[749] Deu hores de turboneig

2014. De les Viles al Turbó.
Avui farem un tomb pel Turbó, aquest imponent massís, frontera geogràfica entre la Ribagorça i el Sobrarb aragonès, que forma el vèrtex entre la vall de Benasc, i les valls de l'Isàvena i de l'Éssera. Des de dalt, la vista al Pirineu, si el dia ho permet, que sembla que sí, ha de ser magnificent. Deixem el cotxe a tocar del dipòsit d'aigües i comencem l'ascensió cap a 2/4 de 9 del matí. Pujarem pel sender groc PR-HU 133 a l'esquerra del Barranc de Canals i baixarem pel roig, a la dreta (en el sentit d'aigües avall).

2014. De les Viles al Turbó.
La pujada per dins del bosc és molt suau i bonica, fins que arribem a la capçalera de barranc. Allà s'ajunta amb la pista roja, la pujada s'aferma i la vista hi és més oberta. Joan Coromines cita la descripció del massís que en féu l'historiador de la Ribagorça antiga, Serrano Sanz: «De cuantas montañas hay en Ribagorza ninguna de rasgos tan individuales como la gigantesca mole del Turbón, que divide en gran parte las cuencas del Isábena y del Ésera; es una masa redonda calcárea, en cuyas ásperas vertientes crea el boj, y en cuya cumbre las nieves derretidas forman, cuando llega el estío, una pequeña laguna. La imaginación popular ha hecho del Turbón [un lugar] donde las brujas se congregan en aquelarre, durante la noche, para sus nefastos ritos».

2014. De les Viles al Turbó.
Arribats a dalt del coll de Las Colladas, els ulls us resten esbatanats perquè el cel s'obre per mostrar-vos tota la immensitat del Pirineu. Una rastellera inacabable de cims amb les puntes ben cobertes de neu, i això fa que encara destaquin més, com si fossin a mig camí de la terra i dels núvols. De fet, és clar que hi són!

2014. De les Viles al Turbó.
Continuem l'ascensió, però anem girant de direcció. Si fins ara anàvem cap al nord, ara comencem a girar cap sud, per una ampla i majestuosa catifa verdosa, que va ondulant-se suaument, a la falda dels cims de Las Àguilas (2208 m.) i el Turbonet (2345 m.). Decidim de pujar-hi, per recuperar la vista del Pirineu en tota la seua panoràmica. Des de la cresta s'observa també la profunditat de la vall de Sant Adrià, que va baixant cap a Veri, i fitem l'altre costat del massís, el del cim del Turbó pròpiament dit, encara nevat. Quin tros de rocam! (cliqueu damunt la foto per ampliar-la).

2014. De les Viles al Turbó.
Efectivament, el Pirineu s'eixampla més i més un cop dalt la cresta. El cap de la vall de Sant Adrià és tot nevat. El sol comença a amagar-se darrere alguns núvols i la combinació de colors tacats de llum i ombra, del blau cel, del verd incipient, del marró rocós i del blanc immaculat és de veritat atraient.

2014. De les Viles al Turbó.
Des del Turbonet observem el gran Turbó davant per davant. Sempre amb el Pirineu obert de bat a bat: Posets, Maladeta, Aneto, Besiberris,... ens esguarden des d'allà dalt. Finalment, els deixem anar: ens hem de concentrar en el Turbó:  davallem cap al coll de Porroduno (2273 m.) per tornar a girar cap al cim mentre comença l'ascensió. La neu ací arriba al turmell, tot i que es va aprimant a mesura que guanyem alçada.

2014. De les Viles al Turbó.
Ens abeurem amb l'aigua recent desgelada, la més pura aigua de les deus de Veri. Les clapes de núvols projecten un decorat de sol i ombres que fa embogir l'objectiu de la càmera. Amunt, amunt!

2014. De les Viles al Turbó.
Arribats a la cresta del Turbó accedim a la resta del Pirineu que fins aleshores restava amagat al darrere: el Cotiella i la Penya Muntanyesa. Darrere contemplem el pic de Las Águilas i del Turbonet per on hem pujat al matí i la vall o coma de Sant Adrià. Aquest massís potser és més agrest i abrupte a mitja alçada que no pas arribant a dalt de tot, on aquesta suau i ampla cresta acull el caminaire i l'aconvida senyorialment a fer el cim. No ens hi podem pas negar!

2014. De les Viles al Turbó.
Ja som dalt. El piló geodèsic ha desaparegut, però en resta la plataforma, que ara fa de peanya per a la foto obligada. Segons l'especialista Serrano Sanz, l'etimologia de Turbó remetria a la paraula ibèrica itur, que voldria dir font. Però en Coromines, el nostre savi etimòleg, no ho acaba de veure clar i escriu que el mot simplement pot tindre relació amb torb, torbó, torbonada, una nuvolada de pas típica de les alçades, acompanyada de trons i pluja i vent fort, «fundant-me que en el Turbó es congrien les boires i torberes més formidables del Pirineu».

2014. De les Viles al Turbó.
El gran mirador pirinenc que és el Turbó fa que aquella petita i íntima sensació de gesta que tothom té en aquell moment de fer el cim, esdevingui molt més potent i multiplicada. 

2014. De les Viles al Turbó.
Ens retratem amb el cel i els estels de la llibertat. Com que els núvols ara s'obren i ara es tanquen i fresqueja, decidim de baixar sense dinar. Vull dir: per dinar més avall, que el dinar, amb cigaló inclòs, no ens el saltarem per res del món! 

2014. De les Viles al Turbó.
Tot baixant ens endinsem en l'esplanada de neu i fem tot el retomb per la corda de la ferradura, fins a l'altre costat, quan tornem a encarar-nos al nord. Mirem de trobar el pas per on descendir directament cap a les Viles, anomenat Els Passos. O per causa de la neu, que canvia les formes del paisatge, o perquè no està prou ben indicat, o perquè no en sabem més, no el trobem. 

2014. De les Viles al Turbó.
Decidim de continuar nord amunt, fins a trobar la capçalera del barranc de Canals per on hem ascendit al matí. Tota la tarda, havent dinat, és un puja i baixa arran dels espadats, espectaculars, altíssims, amb unes canals infinites, que ens esfereeixen només de mirar.

2014. De les Viles al Turbó.
Guaitem per totes les canals que creuem a veure si s'hi pot baixar. Ni parlar-ne! Som prudents i no ens hi atrevim. Només ens resta traure-hi el nas per dir-ne quatre encomis i un parell de renecs.

2014. De les Viles al Turbó.
Arribem altre cop a la capçalera del barranc de Canals i descendim per la pista roja, així dita per les estaques de punta roja que trobem... a estones. Descobrirem la font de Canals o com naix un rierolet de dins la pedra.

2014. De les Viles al Turbó.
Una ruta deliciosa entre bosc i prats feridorament verds. Una catifa d'herba a on ens ajaiem a benerar i que ens alleuja de la tensió de la tarda i ens refà del cansament del matí.

2014. De les Viles al Turbó.
Tornem a ser a baix, són 2/4 de 7 de la tarda. Deu hores de turboneig per dalt d'aquest massís, imponent i ferm vist de de baix, però en canvi allà a dalt delicat, abrupte, tendre o rocós, segons l'estona, i tothora ple d'una bellesa amagada, accessible per a tots aquells que li vulgueu fer companyia. Ací a les Viles,  balneari i embotelladora no fan precisament una bucòlica combina, i encara menys ara que l'antiga carretera, estreta i  plena d'arbres i verd, com aquelles d'abans (era d'abans), l'estan transformant en una moderna carretera, ampla i morta. Recordant els temps de principi del segle XX, escriu Coromines sobre les Viles (nom probablement agafat de vil·la o caseta d'estiueig): «És natural que la gent forana pensin primordialment en la font termal, de vasta reputació: l'explotació de l'aigua embotellada de les Viles del Turbó és un sòlid i antic negoci; i fem memòria que la gent del país ha acabat per batejar amb el pintoresc nom de 'la Plaça de Catalunya' una bella clariana al mig del bosc, a on arriben passejant els grassos senyors barcelonins que prenen les aigües en el balneari».

2014. De les Viles al Turbó.
Aquesta és la ruta que seguim. Una gran S des de les Viles fins al cim. La ruta de descens, en blau cel, és la dels Passos i el barranc de la Torcida, que no hem sabut trobar. Ens la facilita l'Eloi Saula, gran especialista del Turbó, que se l'ha recorregut per tots els cinquanta punts cardinals i del qual n'està preparant una guia perquè puguem gaudir-ne per tots costats.

[699] Via romana d'Àger fins al Cap de la Creu

[748] La València borbònica del XVIII

1738. València dels Edetans, Tomàs Vicent Costa.
El plànols de la ciutat de València al primer terç del segle XVIII. La data del gravat es deduí dels edificis ressenyats que llavors eren de nova construcció. Sobre l'autoria del plànol i una esplèndida biografia d'aquest cartògraf valencià, veg. Tomas V. Costa, El realismo urbano de un ilustrado, de Vicenç M. Rosselló. 

1738. València dels Edetans, de Tomàs Vicent Costa.
La referència a les tribus iberes es posà de moda durant el neoclàssic segle de les Llums. Els edetans foren el poble que habitava la Tarraconense, capital Sagunt. València fou fundada pels romans al 138 aC. La referència al Cid, primer conqueridor temporal de la ciutat, sempre ha estat la preferida per botiflers, borbònics, franquistes i neofatxes varis. No he entès mai per què no li escaigué millor València del Conqueridor, o de Jaume I. O potser sí...

1738. València dels Edetans, de Tomàs Vicent Costa.
L'escut tradicional de la capital valenciana, amb les dos L coronades a banda i banda (de LLeial), segons que sembla per concessió de Pere III el Cerimoniós per la lleialtat de la ciutat durant les guerres del segle XIV contra el veí castellà.
Així el descrigué Jaume Roig la quadribarrada de la ciutat a l'Espill (1640):  «Sabé's defendre/ del rei malvat/ esta ciutat/ molt valentment/ e llealment,/ absent son rei./ Per tal servei/ e valentia/ per cortesia,/ de tot peatge/ e cabessatge/ morabatí,/ la enfranquí/ lo seu rei Pere,/ que alt prospere/ en lo cel Déu;/ com tanta hi véu/ fidelitat,/ féu la ciutat/ noble, reial,/ com pus lleal/ la coronà,/ e li donà,/ com molt l'amàs,/ sola portàs/ en sa bandera,/ penó, senyera,/ altres senyals:/armes reials/ soles pintades,/ no gens mesclades/ ab lo passat,/ lo camp daurat,/ vermells bastons,/ sobre'ls cantons/ d'or coronat».

1738. València dels Edetans, de Tomàs Vicent Costa.
La ciutat del primer terç del XVIII encara restava pràcticament del tot tancada dins els vells murs medievals.

1738. València dels Edetans, de Tomàs Vicent Costa.
La Seu de la ciutat (1), amb el Micalet ben perfilat.

1738. València dels Edetans, de Tomàs Vicent Costa.
La presó de la porta de Serrans (91) i els ponts sobre el Túria.

1738. València dels Edetans, de Tomàs Vicent Costa.
Llegenda del plànol, farcida de parròquies i col·legis religiosos.

1738. València dels Edetans, de Tomàs Vicent Costa.
També s'hi detallen els alfòndecs o mercats del blat, de la farina, de l'oli, la peixateria, els hospitals, les presons, les confraries... i fins i tot la Casa de les Comèdies, coneguda popularment com l'Olivera, el teatre de la ciutat, molt a prop de la Universitat (54), que es complementava amb les obres i representacions que es feien en places públiques en dates de celebracions religioses com a la plaça de la Seu, i les que es feien en els salons privats de la noblesa local.

1738. València dels Edetans, de Tomàs Vicent Costa.
La Casa de Comèdies marcada amb un asterisc, a l'altra banda de la primera muralla, extramurs, com corresponia a un lloc sovint rondat per gent de baixa reputació.

1738. València dels Edetans, de Tomàs Vicent Costa.
Els primers murs de la ciutat encara es destacaven en la trama urbana.

1738. València dels Edetans, de Tomàs Vicent Costa.
La City valenciana o  el centre del poder del regne valencià fins a la pèrdua en mala hora de les llibertats i furs per obra i causa del primer Borbó, després de la batalla d'Almansa (1707).

1738. València dels Edetans, de Tomàs Vicent Costa.
La ciutat medieval sempre tancada a la dreta del Túria, amb les portes que a la nit encara es tancaven. Si hom se'n quedava fora, s'havia de dormir a la lluna de València.

1738. València dels Edetans, de Tomàs Vicent Costa.
Detall de la muralla i dels camps extramurs.

1738. València dels Edetans, de Tomàs Vicent Costa.
Detall de la trama urbana. Probablement, el cartògraf hagué de trescar per molts campanars i terrats per tal de compondre's la referència aèria de ciutat.

1738. València dels Edetans, de Tomàs Vicent Costa.
El Palau del Real (72), residència del reis de la nostra corona durant la seua estada a la ciutat, des de Pere III fins a Martí I i Alfons IV, i sobretot la seua esposa la reina Maria, que hagué de governar per l'absència italiana del rei en l'esplendorós segle d'or valencià. Al costat del palau, destruïts després per l'exèrcit espanyol al 1810 durant la Guerra del Francès, s'hi construïren els jardins versallescos de la ciutat al segle XVIII, segurament sobre els ja existents del Palau.

[47] Al-Idrissi

[747] La Conca de Barberà, sucre i vellut

1968.  La Conca de Barberà.
«Catalunya Visió 4», Vallverdú/ Sirera.
Esplèndida panoràmica d'en Ton Sirera sobre la Conca de Barberà. Escriu son company de viatge, en Josep Vallverdú: «El guaret i el rostoll ofereixen, amb aquest contrast de línies alternes, un excel·lent primer pla per a contemplar després la fondalada de la Conca. La fotografia és presa des de la Serra del Tallat, mirant, doncs, a migjorn...»

1968.  La Conca de Barberà.
«Catalunya Visió 4», Vallverdú/ Sirera.
«A la Conca no teniu massa lluny dels ulls una pineda ni una vinya. Això, mai... La sacrificada Conca -pobrets i alegrets- mireu-la des d'on vulgueu, us presentarà sempre aquesta femenina gràcia, aquest vellutat sospir que sembla planar per damunt de la terra, vermellosa i estovada, o bé esblanqueïda de guixos». Sucre i vellut.

1968.  La Conca de Barberà.
«Catalunya Visió 4», Vallverdú/ Sirera.
«Al fons, el pas de Picamoixons, que ens separarà de les terres de l'Alt Camp. La Conca es troba a la frontera entre la regió continental i la regió mediterrània dels geògrafs».

1968.  Forés, la Conca de Barberà.
«Catalunya Visió 4», Vallverdú/ Sirera.
«El sol té unes qualitats feridores, el paisatge que els vilatans han contemplat durant generacions els continua atraient, i, en sortir de missa, s'aturen al mirador que forma el segon esglaó del poble...»

1968.  Forés, la Conca de Barberà.
«Catalunya Visió 4», Vallverdú/ Sirera.
«La gent de Forés deixa fer; a ells que no els treguin aquest mirador excepcional: duen la vinya al sindicat de Sarral, a l'hivern cremen llenya de pi i sarments, i, entrada la primavera, produeixen uns alls tendres que són un flagrants desafiament a la dent més gormanda».

1968.  Forés, la Conca de Barberà.
«Catalunya Visió 4», Vallverdú/ Sirera.
La Plaça de l'Església de Forés «és un racó imposant, amb aquest campanar escairat, les pedregasses de l'església que, si un jorn tingueren material entre les juntes, l'han perdut».

1968.  Forés, la Conca de Barberà.
«Catalunya Visió 4», Vallverdú/ Sirera.
«El conjunt d'aquestes construccions de pedra és molt segarrenc, i la magnífica altura en què es troba el poble permet de suposar que, habitat com era a principis del segle XI..., hagué de jugar un paper de vigilància en temps de la Reconquesta».

1968.  Forés, la Conca de Barberà.
«Catalunya Visió 4», Vallverdú/ Sirera.
Una dona amb dos galletes, potser de camí cap a l'hort a collir una mica de fato. 
«Forés representa l'avançada meridional de la Serra del Tallat...

Mare de Déu del Tallat,
Vós que sou aquí tan alta,
encara és més alt Forés,
que n'és dalt de la muntanya».

1968.  Sarral, la Conca de Barberà.
«Catalunya Visió 4», Vallverdú/ Sirera.
La portalada fortament abarrocada de l'església de Sarral. Originàriament romànica, fou reconstruïda en estil gòtic al segle XV després que es cremés, i al segle XVIII, després que fos malmesa durant la Guerra de Successió, calgué encara refer-la novament.

1968.  Sarral, la Conca de Barberà.
«Catalunya Visió 4», Vallverdú/ Sirera.
«És d'un barroc delirant, de quan l'estil tirava al dret i peti qui peti. És difícil d'imaginar més complicació dins una monumentalitat tan declarada».

1968.  Sarral, la Conca de Barberà.
«Catalunya Visió 4», Vallverdú/ Sirera.
«Sarral era coneguda antigament pel nom de Sa Real, i se'n tenen notícies datades del segle XII. Les pedreres d'alabaster de Sarral són les més cèlebres de tota la Conca. Sembla que Damià Forment en tragué la matèria per a l'altar major de Poblet».

1968.  Sarral, la Conca de Barberà.
«Catalunya Visió 4», Vallverdú/ Sirera.
«Sarral, ampla i lluminosa, voltada de guixeres i torrents, amb els carrers blancs, d'un blanc feridor...»

1968.  Sarral, la Conca de Barberà.
«Catalunya Visió 4», Vallverdú/ Sirera.
«Aquests tres personatges sostenen una plàcida conversa: el del mig, possiblement el més saberut, explica els pros i el contres de l'afer que els interessa. No gesticula, sinó que s'ho pren amb bonhomiosa placidesa, els braços plegats, tot ell arrepapat a la cadira de boga. La dona se l'escolta embadalida... Mentrestant l'home de l'esquerra, tipus poderós de la vinya i de la garriga, tocat d'un principi de rigidesa senil, el bust erecte, el cap girat en condescendent atenció, ens semblaria, si no fos tan arrelat a la terra, un general retirat».

1968.  Rojals, la Conca de Barberà.
«Catalunya Visió 4», Vallverdú/ Sirera.
«Com a d'altres pobles del rodal de Montblanc, el despoblament hi ha fet molt de forat. Rojals, on habiten menys de mitja dotzena de famílies, i encara reduïdes, perquè els joves no volen viure-hi, és a només dotze quilòmetres de Montblanc, però a la serra cal pujar-hi per una pista de ziga-zagues de brutal verticalitat».

1968.  Rojals, la Conca de Barberà.
«Catalunya Visió 4», Vallverdú/ Sirera.
La vila vella, amb un pla al cim «amb unes eres magníficament esventades... Des de les eres, si no us fa res trescar damunt una cresta que deu tenir vint metres de gruix, tota escantellada, arribareu en aquesta sòlida església, amb un pi a la vora...»

1968.  Rojals, la Conca de Barberà.
«Catalunya Visió 4», Vallverdú/ Sirera.
«A Rojals almenys hi ha un habitant que no és probable que abandoni el poble. És aquesta àvia que, com cada dia, s'ha assegut al portal de casa, amb la cadira repenjada contra la fusta corsecada de la porta, i es menja la seva ració d'espinacs en un plat dels d'abans, de quan no s'havien posat de moda les vitamines».

1968.  Rojals, la Conca de Barberà.
«Catalunya Visió 4», Vallverdú/ Sirera.
«...l'àvia ens conta que abans el poble feia molt de goig, perquè és sanitós i no manca d'aigua; tot aquest massís que voreja l'Espluga i Poblet és ple de fonts, i a Rojas reguen, i no poc, de bassa i cabal propi...» 

[702] Priorat, paisatge endins