QUINA LA FEM?

20230921

[2521] De l'illa de Buda als Balcans (o de la bova i la balca a l'ofici de cadirer)

De l'illa de Buda o de la bova, lo Baix Ebre.

Allà a on l'Ebre es confon amb la Mediterrània, els braços del riu formen una gran illa, dita de Buda. Per a la immensa majoria de visitants i turistes, l'illa té nom de ressonàncies orientals. Som en un paradís terrenal, qui millor que el mestre Siddharta Gautama mateix per acompanyar-nos-hi en el viatge. A més a més, amb l'auge actual de l'autoconeixement i del ioga, Buda és arxiconegut de tothom, més enllà dels (ara) vells hippies que gosaren, anys seixanta i setanta, a fer el viatge iniciàtic a terres hindús (per cert, voleu dir que després de 60 anys d'aquest moviment contracultural d'innegable influència en els canvis socials de finals del segle XX, el DIEC no podria acceptar el mot hipi, hipis, ni que el pronunciem amb h aspirada? Al capdavall, sí que hi ha p.ex. el mot caló halar, amb la mateixa fonètica, o l'anglicisme handbol, que molts continuen aspirant).

Doncs no, amics, l'illa de Buda no és budista. La topografia té segles d'antiguitat, i a les terres poc habitades i en formació del delta de l'Ebre de fa mil anys, no hi havien arribat els ecos de la il·luminació espiritual oriental. Llavors, el delta era terra de canyissars i de bova.

...

1985. Boga, DECLC.

L'origen del topònim, Coromines el situa en temps de moriscos, pobladors de la zona, i de llengua mossàrab. Aquesta llengua peninsular es conformava de tot un conjunt de dialectes d'arrel romànica que els pobladors natius de la zona mantingueren sota domini dels àrabs, arribats a la península Ibèrica des de l'inici del segle VIII. Foren parlars evolucionats, doncs, del llatí vulgar, això sí cada cop amb més i més influències aràbigues, fins que a partir del segle X, l'àrab s'anà convertint també en la llengua col·loquial de la gent, mentre que consegüentment el mossàrab s'anava extingint.

Així doncs, d'aquesta arrel romànicomossàrab BUDA, que volia dir planta d'aiguamoll, paratge de boga («mot d'època ja clàssica en llatí», probablement importat de terres mediterrànies nord-africanes o hispàniques, segons el mestre etimòleg) sorgiren topònims arreu dels territoris amoriscats del nostre país, un dels quals fou el curs i delta de l'Ebre, des de les terres baixes del Cinca i Segre. D'aquesta mateixa arrel, se'n derivà el mot català, BUDA>boga/bova, predominants a la major part del territori, inclòs l'insular (també terra amoriscada), mentre que en un petit angle nord-oriental, entre la Costa Brava i els Pirineus Orientals, passant per Girona, el mot que hi predominà fou un altre, balca.

La primera variant documentada per escrit és bova, en un text d'Arnau de Vilanova del segle XIII (citat per Alcover-Moll: guard-se hom que no sia aiguosa, així com gros jonc o bova). En canvi, la variant boga no es troba documentada en textos antics, cosa que fa escriure al nostre savi: «per una casualitat no disposem de documentació de la variant predominant boga fins a data recent..., però que això és casual ho demostra ja el fet que consta en un inventari aragonès de 1386... no és improbable que aquest reflecteixi un ús català, com sigui que la utilització de la boga en el mobiliari és més versemblant que es fes en terra catalana, vist que els aiguamolls escassegen molt més a l'Aragó...» No sé si l'explicació resulta gaire convincent. El cas és que boga no només apareix en bona part del català central i septentrional rossellonès (del bloc lingüístic oriental), sinó també en terres valencianes del bloc occidental, i a nord i sud, minvant en l'apitxat. Vista la cosa, sembla que també a boga li hem de concedir el benefici del dubte de ser un derivat directe de l'arrel BUDA, com escriu Coromines, i no un derivat de bova.

Dialectologia. Llengua Catalana.

Mapa lingüístic del mot: boga, bova, balca.

Mapa dialectal, sempre simplificat i aproximant, a l'extensió dels mots de les plantes del gènere Typha als nostres països germans. Me'n falta la referència algueresa, que deixo en mans d'algun benvolgut lector, si me la vol i pot trametre.

En tots dos casos, bova i boga, la pronúncia és sempre en o oberta, segons la llei fonètica general d'obertura de la o en síl·laba inicial. «El llatí BUDA no s'ha conservat en altra llengua literària que el català (en castellà potser s'eliminà perquè allí hauria coincidit fonèticament amb 'boda', i per això generalitzà l'arabisme anea)». E resum, «el mot BUDA romangué també en mossàrab en la forma buda, i dono per bastant segur que de l'ús d'aquest pels nostres moriscos tortosins ha d'haver quedat el nom de l'Illa de Buda en el Delta de l'Ebre». El mestre despatxa la teoria de Joaquim Maluquer, el qual objectava que l'illa és «de formació relativament moderna, car en temps antics i fins molt més tard, les Goles de l'Ebre no entraven mar endins. Però el fet és que en temps de Jaume I, això era ja el 'Port Fangós', i l'illa dels Alfacs i altres indrets veïns reberen el nom de l'àrab, ja des d'antic... Em sembla segur que ja hi havia baixos des de fa molts segles fins a la punta actual, i que devien emergir ací i allà alguns illots, en un dels quals hi hauria buda, com l'anomenaven els moriscos», que, afegeix, no van ser expulsats fins al 1606, amb tot els temps del món, doncs, per donar nom a les terres seues. Tanca el mestre: «Qui creuria, en canvi, que aquest nom pugui venir del del profeta hindú?»

Doncs s'ho creuen un grapat de turistes, només cal que ens hi passegem, beneïda ignorància. Per cert que la ruta a peu per les terres extremes de l'Ebre, allà a on es confon amb la mar, és extraordinària... excepte sota la calor sufocant d'estiu. Esteu avisadets.

El mot gironí balca, en canvi, presenta orígens indoeuropeus que es referirien a terra d'aiguamolls. La primera documentació n'és d'O. Pou (1575). L'antiga arrel eslava sembla que podria ser a la base (entre algunes altres hipòtesis) del nom geogràfic dels Balcans, la terra enllà de les riberes aquoses del Danubi.

Joan Veny, Lídia Pons,

«Petit atles lingüístic del domini català», 2001-2018 (IEC).

El mapa acurat dels mots bova, boga, balca (enllaç1, enllaç2).

Ceràmica de Manises, segle XIX.

Un cadirer o cadiraire tot fent una cadira de bova. Els qui ja tenim una edateta, encara les recordem a casa. No n'hi havia d'altres, i la mare se'ns enfadava si, per alguna malifeta, en trencàvem alguna beta, que llavors el cul es començava a esfilagarsar, i amb el temps la plataforma bovera podia arribar a escular-se. A la cuina, les hi vam aguantar molt de temps, tot i que al menjador, que se suposa que havia de lluir, els pares les van substituir per unes cadires de mudar, de cul pla, a les quals calgué sempre afegir un coixí, perquè eren insofribles. Però, és clar, la bova feia antic o pobre o totes dos coses alhora. Una de tantíssimes altres conseqüències al nostre país de nou-rics, ep!, aplicat metafòricament a casa nostra, en el sentit de començar a no patir per la subsistència com fins aleshores.

Cadirer de cadires de bova (enllaç).

Diuen que els cadirers passaven per les cases (enllaç). No me'n recordo pas. A casa, quan una cadira s'esculava, doncs la portàvem a les golfes, a fer pols.

El mot col·lectiu de bova és bovera, nom de moltes partides arreu dels països catalanòfons, com el del poble garriguenc de Bovera. Invariablement, llocs amb aigua poc o molt abundant, a on creixia la bova. Cert que potser algunes altres boveres devien el nom als bous, i, al capdavall, potser a tots dos, al bou (animal) i a la bova (vegetal).

[2422] De la camamilla, o pometa de terra