lleida el 22 d'octubre. Llavors el Segre, ni cap altre dels afluents seus, no tenia encara cap pantà aigües amunt. És molt probable que les imatges fossin d'aquells dies 22 i 23.

1907. Lleida, Pont Vell.
«Il·lustració Catalana», 3 de novembre.

La Rambla de Ferran convertida en una llacuna. A les parets s'observa com l'aigua ja havia baixat un metre al moment de la foto. 

[71] La riuada de 1907

[974] Cristalls (centenaris) d'Andorra

1915. Les Valls d'Andorra. 
Full de diari amb imatges de La Farga de Moles de fa cent anys, on ja hi havia la duana entre els dos Principats. A la segona foto, preciosa vista de Sant Miquel de la Mosquera, a la parròquia d'Encamp.

1914. Sant Julià de Lòria, les Valls d'Andorra. 
El vell pont de fusta sobre la Valira.

1914. Santa Coloma, les Valls d'Andorra. 
Una idíl·lica imatge de l'església de Santa Coloma, amb son inigualable campanar romànic rodó.

1914. Andorra la Vella. 
La portalada de la Casa de la Vall.

1914. Andorra la Vella. 
Una vista més completa de la Casa de la Vall.

1914. Andorra la Vella. 
La històrica Casa Guillemó, casa pairal a la plaça Major.
Una monografia de Joan Riera Simó (1979) demostrava «l'antiguitat del gentilici Guillemó, ben viu encara, i de les genealogies que l'han servat. La seva seu pairal és al vell casalici que presideix en certa manera la Plaça Major, avui plaça Príncep de Benlloch d'Andorra la Vella. En les seves nobles estances i durant el mandat de Francesc Duran Torres, Guillemó, com a síndic general, hi residí com a refugiat, durant les guerres carlines, el bisbe de la Seu i cosenyor de les Valls, Dr. Josep Caixal i Estradé (1853-1879). Un altre hoste il·lustre honorà la noble mansió: Mn. Cinto Verdaguer, en els dies que passà a la capital d’andorrana durant la seva memorable excursió pirinenca l’estiu de l’any 1883, trobà afectuós allotjament prop de la mateixa família Duran».

Anys 1900-1910. Andorra la Vella. 
Una vista de la històrica casa pairal ara fa cent anys.

1914. Andorra la Vella. 
Creu de terme als afores de la capital.

1914. Andorra la Vella. 
El campanar i absis de l'església de Sant Esteve.

1914. Les Escaldes, les Valls d'Andorra.
Creu de terme del pont dels Escalls, a la parròquia d'Escaldes-Engordany. 

1914. Engordany, les Valls d'Andorra.
Vista del llogarret.

1914. Les Escaldes, les Valls d'Andorra.
Estany d'Engolasters.

1914. Encamp, les Valls d'Andorra.
Dos panoràmiques del Camí del Coll dels Cortals de l'Ingla.

1914. Encamp, les Valls d'Andorra.
Coll dels Cortals de l'Ingla, a 2495 m.

1914. Encamp, les Valls d'Andorra.
L'estany del Cap de Pessons, amb tot el circ glacial al darrere.

1914. Encamp, les Valls d'Andorra.
La plaça Major del petit poblet de fa cent anys.

1914. Encamp, les Valls d'Andorra.
Coll de Portals amb el Pic de Cubils al fons.

1914. Encamp, les Valls d'Andorra.
Una altra vista de la cresta de Cubils (2639 m).

1914. Encamp, les Valls d'Andorra.
El Pic Alt del Griu (2870 m).

1914. Encamp, les Valls d'Andorra.
Vista d'Envalira des del Coll dels Cortals. A la foto, els integrants, homes i mules, d'aquesta expedició de cap a cap d'Andorra.

Tot i que no puc confirmar-ho amb seguretat, crec que els cristalls amb aquestes vistes andorranes, preses durant una expedició a l'estiu de 1914 són atribuïble al fotògraf Francesc Xavier Parés. És possible que les fotos del diari també ho siguin, i que fossin publicades l'any següent.

[973] Andorra, retrats del temps de la picor