[151] L'ull lleidatà de Francis Frith

1875 ca. Lleida, fotografia del britànic Francis Frith.

Unes de les primeres fotografies de la ciutat, amb aquesta esplèndida imatge del pont, amb tres trams refets de fusta després de la riuada de 1866 i la Seu Vella amb el blanc de calç característic dels arcs tapiats per l'exèrcit borbònic espanyol, que la va convertir en caserna per a la repressió de la ciutat.

1875 ca. Lleida, fotografia del britànic Francis Frith.

Detall del pont, amb les antigues casetes de «peatge», i una dona fent safareig, en el sentit literal de l'expressió.

1875 ca. Lleida, fotografia del britànic Francis Frith.

El Segre campava lliurement des del Pirineu, sense pantans reguladors, tot i que afluixava el cabal per l'estiatge.

1875 ca. Lleida, fotografia del britànic Francis Frith.

Els rais arribats del Pirineu, a punt per reemprendre la baixada cap a l'Ebre, davant la primitiva banqueta de Blondel, encara sense arbres.

1875 ca. Lleida, fotografia del britànic Francis Frith.

La primera banqueta tenia només una amplada de carro, la Paeria amb l'antiga façana i encara sense el nou Pal·las al costat, i els finestrals amb les persianes abaixades en la seua permanent lluita contra el sol de la plana de Lleida. La cantonada que s'aprecia és la de la plaça de Sant Francesc.

1875 ca. Lleida, fotografia del britànic Francis Frith.

Una altra perspectiva del riu i de la Banqueta del pont per avall, amb les dos torres de la catedral nova que sobresurten, només separades del riu pel casalici de l'Hospital de Santa Maria.

1875 ca. Lleida, fotografia del britànic Francis Frith.

S'aprecien amb claredat la vella façana de la Paeria, i la de l'església de Sant Francesc. Fer safareig a ple sol de l'estiu no era una bona opció.

1875 ca. Lleida, fotografia del britànic Francis Frith.

La vista de la ciutat des de Gardeny, amb l'antiga carretera als peus. La muralla ha donat pas a la Rambla d'Aragó, plantada d'arbres, encara sense l'edifici del Seminari, però amb el de la Maternitat (actual biblioteca).

1875 ca. Lleida, fotografia del britànic Francis Frith.

A la dreta, despunta el campanar de Sant Llorenç. Al capdamunt de la Rambla, no tan sols encara no hi ha l'edifici de la presó, sinó que encara resta dempeus la muralla de la porta de Boters. 

[21] La primera fotografia lleidatana

[150] Gràcies Pep

En reconeixement i homenatge als valors de Josep Guardiola.

Anys 1970. Calendari de butxaca del F.C.Barcelona, amb un dels característics ninots del dibuixant Castanyer. 
Quan érem petits, com que no guanyàvem gran cosa, ens conformàvem a col·leccionar cromos de futbolistes (llavors en dèiem «sants») i calendaris en blaugrana.

1969. Calendari de butxaca del F.C.Barcelona, il·lustració de Tonchi.

Anys 1970. Calendari de butxaca del F.C.Barcelona, amb dibuix de Tonchi.

Anys 1970. Calendari de butxaca del F.C.Barcelona.

Anys 1973. Calendari de butxaca del F.C.Barcelona.

1974. Calendari de butxaca del F.C.Barcelona. 
Acabàvem de guanyar la lliga del Cruyff, la primera de ma vida amb onze anys!

1974. Calendari de butxaca del F.C.Barcelona.

1975. Calendari de butxaca del F.C.Barcelona.

1980. Calendari de butxaca del F.C.Barcelona.

Anys 1984. Calendari de butxaca del F.C.Barcelona.

1975. Calendari de butxaca del F.C.Barcelona. 
Aquests eren dels més rebuscats pels joves col·leccionistes...

1976. Calendari de butxaca del F.C.Barcelona. 
L'arribada de més llibertat social i política fou directament proporcional a la reducció de la roba en els calendaris de xiques, suposadament seguidores de l'equip. Em consta per testimoni directe dels meus propis ulls que hi havia xicotes que costava saber quins colors vestien...

Anys 1970. Calendari de butxaca del C.E. Sabadell.
 El nostre segon equip de sempre... mentre fou a primera.

Anys 1980. Calendari de butxaca amb el Cant de Barça. 
La popularització de l'himne del 75è aniversari (lletra de JM. Espinàs i Jaume Picas, i música de Manel Valls) l'ha elevat a veritable cant nacional.

[785] Los tractors de mun padrí

[149] Lo Castell de Lleida

1916. Seu Vella de Lleida 
(revista barcelonina catòlica «La Hormiga de Oro», núm. 19, 6 de maig). 
Esplèndida portada de revista amb la portalada dels Apòstols, tapiada i amb la inscripció «CUARTEL». La Seu havia estat ocupada de les tropes espanyoles dels Borbons des del 1707 per al sotmetiment de la nostra ciutat.

1916. Seu Vella de Lleida («La Hormiga de Oro», núm. 19, 6 de maig). Reportatge il·lustrat a doble pàgina.

1916. Seu Vella de Lleida («La Hormiga de Oro», núm. 19, 6 de maig). 
Porta de l'Anunciació, que és la del braç sud del creuer, de cara a la ciutat al costat esquerre de la porta dels Fillols, després de la capella dels Requesens i abans de l'absidiola dels Colom.

1916. Seu Vella de Lleida («La Hormiga de Oro», núm. 19, 6 de maig). 
El claustre amb els arcs tapiats i de doble pis, amb la soldadesca passant l'estona.

1916. Seu Vella de Lleida («La Hormiga de Oro», núm. 19, 6 de maig). 
Detall de l'arc central tapiat a la banda nord, la que dóna a l'església.

1916. Seu Vella de Lleida («La Hormiga de Oro», núm. 19, 6 de maig). 
Porta dels Fillols, llavors a peu pla sense les escales actuals.

1916. Seu Vella de Lleida («La Hormiga de Oro», núm. 19, 6 de maig). 
Porta de la capella dels Sescomes, a la dreta de la porta dels Fillols. Hi fou sebollit el segon President de la Generalitat de Catalunya i conseller del rei Pere III el Cerimoniós, el bisbe Romeu Sescomes, mort el 1380.

1916. Seu Vella de Lleida («La Hormiga de Oro», núm. 19, 6 de maig). 
Magnífica vista general de la Seu i del campanar, amb la garita i el sentinella a la porta.

[84] De la Guia de Pleyan, 1882

[148] La Riuada de 1907

1907. Riuada a Lleida. 

Revista «La Actualidad», núm. 66, d'1 de novembre (BDH).

Imatge de la fúria desbocada del Segre, i de com s'emportà el vell pont medieval en una època en què el curs del riu encara no estava regulat per cap pantà. Al fons les cases del barri de Cappont. Per damunt dels arbres dels Camps Elisis, despunta la fumera d'un molí d'oli o de licors que hi havia davant per davant, just al començament de l'actual avinguda. 

1907. Riuada a Lleida. 

Revista «La Actualidad», núm. 66, d'1 de novembre (BDH).

Ja al vespre del dia 21 d'octubre, els veïns del cappont foren evacuats. El perill de desbordament era imminent. Com bé sabien els lleidatans, per experiència de segles, amb el riu no s'hi podia fer broma. L'endemà el riu sobreeixí i inundà tota la Rambla de Ferran i totes les partides del marge esquerre, des de Fontanet a Granyena i Copa d'Or. «La turbias y rugidoras aguas del Segre arrastraron sin cesar durante todo el día árboles corpulentos, frutos, muebles, aperos de labranza, maderos de grandes dimensiones, que impulsados por la corriente destrozaban con estrépito cuanto hallaban a su paso».

1907. Riuada a Lleida. 
Revista «La Actualidad», núm. 66, d'1 de novembre (BDH).
«La famosa huerta de Lérida... ha quedado convertida en pedregal inmenso en unas partes, en fangoso e inmundo lodazal en otras». La banqueta de Blondel, a on aleshores hi havia el govern civil i el militar, patí la desfeta de 40 m de mur, fins a la impremta Sol i Benet, que quedà del tot inundada. També patiren grans danys altres fàbriques d'aquest marge dret, com la de fideus del Sr. Llobet, la de licors del Sr. Arrufat, i l'edifici dels Maristes. A la banda dels Camps Elisis, la fàbrica d'aiguardents Mor de la carretera de Barcelona va quedar gairebé en ruïna. Els magatzems de la Rambla de Ferran van perdre les mercaderies que hi tenien dipositades, com ara cereal i oli.

A les 7 de la tarda d'aquest 22 d'octubre, l'aigua s'emportà la part de ferro del pont, que unia el pont de pedra a la banqueta i l'arc d'entrada a la ciutat, «dejando el lugar donde estaba asentadacomo si nunca hubiera habido nada», com s'aprecia a la bella i espaordidora imatge inicial del reportatge periodístic. Se'n va endur el pilar que suportava la plataforma, que anà doblegant-se fins a despende's, «con gran estruendo, a las nueve, quedando sepultado en la corriente».

1907. Riuada a Lleida. 
Revista «La Actualidad», núm. 66, d'1 de novembre (BDH).
La Rambla de Ferran patí amb severitat les conseqüències de l'avinguda del Segre. Les tasques de neteja calgué fer-les a xapo i pala.

1907. Riuada a Lleida. 
Revista «La Actualidad», núm. 66, d'1 de novembre (BDH).
Detall de les brigades de neteja a la Rambla de Ferran. 

1907. Riuada a Lleida. 
Revista «La Actualidad», núm. 66, d'1 de novembre (BDH).
A la Fonda Roig de Cappont bona part de la clientela hi restà confinada. La força del corrent va impedir de traure'ls durant tot aquell dia 22, ni amb cables ni amb barques. Fins i tot amb «otorgamiento de premios» a possible valents rescatadors. La gent s'ho mirava des de la banda de ciutat, i la Creu Roja no podia fer-hi res, malgrat les desesperades demandes d'ajuda dels qui patien aquell perillós assetjament aquàtic: «lanzaban desgarradores lamentos, agitaban desesperadamente sus pañuelos, hombre y mujeres desde los pisos altos».

A les 9 de la nit, arribada des de Tarragona una patrulla de rescat militar, s'intentà l'estesa d'un cable, que no funcionà. Els estadants de la posada, doncs, hagueren de passar-hi una altra nit, ja que fins l'endemà no pogueren ser rescatats amb barca per la patrulla marinera. Calgué fer dos viatges i per tal de baixar-los de les finestres a la barca, s'hagué de fer per mitjà d'un cable per a on lliscaven un a un. 

1907. Riuada a Lleida. 
Revista «La Actualidad», núm. 66, d'1 de novembre (BDH).
Façana de Blondel i de la banqueta de la casa impremta Sol i Benet, greument afectada de la riuada.

1907. Riuada a Lleida. 
Revista «La Actualidad», núm. 66, d'1 de novembre (BDH).
Més avall encara, davant de la casa dels Maristes (al mateix lloc que ara), els horts que hi tenien al davant foren tots negats. Al fons, s'eleva la silueta del campanar. 

A l'altra imatge, hi veiem el vell Saló de Plens de la Paeria lleidatana.

[71] La riuada de 1907

[147] ILERDA, segle II

ILD és la sigla que en navegació aeroportuària s'ha donat a Lleida. Vull suposar que sí, però si no ho és, doncs ben trobat, que és deguda al nom llatí de la ciutat, Ilerda. Per trobar la més antiga representació cartogràfica coneguda del nostre poble, com també de milers d'altres pobles i poblets del món, hem de remetre'ns a la feina d'un tal senyor Ptolemeu.

1482. Mapa de l'edició incunable de la Geographia o Cosmographia de Claudi Ptolemeu, amb el magnífic mapamundi acolorit que l'ha fet famós, amb raó.

La Geographia o Cosmografia de Claudi Ptolomeu és l'únic tractat cartogràfic salvat de la pèrdua, desaparició o destrucció dels textos de l'antiguitat. Fou redescobert ben als inicis del Renaixement. El seu èxit fou tan gran que, gràcies a la invenció de la impremta, tingué una ràpida i massiva difusió per tot l'Occident europeu. Se'n coneixen ja cinc edicions incunables (d'abans del cinc-cents, del 1475 al 1490) més les que arribarien al llarg del segle XVI. La causa d'aquest furor editorial rau en els esplèndids mapes que l'acompanyaven. Gairebé es podria dir que per primera vegada un lector qualsevol (noble o burgés) podia remenar i capbussar-se en el coneixement de les latituds més allunyades, assegut còmodament i calentó al costat de la llar de foc.

A més, la reaparició cultural de Ptolemeu coincidí amb l'inici de l'època de les navegacions i els descobriments de noves terres. Els mapes ptolemencs es convertiren en model per a les representacions cartogràfiques durant més d'un segle (fins als mapes de Mercator i Ortelius), i més enllà i tot: fins avui en dia. Com els del savi alenxandrí, els mapes continuem orientant-los al nord, mostren disposició de latitud i longitud en reixeta, i fan projeccions còniques per tal adequar la representació esfèrica sobre plànol. La segona edició de 1482 és la primera que n'incorpora els mapes: unes xilografies acolorides a mà precioses, i que tenien la força suficient per transportar el lector a qualsevol racó del món conegut del savi grec del segle II dC, perquè encara ara en tenen la màgia. Fa gairebé dos mil anys, ens podem imaginar l'ordenació del treball al taller del cartògraf per recollir, classificar i dibuixar les dades aportades pels viatgers?

1482. Mapa de l'edició incunable de la Geographia o Cosmographia de Claudi Ptolemeu.
Detall de la península ibèrica, amb la costa occidental una mica mal apatrocada, cosa comprensible si tenim present que al segle II dC, allò era el «Finis Terrae».

1482. Mapa de l'edició incunable de la Geographia o Cosmographia de Claudi Ptolemeu. 
Detall de la nostra província Tarraconensis. L'Ebre era navegable fins a Saragossa en època romana. A la terra dels ilergetes, Ilerda ben emplaçada al costat del «Segra Flumen», mentre que Flavia Gallica (Fraga) excessivament allunyada del «Ringa Flumen». Els noms dels rius més que llatins són propis del segle de l'edició. També s'hi dibuixa el llegendari Temple de Venus que hi hagué allà on s'acabaven els Pirineus.

1497. Mapa de l'edició incunable de la Geographia o Cosmographia de Claudi Ptolemeu.
Detall de la península ibèrica ja una mica més ben acatxapada en aquesta edició, feta amb els topònims medievals.

1497. Mapa de l'edició incunable de la Geographia o Cosmographia de Claudi Ptolemeu. 
Detall de la costa del Mediterrani occidental, temps a vindre dita dels Països Catalans, amb el «Principatus Catellonia» dins un hipotètic «Regnum Tarragonie». Ai quina se n'armaria si «Aragonie» derivés de «Tarragonie»!

1497. Mapa de l'edició incunable de la Geographia o Cosmographia de Claudi Ptolemeu. 
S'hi observen ben emplaçades «Leyda», Balaguer, Cervera, Anglesola, Fraga, Mequinença, i altres topònims prou acostats a la pronúncia catalana.

1482. Mapa de l'edició incunable de la Geographia o Cosmographia de Claudi Ptolemeu. 
Detall dels vents del nord.

1482. Mapa de l'edició incunable de la Geographia o Cosmographia de Claudi Ptolemeu. 
Detall de la Mediterrània.

[39] Theatrum Orbis Terrarum