Seguidors

20230907

[2518] La Setmana del Cinema Català, 1933: primer doblatge en català, «Draps i ferro vell»

 



1933. La primera Setmana del Cinema Català.
«Draps i ferro vell», lo primer doblatge en llengua catalana. 
«La Rambla: esport i ciutadania», de 2 de maig (ARCA).
Ara fa cent anys, la nostra societat no era pas tan barrejada ni multicultural com la que tenim avui. Sobretot, era molt més monolingüe, tot i que amb un pes immens de segles de diglòssia, amb el castellà com a llengua de comunicació formal. Aquesta diglòssia va condemnar la nostra llengua a una posició marginal en els rètols del cinema mut, i després en els diàlegs del cinema sonor. Explica Joaquim Romaguera, un dels grans experts en aquesta qüestió, si no l'únic, que certament els explicadors (que eren els qui llegien els rètols en veu alta i feien comentaris sobre el film mut), quan n'hi havia a la sala de projecció, sovint buscaven la complicitat del públic amb l'ús del català. Poca cosa més. 
Sabem com costa alliberar-nos d'aquest pes: en l'actualitat, en el món de l'exhibició cinematogràfica (i en alguns altres àmbits socials), no estem gaire millor que fa un segle! Després de cent anys, totes les teòriques obligacions d'ús del català, acaben en paper mullat, i cal confiar de la bona voluntat de la gent... que no sempre hi és, per tantsemenfotisme o desídia, (mal)hàbit, autoodi i tot en el cas dels compatriotes ciutadanos amb qui «convivim».

El cas és que aquell 1933 s'intentà una Setmana del Cinema Català, al Cinema Catalunya barceloní, a càrrec de la distribuïdora Seleccions Murià, impulsada per un denominat Comitè Pro Catalanització reconegut per la Generalitat de Catalunya. Però aquella empenta dels primers anys republicans, va ser com la flor d'un dia: mai més no se'n sabé res, ni del Comitè ni de la catalanització del cinema exhibit o fet a Catalunya. Cert és que aquell any se feu el rodatge de la primera pel·lícula de llengua i temàtica catalanes, El Cafè de la Marina, l'obra teatral d'en Sagarra. Però poca cosa més, i aviat arribà la guerra... i l'ensulsiada nacional del 39, que ja feren inviable que el gran mitjà d'entreteniment de masses, el cinema, parlés en la llengua nacional. A diferència de la ràdio, que des dels inicis incorporà el català fins que en fou bandejat pels feixistes. 
 
1933. La primera Setmana del Cinema Català.
«Draps i ferro vell», lo primer doblatge en llengua catalana. 
«La Publicitat», de 28 d'abril (ARCA).
«Totalment dialogada i cantada en català», deia la promoció de la comedieta vodevilesca francesa «Draps i ferro vell», que fou el primer film doblat a Catalunya i a l'Estat (espanyol). Tenia una durada de poc més de mitja horeta, i el programa es complementava amb altres films retolats en català. L'estrena tingué lloc al 4 de maig al Cinema Catalunya, amb assistència d'autoritats inclosa.

1933. «Draps i ferro vell», lo primer doblatge en llengua catalana. 
«Guia d’espectacles», Lleida, de 10 de maig (FPIEI).
La Guia d'Espectacles lleidatana anunciava al 10 de maig, vigília de festa major, aquell primer film doblat al català «Draps i ferro vell», al Saló Nova Catalunya per a ben aviat.


1933. «Draps i ferro vell», lo primer doblatge en llengua catalana. 
«República», Cervera, de 17 de juny (FPIEI).
També a Cervera, al mes següent, se'n feia estrena, segons el setmanari «República» de la capital segarrenca.
 
1933. La primera Setmana del Cinema Català.
«Draps i ferro vell», lo primer doblatge en llengua catalana. 
(filmoteca.cat)
Portada de la novel·leta que en aquells anys era costum de publicar per acompanyar l'estrena dels films. 

1933. La primera Setmana del Cinema Català.
«Draps i ferro vell», lo primer doblatge en llengua catalana. 
(filmoteca.cat)
Primera pàgina interior de la novel·leta, que es venia a 30 cèntims de pta. Novel·la i cançons de la primera pel·lícula parlada i cantada en català». No hi consta nom de traductor o adaptador.  

1933. «Mercedes», primer film sonor a Catalunya. 
(filmoteca.cat)
Aquell mateix mes s'estrenava a les sales catalanes la comèdia «Mercedes», rodada en castellà amb breus acotacions dites en llengua catalana, i de concepció totalment diglòssica. És considerat el primer film del cinema sonor a Catalunya, dirigida per Josep Maria Castellví i interpretada per Josep Santpere, pare de polifacètica vedet de la postguerra, Mary Santpere. Plena dels més que típics tòpics vodevilescos, la crítica s'hi abraonà, però fou un èxit immens de públic. 

1933. «Mercedes», primer film sonor a Catalunya. 
Anunci del film a la premsa del moment.
(Cinema de la República).

1933. La primera Setmana del Cinema Català.
«Draps i ferro vell», lo primer doblatge en llengua catalana. 
(filmoteca.cat)
Els llibrets resumien l'argument del film i eren una manera prou assequible de reviure'l i comentar-lo. Llavors les noves produccions no es cremaven a la velocitat de la llum, com avui, sinó que els tempos eren molt més pausats.

1933. La primera Setmana del Cinema Català.
«Draps i ferro vell», lo primer doblatge en llengua catalana. 
«Mirador, setmanari de literatura, art i política», núm. 233, de 20 de juliol (ARCA).
A més de pel·liculeta i llibret novel·lat, també se n'edità la banda sonora en disc, amb minsa valoració crítica.  

1933. La primera Setmana del Cinema Català.
«Draps i ferro vell», lo primer doblatge en llengua catalana. 
«Catalunya Ràdio», núm. 39, de 28 de gener (ARCA).
Notícia avançada del doblatge del film.

1933. La primera Setmana del Cinema Català.
«Draps i ferro vell», lo primer doblatge en llengua catalana. 
«La Vanguardia», de 30 de març.

1933. La primera Setmana del Cinema Català.
«Draps i ferro vell», lo primer doblatge en llengua catalana. 
«La Humanitat», núm. 452, de 21 d'abril (ARCA).
La notícia breu de la primera pel·lícula parlada en català al costat de la Betty Boop i el Bimbo, icones dels cartoons americans del moment.

1933. La primera Setmana del Cinema Català.
«Draps i ferro vell», lo primer doblatge en llengua catalana. 
«El Diluvio», núm. 101, de 28 d'abril (ARCA).
Anunci de la Setmana cinematogràfica. 

1933. La primera Setmana del Cinema Català.
«Draps i ferro vell», lo primer doblatge en llengua catalana. 
«La Veu de Catalunya», de 30 d'abril (ARCA).

1933. La primera Setmana del Cinema Català.
«Draps i ferro vell», lo primer doblatge en llengua catalana. 
«Xut!», núm. 551, de 2 de maig (ARCA).
L'optimisme del redactor: «podria ésser que l'any vinent hi hagués un local destinat exclusivament a films en català», encara espera de materialitzar-se.

1933. La primera Setmana del Cinema Català.
«Draps i ferro vell», lo primer doblatge en llengua catalana. 
«La Humanitat», núm. 460, de 2 de maig (ARCA).
El programa preparat pel Comitè Pro-Catalanització del Cinema. Sobre aquesta entitat, llegim a «Cuándo el cine empezó a hablar en catalán», Joaquim Romaguera i Ramió, Actas del IV Congreso de la A.E.H.C., Madrid, Editorial Complutense, 1993, pp. 139-153 (enllaç):

«Contemporáneamente a Mercedes se produce la primera reacción cívica de carácter positivo para empezar a normalizar la presencia del catalán en las salas de cine. Se trata de la creación de un Comité Pro-Catalanizació, que a primeros de febrero de 1933 el Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de la Indústria (CADCI) presentó ante la opinión pública con un bando-llamamiento que aparece en la prensa y se dirige a las entidades culturales, políticas y patrióticas del país. El objetivo perseguido era sumar esfuerzos para la campaña de «catalanización de los catalanes», por lo que uno de los campos en que se debía actuar era el del espectáculo en general, por ser popular y de masas, y en el cine con un interés especial por el hecho de estar ya sonorizado, de que ya hablaba.

«El Comité no sólo pedía adhesiones, sino también aportaciones económicas para poder ser más efectivo. Dos meses y medio después de esta llamada cívico patriótica, vemos ya anunciarse la primera acción del Comité en el campo ci nematográfico, consistente en doblar un cortometraje al catalán y en subtitular un largometraje al catalán, y presentarlos en una sesión de gala como Setmana de Cinema Catalá patrocinada por dicho Comité, entidad que mientras tanto había conseguido el reconocimiento oficial al ser declarada de utilidad pública por el Gobierno de la Generalitat de Catalunya,

«El estreno se produce el mismo día que también se presentai en el Kursaal, el jueves día 4 de mayo de 1933. Al cabo de una semana el programa desaparece del Cine Cataluña, por lo que la anunciada Setmana de Cinema Catalá en mayúsculas debe entenderse como 'una semana de cine en catalán' en minúsculas, que es lo que fue, aunque los títulos que la constituyeron no fueran catalanes, sino extranjeros».

Malauradament, al nostre país sense Estat (o sovint amb l'Estat en contra), aquestes entitats han hagut de fer el paper que no podien fer les institucions públiques. De vegades, amb més voluntarisme que res, i poques nous al capdavall. Llegim encara a «Historia del Cine en Cataluña», X. Ripoll (enllaç), tot plegat ben semblant al que hem viscut aquests darrers decennis... gairebé un passats cent anys:

 «Los primeros títulos salidos de los estudios sonoros estaban hablados en castellano, por razones de mercado y por el origen foráneo de muchos de sus autores. Pero un sector de la burguesía catalana más culta se interesó por las posibilidades culturales, ideológicas y económicas de un cine catalán y en catalán. Por ello, en septiembre de 1932 se crea un Comité de Cine por parte del consejero Ventura Gassol, de la Consejería de Cultura de la Generalitat, bajo la presidencia del pedagogo Alexandre Galí; sus objetivos principales: difundir el cine propio, promover films educativos que reflejen aspectos de Cataluña y regir la política cinematográfica del Principado. Incluso se piensa en montar un centro productor y escuela de cine. También se doblan al catalán cintas educativas extranjeras y se producen algunas de propias para mostrar aspectos de Cataluña. El film ya mencionado basado en la obra homónima de Sagarra, "El cafè de la Marina", primer largometraje en catalán (aunque también tuvo su versión castellana), no tuvo el éxito esperado -a pesar de que había sido un proyecto ambicioso impulsado por sectores cultos-, quizá debido a que, en la mitad del rodaje, se acabó el presupuesto y el film tuvo que terminarse con prisas.

«Este fracaso posiblemente contribuyó a que potenciales empresarios de futuros films en catalán no invirtieran más. El cine argumental en catalán no se reharía desde entonces; y no por el fracaso puntual de una película, sino por otros posibles aspectos, como la falta de más cineastas autóctonos cualificados o la falta de interés de la burgesía local inversora, reacia a la posible creación de un mercado catalanohablante. En el sector de la exhibición, en 1936 en Barcelona hay 114 salas sonoras y 2 mudas».

1933. La primera Setmana del Cinema Català.
«Draps i ferro vell», lo primer doblatge en llengua catalana. 
«Catalunya Ràdio», núm. 53, de 6 de maig (ARCA).
La primera sessió de cinema en català de la història.

1933. La primera Setmana del Cinema Català.
«Draps i ferro vell», lo primer doblatge en llengua catalana. 
«El Be negre», núm. 100, de 16 de maig (ARCA).
El setmanari satíric barceloní denuncia amb causticitat la resposta dels programadors cinematogràfics, corretja de transmissió de les cases nord-americanes de cinematografia (les avui dites majors) davant del primer film doblat en la llengua del país. Passats gairebé cent anys, (gairebé) res no ha canviat. També s'hi fa befa de la poca ambició i qualitat del film escollit per a la provatura d'aquest primer doblatge: «els actors hi parlen tant, que més que doblat en català sembla triplicat», ahahaha...
 
1933. La primera Setmana del Cinema Català.
«Draps i ferro vell», lo primer doblatge en llengua catalana. 
«La Veu de Catalunya», de 6 de maig (ARCA).
Una crítica sense matisos al film triat per a l'ocasió: «una mostra del que cal evitar en la futura producció catalana».

1933. La primera Setmana del Cinema Català.
«Draps i ferro vell», lo primer doblatge en llengua catalana. 
«Mirador, setmanari de literatura, art i política», núm. 223, d'11 de maig (ARCA).
«El primer pas per introduir el català dins la pantalla sonora no ha estat precisament afortunat». Ni el film elegit era l'adequat ni el treball dels (poc experimentats) dobles o dobladors no era a l'alçada. 

1933. La primera Setmana del Cinema Català.
«Draps i ferro vell», lo primer doblatge en llengua catalana. 
(filmoteca.cat)

1933. La primera Setmana del Cinema Català.
«Draps i ferro vell», lo primer doblatge en llengua catalana. 
(elcinèfil.cat)

1933. La primera Setmana del Cinema Català.
«Draps i ferro vell», lo primer doblatge en llengua catalana. 
(filmoteca.cat).
Visioneu el film de 33', veritable història sonora del cinema en català.

1991. Joaquim Romaguera i Ramió, 
«Quan el cinema començà a parlar en català».

1966. Cinema en llengua catalana, «Maria Rosa».
«Destino», núm. 1527, de 12 nov. 1966 (BdC).
Després dels intents poc primorosos del primer doblatge en català, «Draps i ferro vell», i del primer film rodat en llengua catalana, «El Cafè de la Marina» sagarrenc, tots dos del 1933, hagueren de passar més de 30 anys (dictadura espanyola obligada) per disposar del tercer film sonor en la llengua del país, una «Maria Rosa» guimeriana, encarnada per Núria Espert i un Marçal amb paper de Paco Rabal. Tots dos, actor i actriu, repetirien càsting a la «Laia» espriuenca (1970).



[2451] L'estrena lleidatana de 'Quo Vadis'


Quinalafem.blogspot.com

Posted by
Labels: , , ,

20230903

[2517] Del contínuum lingüístic ribagorçà i fronteres lingüístiques a la Franja de Ponent

 

2009-2022. Mapa de la llengua catalana a la Franja de Ponent.
(Font: Rolde de Estudios Aragoneses, enllaç).
El camí cap al reconeixement del nom i ús de la llengua catalana, bé que no de l'oficialitat (encara!), a l'Aragó no va poder fructificar fins passats 25 anys de la mort del dictador espanyol, i amb un camí de dragon-khan, segons les majories polítiques de cada legislatura dels partits majoritaris de dreta o esquerra, d'obediència espanyola, amb els regionalistes de dreta o esquerra. Aquest reconeixement de la realitat lingüística dels prop de 55.000 catalanoparlants (INE del 2011) aragonesos d'un total de prop de seixanta i tants mil habitants, s'inicià amb la Llei 10/2009, de 22 de desembre, d'ús, protecció i promoció de les llengües pròpies d'Aragó, aprovada al parlament aragonès (PSOE i CHA), modificada al 2013 per la Llei d'ús, protecció, promoció de les llengües i modalitats lingüístiques pròpies (vots de PP i PAR), i que introduïa les denominacions de LAPAO i LAPAPIP per al català i aragonès, respectivament (acrònims dels circumloquis atorgats a la denominació del català i aragonès, dels quals, per arxisabuts, ja no en fem comentari), la qual fou de nou esmenada amb la Llei 2/2016 d'Aragó, article 35 (PSOE, CHA, Podemos), que en modifica la legislació prèvia per indicar que «l'aragonès i el català d'Aragó, en què estan incloses les seves varietats dialectals, són les llengües i modalitats lingüístiques pròpies a què es refereix l'article 7 de l'Estatut d'Autonomia d'Aragó». 

A partir d'aquesta llei, per Decret 56/2018 es creen l'Institut de l'Aragonès i l'Institut Aragonès del Català com a òrgans de l'Acadèmia Aragonesa de la Llengua. No podem descartar nous canvis futurs, segons els resultats electorals canviants, atès que l'odi (dels forasters) i l'autoodi (de part dels nadius, conducta  a bastament estudiada en diferents indrets del món per la sociolingüística internacional) contra la llengua catalana és tradicionalment part indissociable de les ideologies espanyolistes a l'Aragó, accentuades des de la partició del bisbat i el litigi per les obres d'art (1999), i infinitament agusades des del 2017. Les competències de l'Institut Aragonès del Català són:
    • Estudiar el català de l'Aragó.
    • Proposar adaptacions de les normes del català a la diversitat dialectal del català a l'Aragó.
    • Determinar la forma oficial de topònims i antropònims del català a l'Aragó.
    • Promoure l'ús i ensenyament del català d'Aragó.
Per a l'exercici de les seves funcions, es preveu la col·laboració de l'Institut Aragonès del Català amb les altres institucions acadèmiques de la llengua catalana. El juliol de 2021 han estat nomenats els 15 membres de l'Acadèmia Aragonesa de la Llengua, que inclouen els de l'Institut Aragonès del Català. El 10 de setembre de 2021, les Corts aragoneses aproven una proposta dels partits de dretes i ultradreta (proposta de VOX amb suport de PP, Ciudadanos i PAR), per a la supressió de l'Institut Aragonès del Català. Es tracta d'una proposició no de llei, que no és vinculant per al Govern d'Aragó. Finalment, el 21 de març de 2022 es constitueixen a Saragossa l'Institut de l'Aragonès i l'Institut Aragonès del Català, integrats en l'Acadèmia Aragonesa de la Llengua (veg. Merche Llop, enllaç).

La primera llei reconeixia la realitat trilingüe d'Aragó i l'aragonès i el català com llengües pròpies. Segons aquesta llei, a l'Aragó s'hi distingeixen quatre zones lingüístiques:
  • Una zona d'utilització històrica predominant de l'aragonès, al costat del castellà, en la zona nord d'Aragó.
  • Una zona d'utilització històrica predominant del català, al costat del castellà, en la zona est d'Aragó.
  • Una zona mixta d'utilització històrica d'ambdues llengües pròpies d'Aragó, al costat del castellà, en la zona nord-oriental d'Aragó.
  • Una zona d'ús exclusiu del castellà amb modalitats i varietats locals.

2009-2022. Mapa de la llengua catalana a la Franja de Ponent.
(Font: Rolde de Estudios Aragoneses, enllaç).
Els municipis de la comarca (amb nombrosos pobles i llogarets) de la Ribagorça de parla catalana s'estenen des del municipi de Montanui fins a Estopanyà, límit meridional ribagorçà. Aquests municipis són:
  • Montanui,
  • Les Paüls,
  • Bonansa,
  • Tor-la-ribera,
  • Isàvena,
  • Sopeira,
  • Areny de Noguera,
  • Monesma i Queixigar,
  • Lasquarri,
  • Castigaleu,
  • El Pont de Montanyana,
  • Tolba,
  • Viacamp i Lliterà,
  • Benavarri, i
  • Estopanyà.
De la Ribagorça catalanòfona, se n'hi exceptuen els pobles de parla benasquesa, definit en la llei com a parlar mixt amb carta de parlar propi, no pas com a a parlar de transició del català dins el contínuum romànic cap a l'est. Ans al contrari, diferenciat tant de l'aragonès com del català, sota els auspicis acadèmics de José Antonio Saura, doctor en filologia hispànica a la Universitat de Saragossa i parlant del benasquès, com a natural de Grist, municipi de Saünt. El terme benasquès, propi de la filologia catalana i romànica en general, també hi és obviat, mentre que se'n promou i adopta la denominació de patuès (enllaç). L'any 2017, els ajuntaments benasquesos «proclaman que su lengua ribagorzana es una de las dos lenguas autónomas nacidas en Aragón, siendo el aragonés la otra». 

Tot i l'evident base científica per considerar el benasquès com a llengua de la Romània (segons els nombrosos estudis descriptius fets des del segle XX), com recull l'estudi d'Hèctor Moret, Un segle d'investigacio lingüística a l'Aragó catalanòfon (enllaç):

«El fet que fins fa ben poc la vall de Benasc fos un territori de difícil accès des de la resta de península Ibèrica i les intenses relacions que de sempre han mantingut els seus habitants amb els habitants de les valls pirinenques del vessant atlàntic -en especial amb la vall d'Aran-, han vingut a accentuar els trets més característics dels parlar de la vall de Benasc. Potser ha arribat l'hora de parlar del benasquès com un sistema lingüístic singular dins de la Romània, tot i l'escàs nombre de parlants que l'empren i que les característiques que el configuren les comparteix o bé amb el català o bé amb l'aragonès; però això ja és una altra història».

No fa falta ser gaire esquilat per adonar-se del subterfugi de la llei aragonesa per acabar afiliant aquests dialectes del català de transcició (que no s'ha de confondre amb el català ribagorçà, que sí que hi són reconeguts com a territoris catalanòfons) com a parla de la llengua aragonesa a l'hora de fer-hi efectiu l'ensenyament de la llengua pròpia. També s'ha de reconèixer la complicitat d'autoritats i població local en aquest allunyament urticari de qualsevol contacte amb la catalanitat. Malgrat que «els benasquesos l'utilitzen [el seu parlar] en els tractes amb els altres catalanoparlants, mentre que amb els aragonesos empren el castellà» (enllaç), cosa de què soc testimoni per mor de les estades excursionistes fetes a la vall. Costum sense vàlua científica, només sociològica.

Aquests pobles de parlar de transició benasquès són a l'una i altra banda del congost del Ru (el famós Ventamillo en espanyol):
  • Benasc,
  • Saünt,
  • Sessué,
  • Vilanova d'Éssera,
  • Gia,
  • Seira,
  • Castilló de Sos,
  • Bisaürri.
Un poc més al sud, s'incorporen a l'aragonès els pobles, històricament de parla ribagorçana, de 
  • la Vall de Lierp (als peus del Turbó), i més avall
  • Capella (a l'est de Lasqüarri i Benavarri).
Tots aquests pobles exclosos per la llei de territori catalanòfon han sigut tradicionalment representats en els mapes polítics dels Països Catalans, i de vegades també en els del domini lingüístic català, bé que indicant que hi trobem parlars de transició. «El benasquès s'ensenya a les escoles en el marc del programa d'ensenyament de l'aragonès del Govern d'Aragó, essent un dels cinc llocs on s'imparteix des de l'any 2003, a través d'una professora nativa de la Vall, que ensenya la varietat local. S'imparteix en els centres d'educació infantil i primària amb un increment progressiu del nombre d'alumnes» (viqui).

2021. Mapa del parlar benasquès.
(Font: Una parla catalana singular: el benasquès», enllaç).
Els estudis lingüístics, magrat tot, no poden sostraure's a la ideologia presa de qui els fa, de la societat en què naixen o del públic a qui volen complaure o convèncer. Aquest article citat de David Garrido en fa una excel·lent reflexió.

2023. L’ensenyament de l’aragonès i del català», Artur Quintana i Font,
 (3 març 2023, TempsdeFranja.org).
«A bastants escoles en territori de llengua catalana no s’ensenya aquesta llengua, com pertocaria, sinó aragonès. Això passa a la Ribagorça de llengua catalana de la Vall de l’Isàvena des de la capçalera a les Paüls fins a Llaguarres, que comprèn les escoles les de les Paüls, de la Pobla de Roda i Lasquarri, mentre Llaguarres a l’Isàvena i Jusseu i Torres del Bisbe, ambdós al Sarro, van a Graus. Sanui a la Llitera, també de llengua catalana, només té ensenyament d’aragonès , però no de la llengua pròpia. Aquestes anomalies, que ja fa anys que duren, tenen l’anuència, tàcita sembla, de les instàncies educatives: Conselleria, Direcció General de Política Lingüística, Academia Aragonesa de la Lengua, i de les associacions d’estudi i foment de l’aragonès».

Així doncs, al mapa elaborat del doctor A. Quintana, hi observem certs territoris ribagorçans que, etiquetats com a pobles de llengua catalana en la primera llei lingüística, no tenen ensenyament oficial del català als centres educatius, com
  • Peralta de la Sal,
  • Sant Esteve de Llitera,
o bé tenen ensenyament de llengua aragonesa en lloc de catalana: 
  • Les Paüls,
  • Beranui,
  • Tor-la-ribera,
  • la Pobla de Roda,
  • Roda d'Isàvena,
  • Monesma i Queixigar,
  • Güel, Llaguarres, Torres del Bisbe i Jusseu (tots del municipi de Graus i, per tant, exclosos en aquella llei de la zona catalanoparlant),
  • Castigaleu,
  • Lasquarri, i
  • Sanui.
Mentre que al sud de les comarques franjolines, hi trobem sense ensenyament de català
  • la Codonyera,
  • la Torre de Vilella i
  • Bellmunt de Mesquí,
tradicionalment considerades poblacions del Matarranya però incorporades a la comarca del Baix Aragó per la llei de comarcalització aragonesa. 

2023. L’ensenyament de l’aragonès i del català», Artur Quintana i Font, 
(3 març 2023, TempsdeFranja.org).
Les incongruències de l'ensenyament de català i aragonès que s'han detectat aquest mateix any 2023.

2009-2022. Mapa de la llengua catalana a la Franja de Ponent.
(Font: Rolde de Estudios Aragoneses, enllaç).
Els municipis (amb diversos pobles, agregats i llogarets) de parla catalana de la Llitera:
  • Peralta de la Sal i Calassanç,
  • Baells,
  • Camporrells,
  • Sanui.
  • Sant Esteve de Llitera,
  • El Campell — Alcampell
  • Valldellou,
  • Castellonroi,
  • Albelda,
  • Tamarit de Llitera,
  • El Torricó — Altorricó,
  • Vensilló.
Poblacions de parla castellana com Binèfar s'han integrat oficialment a la comarca lliterana, cosa que fa que amb el seu pes demogràfic, les institucions comarcals hi hagin de fer un ús limitat de la llengua o no en puguin fer ús en reunions i comunicats. Aquesta jugada de les comarques lingüísticament mixtes amb el castellà com a eina de fre de l'ús del català, s'ha repetit a la Baix Cinca i a la del Baix Aragó. Només el Matarranya ha esdevingut única comarca catalanòfona integral, segons la llei de comarcalització aragonesa. 

Tornant a la zona lliterana, hi trobem permanentment la digressió filologicohistòrica sobre si la frontera lingüística del català arribà al Cinca Mitjà, i si pobles com, entre algun altre, Fonts (Fonz) i Montsó (Monzón), o també ja al Baix Cinca, Bellver de Cinca (Belver), Ossó de Cinca (Osso), o Graus i Capella més al nord (ribagorçans), havien estat catalanoparlants fins a la ràpida castellanització que s'hi donà del segle XVI i XVII, empesa per les classes nobiliàries i el clero aragonesos, que comportà també un retrocés vertiginós de la llengua aragonesa dels seus territoris meridionals terolencs fins als tradicionals reductes prepirinencs i pirinencs. No se n'han fet gaires estudis profunds d'aquesta —diguem-ne— zona de recessió catalanòfona del Cinca Mitjà (no la confonguem amb la zona ribagorçana catalanòfona reconeguda). També els estralls de la Guerra dels Segadors, amb el despoblament i successiva repoblació que ja no fora catalanoparlant degueren incidir en la forta i dràstica recessió. Algun testimoni històric imprecís fa esment del parlar català de Montsó:

«En 1555, el arzobispo de Zaragoza y virrey de Aragón, escribe en su Historia de Aragón (aún inédita): "Y la razón por ser más la tierra se hablava acá la lengua limosina o catalana, que el rey don Jaime el Primero y el rey en Per el Quarto escribieron en limosín sus chrónicas, y el reino de Valencia habla catalán, y hasta oy en día todo lo que está en frontera de Cataluña y Valencia, los aragoneses como Monçón y su tierra y Fraga y Favara, Maella, La Torre del Conde, Fresneda, Valderrobres, Vinazeit, Fonespalda, Monrroy y Aguaviva y toda aquella tierra, con la de Teruel que confrontaron Valencia, todos hablan los aragoneses catalán"…» (enllaç).

 Destaquen, però, l'opinió fundada del filòleg francès Jean-Joseph Saroïhandy a principis del segle XX que considerà probable la frontera lingüística fins al Cinca o la troballa d'algun testimoni històric, com ara el Llibre d’estatuts de la confraria de Sant Nicolau, de Graus, «'que comença en el 1516 y els primers capítols del qual apareixen escrits en perfecta llengua catalana, prova positiva y contundent de que en aquell temps encara’s parlava a Graus català clàssich'. Sin embargo, el propio Navarro asevera que a partir de los textos de 1527...» es produeix una castellanització efectiva, que als pobles catalanòfons de la Franja no arribaria fins després de 1707, segons els scripta, actes notarials i altres documents conservats (El catalán en la Franja de Aragón: una aproximación histórico-lingüística, Javier Giralt Latorre, dins «Archivo de filología aragonesa», 68, 2012, pp. 39-74, Universitat de Saragossa, enllaç). Fan falta, encara, més estudis històrics per determinar l'antic abast del català ribagorçà fins a la frontera del Cinca fins als segles XVI-XVII, i si la ciutat de Montsó, seu de nombroses corts de la Corona catalanoaragonesa, hagués pogut ser de parla catalana en temps medievals.

2009-2022. Mapa de la llengua catalana a la Franja de Ponent.
(Font: Rolde de Estudios Aragoneses, enllaç).
Els  municipis (amb diversos pobles, agregats i llogarets) de parla catalana del Baix Cinca:
  • Saidí,
  • Vilella de Cinca,
  • Fraga,
  • Torrent de Cinca, i
  • Mequinensa (primera població de província saragossana).
Els  municipis (amb diversos pobles, agregats i llogarets) de parla catalana del Baix Aragó-Casp:
  • Faió,
  • Nonasp,
  • Favara, i
  • Maella.
En aquestes comarques la frontera amb el castellà (i antigament amb l'aragonès fins als segles XVI-XVII) ha sigut ben nítida històricament. Tots els estudis històrics sobre els parlars franjolins coincideixen que, de Tamarit en avall, la frontera lingüística (amb el castellà des del segle XVII) és molt més clara i nítida que a la zona ribagorçana, degut al fet que el territori de conquesta ja és tardà, dels segles XII i XIII, i la població majorment arabitzada en el moment de l'arribada dels pobladors catalans. En canvi, en els territoris ribagorçans, la població fou majorment hereditària i s'hi entremesclaren diversos períodes històrics de poblament i domini, des del vasconavarrès, a l'aragonès i el pallarès, fet que hi creà un contínuum dialectal de transició de filiació romànica. No en va es tractava de valls pirinenques isolades i autàrquiques, amb les mateixes condicions que les valls pirinenques a on nasqueren l'aragonès, o en el cas el català occidental i el català oriental (els nostres dialectes constitutius). Aquests, en disposar d'una mínima configuració política conjunta ja des d'època comtal, s'anaren aixoplugant sota el paraigua d'una potent llengua catalana escrita unificada, que inclogueren la zona pallaresa i ribagorçana, i fins als límits meridionals de la Franja. 

El retrocés d'aquests usos escrits i el pas al castellà durant els segles moderns deixataren la dialectalització i els parlants i escrivents restaren sense cap referència de llengua culta mínimament unificadora, i sota la pressió administrativa aragonesa ja castellanitzada (i, a partir de la Guerra de Successió, assimilada del tot dins el nacionalisme espanyol), el pou de la diglòssia arribà als nivells degradants, tot considerant la pròpia llengua com a xapurriau. Per a una aproximació a la història d'aquest mot, veg. «Del català al xapurriau, via llemosí», Natxo Sorolla, 2022, enllaç, que reconeix: «Recordo entrar a l’Institut Francisco Grande Covián (aka l’Institut de Vall-de-roures) pensant que parlava xapurriau. Però gràcies als coneixements de professors de castellà com P. Lorenzo vam entendre que no parlàvem mal, sinóo que parlàvem un dialecte més d’una llengua que històricament havíem denominat català» (enllaç).

Mapa de la Ribagorça lingüística (viqui).
(Cliqueu sobre el mapa per fer-lo gran).

Mapa de la Ribagorça lingüística (enllaç).
(Cliqueu sobre el mapa per fer-lo gran).
El contínuum d'evolució fonètica és realment apassionant, amb les diverses línies isoglosses entrecreuades que escombren les valls ribagorçanes, en el que ha sigut un repte d'estudi per a la romanística des del segle XIX. 

La parla (ribagorçana) de Maella.
Tot i la claredat de la frontera lingüística en aquesta zona meridional de la Franja, s'hi troba una illa lingüística molt característica, la parla maellana, fruit de la repoblació de la zona amb catalanoparlants ribagorçans.
(El catalán en la Franja de Aragón: una aproximación histórico-lingüística, Javier Giralt Latorre, dins «Archivo de filología aragonesa», 68, 2012, pp. 49, Universitat de Saragossa, enllaç).

2009-2022. Mapa de la llengua catalana a la Franja de Ponent.
(Font: Rolde de Estudios Aragoneses, enllaç).
Els  municipis (amb diversos pobles, agregats i llogarets) del Matarranya, íntegrament catalanoparlant:
  • Massalió,
  • Calaceit,
  • Valljunquera,
  • la Vall de Tormo,
  • la Torre del Comte,
  • Cretes,
  • Arenys de Lledó,
  • Lledó d'Algars,
  • La Freixneda,
  • Fórnols de Matarranya,
  • la Portellada,
  • Ràfels,
  • Vall-de-roures,
  • Fondespatla,
  • Beseit,
  • Pena-roja,
  • Mont-roig de Tastavins,
  • Torredarques.
Bellugades a la comarca del Baix Aragó-Alcanyís:
  • la Codonyera,
  • la Torre de Vilella,
  • Bellmunt de Mesquí,
  • la Ginebrosa,
  • la Canyada de Beric,
  • la Sorollera, i
  • Aiguaviva de Bergantes.
En total, doncs, la fotografia de la Franja catalanòfona ha quedat conformada per la llei de llengües aragonesa per 61 municipis, dins dels quals s'hi troben altres nombrosos poblets i nuclis de població. Tots amb ensenyament de llengua vehicular espanyola, cinc sense ensenyament del català encara, nou amb ensenyament d'aragonès en lloc de català, que ja té trons la cosa, i alguns altres que no s'hi han definit com a catalanòfons, la Vall de Benasc (8) i un parell o tres de ribagorçans.


La llengua catalana a la Franja de Ponent.
Grafia dialectal a Vilanova d'Éssera, a la Vall de Benasc.
 Ningú pot encertar el futur, tot i que la sociolingüística el pot preveure teòricament. No només per als parlars dels territoris de la Franja, sinó de tots els altres dialectes de la llengua. La resposta efectiva dels parlants, la capacitat de reconstrucció d'una narrativa nacional —si més no, lingüística—, la força dels atacs que es reben i rebran, són alguns dels eixos en què es decidirà el camí que emprendrem. 
La meua fútil impressió va derivant aquests darrers temps en el sentit que aquesta necessària narrativa o concepció nacional lingüística necessita d'un model de llengua unificat més obert que la normativa fabriana d'aquest darrer segle, única i vàlida per a tot el domini lingüístic sencer. De manera que els textos però també els audiovisuals puguin ser compartits de debò de Salses a Guardamar i de la Franja a l'Alguer. 
És obvi que la tendència no va per aquesta via: el model de llengua dels doblatges de les pel·lis o sèries de TV3 o les de les altres TVs del domini lingüístic, no és compartit ni tan sols ningú (ni a les universitats) està estudiant com fer-ho factible. En aquest sentit, m'apunto a l'afirmació categòrica que feia no gaires dies en Gabriel Bibiloni, en el sentit que algun dia «haurem de reconèixer –però tampoc no ho farà ningú– que abandonar la llengua culta i unificada tradicional dels segles XVIII i XIX en benefici de la llengua parlada (sobretot barcelonina) va ser un error monumental» (enllaç). Algú ho ha de començar a dir.




Posted by
Labels: , , ,
Subscriure's a: Comentaris (Atom)